Poeta i poesia

Cervantes, Don Miguel, deia que lluitava per semblar que tenia de poeta la gràcia que el cel no va voler donar-li, de totes maneres algun vers prou aconseguit sí que tenia… allò del “preciosilla, preciosilla”, per exemple, tot i que allò que li era propi era la novel·la. Poesia, poeta… sovint pots trobar-te més i millor poesia en la prosa que en aquells versos tan ben mesurats i que rimen perfecte. Els bons escriptors poden fer-te una descripció del paisatge, d’un ambient rural, d’una platja de costa brava, o de qualsevol barri urbà, que sigui pura poesia, són aquells que jo dic que, a més de veritat, ho conten bonic, molt bonic i molt agradable de llegir… 

El madrigal de Cetina

A veces escruto en el baúl de los recuerdos poéticos y reparo en el madrigal de Cetina a unos ojos, es una preciosidad: “Ojos claros, serenos, que de un dulce mirar sois alabados…” Dice también que no le miren airados para que no le parezcan menos hermosos, para acabar diciendo: “Ja que así me miráis, miradme al menos”. No me diréis que no es una delicia poética, los ojos, la mirada del ser querido y que te quiere, que te llega cálida y tierna, que te envuelve en dulzuras de buen amor… 

El poeta

El poeta acarona el cor de l’estimada, la mira amb ulls d’amor i li adreça paraules mesurades des del sentiment. Pel poeta la vida és com un bosc, un bosc d'eterna primavera avançada i florida, amb música d’ocells i amb vida que és vida, tant en quan la natura és mare de pau i bé de tota manifestació amorosa de l’existència. Del poeta neix el riu d’on es canalitza el sentiment, que és format per llàgrimes de felicitat i d’altres llàgrimes que també formen part de la vida i sense les quals no donaríem importància a res. El poeta colecciona misteris, és amic de la lluna, dels ocells, de la mar i del riu, té una sensibilitat molt especial, té ànima de poeta, evidentment… 

El poeta enamorat

Voldria ser aquell poeta natural que veu les coses tal com són, però que també és capaç, molt capaç, d'enamorar-se de l’amor, l’amor per tu, per la vida i la natura i per totes aquelles coses senzilles i sanes que li són fidels. El poeta enamorat potser ja no és tan natural, ho veu tot més bonic, amb més llum, amb més color i, aleshores, és capaç de plasmar- ho en els seus poemes en prosa, on la la poesia és sempre molt present…

Recordant al poeta

Podria fer un petó, un cafè, un somriure de bon dia, i apropar-te a la finestra i mostrar-te el jardí on encara hi ha alguna rosa que et faria justícia. La vida és maca i té sentit al teu costat i sempre em ve de gust recordar al poeta quan diu allò de: “Dona'm la mà i anirem per la riba, tot sabent que ens seguim estimant”. Bé, que sigui així per sempre més…

Ho intento, ara i sempre...

Sempre he volgut ser un poeta que estigués a l’alçada per poder expressar els sentiments amb tota la seva més crua realitat. No, no es tracta de magnificar, ni d’exaltar totes les sublimitats que em brollen del cor, només voldria plasmar, sense afectacions, aquella sincera naturalitat amb què un pot estimar. Sempre he procurat, he somiar i fins i tot m’he esperat, escriure amb la tinta dels batecs d’on brolla la més estricta i natural sinceritat…

A vegades, algun cop...

A vegades, penso que sóc un pastor que canta cançons i balla amb la lluna mentre contempla el mar i veu com acudeixen els dofins per fer de la festa un art lúdic inqüestionable. D’altres, diria que sóc un aprenent de poeta que roman assegut amb la finestra oberta esperant que el vent li doni alguna resposta vital davant de tanta incomprensió. També algun cop, em veig com un ocell que piula i clama en el desert amb l’esperança plena de què el meu missatge, si més no, quedi escrit molt correctament, ben gravat, a les fulles del romaní…

Pura poesia

El poeta diria, somiaria, pensaria i, fins i tot, escriuria una música adient. El poeta fa palesa la seva emotivitat davant de la contemplació dels brots tendres de l’amor primaveral d’adolescència. És allò de la bellesa més bella, de la neu més blanca, de l’escalfor del sol que, a més, acarona com una mà que transmet batecs de cor autèntics, reals, sincers. Sempre he pensat, i ho repeteixo sovint, que tot allò que veiem amb ulls d’amor, és poesia pura. Aleshores tot té aquella autenticitat fresca, natural, sana…

Aprenent de poeta

La meva ànima d'etern aprenen de poeta se sent ben regada i ben alimentada quan llegeixo els meus poetes preferits. Recordo a l'amic Antonio, de Mallorca, que va traspassar massa aviat i que sovint em feia agafar el diccionari i em convidava a la reflexió. Ara, els amics Dalmiro i Gustavo també em fan una sensació semblant i gaudeixo de la seva lectura com un plaer molt especial i molt relaxant…

El poeta estima

I en tancar els ulls, el poeta somriu, veu damunt del mar tots els blaus del cel i pensa en escriure amb lletres d'or i als dictats de l'ànima, tot allò que sent. El poeta sempre sembla que està enamorat, fins i tot de l'amor, i és clar, aleshores clama sentiments. El poeta estima però també experimenta tot el desamor i la frustració, i el respecte pels sentiments que no gaudeixen de cap afinitat i de cap correspondència vital… 

Me llaman poeta

Algunos amigos me llaman poeta porque escribo alguna afinidad, porque recreo algún paisaje querido y familiar. Algún buen y generoso amigo me llama poeta porque hablo con las flores y escucho la música de las gotas de agua tecleando sobre las hojas de mi encina centenaria. Me llaman poeta, pobre de mí… pero, si así me amáis y así lo creéis, llamadme poeta… 

Sueño en poeta...

Y uno sueña en poeta… "Corrientes aguas puras cristalinas, árboles que os estáis mirando en ellas…” Es el río nervioso de montaña que arrastra cantos rodados que acarician mis pies agradecidos. Y en otro sueño en poeta… "El ruido con el que rueda la ronca tempestad…” No hay tormenta, pero el mar está ávido por mostrar sus rosas blancas, el oleaje, sueño de surfistas y amantes de la belleza, proclaman la pureza iodada de los azules cielo, hoy menos azules y más blanquecinos por un sol decadente que no puede con las nubes… 

Estrellas caídas

Ya saben, es mi ilusión de aprendiz de poeta… Veo a las luciérnagas como estrellas, valientes, osadas y atrevidas, paseando triunfantes por el suelo, es un suelo de bosque, claro, debajo de los pinos, como una delicada y benefactora procesionaria, preciosa y perfectamente iluminada. Siempre imaginé a la temible procesionaria, sin maldad, sin peligros destructivos y dañinos y con luces de hermosos colores, pues eso, variedad de estrellas…

 

Quién fuera poeta...

Observo las fuentes del Serrallo, van sacando brazos, chorreando alegrías en la mañana parda y fría de invierno, como dijo el poeta. Y, en el pensamiento del poeta, comparo los líquidos y variados surtidores con la salida de los niños de la escuela… Toca el timbre, es la hora de ir a comer, padres y abuelos recogen los pequeños chorros de vida, más, mucho más hermosos que la mismísima agua… y, uno piensa, quién fuera un buen poeta, ¿verdad?

El cor escriu un poema

Diuen que els poetes escriuen des de l'amor… i encara diuen més, el poeta enamorat es dona llibertat total i és el cor qui escriu el poema. Evidentment, per al cor que està guanyat per l'amor, tot és sublim, tot és com a meravellós, com vist per uns altres ulls que, a cops, no són els de la realitat. "Si la veiessis amb els meus ulls, la veuries amb els ulls de l'amor", diu una preciosa cançó de Dyango, gran intèrpret...

Primeres pinzellades

En plena tardor cap a l'hivern s'estan esfullant, fins i tot els arbres de fulles petites, i  a mi em ve a la memòria allò tan bonic de Joan Salvat Papasseit en el seu Res no és mesquí: "Avui, demà i ahir, s'esfullarà una rosa, i a la verge més jove li vindrà llet al pit". "Res no és mesquí, ni cap hora és isarda"... Bé, que s'apropa Nadal, i ja m'ha comencen a sortir veus de primeres pinzellades blanques…

Supongamos...

Supongamos que yo fuera un poeta, que es mucho decir, me gustaría encontrar los orígenes, reconocerlos en la dulzura expresiva de mi padre, en el sentido práctico y reflexivo por lo natural que tenía mi madre, en la calidad de los conceptos, explicados al alcance de mi avidez que mi buena compañera me regala como el sol, la luz a la vida y el calor. Ella y el campo, y la familia y los amigos, me hicieron todo un certero amago de buen poeta...

"El ama"

Estoy leyendo “El Ama”, de Gabriel y Galán, y no me resisto a copiarles un trocito de la gracia y el temple que puede tener este tipo de poesía: 

"Lavando en el regato cristalino 

cantaban las mozuelas, 

y cantaba en los valles el vaquero, 

y cantaban los mozos en las tierras, 

y el aguador camino de la fuente, 

y el cabrerillo en la pelada cuesta… 

¡Y yo también cantaba, 

que ella y el campo hicieron me poeta! 

…

¡Qué plácido el ambiente, 

qué tranquilo el paisaje, qué serena 

la atmósfera azulada se extendía 

por sobre el haz de la llanura inmensa!” 

Lo dicho, me encanta esa poesía…

 

Grabiel y Galán

Me gustaría hablarles de pastores y ganados, ovinos en general y vacunos en particular, del campo, de los mares de trigo o de las verdes, primero, y amarillas, después, inmensidades de los arrozales… Me gustaría contarles sobre los pueblos de montaña, con su río nervioso y sus nieves propicias, con sus gentes de a pié, cercanos, de cada día, en el bar de siempre, en el campo de siempre… Me gustaría hablarles, como el gran poeta José María Gabriel y Galán…

Plasmar el sentimiento

Quién supiera escribir, decía el poeta… y yo lo entiendo porque no resulta fácil poder encontrar las palabras que puedan expresar exactamente la pura belleza del buen amor, del primer amor, aquel que crees único y definitivo, o incluso el último amor, que en realidad fue el primero que era realmente amor… describir la belleza, sobretodo la del alma, plasmar el sentimiento. Quién supiera escribir y contarlo en verdades...