Hay lo que hay

Por los alternes no se vislumbra crisis, los restaurantes están llenos de ricos, los que lo son y los que lo aparentan, al menos en algunos días de agosto, y reina el despilfarro total, incluso podría pensarse que las cifras de parados, de pobres, con gente que no llega a fin de mes, de niños con precariedad... son sólo inventos que los voceros a sueldo disimulan a la perfección. Hay lo que hay, no lo que venden sin escrúpulos. A veces el aparentar cuesta sangre, sudor y lágrimas ¿verdad?

Fantasmes, patètics...

Recapte, fam,
vergonya perduda,
tristesa,
i encara treuen pit
per la gestió...
Patètics!
Fred i neu,
misèria, fam,
gent cercant...
als contenidors,
i dormint al ras,
d’altra que no arriba
a fin de mes,
i ells es pugen el sou,
patètics, fantasmes!!

Sometent

Cos de gent armada a Catalunya, l'origen històric del qual es troba vinculat als Usatges del Comte Berenguer I i Jaume I, el Conqueridor. Era un cos purament popular, no pertanyent a l'exèrcit, però ben organitzat i amb un comandament en cap responsable. El lema d'aquest cos ha estat "Pau, pau i sempre pau" i la seva missió era reunir-se a un crit de campana de qualsevol cloquer, en un moment donat de perill tant pel poblat com a la rodalia i al camp, per tal de perseguir lladres i malfactors o bé defensar-se de l'enemic.

Avui, on la crisi fa que no hi hagi ni feina, ni cèntims, les necessitats d'alguns i el terreny adobat que per als delinqüents representen tantes incerteses, fa que en alguns ambients rurals, i fins i tot urbans, algunes comunitats es plantegin una nova implantació dels sometents. Els constants robatoris de bestiar, garrofes, olives, maquinària agrícola, eines de tota mena, etc., fa que alguns veïns es posin d'acord per dur a terme torns de vigilància amb l'objectiu d'avisar a la policia davant la més lleugera sospita de la presència d'algun lladre. No fa gaire, a la Galera, a un germà del marit d'una cosina, a més de robar-li les garrofes, el van apallissar de mala manera, la qual cosa demostra que no hi ha prou vigilància i els delinqüents estan disposats a tot. Alguna cosa s'hauria de fer... n'hi ha tantes i tantes de coses per fer... sobretot, ben fetes.

Nens a l'escola

Amb ulls grossos, preparats per la sorpresa, si més no expectants, bata nova, cartera plena, patint i redolant... nens fent de nens, amb les característiques pròpies de cada edat, segons marca la seva psicologia evolutiva, fan patxoca a la fila, pentinats, amb olor de colònia fresca, gairebé mudats, diria... Aquests primers dies, la motxilla pesa, ho volen portar tot, els llibres fan olor de nou i aquell estoig del Barça és una passada... moltes coses per ensenyar, moltes anècdotes que explicar, els amics, el futbol, el Barça, el(la) mestra d'enguany...

Avui ja es veia algun avi alliberat, pares a la feina... els que en tenen, nens a l'escola i els mestres també. Això fóra una societat normal de respecte i progrés, que comença un curs amb ànim i plena il·lusió per una tasca d'aquelles que val molt la pena perquè posem en joc un futur que té un present molt dubtós. Sempre dic que els nens mai tenen la culpa de res i són les primeres i principals víctimes del desgavell... I se'ns dirà que el curs ha començat sense incidències remarcables, però amb 3.000 mestres menys i 30.000 alumnes més, sous que perillen i sotmesos a amenaces constants, substitucions a llarg termini i alguna plaça sense cobrir que suposa la multiplicació del professorat ja des del primer dia. Em ve ara al cap aquella frase que diu "Quan els caps estan empipats, qui més reben són els soldats", en aquest cas... els nens!!

11 de setembre

Diada Nacional de Catalunya, amb el Pere a casa i la senyera a la finestra. Sembla que aquest anys la manifestació de Barcelona serà de les que fan goig, molt reivindicativa i amb un fons, força interessant, independentista, com feia temps que no es veia. Molts, molts autocars d'arreu de Catalunya i d'altres mitjans de transport aniran cap a Barcelona carregats de gent decebuda, indignada, maltractada, perquè a més de no tenir feina encara els hi pugen la llum, l'aigua, el gas... Reclamaran pel maltractament a la nostra llengua, per les retallades sobretot a Sanitat i Educació i per la injustícia distributiva en general i a casa nostra en particular, on ens fan passar per insolidaris quan en paguem cinc i ens en retornen una...

Recordo, crec que era el senyor Trias que va dir que si tot el que paga Catalunya es quedés aquí tindríem els carrers d'or. Evidentment, amb els diners públics no es tracta a totes les comunitats autònomes per igual i això s'ha d'acabar. Per a molts, cada vegada més, la independència fóra l'única solució per nosaltres i avui es mostrarà al món com es pot unir un poble quan se sent maltractat, ja a través de la història... Però tranquils, avui no us parlaré de Felip V ni del Tractat de Nova Planta, però sóc i em sento català i gairebé ningú fem bona cara.

Vivim entre amenaces, sense cap llum ni iniciativa i només esperant de quin caire serà la nova retallada i, això sí, ara sembla que ens transformarem en el centre del vici i la perversió mundial, joc i festa i nit, i potser acabarem sent, fins i tot, un paradís fiscal, i no sé quants milers de llocs de treball es generaran. Veurem... de moment molts plànols, ningú dóna res per res i, en aigües revoltes, hi ha cada tauró que fa por. Per la finestra he comptat una vintena de banderes catalanes, també dues espanyoles curiosament envoltades d'estelades. Bé, és la Diada, de Pere, mare i Teresa... que avui farà honor al fill i al dia i a mi i a ma mare... i ens farà una fideuada com per posar-se dempeus i cantar Els segadors...

Això s'acaba

Les vacances de la Teresa fan les últimes cuades. Per fi plou, després de tant anunci, ara va de debò. No he fet bici, hem dormit fins a les deu i hem anat a fer el mini de tonyina i el cafè curt, i els diaris, tot i que els d'informació general només visualitzen crisi sense solucions i els esportius de la caverna canten la victòria del Madrid a la Super Copa d'Espanya...

M'encanta la pau dels nostres silencis, que són tot un diàleg d'estabilitat definitiva. Dilluns marxarà a l'escola i es retrobarà amb els que s'aguanten i es gaudeixen tot el curs. Tot tornarà a la normalitat, amb menys Teresa i ma mare que va avançant a pressa feta, i la Mercè que ens fa més lleugeres les lluites quotidianes.

Aquestes pluges de final d'agost marquen ja un pensament de canvi d'estació i, tot i que al setembre encara fa calor, ja tot acoloreix diferent... El Delta canvia de groc d'arròs madur a color de terra marronós passat per aigua, la verema, ja en marxa, també marcarà absència de verds i negres, enguany amb poca collita, però amb gotims més concentrats que faran un vi de més qualitat...

I, com sempre, tot em porta a La Salle, a la meva escola de sempre, al meu col·le, amb els meus companys(es) i els meus alumnes, la meva classe, la meva cadira i pissarra i guix. Em retorno a tot allò que ha estat la meva vida. Gaudiu, companys i nens, de la convivència...
  

Ara sí que no...

Que sí, que no n'hi ha un brot, un pam de net, crisi total, absoluta, negació de la veritat i el bon gust, allò bo i bé, és tancat i ja no gaudirem dels seus somriures i atencions: el restaurant Ca l'Amadeu de Vilanova d'Escornalbou ha tancat. En un principi vam pensar que feien vacances, com solien fer els altres anys per l'agost, però avui, en apropar-nos, no hi havia un cartell anunciador d'esperança i la sensació era més aviat d'abandonament... en preguntar a uns veïns ens han confirmat la tristesa d'avui: "Han tancat".

L'Amadeu, pare i fill i la mare i la germana eren allò que en diuen sants de la nostra devoció, per tracte, per qualitat, per servei, per atencions, una família encantadora, entregada en cos i ànima als seus clients, als que coneixia i es guanyava per la cura i disponibilitat total. "Miri si estem bé, que som a Ca l'Amadeu", solia dir-li al pare, i ell feia una rialla de gratitud i amistat. Sóc dels que sol deixar el cor entre cors semblants, entre paisatges i persones a fi de bé, entre climes on sempre fa bons temps i espais on es procura que un estigui bé, atès, regalat, més enllà de la professionalitat, d'allò correcte i bé. Mai enlloc m'han tractat millor, ni he estat més a gust i, realment, m'he disgustat molt en assabentar-me de la notícia. Amics, no puc acabar aquest escrit sense fer palès el meu desig de què tot us vagi bé... i el meu agraïment per tan bones estones amb vosaltres.

A veure si desfem el nus...

Després de la injecció de líquid procedent de les Europes on mana Merkel... perdó, injecció és un sistema d'alimentació de motors interns que consisteix en introduir la quantitat adequada... Bé, si els tipus abaixen l'interès, la cosina entra en crisi i el risc és de trapezi sense xarxa. L'abastiment moral, un suposar, i de cèntims de banc a banc, passant o no pel filtre del nostre govern, pot fer que als tipus els pugui l'atractiu i la cosina es fiqui guapa i propera i hi hagi un esclat de decència i un casament per amor i per la subsistència pacífica i en pau...

Qui em diu a mi que no és veritat el somni, en veure activats camins de recuperació on la gent emprenedora, decent i treballadora, troba un camp adobat per encendre mecanismes de producció, de consum, de bona feina i aprenentatges i millores de qualitat en totes les accions adreçades a aixecar el cap amb dignitat i esforç... Però, ja se sap, molts cops els somnis somnis són...

Escoltar notícies és entrar en depressió. Voler sortir de la crisi només a base de retallades és una incoherència que t'aboca a la paràlisi i al nihilisme. Retallada, paraula trista i llagrimera quan recordo el "retalla i enganxa" que tant gaudien els nens de la classe. Retallada, paraula d'ús freqüent i nociu... Voleu dir que l'ordre de les retallades no és incorrecte? Voleu dir que allò que es retalla no és el que hauria de ser? S'imposa una asseguda seriosa per esbrinar d'on retallem. Fins ara és trist... hi ha altres llocs on resultaria més productiu i menys traumàtic. He tornat a acabar parlant seriosament...

Onomatopeia

Unitat lèxica que, en els seus elements fonètics, evoca una acció imitant-ne el so. L'acció és el cobrament de la meva pensió a través de La Caixa i el so un piticlin que sona al mòbil per informar-te que l'ingrés ha estat executat. És el so característic del missatge, pràctic, ràpid i directe. Aquest mes, la mare i jo ja tenim la paga extra que, com sempre en les mensualitats normals, ho hem cobrat el dia 25. La Teresa ho farà a final de mes, tot i que aquest any tindrà l'extra molt retallada...

Però, de totes maneres, m'ha vingut al cap aquella cançó del Raimon que diu: "Plou, cinc dies que plou, cinc dies que vivim sense sou, i plou, i plou... i no es pot treballar..." Potser no plou, més aviat fa xafogor, amb calima incorporada. La gent no està aturada perquè plou o fa calor. Molta gent viu, malviu, sense feina ni sou... i jo, que pel que sembla cada cop tinc menys enteniment, no comprenc (ningú no comprèn ningú...) que sense producció, ni venda, ni treball, ni nòmina, ni... es pugui apujar la llum, els medicaments, l'aigua... i l'IVA, el tocat i trastocat IVA, com ovella d'on vol munyir tothom.

Sembla que el cinturó, aquell que ens hem d'estrènyer els mateixos de sempre, ara ja arriba al coll, prement l'esòfag, sense pensar que potser no caldria perquè hi ha poc pa per circular... No cal que us digui que voldria mòbils cridaners, amb sons onomatopeics, anunciant que fem feina productiva i que ens la paguen de manera justa i al dia...

Aquell home que bevia conyac

Ens trobàvem cada dia laboral al bar de l'estació del bus. Quan arribava, a les vuit del matí, ells ja era allí. Jo demanava el talladet habitual i ell la copa següent a l'anterior... però no, no feia cap signe d'embriac de cants o crits provocadors, més aviat feia aquella cara de les persones que són víctimes dels entrebancs de la vida i s'enfonsen sense remei.

Més d'un cop, vaig estar a punt de dir-li alguna cosa, però mai mirava enlloc, esmaperdut, allà a un extrem de la barra i sense soltar la copa... era una agonia silenciosa i lamentable. No, no vaig tenir cor de treure'l d'aquell estat irreal, per allò de la reacció que pogués tenir o per la mala interpretació que, de vegades, fem de la prudència. Més d'un cop me n'he penedit de no haver-ho intentat, si més no, per dir-li que l'alcohol no soluciona cap problema, sinó que més aviat n'afegeix d'altres, tots greus i gairebé irreversibles.

De sobte, un dia de pluja i fred d'hivern, va desaparèixer. Després d'uns dies, vaig preguntar al cambrer i em va explicar que era un senyor que tenia una llaga a l'estómac, un fill amb síndrome de Down, s'havia quedat sense feina i, a més, feia pocs dies que s'havia separat de la seva companya.A la vida també passen coses així i, tot i que jo no combrego mai amb l'autodestrucció, de vegades puc arribar a entendre-la. Tant de bo se n'hagi pogut sortir, almenys de l'alcohol...

Dia 1 de maig

És festa de casa i mare i Teresa i sense Pere ni Mar. És la Festa del Treball... que no hi ha, amb gairebé sis milions d'aturats. Malament, tot pinta d'un negre amb poca esperança, si més no, de solució lenta i a molt llarg termini. La pregunta o les preguntes bàsiques continuen sent les mateixes de sempre... què fem, a més de retallar-nos, fins i tot, la dignitat? com generem algun tipus de moviment per a què la maquineta comenci a funcionar i el peix pugui nedar sense mossegar-se la cua? Davant tot això, em preocupa la reacció d'aquell pare, de quaranta i pocs anys, amb un parell de fills i sense feina...

He fullejat els diaris, que continuen sent depressius i de caiguda lliure per a tot plegat. Costa molt, i no es veu ningú que marqui una data, una referència, un punt, un origen, un timbal que proclami un llampec de llum a la fi del túnel... tot és túnel, on circula la gent de bona voluntat, possiblement manipulada, utilitzada, enganyada... Són persones que han votat una sortida, una feina digna amb un sou just... persones sotmeses a la incertesa.

Sempre penso que davant de qualsevol manifestació política, religiosa, etc. sempre hi ha inclosa la gent de bona voluntat i, tot i que hi ha un Gandhi, un pare Damià o una Teresa de Calcuta, hi ha hagut moltes desviacions, on altres intencions s'han aprofitat de l'entusiasme d'aquestes persones. Em sap greu no aguaitar algun tipus de principi de sí... Potser demà, que és 2 de maig i, tot i la repressió, hi va haver reaccions...

Elegia

Composició poètica de tema trist i planyívol... 

amors i tempestes, castells esmicolats, retallades perpètues, 

batecs de desesperació, esperances perdudes, 

núvols negres, sense sol, ni lluna, ni pluja... 

"Todo es vil materia, pudredumbre i cieno". 

Decadència total, tenebra fúnebre de foscos atzabeja, 

trons i més trons, absència total de llampecs, sense cap llum, 

tristesa, negats d'ànim i força, estàtics, fredes estàtues, 

sense líquid, sense llàgrima, sense alè, sense vida...

Muntanyes cremades, construccions paralitzades...

no s'escolta la ràdio del paleta, ni el pirop,

ni el soroll de les màquines... Sinistre total.

No sentim tampoc la sirena de les ambulàncies

perquè s'han de pagar i no n'hi ha...

No ens sentim, no hi som...

Penós

Escoltar les notícies o llegir els diaris és un clam a la desesperació, al despropòsit, al negativisme. Se sent música de rèquiem i no es veu ningú que li faci un forat al mur, cap iniciativa per a què el peix deixi de mossegar-se la cua i comenci a nedar.Si no tinc cèntims, no compro. Si no compro, no venen. Si no venen, no compren per a vendre i no es produeix. És, gairebé, parada cardíaca i cal reanimar, o la música tindrà, encara, més protagonisme.

L'ex-director del Banc Mundial, que encara confia en Espanya o Itàlia, explica que, només amb les retallades, anem cap a un retrocés evident i cap a una recuperació cada cop més feixuga. La situació ha de ser molt crítica per maltractar l'educació i el futur d'aquesta manera. Aviat el fracàs escolar estarà a l'alçada de la crisi més grossa. Més nens, menys professors, sense agrupaments flexibles i sense cap respecte als diferents ritmes de creixement de la canalla. La universitat també serà més cara... potser s'hauria d'augmentar la nota d'accés, en lloc de la factura del preu de la matrícula.

Diria que estem en aquella situació que ni ens ensenyen a pescar, ni ens regalen peixos. Sembla que no tinguem mar... Estem en plena crisi, fins i tot de confiança i, ja se sap, sempre s'acaba fent llenya de l'arbre caigut. Política és l'art de governar. Polítiques d'ocupació... són les que sembla que no saben fer. Ara més que mai, fe i esperança...

Vaga general

Cal dir que som originals, diferents, gairebé únics. Aquí passem de la majoria "absolutíssima" del Partit Popular a la vaga general, al dia següent. Motiu, la reforma laboral, a base de retallades amb tisores grosses i esmolades que ho arrasen i esmicolen tot.

"M'han retallat la dignitat", es podia llegir en un pancarta. Massiva assistència, trista i silenciosa, prudent i correcta, brètols a part i delinqüents, i és que, fent un cop d'ull a l'actualitat, te n'adones del lamentable de la situació: més aturats que mai, més alumnes i menys mestres, millor que no tinguis un infart a partir de les quatre de la tarda...

Bé, podria seguir però què caldrà fer a més de retallar? Als qui remenen les cireres a Europa, Merkel i Zarkozy, els hi sembla bé la reforma... als treballadors, no tant, als rics, sí.

Incoherències

Marieta de l'ull viu, que calla i li diuen sàvia, mentre un tsunami japonès trontolla pels mars del sud... mai plou al sud de Califòrnia. L'esparver no menja perquè no li donen, tot i que s'ha llevat molt d'hora i no ha enfosquit més aviat. L'home, assegut davant de casa seva, no veu passar el cadàver del seu enemic, així que l'home sense camisa es pelava de fred i no era feliç. La xica despentinada portava dues hores de perruqueria i lluïa satisfeta el desgavell, tot i tancant la porta a la pulcritud i portant la clau a la diversitat...

De totes maneres, encara es veu alguna cara de satisfacció plena, amb els ulls encarats de cara el nas, havent perdut l'oremus a la recerca de la composició tradicional. Un errat de comptes, per gastar més del que ingressa, demana almoina per ser just en matemàtiques i no saber-ne gaire, de la vida. L'u li diu que toqui el dos perquè el tres ja és fora. A cops, d'aquells que ens fa la vida, tres és multitud i la solitud companyia. La tortuga constant arriba primer que la llebre, conill salvatge cregut i adormit a l'ombra del despropòsit.

No sé si hi ha cases d'algú, però no hi ha cases per tots, tot i que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú. El poble demana pa i circ tradicionalment... ens estem quedant sense, de mica en mica, sense res, ni mica...

Crisi

Econòmica? D'esforç? De valors? D'oportunitats?
De consum? De llocs de treball real? Crisi!!!

No es ven perquè no es pot comprar, sense cèntims.
No hi ha treball, no hi ha sou, no hi ha consum.
És el peix que es mossega la cua, de moment.

Parlen de males administracions i robatoris.
Pecúnia adreçada a butxaques concretes.
Crisi total de valors ètics i morals.
Valor, poca vergonya, malànima, sense cor,
de tot aquell que s'omple la saca, de la saca de tots.

Crisi política, d'aquells que tenen el morro
prop del pastís comú... i només en mengen ells.
Sempre penso que es pot comercialitzar gairebé tot... menys la dignitat!
Potser la crisi és de dignitat, de valors. Pot ser?