Els meus pares

Avui, avui i sempre, contemplo el rostre beatífic de la meva mare, aquella mirada neta i directa, plena de comprensió i d’amor, però a mi, a més, sempre em feia la impressió de tenir una gran capacitat, i després te n’adones que es sobretot el seu amor immens qui li proporcionava. També el meu pare era un sant baró que en cada abraçada semblava deixar-se l’ànima per la seva estima total. Els pares, els meus pares, eren persones molt senzilles, molt humils, però amb un gran cor i una immensa capacitat per estimar… 

Grans records

Aquests temps sempre em porten a la infantesa on érem tots, pares, avís, amics, veïns i, en tancar els ulls, veig els regals de Reis, la meva pilota, com a reina d’una il·lusió, que persisteix fins avui. L’àvia a la botiga, l’avi a l'hort, la mare a la cuina o cosint amb el seu gran grup d’aprenents. El pare a Buda treballant a la pesquera. Veig als nens del meu temps, jugant a futbol amb la meva pilota nova. L’àvia feia un coc ràpid i un d'escaldat, la mare un braç de gitano de crema o un braç de Fabiola rebò…

Una abraçada al cel

Veig que m'acarona el sol de les nostàlgies… sóc aquell noi de família humil que estudiava fora i que, quan venia al poble, el miraven amb una certa curiositat. Els meus pares no es podien queixar, de fet mai ho van fer, tenien un fill que ja podria treballar i ajudar a casa. Bé, són els meus pensaments a l’aire lliure de la llibertat per fer-ho. Ara ho recordo amb un agraïment profund i una forta abraçada al cel…

Uns grans pares

No, mai he tingut una llàntia i, per tant, mai se’m ha aparegut el geni per oferir-me gràcies i fortunes variades, però el que si he tingut ha estat una família, uns pares sobretot, que m’han ensenyat a comprendre, des de ben aviat, que havia d’estar ben preparat per a guanyar-me la vida, això sí, sempre de forma honrada. Els pares em parlaven de llaurar-me un futur com a conseqüència d’un present basat en l’esforç i la preparació. Dintre de les seves possibilitats, sempre em van ajudar amb tot el cor...

Ara ja no s'escriuen cartes

No, mai vaig escriure una carta d’amor i, tot i que si vaig fer el servei militar, no tenia núvia ni res semblant, a més era a Barcelona al cuartel de Lepanto que era prop de casa. El que si vaig conèixer i vaig poder llegir, són les que va escriure el meu pare a la mare en el temps de la nostra guerra civil. Eren uns escrits d’una bellesa i sensibilitat natural, que m’han fet entendrir el cor i vaig comprendre allò que em deia la mare, que ella s’havia acabat d'enamorar del tot llegint aquestes cartes tan sanes i plenes de sentiments. Bé, ara ja no s’escriuen cartes, llàstima!

Aquell pare jove

El passeig dels dissabtes sempre és especial, hi ha més gent i, sobretot darrerament, molts pares amb els seus fills i al dir pares vull dir tots dos. Això em fa pensar en aquell pare que, al dir-li que el seu fill necessitava passar més temps amb ell, em va dir que no podia, que tenia que treballar moltes hores per a que al seu fill no li manques res de tot allò que a ell li havia mancat. Aleshores va ser quan jo li vaig contestar que ja ho entenia tot: “Al seu fill no li manca de res, bé, potser sí, té de tot, però no te pare”. Bé, era un pare jove amb qui, de mica en mica, ens vam entendre bé…

La educación del niño

Hoy he leído una frase de Napoleón Bonaparte que me ha resultado muy interesante: “La educación de un niño comienza veinte años antes de su nacimiento con la educación de sus padres”. Como profesional durante más de cuarenta años, me gustaba observar el comportamiento de los padres de mis alumnos. Cerrando los ojos podía ver qué ambiente tenían en su casa cada uno de mis alumnos… el alumno se abre y te cuenta, y tú procuras educar también a los padres en beneficio de los alumnos, a los que acabas queriendo como algo tuyo…

El petó

El petó de la núvia que proclama veritat, certifica autenticitat. El petó de la mare fet amb el cor, o el de l’àvia que sembla sortit del mateix lloc, però és posat en mans d’una ametralladora que deixa al nen marcat d’amor i de pintura de llavis. El petó del pare que, evidentment, també ve del mateix lloc, però sembla, menys tendre, més formal, més seriós, com de pare que, a pesar de tot plegat, també mostra tota la seva sensibilitat…

Purets verds

Recordo que quan era mestre els nens de la classe, per Nadal, em solien fer algun regal prou maco. La delegada del curs recollia cèntims i les mares de l'associació anaven a comprar-lo… un rellotge, alguna cartera de pell, fins i tot una vegada em van regalar un escacs de vidre tallat que era una auténtica meravella. També en solia rebre algun de particular, sempre hi ha gent que està especialment agraïda perquè considerava que havia ajudat al seu fill de manera molt satisfactòria. Una d'aquestes vegades un senyor em va regalar una caixa de purets verds, havans de debò que, en aquell temps que era fumador, em van semblar d'una gran qualitat…

Llissal de Buda

El meu pare va treballar un temps a una pesquera de l’illa de Buda. Anava en bicicleta, passava el riu amb la barcassa i, al final del dia, tornava cap a casa, tot havent fet uns vint quilòmetres entre anar i tornar, de vegades amb pluja i, sobretot, amb vent que per anar en bicicleta és molt complicat. De vegades portava algun llissal i a casa fèiem un brasal i el rostíem… i jo recordo que era boníssim, tenien un sabor que mai he oblidat… 

Temps amb als fills

De mestre ho solia reclamar als pares dels meus alumnes, procurava explicar el millor que podía que aquest temps i aquesta presència són molt importants per als seus fills. Bé, era una reflexió que solia fer, sobretot a aquells pares que em deien que ells tenien que treballar moltes hores perquè als seus fills no els manqués res de tot allò que a ells els va mancar. Ara, quan veig algun pare que quan ve a cercar al seu fill a l'escola es queda a jugar una bona estona, m'emociona i ho veig un encert. Res pot substituir aquestes estones dels pares amb els seus fills… 

Edipo y Electra

Pareja de jóvenes otoñales con dos hijos adolescentes, el padre va con la niña cogida de la mano y, unos pasos detrás, la madre con el niño, que le passa un palmo y sin cogerse de la mano, supongo que al niño ya le da algún reparo, por aquello del qué dirán. Y a mi se me ocurre pensar en los complejos de Edipo y Electra, aquellos que creo que manifiestan que la niña se identifica mejor con  el padre y el niño con la madre. Bien, la escena era muy edificante, platicaban tranquilamente, serenos, pausados, felices… 

De todo, menos padre...

Creo que ya lo conté una vez, pero me gusta recordarlo… Aquel padre que me decía que él tenía que trabajar muchas horas para que a su hijo no le faltará de nada de lo que a él le faltó, y yo, profesor de su hijo, le dije que ahora ya lo entendía todo, su hijo tenía de todo menos padre. Reconozco que la situación fue un poco tensa porque el hombre me hablaba de buena fe y yo, por mi parte, pese a la crudeza de mi manifestación, también le dije lo que pensaba por el bien de su hijo, como hacía siempre…

Penso amb els pares

Com més gran em faig més penso amb els meus pares i més els entenc… ells em van estar donant lliçons de vida fins al final dels seus dies. Aquella obsessió per fer de cada trobada a casa una festa entranyable de celebració i, després, gairebé la mateixa voluntat per no donar feina fins que va arribar el moment en què la Teresa i jo els vam prendre cap a Tarragona, on vam gaudir d'ells fins el final dels seus dies. Ara em passa el mateix amb el meu fill, visc il·lusionat la seva vida i tinc els mateixos pensaments que els meus pares tenien en mi. Sóc pare…

El benefactor

Voldria ser un bon testimoni, d'aquells convençuts i que no callen mai, de la pau humil i senzilla de la nostra llar. Uns pares meravellosos, amb poca salut, però amb moments d'una vitalitat impressionant, una entrega i una alegria i un amor que sempre recordo amb molt d'orgull… la mare feia una festa de la convivència natural de l'amor familiar i el pare era la veu callada d'aquesta música i jo el benefactor, el producte d'aquest amor…

Molt edificant

La nena juga a l'arbre de cordes, s'està enfilant amb una certa habilitat, es penja agafada de les dues mans i deixa anar els peus, després, com si hagués fet una genialitat, li pregunta al seu pare si creu que hi ha alguna nena que fora capaç de fer alguna cosa així i el pare li contesta que amb pràctica i entrenament sí que ho podria arribar a fer i, a més, aprofita l'ocasió per explicar-li que treballant i amb esforç es pot arribar a fer grans coses… Ho he trobat molt edificant, gran pare, sí senyor, molt gran!

Fora genial...

M'agrada veure la pluja d'estels, és un espectacle que procuro no perdre'm mai. A vegades, tot sol, em faig un cabdell perquè penso en els estels com si fossin les ànimes de les persones estimades que ja han traspassat i, clar, no puc per menys d'imaginar que algun d'aquests estels, en arribar a la terra, es poguessin reencarnar i viure un retrobament que seria d'una extraordinària felicitat total. Somiar no costa molt, veritat, veure apropar-se als meus pares agafats de de la mà i amb un somriure fora genial...

La mama és meva...

Parella jove amb un nen d'uns quatre o cinc anys, els pares van agafats de la mà, el nen uns metres pel davant amb una petita moto metàl·lica a la mà, a més fa un soroll de motor que va accelerant i ja sembla un Marc Márquez qualsevol. De sobte es gira una mica i diu “Papa vine!! i el pare li diu que està amb la mare, el nen contesta, “d'acord, però la mama és meva”… M'ha fet gràcia, tot i que no he pogut escoltar la resta de la conversa, però el sentit de propietat de la criatura era molt evident i m'ha fet riure una mica, un motorista molt eixerit, si senyor!!

De padres e hijos

Escuché, alguna vez, decir a un padre que él tenía que trabajar muchas horas, porque quería que a su hijo no le faltara de nada de lo que a él le faltó. Con uno de ellos fui muy claro… “entonces su hijo tendrá de todo menos padre”. Pasar tiempo con los hijos debería ser innegociable, ya que nada ni nadie los puede sustituir. En cuanto a los niños, os invito a ser buenos compañeros, a ayudarse unos a otros, a detectar al chulito de turno para que no abuse de nadie y tener mucha comprensión con los nuevos, con los tímidos, o con los que por lo que sea son diferentes. El tutor puede solucionar cualquier problema que os parezca difícil, acudir a él...

Records del pare i la mare

Les figues de la figuera del pare, amb la seva goteta de mel habitual, la gronxadora feta amb una senalla i un parell de cordes lligades a una branca grossa de la figuera… Els rosers de la mare, on hi anava a parlar amb les roses… i un conserva la imatge tendra i colpidora, la rosa blanca amb unes gotes de rosada que el primer sol del matí semblava pintar de colors, i la mare es quedava extasiada i gairebé els donava les gràcies pels regals del color, de l'aroma i la belleza tan meravellosa…