Aquella adolescència farcida d’acceleracions on mai no en tenia prou de res. Aquella joventut on ja vas prenent mida a la mesura… i, en aquest temps ja avançat, vaig tenir la sort de conèixer-te i, aleshores, l’únic que pretenia accelerar era la matinada, i ho feia amb complicitat idílica amb el sol, tot i sabent que la llum dels teus ulls sempre millorarà la visió poètica de l’entorn. En veure’t es proclamarà la plenitud sublim del meu cor feliç…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada