Carnaval

Confesso que la disfressa i la festa del Carnaval mai ha estat una de les meves prioritats, la qual cosa no vol dir que no admire el fenomen social que representa. El Carnaval explota amb la desfilada de les diferents comparses, que ja porten un cert temps, preparant vestits, la música i fins i tot les passes i els moviments que faran per concursar. Després de veure’ls passar penses que, al darrera de tot això, hi ha no només molta feina, sinó també molta il·lusió. En general, és un molt bon espectacle…

El nen aranya

En el passeig d'avui dissabte, amb temps gairebé primaveral, m'he aturat a un parc infantil perquè era ple de nens, molts dels quals anaven disfressats, com per a participar a la rua infantil. M'ha fet gràcia un que anava disfressat d'home aranya i que s'enfilava per l'arbre de les cordes, volant de manera que semblava tot un Spiderman amb gran capacitat trepadora. Tots plegats feien molta patxoca i… molta cridòria!

Cap de setmana de Carnaval

És divendres, tenim el cap de setmana de Carnaval a tocar, tothom prepara les carrosses, flors, música, fotògrafs… Aquí al barri, van des de les quatre de la tarda amb la música cansina però agradable, tot i assajant els passos i els moviments dels braços perquè tots puguin anar ben acompassats i puguin ser un èxit com gairebé cada any. No he estat mai molt "Carnavalero", ni massa amic de les disfresses, però m'encanta l'entusiasme de la gent, la fe amb la que assaja i la familiaritat, el bons comportaments i les amistats que es fomenten en aquestes activitats tan especials. Posats a demanar, potser haurien de disposar d'un espai menys cèntric, per poder assajar sense molestar a ningú…

Preparant Carnaval

Al meu barri estan preparant una carrossa per a la rua de Carnaval i a fe que ho estan fent amb ganes… Són quarts de set de la tarda i, amb aquest fred que fa, són a la plaça des de les cinc, amb una música molt forta, assajant el vals que acompanyarà tota la presentació de la carrossa del barri. Me’ls miro per la finestra, ja comencen a coordinar els moviments, avui porten fins i tot un ventall amb el que van fent moviments prou artístics. Bé, s'ho passen bé, no sé si guanyaran, però la cosa pinta bé.

Avidez de normalidad

La gente está ávida de normalidad, es sábado de Carnaval, la plaza está llena, suena la música, alguna pareja y varios niños van disfrazados, es curioso y divertido ver a los niños jugar un partido de fútbol vestidos de pirata, de Aladino, de astronauta, etc, etc… Algunos aplauden, otros se suman a la fiesta, y a mi me suena a eso, a normalidad, a la recuperación de la ilusión por vivir la vida y sus momentos maravillosos. Más disfraces, algunos con mascarilla aún más divertidos y más originales...

 

Disfraces

Confieso que nunca me gustaron los disfraces, aunque no dejo de reconocer que si los que se disfrazan son los niños tiene cierta gracia. Recuerdo los disfraces en la escuela y, sobretodo, el ingenio de algunas profesoras para hacer con aquello más elemental unas vestimentas que eran auténticas maravillas. El caso es que acababan disfrazándote a ti mismo y a mi no me gustaba, pero no pasa nada, todo sea por la fiesta escolar...

 

Carnaval

Confesso que, després de més de quaranta anys vivint entre Reus i Tarragona, mai havia vist, així... una mica com cal, la desfilada, la rua, crec que en diuen, del Carnaval de Tarragona. Avui ha estat el dia. La Teresa i jo, de bracet i a pas lent però segur, ens hem apropat al carrer Ramon i Cajal, una mica més enllà de l'alçada de l'Eroski, i ho hem vist tot fins que n'hem tingut prou i el fred i el soroll ja eren impertinents.

En un principi, no he vist una riquesa plàstica i qualitativa que em cridés l'atenció, però per a mi el millor espectacle és veure que la gent és feliç, encara que sigui a estones i amagant esfereïdores veritats de la realitat actual que estan vivint, tot i ser els menys culpables. Però s'han aconseguit una disfressa i ballen a ritme i canten i xisclen plegats... abans, s'havien trobat a l'hora fixada, després de la feina (qui en té). Són gent del barri, o de la penya, o del club, o senzillament un grup d'amics, que es fan encara més amics i s'ho passen bé i somien en faules de millors truites, en pobles de millors rialles, fins i tot sense sobres.

Observant, cosa que ara faig sovint, m'he adonat de l'existència de molta noia grassoneta ballant amb certa gràcia i moviment de carns... també molta canalla amb excés de pes, i això ja no m'ha fet tanta gràcia. Alguna comparsa amb crítica social però poc esfereïdora, com si aquesta pseudo-llibertat que hi ha per dir allò que vulguis perquè ningú et farà res, comenci a estendre's i la gent, fent cas de... ja sabem de qui, és felicitada quan es queda a casa i calla. Uns passos de salsa per algunes parelles en procés d'aprenentatge avançat, uns nens del Serrallo, salabre en mà i bon ritme, metges i infermeres amb bates blanques de paper fent proclames per una sanitat més justa, alguna coseta també bilingüe, per a Rajoy en castellà i per a Mas en català, però poca cosa més, alguna de sobres i poca malícia. S'aprofita l'estona per divertir-se... per a alguns és una exhibició dels seus ritmes i encants més íntims que potser mai havia pensat de posar en escena, per a d'altres és fer pinya, convivència, amistat.

Recordo ara al meu admirat Eduard Punset, que diu que la gent se sent sola i busca l'amor, desesperadament, per Internet, amb el perill, diria jo, que alguns dels contactants porti una perversa disfressa. Com no, i per acabar amb aquesta referència a Carnaval, recordar un vestit de mexicà que la meva mare em va fer amb tota la seva gràcia... després, no recordo haver-me disfressat mai més. Com a professor, a la nostra escola vam estar uns anys que no celebràvem aquesta festa "pagana", però aquests darrers anys preparàvem una divertida careta i sortíem al pati on, per classes, anàvem desfilant des d'infantil a primària. Feien patxoca... els nens.

Carnaval

És tota una filosofia: es reuneixen, parlen, riuen, prenen cafè, proposen, acorden, s'apropen, renyen, assagen, ballen sense parar, a ritme brasiler... són, fins i tot, pesats, obsessius, "venats".

És carnaval! Visca la festa! Tot val! Disbauxa!! Un president amb "Dodotis", un ministre de "caco", el de justícia amb vestit de ratlles, presoner, un rei de lleó, un pis de cent metres, una fada, un impropi home que caga...

Tots ho fan, ara més que mai, "la caguen", arreu del món. Una església tancada, una fam de cobdícia oberta per tots quatre costats. Boques obertes sense fi. L'home del sac... buit, que ja no fuma, realitats infumables. Carnaval... tota una filosofia.