M’agrades quan calles, perquè estàs com absent, deia el gran Neruda, però és que a mi m’agrades quan parles perquè, aleshores, la teva presència és magnífica i se t’escapen somriures en les pauses que fas quan m'escoltes i els clots que se’t fan a les galtes són com a refugis de felicitat. M’encanta, és un plaer escoltar-te i el meu cor s'encén i s’aviva la flama del sentiment profund, i es proclama la calma activa de la sublimitat de l’existència. Soc feliç de gaudir de la teva proximitat, de la del teu entorn, de tot allò que em recorda a tu, de tot allò que ets tu perquè a mi m’agrades també quan no hi ets, m’agrades sempre…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada