No ho vaig fer bé...

Ja us he parlat algun cop del meu gos Rex, una meravella d'animal, un gos de pis que només sortia al carrer a hores on no hi havia gairebé ningú, sobretot altres gossos, amb els que s'hagués pogut relacionar. Crec que això ho vaig fer molt malament, però em feia por que pogués fer malt a algú, el Rex pesaba 70 kg i tenia una presència que intimidava una mica tot i que era la bondad personificada i, per a nosaltres, era un més de la família, i en vam tenir molta cura...

El meu Rex

Avui em ve de gust recordar el meu gos, es deia Rex, era espectacular, pesava setanta quilos i quan es posava dret em passava tot el cap. Però era pura humanitat, fidel, carinyós, agraït i, més d'un cop, l'hauria assegut a la taula. El  seu comportament, sobretot amb la meva mare i amb el Pere, era molt entranyable... La mare li comprava avellanes, li donava i després ell s'adormia posant el cap damunt dels seus peus. Amb el Pere hi tenia una relació de protecció total. Recordo que m'esperava mirant per la finestra i després, en arribar, me'l trobava darrere la porta, on s’aixecava, em posava les potes als muscles i m'abraçava molt efusivament i afectuós…

Recordando a Rex

Estoy impresionado con la naturalidad, la espontaneidad, la transparencia, la afectividad, el arrojo, la ternura, la entrega, la fidelidad, la verdad que había en mi perro… Él me esperaba, me hacía una fiesta cada vez que me veía, y yo lo acariciaba hasta que conseguía calmarlo, luego le daba una galleta de premio y lo sacaba de paseo por el río. Allí se saludaba con algunos amigos, luego subíamos a casa, comía y se dormía tranquilamente en su cama hasta el día siguiente en que, al oír el despertador, venía a saludar y pretendía subir a la cama, cosa que alguna vez incluso conseguía y nos hacía reír. Delicia de animal, una ricura, entrañable total.

Recordando a Rex

Era un perro inmenso, un cruce de Pastor Alemán y Dogo, sólo le faltaba hablar, bueno no, su capacidad de comprensión era tal que se adelantaba a las órdenes que podía darle… Coincidió con los últimos años de la vida de mi madre, y lo que hacían los dos era digno de admirar. Mi madre le tiraba avellanas y él las pescaba en vuelo, y luego venía a colocar su cabeza en sus rodillas, para que lo acariciarse un poco. Era curioso verlo en la ventana, esperándome, y cuando abría la puerta, allí estaba él, para poner sus patas en mis hombros, para darme el abrazo más sincero y mostrarme todas sus alegrías. Sólo vivió siete años, cogió una enfermedad cruel y tuvimos que sacrificarlo… lloré amargamente. Mi hijo lo pintó y lo tenemos en un cuadro en el comedor y, cuando lo miro, me vienen todos los hermosos recuerdos que vivimos y me emociono mucho…

El gos

Diuen que és el millor amic de l'home, tot un exemple de fidelitat, protecció, companyia, confiança, proximitat... en molts casos un més de la família, en d'altres una seguretat per a la casa, sempre una referència valuosa d'una relació emocional i útil... Són animals carnívors, mamífers, de la família del cànids, domesticats des dels temps prehistòrics, i d'aspecte, forma i pelatge molt diversos segons les races. N'hi ha per tota mena de prestacions: gos llebrer, coniller, perdiguer, d'atura, de pastor, de ramat, de presa, d'aigua, de caça, de falda, petaner, salsitxa...

Quant a races recordo, com no, la del nostre Rex que era producte d'un encreuament entre dòberman i pastor alemany, amb ascendència de dogo, i que era tota una deliciosa genialitat de comportament i afectuositat. La Teresa sempre em parla de la seva Blackie, una simpàtica cocker negra que l'esperava a la parada del bus quan tornava de l'institut. El Sant Bernat, potent i majestuós, amb el carretell salvador penjat al coll... Penso, també, en aquells llebrers que feien curses als canòdroms i que, en tancar-se aquests, ha fet que se'n vegin sovint passejant, són bonics, estilitzats, amb bona figura aerodinàmica. M'encanten els llauradors, de pelatge fi i mirada tendra, semblen de bon caire, no així els gossets de raça petita, que semblen rates peludes i que, molts d'ells, semblen tenir molt mal geni. Jo tenia un gos, es deia Rex, ens estimava a tots, nosaltres també... tenia.

La veu dels silencis

Només l'aire escalfat de l'aparell trenca els silencis. Tot veus estimades del passat... i del present. La paret és plena de "Peres" petits entre pares, i la Mar i la Núria de comunió, i els pares i mares del cel i la terra.

Rafel i Maset i ma tieta Teresita i Marcel·la, i el Jordi de confirmació, i companys de La Salle en "Dalma" celebració... i un vaixell, ben pintat per l'oncle, que en sap molt d'avions i vaixells, i l'estampa del Rex que pren vida a les mans d'un artista com el Pere... Sant Joan de La Salle que ens mira i ens guarda...

És la veu dels silencis que parlen al cor...

Rex

Petit, pelut, de potes poderoses, una boleta...

de mirada dolça, planyera, prudent.

Era un encreuament: Dogo i Pastor Alemany

i tenia el millor de cadascú en escreix.

Generador de bona convivència per a tots els de casa.

Volia atenció i tornava generoses manifestacions d'amor.

Estava a gust, vivia bé, arreu de la casa:

sofà, peus de ma mare, llit, prop de la porta...

M'esperava, m'abraçava en arribar a casa.

Potes prop del coll, plena gratitud total,

confiança (plena) de potes obertes de plaer...

Es veia feliç amb els ossos gegantins,

les avellanes de ma mare i alguna llaminadura.

Ha estat el meu primer gos: únic, genial, gairebé humà...