Estiu

El sol d’agost s’ha deixat anar, brilla i té tots els colors del verd, com diria en Raimon, la gespa que voreja el riu Francolí. Cal cercar les ombres, apropar-se als arbres del bosc proper i amic. Passo pel davant de l’aqüeducte romà de Tarragona, encara fa goig, m'endinso entre la pineda, on gairebé em fan una salutació una família d'esquirols, prop és la font on hi ha els nenúfars amb les seves precioses flors blanques i les granotes raucant en ple festeig per damunt de les fulles… 

Tot és amor

Solem arribar a l’hora, mai fem tard, sempre fem jove la nit o llarga la tarda. Arribem, ens veiem, fem com agradable la sorpresa de la trobada, però no, no és ni sorpresa ni ocasional, tot ha estat programat, mesurat, fins i tot el moment en què ens n’anem estava previst. Ara comença tot, si és la tarda mai s’acaba, si és la nit és un principi sense final i només ens acompanya la lluna com a testimoni de la nostra harmonia. Anem al nostre banc entre pins, prop de la font, es proclama la millor pau, tot és amor… 

Quan era més jove

De tant en tant recordo que quan era jove, si més no quan era més jove, caminava pel bosc fins allà on es perden els camins i s’intensifica la humitat del bosc. Abans havia passat per la font i la bassa, on les granotes festejaven damunt dels nenúfars i les seves flors blanques. També havia passat per l’alzina centenària i m’havia assegut per recuperar forces, sota la seva abraçada protectora. Tot això passava quan era més jove, ara ho recordo amb tot un plaer de felicitat…

Aquella noia

A cops penso amb aquella noia de muntanya… darrera d’una senalla de cireres, es veia fresca i natural com l’aire dels seus matins, nets i sense contaminació. Ella tenia el color rosat del sol a la pell i els llavis amb la mateixa bellesa i intensitat de color de les cireres que acabava de collir. Sempre penso amb aquella noia com una font que brolla d’una roca, on la natura s’ha recreat i lluït…

Ja toca

El carrer ample que dona a la plaça de les margarides, on sempre m'aturo per veure-les de prop, la font, ara seca, sense aigua, com un ésser viu que ja no és viu però tot i això em recorda l'alegria de l'aigua, gairebé musical i artística, de les màgiques formes que agafa pels diferents sortidors. Potser la pluja ho revifarà tot, ja és hora, ja és maig, ja toca…

Quién fuera poeta...

Observo las fuentes del Serrallo, van sacando brazos, chorreando alegrías en la mañana parda y fría de invierno, como dijo el poeta. Y, en el pensamiento del poeta, comparo los líquidos y variados surtidores con la salida de los niños de la escuela… Toca el timbre, es la hora de ir a comer, padres y abuelos recogen los pequeños chorros de vida, más, mucho más hermosos que la mismísima agua… y, uno piensa, quién fuera un buen poeta, ¿verdad?

Adeu a la font

A petició d'una gran majoria del barri, per fi ens treuen la font, l'han obert per dos costats i ara suposo que l'acondicionaran bé, posaran un bon terra on els nens no és facin mal i alguna atracció per poder jugar tranquil·lament. La font era prou maca, a més sempre m'han agradat els sortidors i les seves formes màgiques que donen al aigua. Però un espai més ben equipat on la canalla pugui jugar al sortir de l'escola, que és allí mateix, tampoc està malament, ara tinc curiositat per veure com quedarà…

Serrallo i vora mar

Són les onze del matí, avui toca Serrallo, he passat pel davant del pòsit de pescadors i per davant dels restaurants de vora mar. Vaig per l'ombra dels tinglados, gairebé un metre o metre i mig però suficient per estalviar l'excés de sol que fa. No hi ha el Divinity ni el Solandge, sembla que els iots de luxe, per aquest temps, van als ports de moda. M'he assegut una estona davant de la font, és preciosa, amb tres sortidors que, tant conjuntament com per separat, fan autèntiques meravelles, si senyor!!

Des de la finestra de l'hotel

Un aire lleuger fa moure les branques dels arbres, que gairebé arriben i sobrepassen el tercer pis. Són arbres que no han estat podats i tenen unes branques primes i seques, que semblen mortes, l'arbre no dóna símptomes de primavera i fins i tot unes boles amarronades romanen penjades en plena decadència. Bé,suposo que més endavant començarà a sortir algun ull verd, ja que tot el carrer està envoltat d'aquesta mena d'arbres, sense estar molt segur, diria que són plataners. Però, des de la finestra també veig la font il·luminada i una nit tota plena d'estrelles...

L'alzina i la font

Recordo l'alzina amiga, la que acull al caminant, que fins i tot s'ha fet els seus seients a sota i ella ha eixamplat les branques per protegir i abraçar molt millor a tothom. La font és prop, el banc de pedra, un xorro d'aigua cau amb parsimònia, alguna flor blanca es deixa veure entre els nenúfars, el raucar d'alguna granota en ple festeig alegra el dia. Mentre, cau la tarda i el sol petoneja i s'acomiada...

Llums de la ciutat

De petit i en castellà, evidentment, estudiava allò de què la llum és la claredat que ens permet veure els objectes. No sé per què he recordat aquest trosset que vaig aprendre de memòria i he pensat en el que m'agrada veure per la nit les coses il·luminades. Una vegada, una tieta de Barcelona em va portar a fer un recorregut nocturn en bus, la qual cosa em va resultar meravellosa, perquè era temps de Nadal i les llums de la nit de Barcelona eren un autèntic espectacle. Ara continuo bocabadat mirant les fonts il·luminades i les nits de Tarragona, la ciutat on visc...