I a mi se m’obre el cor quan sento que algú enraona en català, o quan veig que algú té el mateix respecte que jo davant qualsevol llengua. Va ser bonic, un dia a Jaén, quan en un bar la Teresa i jo parlàvem en català i se’ns va apropar una senyora, tota emocionada, i ens va explicar que els seus fills vivien i treballaven a Vila-seca, i eren molt feliços… Un acaba pensant que de persones normals n’hi ha per tot arreu, malgrat que només s’escolten veus incultes…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada