80 anys

Sempre que faig anys recordo quan la meva àvia en va fer 60 i a mi, que era un nen, em semblava impossible que una persona pugui arribar a tenir aquesta edat. Ara jo en faig 80 i em sona a allò del casament de Joan Capri: “Flors, música, fotògrafs, pom, pom, popom…, ja es veu ben bé que el porten enganyat a aquest pobre home”. Bé, en mi passa una mica el mateix… que si no ho sembla, que si estàs molt bé, que et veig millor que mai, a més et felicita tothom, fins i tot aquells que semblava que t’havien oblidat ara ressusciten i t’envien la seva abraçada més sentida i original. Bé, fer 80 anys va més enllà de tot plegat, és allò de que el cap blanquinós, cada cop té més color de carn, és tot allò del banc del si no fos, que no cal esmentar per no treure-li la gràcia a la narració, però també té la seva complaença de tot allò que he viscut amb plena intensitat, d’un cor ple d’afecte i d’amor. Per això que és també un moment excel·lent per a la gratitud, per donar gràcies a tots aquells i aquelles que heu donat sentit a la meva vida… gràcies a la família, als amics, a La Salle com a institució on vaig desenvolupar la meva tasca professional, i sobretot gràcies a la Teresa, que ha estat el meu far des d’aquell dia en el que vaig descobrir la sublimitat de la seva llum. Bé amics, un ja ha plantat els seus arbres, ha escrit algunes coses que podrien semblar un llibre i ha tingut un fill que ha esdevingut una bona persona, així que, com els deia de broma als meus companys, consulteu al diccionari i quan no trobeu la resposta, m’ho pregunteu a mi… 

Santa Tecla

És la festa major de Tarragona, flors, música, fotògrafs… castells de tota mena, gegants i nans, tot el bestiari, la mamadeta i l’espineta amb caragolins. Aquesta és una festa molt sentida que els tarragonins porten al cor, i ho manifesten assistint en gran nombre, a totes les manifestacions de qualsevol mena que els toqui el crostó de la seva identitat amb la ciutat. És una data que gairebé coincideix amb el meu aniversari, que és el dia 24, festa de la Mercè, patrona de Barcelona, i el 25, la Verge de Misericòrdia, patrona de Reus, també gran diada molt estimada per tots els reusencs… 

Bon profit!!

La Teresa fa unes albergínies farcides molt bones, amb carn picada sense greix, i amb formatge de cabra, delicioses. Sol fer més carn picada que menys i amb la que ha sobrat fa una mena de espaguetis prou interessant, ho fa amb pasta de Konjac, que és orgànica, vegana i sense sucre, ella en compra una que es diu Slim Pasta Spaghetti i porta 9 Kcal per cada 100 grans. Bé amics, hi posa tomàquet, i al final una mica de formatge en pols. És un plat molt atractiu, que es menja molt bé i sempre l’esperem amb ganes… 

Feliços somnis

He somiat que passejo, és un dia gris, no cal posar-me la gorra, sembla que al cel hi ha un para-sol natural que et fa caminar pels teus espais preferits com si anés acompanyat i protegit per una aura amiga. Em faria il·lusió una pluja fina, d’aquella que no mulla gaire i no porta el fang de la pols en suspensió. M’assec una estona a una escullera, davant d’una barca de pescar, una de les poques que queden… ara recordo una que es deia “L'Avi Juanito”, era la més popular, pintada de blanc i blau, significativa, era la que portava a la verge del Carme, en la processó pel mar… 

No hem evolucionat

El meu pare solia dir allò de què el peix gran és menja al petit i sembla que, ja des dels homes primitius, doncs manava el que tenia el garrot o el bastó més gros. Penso que no hem evolucionat, per molt que haguessin arribat a la lluna, i tot el mal ús que fan i arribaran a fer de la IA, aquí continuem amb la mentalitat primària, per no dir totalment infantil. Sembla que les forces del mal estan unides per fer mal, i això ho tinc molt clar, el que ja no tinc tan clar és si queda algú que sigui incapaç de comercialitzar la seva dignitat. Bé, no hi ha cap indici de bona esperança… 

Empar Moliner

He acabat de llegir el llibre “Prometeu de mil maneres”, de Carles Rebassa, que és l’actual premi Sant Jordi, i  l’he gaudir com cal, amb una temàtica original i un conflicte social força interessant, el recomano. Ara he començat el darrer de l’Empar Moliner, “Instruccions per viure sense ella”, que diuen que és l’obra on l’Empar mostra la seva maduresa, la novel·la és sens dubte, segons Ponç Puigdevall, el seu millor llibre. L'Empar Moliner sempre m'ha semblat un personatge subtil, original, espontani i amb una gràcia ben trobada, que m’encanta. Veurem que tal va... 

Han vingut els joves

Hem quedat al bar “El Alemán” i, com sempre, el Pere i jo hem fet l’entrepà especial, que avui portava unes llonganisses petites alemanyes, amb mostassa i ceba, un conjunt molt bo i molt agradable de menjar. La Teresa i la Mabel, més prudents elles, més moderades, s’ha fet un entrepà de truita petit la Mabel i la Teresa un te amb gel. Bé, sempre un plaer la visita d’aquesta parella tan maca. Hem quedat que ens veurem aviat, amb motiu del meu aniversari. Una abraçada ben forta, cada cop que veniu ens feu molt feliços… 

Els meus temps de profe

Tenia fama de ser una mica dur i cridaner i jo m'esforçava en millorar. Dur, no ho era gaire, feia les coses de cor i procurava ser recte i just, però sí que se m’escapava el crit fàcil, tot i que cada inici de curs em feia el propòsit de mantenir-me més estable i tranquil. Em solia enfadar amb mi mateix, sobretot quan en algun aspecte no estava a l’alçada dels meus alumnes. També recordo la meva felicitat cada cop que aconseguia els resultats que m’havia proposat. Però sobretot era un aprenent dels meus alumnes… 

Cofoi

És una paraula que m’agrada molt, té la seva gràcia, significa satisfet i envanit alhora, i és com jo em sento ara després de baixar de la meva bici estàtica. He estat pedalant durant una hora i he aconseguit un nivell de regularitat espectacular, a cops sembla que les cames marxen soles i m’entra com una mena de plaer dolç, on gairebé faria una becaina si no fos pel perill de fer una aterrada no desitjada. Bé, estic content, sobretot si penso que aquest matí he caminat des del Portal del Roser fins a casa, una hora i mitja de baixada, que no està gens malament. Quan jo era jove hi havia un anunci que deia: “Qui mou les cames, mou el cor”... 

No s'hi val a badar

El Barça guanya al Llevant 0-3 i ja podem abaixar l’accelerador, ens defensarem amb la possessió, res d’anar a per més gols com sempre fan al Barça femení, i passa el que passa, una pèrdua de Xavi Espart i una gran intervenció d’un jugador català del Llevant i et fan dos gols, i aleshores corre-mi tots, glaçats i una mica espantats. Hem tingut la sort de què Adeyemi ha tornat la moneda i també ha entrat fins a la cuina per a fer un gran gol i recuperar la tranquil·litat a tota la culerada. No s'hi val a badar. Visca el Barça i visca Catalunya!! 

Cal menjar ous

Fets de tota mena i sempre bons: passats per aigua, durs, ferrats amb patates fregides, en truita amb les seves nombroses versions, sempre tan atractius i comestibles. També són molt bons els ous farcits, que a la Teresa li surten boníssim. Recordo que al pare li agradava molt el remenar d’ous amb tomàquet fregit i quan la mare en feia en feia una festa. Bé, bons de tota mena, sans i proteics, i sembla que no porten tant de colesterol com diuen. Proposo un parell d’ous fregits amb patates per a esmorzar demà, vinga no sigueu tímids… 

Esmorzar d'amics

Sempre és un plaer la trobada amb els amics del barri i si a més anem a esmorzar encara és magnifica més. Hem anat a un lloc que ens ha decebut una mica, no hi havíem estat mai, però no ens han ofert allò que a nosaltres ens ve de gust. Bé, hem decidit anar a fer els cafès i el xarrupet d’herbes al bar “El Alemán”, que és on anirem a esmorzar la propera vegada perquè em toca convidar a mi i els portaré a aquesta bona casa, on gaudirem del seu bon tracte i de la seva bona cuina, tan catalana com alemanya. Bé, sempre gaudim d’estar junts… 

11 de setembre

És la Diada Nacional de Catalunya, un dia per proclamar la nostra identitat i reivindicar que tot allò que ens representa i ens magnifica no se’ns sigui furtat. Soc català i parlo i penso en català, sóc solidari i acollidor, però desconfio dels nostres dirigents, de tots, sobretot dels espanyols, però tampoc n’hi ha cap dels catalans que em faci el pes. Diria allò de què, si els diners que paguem es quedessin aquí, Catalunya seria un país lliure i solvent, així que Visca Catalunya lliure, i quan dic lliure vull dir lliure de tots aquells que odien la nostra terra, aquí no hi tenen lloc… 

Primer dia de classe

A l’escola del Serrallo ja s’escolta la gloriosa cridòria eufòrica de la canalla a l’hora del pati. I després de la música d’entrada, del final de l'esbarjo, silenci, cal aprofitar el temps i fer les coses bé. Cal fer-les millor i millorar els resultats que sembla que en comprensió lectora i en matemàtiques estem per sota de la mitjana europea, i això s’ha de millorar des de la base, des de molt petits, sobretot la comprensió, si no entenem, per exemple els problemes, no els podem resoldre. Ull amb la utilització de les noves tecnologies, cal estudiar-ho bé i fer-ne una aplicació racional… 

Un gran àpat

Tenim els joves a dinar i la Teresa farà un dinar mariner perquè tenim uns llenguados per a fer a la menier i uns escamarlans que fan tot el goig del món, a més d’un pernil ibèric de molta qualitat que, fet amb una mica de pa amb tomàquet, és un aperitiu genial, a més de fuet, olives... De postres síndria i flam de formatge, que a tots sempre ens ve de gust. I jo, de la meva reserva, he escollit un Viña Esmeralda, un vi blanc suau que sempre acompanya molt bé, però la millor companyia és sempre la dels nostres estimats joves… 

No passa res

Aquells dies en què no passa res, tot normal... un colom ha aterrat davant meu, cerca alguna cosa per menjar, una nena que jugava al parc m’ha dit “Gràcies senyor” perquè li he apropat una pilota, al bus un noi jove m’ha deixat seure com s’ha de fer amb els senyors grans, tot normal, tot correcte, no passa res, i és que és així com soc feliç, quan no passa res d’especial, res que maltracti les meravelloses rutines tan especials que, gairebé sense adonar-nos, hem anat creant al llarg del temps. Bé, la vida segueix, pot seguir regalant-nos una vida així...

Nou curs

Bé, sembla que no comença el nou curs amb bon peu, el primer dia de classe i ja tenim la primera vaga. Evidentment és lamentable que no s'arribi a cap acord quan la finalitat de tot plegat està tan clara. Poder atendre a la canalla com cal i amb les millors condicions hauria de ser l’objectiu, però per aconseguir-ho els mestres han de poder treballar amb les condicions adequades. El treball del mestre és una feina vocacional, que mai ha estat ben pagada ni reconeguda, i potser cal dir prou d’una vegada, els nens s’ho valen… 

Visca el Barça!!

Segon partit de lliga, 0-4 al camp del Sevilla, un Barça molt superior, amb una Hansen estel·lar que em té el cor guanyat i fa que el seu treball sigui diferencial i impagable. Substituir a Alexia, Salma, Ona i Mapi no serà fàcil, tot i que s’ha fixat prou bé, però aquestes són primeres espases. Pel que he vist en aquests dos primers partits, la cosa pinta bé i, si recuperem a Aitana i a Laia Aleixandri, podem fer un bon paper, fins i tot a Europa. La Renée van Asten m’agrada molt i la brasilera Kerolin, quan entre en dinàmica d’aquest equip, també ens anirà bé. Com sempre tenim una pedrera molt bona. Per cert, l'equip masculí ha guanyat 0-5 a València, que tampoc està gens malament… 

Mai estem contents

Penso en una nit d’hivern, a tocar de mar, mar moguda, escuma blanca, roses blanques diria el poeta. Fred de mans i peus, nas vermell, olor de sal, iode, algues… Llàstima que no pugui baixar un estel per a escalfar-me, però no em moc, resto palplantat prop de la roca d’observació, és una pau amb música de parsimònia, a cops hi ha algun so agut que trenca l’harmonia de la remor sempre greu i cansada. Sempre em passa igual, a l’estiu penso en l’hivern i és que mai estem contents del tot. Cada estació té la seva gràcia… 

Soc a classe

A vegades somio que soc a classe, tenia una taula més alta que la resta de pupitres dels nens, una paperera a l’esquerra i un petit bastó al que anomenava “totxomicina” i amb el que picava a la taula quan volia reclamar atenció. Una pissarra verda amb guixos blancs i de colors. Darrerament ja teníem 25 alumnes, que estava prou bé, i jo en principi els deixava col·locar com volien, però després del sociograma els distribuïa com a mi em semblava millor, procurant sempre cercar un equilibri que m’ajudes a controlar-los millor i pogués fer profitosos els meus ensenyaments. A la classe, amb la porta tancada, els nens i jo, es pot demanar res millor?