Quadern 149

M’ho passo bé, utilitzo un temps, escriure em relaxa, em fa viatjar al passat, observar el present i veure el futur com una conseqüència de tot plegat. Ara tinc molt temps, no per perdre’l sinó per guanyar-lo en cada mirada tranquil·la a l’entorn, on allò que teòricament és més  insignificant m’acapara l’atenció i, a més, ho explico, o m’ho explico, amb un plaer que és gairebé infantil.  Bé, voldria que algun cop pogués escriure alguna cosa que tingui algun interès per a vosaltres, em faria feliç…

La fosca remor

“El ruido con el que rueda la ronca tempestad”, deia el poeta… Jo observo la fosca remor des de la finestra, sembla que algú per allà dalt està emprenyat, plou, de moment ho fa amb una certa prudència, però la dita és que pot fer-ho amb intensitat. És aquell temps que et convida a llegir, a escriure tot pensant amb l'àvia que era la més perfecta lloca de la família, o amb els pares, amb qualsevol de les seves demostracions d’amor total. També és un dia ideal per fer el nostre plat típic, col, arròs i fesols, amb morro, cua, o peu de porc. Bona diada en família i ben recollits a casa…

La capacitat d'estimar

Aquell amor d’ahir que semblava no arribar, aquest amor d’avui que sembla de sempre, fins i tot de quan no existia, aquell amor, aquest amor, l’amor, el de sempre, el mateix que et tria i et transporta a l’estat sublim de l'existència. Si amics, penso, sempre he pensat que, de totes les capacitats de l’ésser humà, la més preuada és possible que sigui la capacitat per estimar de cor…

Torna a ser diumenge

La dita és que torni a ploure, però de moment no ho fa. Vaig a agafar el bus, és un quart de déu, aniré a esmorzar al “Hola, hola”, i després si no plou, faré la meva habitual volta pel port i els tinglados del Serrallo, arribaré fins al final, després passaré per sota del pont de la via del tren i arribaré a la Plaça dels Carros, d’allí aniré baixant tranquil·lament pel carrer Reial fins a casa. Feliç diumenge a tothom amics!!

Bici estàtica

Aquesta tarda no plou i, tot i que encara no ha fet net, he pogut baixar la brossa i apropar-me fins la plaça per fer uns tres quarts d’hora de bicicleta estàtica, el que m’ha portat a fer 44 "cardios" que units als que ja portava, doncs ja en tinc 148, la qual cosa vol dir que només estic a 2 dels 150 recomanats setmanalment. Bé, ho puc fer i no em canso gaire i, si no fos pel mal al cul, per la resta en podria fer molts més i seguits. M'encanta la bici…

I plovia, plovia...

Plou suau i bé, d’aquella pluja que diuen que rega bé sense fer mal. Tot i això, aquest matí hem pogut anar a esmorzar amb tranquil·litat però al tornar a casa ja plovia amb una certa gràcia. De totes maneres he tornat a baixar i he fet “balconi”, allò de passejar per sota dels balcons del barri on gairebé puc donar una volta completa sense mullar-me. Bé, he fet uns quants tombs i he tornat, he fet una hora i un parell de quilòmetres que per al dia que fa està prou bé. Molt bona pluja aquesta de Tarragona…

Recordant un bon amic

Anàvem a pescar amb el volantí al port de pescadors del Serrallo, ens posàvem entre les barques i per esquer fèiem anar la sardina fresca. El meu amic que era un expert, l’enganxava a l’ham i feia com una mena de llacet amb el fil de cuc, total que ho deixava tan bé que algun llobarro s’ho va menjar de gust. Pescar un llobarro d’un parell de quilos o més era la il·lusió, o una de les il·lusions de la seva vida. Sempre recordo que em solien picar a mi, tot i que l’expert era ell, així que al final qui els havia de treure amb el salabre era ell. Bonic record d’un gran amic ja traspassat…

Abeuradors

Escoltava per la tele que en alguns llocs estratègics havien posat uns abeuradors perquè puguin beure la fauna salvatge, em sembla perfecte i em fa sentir molt bé. Em passa el mateix quan, en els meus passejos al llarg i ample de la ciutat de Tarragona, veig que hi ha algun lloc on alguna ànima bona i generosa posa aigua i menjar pels gats del carrer. També hi ha alguna font de la ciutat que té algun bon abeurador perquè puguin beure els gossos i, fins i tot com he vist avui, uns ocells que es feien un autèntic bany. És edificant veure les actuacions de la bona gent…

Quan era més jove

De tant en tant recordo que quan era jove, si més no quan era més jove, caminava pel bosc fins allà on es perden els camins i s’intensifica la humitat del bosc. Abans havia passat per la font i la bassa, on les granotes festejaven damunt dels nenúfars i les seves flors blanques. També havia passat per l’alzina centenària i m’havia assegut per recuperar forces, sota la seva abraçada protectora. Tot això passava quan era més jove, ara ho recordo amb tot un plaer de felicitat…

Els nens de la meva classe

Són de quart de Primària, em coneixen d’haver-me vist, fent alguna vigilància al pati, algun em té por sense conèixer-me. Són els primers dies de curs, he fet un sociograma, hi ha un bon grup de “futboleros”, amb un líder destacat. També n’hi ha un que han triat com a millor company per treballar i per estudiar. Sembla que no hi ha massa rebutjats, veurem, caldrà fer el de sempre, cercar un equilibri i baixar o pujar fums segons com ho vagi veient sobre la marxa. Aquests seran els nens de la meva classe, seran meus durant un curs, procuraré ajudar-los amb dedicació…