Prou satisfet

L’àvia sempre em deia que jo era el nen més bonic del món. Els pares estaven obsessionats en que pogués estudiar i ser una bona persona. Alguna tieta mestra de la família deia que era un nen intel·ligent… Bé, a vegades penso en tot això i, ara que ja he donat moltes vegades la volta al sol, penso en allò que diuen dels mestres: no en saben molt, però si una mica de tot, i si la base ha estat la intenció de ser una bona persona, diria que gairebé estic prou satisfet, tot i que sempre es pot millorar molt…