El temps del jubilat

He contemplat, amb una certa admiració, aquella flor preciosa que ufana regna a una mitja alçada del penya-segat. Diuen que néixer i créixer en aquest espai és un mecanisme de defensa i això fa que jo pensi en la saviesa que sovint ens mostra la natura, tot i que no sempre és així   ja que hi ha situacions que es resolen de maneres bastant injustes, si més no, difícils de comprendre per a la meva mentalitat. Però avui, en un dia no tan calorós, he tingut el temps del jubilat per a contemplar con cal, i admirar com sempre, una espectacular flor en un penya-segat… 

Xerrades sense malícia

Hi havia un programa de ràdio que s’anomenava així, i això em fa pensar en què la mare parlava amb les flors dels seu petit jardí del pati, sobretot amb les roses blanques, per les que tenia una especial consideració. L’àvia ho feia amb les gallines per agrair-los la posta d’ous i, sobretot, quan li sortia alguna llocada, que es posava molt contesta. El meu padrí també xerrava molt amb un matxo guit, que sempre tenia les potes del darrere damunt del carriot, però era molt simpàtic i se l’estimava molt. Per acabar recordo que jo també jo també parlava amb el Rex, el meu gos, i ell em responia amb els seus ulls plens de comprensió. Sí, sí, són xerrades sense cap malícia i molt complaents i relaxants… 

Una mica nostàlgic

Avui he parlat amb les orquídies, tal com ho feia la mare amb les roses, també he recitat, com feia el pare amb tota solemnitat, aquell poema en castellà que anomenava “La murmuración”. Avui he recordat la meva escola unitària i al meu mestre Don Santiago Candela, un admirable ésser humà de cap a peus i un gran professional que m’ha servit molt d’exemple en la feina i en la vida. Recordo la seva organització, mentre explicava a un grup, els altres feien exercicis o llegien i ell passava, de grup en grup, fent sempre una feina brillant, coherent i molt efectiva. Gran mestre… 

Primavera total i florida

Primavera total, temps de flors… les orquídies de la meva terrassa ja tenen la preciosa foto de cada any, les petites dunes de margarides blanques ja semblen petites serralades nevades i, en la zona ajardinada de la casa del mar, sobresurt la flor del paradís amb els seus colors taronja i lila fosc que semblen un ocell exòtic, però igual de bonic i original. Sempre penso en la bona olor que feien les roses i els clavells d’abans, sobretot aquells que conreava la meva mare, amb gran amor… 

El món és un mural

Un cel ple de blaus, a la nit llums de colors i munió de punts brillants, als que anomenem estrelles, i a la tarda cel rogenc, amb núvols del color del foc, pluja o vent, diuen els entesos. La brisa suau d’un maig florit, com diria el poeta, ja és a punt i l’aroma de les flors viatja còmodament sabent on va, sense cap pressa, fins arribar als cors amb avidesa d’amor. Bé, el món és un mural per contemplar i extasiar-se feliç…

Allò que en diuen felicitat

M’agrada la pluja perquè donarà vida a la vegetació i sortiran flors, i jo recordaré allò de què cal que neixin flors a cada instant. Aquesta és una expressió que a mi em sona com que cal més sovint una pluja de bondad, de bons propòsits, una pluja d’honestedat, de decència, d’aquella capacitat per a fer el bé sense mirar ni aquí el fas. Totes aquestes accions formen part d’allò que en diuen felicitat i, com les flors, té la bellesa i l’aroma ferma i neta de l’amor en bona pau. M’agrada la pluja, és vida…

Arbres florits

“A mig aire de la serra, veig un ametller florit”, deia el poeta, i a mi em commou la bellesa, sobretot la dels arbres fruiters florits. Recordo el meu petit tarongeral quan la blanca tarongina fa aquell aromàtic i espectacular nevat, que és una preciositat. I com no, recordar el meu cirerer que, aquest sí, s’omplia de blanc per totes les branques semblant completament nevat. Una ventada me’l va arrencar de soca-rel i va ser molt penós. Un arbre florit es un somriure natural de la vida…

Les flors del pati

Per aquí, a la Costa Daurada, solc quedar bocabadat contemplant aquelles solitàries flors que hi ha en alguns penya-segats propers, però el que realment m’agrada recordar són les torretes de les finestres de la mare i el jardinet del pati. M'encanta anomenar-les com ho feia ella: floreta del dia, boquetes de conillet, arracades de la reina, floretes de Sant Josep, lliris blancs, clavells vermells, que feien una olor que ara sembla que ha desaparegut, i em deixo per al final la seva filera de rosers de colors, on destacava un impressionant roser de roses blanques…

Flors significatives

Sempre recordo la flor exòtica, gairebé inclassificable, que creix allà al penya-segat com un mecanisme de defensa i, simplement, com una exposició del millor art natural. Esmentar, com no, la flor de la tarongina, allà al meu hort de Deltebre, com un racó màgic, com un indret de pau i bellesa. Per acabar, o per començar en el sempre dels sempres, les roses blanques de la mare…

La vida des de l'eufòria

Contemplant la vida des de l’eufòria, hi ha flors, amics, la rosella ja és freqüent per tot arreu i tota la resta de flors que mai perdrà l’esperança d’assolir la bellesa original de la rosa blanca. Tot i que diuen que no, un té la convicció de què al cel hi ha cloïsses i totes les viandes i menjars ben cuinats dels meus estimats pobles de Catalunya, només cal pensar en l’àvia, en la mare, en la sogra, i aleshores veig el ben servit que deu estar Sant Pere. Bé, són els meus pensaments…

Contemplar una flor

De petit, a casa a Deltebre, observava el naixement d’una rosa del jardí de la mare. A cops m’hi estava dos o tres dies i gaudia de la bellesa i del color, un color d’un vermell com de vellut, intens, original, diferent. Ara em passa quelcom semblant amb les orquídies de la meva terrassa tancada, aquí a Tarragona. Les orquídies passen d’un aspecte amortit, gairebé sec, a una molt aconseguida floració, amb flors de formes i colors espectaculars. Sempre havia reclamat aquell temps per a contemplar una flor, ara el tinc per a gaudir com cal de les roses i de les meves orquídies…

El temps no té preu

Sempre aprecio la riquesa de disposar del temps sense cap control, ni meu ni de ningú. Allò més senzill, insignificant per a molts, desapercebut per als altres, però que jo li veig aquella gràcia original, magnífica. He tornat a veure aquella flor petita i eixerida, amb quatre pètals blancs rivetejats de vermell, que ha nascut entre el fang ara ja una mica sec de la terrassa. El temps no té preu i gaudir-lo amb les petites grans coses de la vida resulta realment meravellós. Avui un ocell bevia d’una gota d'aigua d’una fulla de plataner que romania seca… i tot i això donava vida, en dono fe!

Les flors de la mare

Els rosers a part, on destacaven les seves famoses roses blanques amb les que tenia les seves converses habituals, recordo especialment les flors de les jardineres de la finestra de davant de casa, tenia “allets” que feien molt bona olor, també la famosa “floreta del dia”, perquè es tancaven per la nit, o aquelles que en diuen “arracades de la reina” perquè tenien aquesta forma d'arracada, o les no menys conegudes com les “boquetes de conillet” que, evidentment, ho recordaven molt. Bé, les flors de la mare, la mare i les flors, un amor…

Roses i clavells

Fa un temps, passejant pel poble vaig passar a tocar de la finestra d’una casa de planta baixa on hi havia una torreta amb un roser de roses vermelles i una clavellinera amb clavells també de to vermells… Fins aquí tot normal però en apropar-me una mica, no vaig poder resistir la temptació d’olorar-les i, realment, feien molt bona olor, tan bona que em van recordar les que tenia la meva mare al pati de casa, la qual cosa ara és difícil de trobar. Sovint penso en l’olor dels horts i els rosers de la mare…

Una flor al fang

Espai entre dos blocs de pisos, a vegades passejo per aquí… Una mica de pluja ha deixat una mica de fang en un racó i en un parell de dies, sorpresa, una tija tendra i floreta, així com a rosada al capdamunt, m'aturo i la contemplo, sola, bonica, al mig del fang. He tornat a passar alguns dies més i encara hi és, potser ara comença a enfosquir-se una mica, he pensat amb la flor del penya-segat, però aquesta a l'abast de tothom… 

De cor a cor

Hom sap que jo no arranco flors, però sóc molt capaç de regalar un jardí, si més no, d’acompanyar l'amor a fer un tomb per la naturalitat florida d'un bosc de maig. Hom sap que hi ha paraules que se les emporta el vent… Per molt poètiques i estudiades que estiguin, si l'autor no ha sucat al cor la seva ploma per a escriure, no ha utilitzat la línia directa del que batega al compàs de la veritat, aleshores ja ho pot fer bonic, només la veritat roman i arriba directa, espontània, divina, sublim… de cor a cor. 

Una mena de tulipes

En el passeig d'avui he vist una mena de tulipes cap per avall que resulten molt maques, n'hi ha de color groc i de color blanc i surten d'una mena d'arbre que, tot plegat, fa molta patxoca, però no fa cap olor. Pels carrers que hi ha prop del riu, és veuen cases que semblen de gent molt benestant, amb piscina i uns jardins que són una autèntica delícia, valen molt la pena i els observo amb plaer… 

La flor del penya-segat

M'he quedat bocabadat mirant la preciosa flor del penya-segat, ella és sola allà al mig de la roca que arriba al mar… Crec que si jo fos d'aquells que cerca les flors per arrencar-les i oferir-les, aquesta no la podria arribar a conquerir, aquesta està feta per a ser admirada i venerada de lluny, per ser dibuixada i explicada en un poema… per a oferir a l'estimada amb tot el cor emocionat. 

Ja toca

El carrer ample que dona a la plaça de les margarides, on sempre m'aturo per veure-les de prop, la font, ara seca, sense aigua, com un ésser viu que ja no és viu però tot i això em recorda l'alegria de l'aigua, gairebé musical i artística, de les màgiques formes que agafa pels diferents sortidors. Potser la pluja ho revifarà tot, ja és hora, ja és maig, ja toca…

Com abans

Les estrelles em somriuen, la lluna també ho fa, amb picardia maliciosa… Les orquídies són una manifestació a l'abast de la bellesa més artística, la nit mostra un preciós silenci en pau, la música s'esforça en no molestar, les parpelles em fan figa, tinc una nyonya prou interessant, aviat li faré els honors i aniré cap al llit a donar-li continuïtat. Llàstima, a la nit no prenc cafè, ara me'n prendria un i una cigarreta rossa, com abans, de jove…