Avui que és el demà, com ahir i l'abans d'ahir, l'amor no ha marxat, ni ella tampoc. A cops, diuen que passa, l'amor se'n va i ella es queda, o bé és ella qui marxa i et queda, tot i fer cara de tòtina, l'amor... Sovint, un no se n'adona d'allò que perd fins que no ho té i, aleshores, sol ser tard. Bé, tot això són figues d'un altre paner... nosaltres, erra que erra. Avui hem anat a dinar a Vilanova d'Escornalbou, a Ca l'Amadeu, que entre coses i altres feia temps que no hi anàvem, així que li hem dit al Kuga... màquina, i en un tres i no res ens ha apropat. Un cop allí, el plaer, l'entrada feliç a la casa amiga, coneixements totals dels nostres gustos, acceptació definitiva de les proposicions del dia, certesa de què tot és a punt, ben fet i fresc... Tenien ple, ens ha saludat el pare, ens ha servit el fill, la cosa rutlla... uns calamarcets, una espardenya amb tonyina, un segon casolà, de cassola de la seva cuina de casa experta, bo, bé, un vinet de Batea, un músic que sempre és exquisit, cafè, postres... Bé, com per a sopar unes taronges i prou. Encara no heu anat a Ca l'Amadeu??
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada