Els meus temps de profe

Tenia fama de ser una mica dur i cridaner i jo m'esforçava en millorar. Dur, no ho era gaire, feia les coses de cor i procurava ser recte i just, però sí que se m’escapava el crit fàcil, tot i que cada inici de curs em feia el propòsit de mantenir-me més estable i tranquil. Em solia enfadar amb mi mateix, sobretot quan en algun aspecte no estava a l’alçada dels meus alumnes. També recordo la meva felicitat cada cop que aconseguia els resultats que m’havia proposat. Però sobretot era un aprenent dels meus alumnes… 

Primer dia de classe

A l’escola del Serrallo ja s’escolta la gloriosa cridòria eufòrica de la canalla a l’hora del pati. I després de la música d’entrada, del final de l'esbarjo, silenci, cal aprofitar el temps i fer les coses bé. Cal fer-les millor i millorar els resultats que sembla que en comprensió lectora i en matemàtiques estem per sota de la mitjana europea, i això s’ha de millorar des de la base, des de molt petits, sobretot la comprensió, si no entenem, per exemple els problemes, no els podem resoldre. Ull amb la utilització de les noves tecnologies, cal estudiar-ho bé i fer-ne una aplicació racional… 

Nou curs

Bé, sembla que no comença el nou curs amb bon peu, el primer dia de classe i ja tenim la primera vaga. Evidentment és lamentable que no s'arribi a cap acord quan la finalitat de tot plegat està tan clara. Poder atendre a la canalla com cal i amb les millors condicions hauria de ser l’objectiu, però per aconseguir-ho els mestres han de poder treballar amb les condicions adequades. El treball del mestre és una feina vocacional, que mai ha estat ben pagada ni reconeguda, i potser cal dir prou d’una vegada, els nens s’ho valen… 

Soc a classe

A vegades somio que soc a classe, tenia una taula més alta que la resta de pupitres dels nens, una paperera a l’esquerra i un petit bastó al que anomenava “totxomicina” i amb el que picava a la taula quan volia reclamar atenció. Una pissarra verda amb guixos blancs i de colors. Darrerament ja teníem 25 alumnes, que estava prou bé, i jo en principi els deixava col·locar com volien, però després del sociograma els distribuïa com a mi em semblava millor, procurant sempre cercar un equilibri que m’ajudes a controlar-los millor i pogués fer profitosos els meus ensenyaments. A la classe, amb la porta tancada, els nens i jo, es pot demanar res millor? 

Un home savi

Érem d’excursió al zoo de Barcelona amb els alumnes de quart de Primària i sempre anàvem les tres classes juntes. Un alumne que no era de la meva classe ja de bon matí em va saludar molt correctament i durant el dia el vaig veure sempre prop, gairebé a tocar. En dir-li si no preferia anar amb els amics, em va dir que el seu pare li havia dit que romangués sempre prop meu perquè jo era un home savi i podria aprendre molt de mi. Evidentment, pobre de mi, em vaig sorprendre molt i després va resultar que el seu pare sí que havia estat alumne meu i sembla que el vaig poder ajudar molt i tota la família parlava sempre molt bé de mi. Bé, són records de la meva vida professional… 

Recordo l'escola

L’escola buida, és dissabte, hi ha un gran silenci, un silenci que jo sempre omplo de veu i d’imatge. Em veig per allí al mig, fent alguna cosa, una de tantes que feia a l’escola. Sempre vaig ser tutor, sempre em vaig quedar a dinar i aquest era un dels grans moments que esperava cada dia, perquè els professors ens posàvem al dia de tot plegat i era molt divertit. Vaig estar a la biblioteca amb una hora extra i també, junt amb un altre company, era encarregat de la vigilància del pati dels nens que es quedaven a dinar. Bé, vaig fer una mica de tot i quan veig una escola, encara que sigui buida, em ve tot a la memòria. Un plaer de records… 

Nadales

Els alumnes d’una classe de l’escola del Serrallo han sortit a la placa de La Farinera per assajar una nadala en anglès. Un parell de mestres joves ho estan organitzant força bé, han posat als nens en semicercle, ajupits a la gatzoneta, i han començat a cantar, tot fent salts i diferents moviments que demanava la cançó. Per cert, tot i que no soc un expert en anglès, em sonava prou coneguda i ho tenien gairebé a punt per lluir-la al festival de Nadal. Bé, em porta a molt bons records, inoblidables per a mi… 

He marcat un gol

Somio que soc un nen de quart de Primària i avui, a l’hora del pati, bé fet un gol amb l’esquerra, que gairebé mai xuto però li he donat amb força i ha entrat per allà on diuen que les aranyes fan el niu. Diuen que els somnis sempre tenen alguna relació amb alguna cosa que has fet, o has pensat, o si més no imaginat… i jo que vaig tenir molts anys nens de quart, i molts cops intentava posar-me al seu lloc per poder-los ajudar millor, fa que sigui possible que tingui somnis així. Gaudeixo molt de somiar així… 

L'escola sense nens

Els nens ja no tenen “estudi”, com dèiem al meu poble, l’escola és buida, els patis sense nens semblen no tenir ànima i els parcs infantils és veuen més plens, alguns avis agafen especial protagonisme i avui n’he vist un esmorzant de forquilla amb el seu nét. Ja no hi ha música d’escola, tot i que els mestres encara deuen estar a la feina per tancar el curs com cal. Recordo aquestes dades i el que em passava cada any, després de l’última sessió em quedava sol i trist, com si algú m’hagués robat els meus nens que tant havia conreat al llarg de tot el curs… 

Obre la porta

Aquesta és una cançó que cantarem al col·legi La Salle de Reus quan portàvem els nens a la capella per fer alguna celebració: “Obre la porta, no ho sens? hi ha algú que està trucant. De qui deu ser el truc, oh respondre-li, obre la porta…” Després d’algunes repeticions, acabava dient: “No ho sents, Jesús està trucant”. Bé, ho he recordat i com m’agradava molt ho he escrit. Per als creients és una cançó molt maca i jo penso que, fins i tot, pot ser un bon missatge per al món en general, ja que cal obrir la porta a la llum que tots portem al cor i que cal deixar brillar. Obrim la porta, els braços, el cor de bat a bat…

Primer pati...

He observat, per primer cop aquest curs, el pati de l’escola del Serrallo, vull dir l’esbarjo dels nens, després del musical senyal de sortida. He observat als mestres aguditzant les seves simpaties professionals i als nens fent de nens, amb actuacions de tots els colors. Bona cridòria, bons pulmons, els primers gols és celebren com cal. Bons entrepans de bones mares, algun nen porta fins i tot fruita tallada en una carmanyola de plàstic transparent. Es veu algun despistat que va per lliure, dues nenes xerren i passegen, un grupet de quart intenta encistellar sense massa èxit…

Els nens de la meva classe

Són de quart de Primària, em coneixen d’haver-me vist, fent alguna vigilància al pati, algun em té por sense conèixer-me. Són els primers dies de curs, he fet un sociograma, hi ha un bon grup de “futboleros”, amb un líder destacat. També n’hi ha un que han triat com a millor company per treballar i per estudiar. Sembla que no hi ha massa rebutjats, veurem, caldrà fer el de sempre, cercar un equilibri i baixar o pujar fums segons com ho vagi veient sobre la marxa. Aquests seran els nens de la meva classe, seran meus durant un curs, procuraré ajudar-los amb dedicació…

Temps de col·legi

El meu col·legi de cada dia, La Salle de Reus, des del 3 de setembre de l’any 70 fins que em vaig jubilar als 65, tota una vida gaudint de la millor companyia que un pot tenir, com és la canalla, sobretot la que jo vaig tenir majoritàriament, els nens del Cicle Mitjà. Recordo el cafè i la cigarreta rossa abans d’entrar al col·legi, la fila, el timbre, la classe, els nens i nenes amb la seva vitalitat i alegria que em feien reviure cada dia en les meves millors versions. Temps de cole, desitjo molt bona feina als mestres…

L'escola tancada

Avui m’he aturat a veure el pati de l’escola del Serrallo... l’escola tancada, silenciosa, el pati buit, bé amb algun ocell, colom, tórtora, fins i tot, a cops, alguna gavina de la mar propera. Tot i que era poden gaudir d’aquest espai amb tota tranquil·litat, potser els hi manca una mica alguna resta de pa, d’algun entrepà de la canalla. A mi em manca la cridòria d’un bon gol, abans que toque la música que els anuncia que l'esbarjo ja s’ha acabat. Molt trist el pati buit…

Mestres

Avui he pensat en l’impacte que els mestres podem causar en els nostres alumnes i  també amb les seves famílies. “El meu pare m’ha dit que vostè és un home savi, i que m’estigui prop seu tot el que pugui”... això m’ho va dir un nen, que no era de la meva classe, durant una excursió del cicle mitjà de Primària. Després va resultar que el pare sí que havia estat alumne meu i, pel que sembla, va quedar molt impressionat. També deu haver algun cas de la meva trajectòria professional on l’experiència viscuda per algun alumne meu no deu ser tan edificant i, aleshores, n’hi ha per sentir-se molt malament, tot i que no és fàcil contentar tothom…

Exalumnes

El món, a cops, no és tan gran, fins i tot alguns diuen que sembla un mocador. Dic això perquè la Teresa i jo, a vegades, ens trobem amb algun exalumne que ens mostra la seva consideració i agraïment. Per exemple, la Teresa va ser mestra d’una senyora del barri, que ara és mestra també, i té un nen precios, al qui sempre li explica davant nostre que la Teresa li va ensenyar la cançó de la castanyera. Jo, un dia em vaig trobar que el director de La Caixa, a Tarragona, havia estat alumne meu, ell i la filla…

Al mercat amb els alumnes

Avui recordo que, en el meu temps de profe de La Salle de Reus, vaig anar al mercat amb els meus alumnes de quart de Primària. A part de fer un cop d’ull en general i assabentar-se del preu d’alguns productes que els havia fet apuntar, la idea era que cada alumne s’havia de comprar un panet i fer-se un entrepà d’alguna cosa que li agradés, la qual cosa representava pagar i que els hi tornessin el canvi si no havien pagat amb el preu just. Bé, al tornar a classe plantejàvem el problema i el solucionàvem, la qual cosa era divertida, profitosa i molt educativa, era una d’aquestes sortides culturals que n’estava més orgullós. Bon record!!

Abelles

Fa uns dies ha estat el dia mundial de les abelles, curiós aquest món i en autèntic perill, una pena, com tantes coses que el desgavell humà s’està carregant. Recordo que, quan era profe de La Salle, una de les sortides culturals que fèiem amb els nens de quart de Primària era anar a veure aquests animalons i procuràvem fer entendre als nens la seva importància gairebé vital. Tot plegat era molt divertit ja que ens posàvem uns vestits especials perquè no ens piquessin les abelles a l‘apropar-nos. Al final de la visita, sempre molt interessant, ens regalaven una espelma de cera…

La cridòria de l'escola

Quan escolto la cridòria de l’escola se’m posa, una mica, la pell de gallina, si puc m’apropo, tant si és l'hora de sortida o és el temps d’esbarjo. Gaudeixo molt de veure els nens en llibertat, aquella estona que els pares els deixen jugar a la plaça, abans d'anar a dinar i en què els nens no veuen mai l'hora d’acomiadar-se dels seus companys. L’espectacle per a mi es magnífica a l’hora del pati ja que, durant els meus més de quaranta anys de docència, vaig tenir unes experiències molt edificants i enriquidores. Els nens em van ensenyar sempre molt…

Sociograma

Confesso que m’agradava fer-lo a principi de curs, m’ajudava a conèixer la classe, detectar si hi havia algun líder i de quina mena, esportiu, per capacitat, per caràcter o força bruta i fins i tot per ser una molt bona persona. També podia veure si hi havia algun nen que d’alguna manera era rebutjat. Bé, en general, tots aquells que per alguna cosa es feien notar per les seves actuacions. Formes de moure's per excés o per defecte, i aquest sociograma que jo em vaig preparar a la meva manera, amb les preguntes adients, m’ajudava a trobar l’equilibri que sempre he cercat en totes les meves classes. Confesso que gaudia de fer aquestes coses…