El encanto de la ternura

Vaya hombre, a veces pienso que uno debería tener en la juventud la experiencia que dan los años que, como mínimo, te hacen ducho en la reflexión, pero también es cierto que se perdería el encanto de la ternura y la perturbación precipitada de aquella juventud, que nunca tiene suficiente de nada y parece que le urge sin mesura la consecución de todos sus objetivos. Hay un tiempo para cada cosa, dicen… 

Observando la felicidad

En la plaza, una joven madre con tres hijos, un pequeñajo rubio de unos cuatro años conduciendo un coche con pilas de policía, una niña de unos seis años y otra de diez, ambas con sendas bicicletas de color naranja que hacían toda la ilusión del mundo, debidamente equipadas, tanto las niñas como las bicis. La señora llama a sus hijos para merendar, saca tres bocadillos de diferentes tamaños, los hace sentar en un banco, han aparcado el coche y las bicis, perfecta visión del bienestar, al menos aparentemente. En mis tiempos, mejores o peores, no teníamos tantas cosas pero, a nuestra manera, también éramos muy felices, otros tiempos… 

Una rebequeta

Aquest matí m'hauria anat bé una rebequeta, com deia la meva àvia, estem a 21º a les 10 del matí i fins i tot fa una mica d'aire força agradable. Després, de mica en mica, el sol s'ha fet notar de forma progressiva i en un no res ens hem posat a 29 o més. El que potser no fa és tanta humitat, això és nota molt perquè l'aire condicionat treu menys aigua. Bé, s'estava bé, sobretot a primeres hores del matí de dilluns… 

L'arròs d'avui

Avui sí, avui hem fet un arròs amb bacallà, gambes petites pelades i favetes baby, ha estat un arròs sec i molt saborós, d'aquells que pots menjar amb forquilla, tot i que jo sempre me'l menjo amb cullera. Bé, ara recordo que, de tant en tant, em ve molt de gust fer una bona menjada de faves… la mare i l'àvia les feien boníssimes, en una olla gran tot remenant-les sovint, amb una oloreta que per sí sola ja alimentava. Bé, sempre bons records de la cuina de la mare, de l'àvia i de la Teresa…

Bar Piñol

Quan tenim analítica o visita mèdica a la clínica Monegal, toca esmorzar al bar Piñol… és aquell de l'entrepà d'espinacs, amb olives posades, molt bones, i un cafè que possiblement és el millor de tots els llocs que nosaltres freqüentem a Tarragona. Venim amb bus, esmorzem, fem la visita pertinent i després baixem, cadascú al seu ritme, cap a casa. És un bon passeig, diferent i de baixada, que fem algun cop amb molt de gust. 

Primera visió del mar

Sempre recordaré que la primera vegada que vaig veure el mar em va fer molta por, em va semblar una immensitat d'aigua blava tan impressionant que, en qualsevol moment, ens podria cobrir i ofegar a tots plegats, sense remei. Poc a poc, i sense forçar cap situació, el meu padrí i el meu pare em van agafar de la mà i van aconseguir que arribés fins a mullar-me els peus, però no va ser gens fàcil. Després, el mar i jo hem viscut un idil·li total, una relació que implica una vivència, sobretot hivernal, romàntica, de confidència romàntica i especialment tendra i amorosa… 

Estima

Hauríem de deixar brillar la llum que tots tenim al cor, diria que, per petita que sigui, val molt la pena de fer-ho… Tots tenim alguna cosa bona que oferir, quelcom deliciós que compartir, una abraçada amatent que porta pressa per trobar aquells braços que també abracen com cal. Cal posar en pràctica els bons sentiments i, com diu la cançó, estima, estima molt, que això mai no fa mal… 

Ànecs al tarongerar

Sóc a Deltebre, camino cap al riu Ebre, és un dels carrers que han arreglat fa poc. A l'esquerra un tarongerar cercat per una tanca metàl·lica i ple d'ànecs blancs, alguna muda i un parell d'oques precioses que s'ho passen prou bé envoltant un bassal d'aigua que tenen al seu abast. Evidentment m'he aturat a veure-ho tot bé i els animalons se m'han apropat, com si no tinguessin cap problema per a facilitar-me l'observació. Curiós, preciós, és el meu poble, sempre hi ha un bon què veure…

Volem plegats

Vols volar amb mi, amiga meva,

anirem a cercar les fulles més tendres 

…de la pineda més frondosa,

i allí escoltarem els sons més aguts i musicals, 

amb que la pluja tecleja cada fulla, 

amb notes d'autèntic amor… 

Vinga, som- hi, anem, no tinguis por, 

dona'm la mà i aixeca el vol amb mi, 

veuràs que és possible contemplar 

la natura amb amor, des de l'amor, el nostre amor. 

Vinga anem, corre, volem tots dos plegats…

 

Bon sopar

La Teresa ha agafat una safata de forn i ha posat uns espàrrecs verds, uns tomàquets partits i un parell de talls de salmó fresc i ho ha posat tot al forn, a vegades ho fa amb la fregidora d'aire, que també queda molt bé. De postres, ens hem menjat un parell de préssecs plans, que cada cop els hi veig més gràcia, aigua i sense cafè per la nit, com veieu fem una mica de bondat, plat lleuger, divertit, saborós i fàcil de fer i de menjar. M'he comprat un meló de "pell de sapo", que solen resultar boníssims, però això us ho diré demà a l'hora de dinar, que tindrem aquestes postres delicioses…