És l’aniversari del nostre casament, és aquell dia en què vam tenir a bé dir que sí, perquè tot semblava clar i net, tot era correcte i a gust nostre i de tothom. A la vida, a vegades hi ha fets màgics on, quan et penses que allò que somiaves ja no era possible, de sobte un dia, un tren, una nena, un llibre, un somriure… i l'afinitat es posa en marxa i, sense adonar-te’n massa, acabes dient que mai és tard si la mirada que reps parteix d’uns ulls que són la viva estampa de l’amor. Bé, d’això ja fa 42 anys, i la Teresa i jo hem passat de tot, però sempre amb el suport total d’una estima progressiva sens fi. Conviure amb la Teresa és tot un plaer i un regal diví…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada