Tothom al seu lloc

Per Nadal, cada ovella al seu corral, i pel mes de setembre sembla que tot torna a la normalitat. A l’escola ja se sent l'eufòria cridòria de la canalla, que dona vida al barri, i a mi m'emociona i m’omple de records inesborrables. Sembla que ja tothom és al seu lloc, al darrere queden les vacances i aquell sentiment de què tot allò que és bo s’acaba ràpid. Però cal despertar cada dia amb l’ànim renovat, la vida és una experiència única que cal assaborir i viure-la amb il·lusió i màxima dignitat… 

La vida es programa sola

Bon dia preciós, bon cop de sol que acarona com cal, sense fer mal. Has obert els ulls, comença el millor dia, un petó, un somriure i un cafè, i una mà estesa per compartir tot, anar plegats per la vida, per la nostra vida, que procurem viure plenament, tot i somiant agraïts les nostres realitats de cada dia. No cal planificar gaire, sembla aquelles programacions que per la nostra feina de mestres havíem de fer, ara ja no cal, ara la vida es programa sola i nosaltres ens deixem anar feliços. A gaudir de la vida!! 

Veiem passar la vida

Caminem de la mà pel camí que fa baixada, poc a poc, sense pressa, ens aturem per seure en un banc, comentem, observem, fins i tot fem algun somriure tot i activant el nostre criteri, prou crític, però sempre molt respectuós, constructiu i generós. Seguim el camí, ara seiem a la terrassa d’un bar, farem un aigua i un cafè, el cafè potser no cal, fora ja el tercer d’avui, potser sí, el farem descafeïnat. Bé, seguim veient passar la vida, sense perdre detall de tot aquest regal… 

Gràcies a a vida

Veig una pau progressiva, un marge per somiar, una realitat a la que atendre, una vida de la que tenir cura. Contemplo, amb una certa felicitat, que la prórroga s’està allargant generosament. Soc conscient de la meva realitat regalada, potser merescuda, potser no tant, però aquí hi és i, a cops, sembla que ha vingut per a quedar-se. Com diu la cançó, gràcies a la vida que m’ho ha donat tot… 

Cal viure

Cerco a la Terra alguna forma de vida, d’allò que se suposa que és el Cel. He trobat per algun lloc indicis d’abraçada, d’aquelles que ho fan amb el cor. He tingut la sort de ser acceptat en el departament on regna el benefici del dubte i s’extrema l’interès per la comprensió generosa de tots els comportaments de la bondat. He gaudit de l’espai on el somriure t’arriba en forma de bona música i he volgut ser a l’alçada, o si més no ho he intentat. Cal viure amb intensitat l’amor de cada instant. Cal viure…

Pura vida

Escolto la veu interior que em diu què he de fer… Potser és la veu del sentiment dels pares que sempre em van encaminar cap a l’esforç i l’honradesa. És allò que en diuen consciència, que fa que te n’adonis que tens les idees clares i que actuaràs així, tot i que mai aconseguiràs que siguin a gust de tothom. La vida és molt més natural del que sembla, pura vida, diuen…

Va de petons

Avui va de petons… un petó al cel i a la vida, al passat i al present i fins i tot al futur. Avui va de petons d’agraïment, pels orígens, per la persistència, per la llarga durada d’una existència que no a tothom li és permesa. Avui va de mirar als ulls només per somriure, només per proclamar la complicitat, només per fer evident l’afinitat amb la convivència permesa i regalada que estic vivint. Avui va d’abraçada amb petó, amb el cos i tota l’ànima…

De la mà per la vida

Seguim anant de la mà per la vida… la Teresa ja té dues edats i jo tres, però anem anant, gaudint de les mateixes coses, del mateix gust que tenim, per exemple, del futbol i del Barça, de les sortides tranquil·les, on encara ens meravellem de la natura i de tot allò que no ens és tan proper. Pràcticament mengem el mateix, dormim plegats i ens despertem amb la mateixa il·lusió per començar cada nou dia i viure’l com si fos el darrer. Hem estat a la  Cerdanya, la màgia continua fidel...

L'aplaudiment de les fulles

És allò del trobar-te bé, tranquil, a gust, en pau. És aquell estat on sembla que tens totes les necessitats cobertes i no et fa falta més llum ni més ambient. Tu ets aquell gairebé tot, on l’entorn es millora en totes les dimensions. Anem de la mà per la vida i la vida és diferent, té més color, té més sentit, aquella gràcia del somriure que surt de l’interior i proclama felicitat, i fins i tot a les fulles en vol, que anuncien la tardor, fan un memorable aplaudiment…

La vida

Una mirada nítida, d’aquelles que convida a l’apropament, i el somni del petó és possible, és realitat, és continuïtat, és vida. Seguint amb el somni, em mantinc amb la idea de què l’existència hauria de ser la continuació d'aquest petó i aquí, com en totes les coses, sempre hi ha alguna possibilitat de millorar. Un petó que es va perfeccionant al llarg del temps i es fa etern. Un petó, la vida és un petó sens fi, fins a la fi…

La vida és un petó

Tot arriba, a vegades totes les circumstàncies maduren a temps, la llum esclata i es fa efectiva la màgia del petó i totes les seves conseqüències produeixen efectes automàtics. El petó és la millor resposta positiva, es fa en un silenci apassionat on els cossos s’expressen tota mena de sentiments, com si tinguessin tantes coses per a dir-se que el petó no s’hauria d'acabar mai. La vida sovint és la continuïtat del mateix petó original…

La vida tal com és

Un ja té l’edat per callar, o no… diria que sóc la veu palplantada de la consciencia que va dient tal com li raja i quan no raja calla o fa que no ragi perquè no val la pena en algun escenari inconscient. Sovint un es creu que ja està curat d’espants i és que els anys i les experiències viscudes et fan veure la vida tal com és, ni menys ni més…

Encara som aquí

Despertava la ciutat amb els seus sorolls habituals, la carnisseria obre les portes metàl·liques, un vaixell anuncia l’arribada, una ambulància ja es fa notar de bon matí, també un parell de nois comencen a fer anar la pilota, després en vindran més, faran el seu partit de futbol habitual. A casa toca el despertador, aquell so que ens activa i fa que no estiguem al llit fins a les onze, la vida continua, encara som aquí, vius…

Viure la vida

Desperta’t, corre, el sol ja truca a la finestra, el dia és aquí i, si tu hi ets, pot començar allò que en diuen la meravella de l’aventura diària que, tot i que sempre té el seus entrebancs, que no caldria, sempre val la pena de viure. Ara tenim més temps per a no fer res, o per fer allò que abans només podíem passar de puntetes. Ara ens tenim i som i gaudim de l’abraçada de proximitat, després de l’esforç...

Sempre dono gràcies...

Camino poc a poc, però camino… He après a mesurar l’esforç, m’assec quan cal i, fins i tot, faig alguna petita acceleració quan sembla que les meves cames s’han alliberat una mica i sembla que la sang circula molt millor. Sempre dono gràcies per tot, simplement per obrir els ulls i contemplar un nou dia, veure que el regal d’un dia més és possible, i procuro gaudir-lo, no com si fos el darrer sinó com un esclat de felicitat. Encara tinc molt a fer i, com sempre, romandré agraït…

Cada dia és un regal

He ballat una estona amb la lluna, m’ha comtat quatre coses i jo li he dit que és una mica xafardera. Sempre ho passem bé, ara me’n vaig a dormir, abans faig un repàs del dia, cada dia és un regal, i a la meva edat encara més. M’agrada revisar les coses que faig, com gaudeixo del temps sense aquells horaris tan estrictes, poder seure sense pressa, observar una llagosta que sembla que va perduda, o una flor que viu amb propietat la primavera…

És la vida

En apropar-me a l’estació observo el pas d’un tren, d’aquells amb pressa, que no paren i que sembla que té el seu destí ben definit. M’assec una estona, vull veure l’arribada d’un tren que estan anunciant, la gent es va apropant, tot i els avisos del perill. Poc a poc, arriba, para, baixen, pugen, alguna abraçada de benvinguda, també de comiat. És el tren, és la vida, vas, vens, tornes… o no.

Moments

Menysprear-te, valorar-te, sobrevalorar-te, tenir tot un semblant de indiferència, viure la vida amb l'ai al cor, o instal·lat en l'esperança de poder tenir fe… en l'esperança, o estar allà desat en un racó sense gosar a l'opció d'aconseguir alguna bona fita en l'existència. La vida són uns moments, a cops tot depèn d'un somriure, d'una concessió, d'una comprensió, de ser al lloc en el moment adequat, normalment tot depèn de ser una sana i bona persona, normalment, no sempre, no sempre...

Gràcies a la vida

I què dir de tot plegat? He viscut diferents tonalitats de l'existència, però mai he perdut l'esperança en la vida, sempre he procurat tornar al camí de la consciència, sempre he agraït les meves resurreccions a la gent que mai m'ha deixat d'estimar. Feliç aquell que té una Teresa a la seva vida perquè la pot viure amb parsimònia per captar del tot la felicitat, el nostre fill és el millor segell d'unió total. Sempre dono gràcies a la vida...

Un gran oxigen

Amb 76 anys a l'esquena, ja sense la cigarreta a flor de llavi, contemplant la nit serena, prop d'una escola es passeja un avi. Tota una vida xerrant per les aules, amb son bastó (totxomicina) ensenyant a la mà, que només picava a la taula, sense ganes d'espantar… Tota una vida explicant per les classes, tota una vida vivint i jugant amb els nens, tota una vida cercan el bo i millor per la canalla, tota una vida entre companys que m'han fet millor en tot, ells i els nens, han estat un gran oxigen vital.