M'ha dolgut assabentar-me'n

Anava pels vuitanta, més o menys... més, cara de circumstàncies, positiva, allò que en diuen d'eixerit, per aquí, i al meu poble, perdigó amb ullets de carinyo... Feia col•lecció de bicicletes atractives, alguna espectacular, de bons materials, i n'estava orgullós d'això... Li fèiem broma: "D'aquesta te'n dono 50 €". "Amb això no pagues ni el quadre", responia. Solia venir sol i parava, com nosaltres, al final de la platja de l'Arrabassada. Darrerament deia que hauríem de fer una paella.. era simpàtic, com a punyeteret, tendre... suposo que, si l'hagués conegut una mica més, diria que fins i tot era entranyable.

No fa gaire ens vam assabentar que vivia sol i que la seva família és de fora. Ara feia uns dies que no el vèiem... Un dels companys va anar a preguntar-ne, i una veïna li va dir que no estava, que havien vingut els serveis socials i l'havien ingressat en un centre psiquiàtric. Es veu que se'l van trobar sol, desnodrit, malalt i sense reaccionar. Una pena! La vida, a cops, fa cops. Per una banda, ha gaudit la seva llibertat i, per l'altra, les possibles mans amigues eren lluny de la seva realitat...