Passeig fluvial

M'agrada passejar per la vora del riu, veure com salten les llisses, aturar-me prop de les canyes i veure volar una polla d'aigua mentre una família d'ànecs passeja tranquil·lament pels voltants de la vorera. Un vol de flamencs travessa el riu, fan un soroll especial, és com si passés un avió però amb un to menys intens. M'agrada passejar per Deltebre, vora el riu, en el seu tram final, abans d'abraçar el mar… em relaxa, em recorda el curs natural de la vida, tot i que el riu no està gens ben tractat.

Vi ranci

Per fi ho he aconseguit… Al barrilet de roure que em van regalar el Pere i la Teresa li vam posar un bon vi ranci de Reus que sembla que li encanta el roure de la meva tina. Aleshores, el resultat és un extraordinari vi ranci, sec, amb gust de fusta, potent, de molt grau, bon color i un sabor magnífic. Puntualment, li fem els honors i, quan ve algun amic o familiar, presumeixo de la qualitat d'aquest vi meravellós. Fer el tast, amb una mica de formatge de cabra, és una autèntica delícia i una de les meves il·lusions de feia molt de temps.

Tiempo que ganar

Ni sé si es que he perdido el tiempo, o lo he ganado, el caso es que me he detenido a mirar una flor, despacio, sin prisa, aprovechando que el sol le daba de lleno y aumentaba su belleza. Después he observado parsimoniosamente una paloma macho, de esas que parecen pavonearse para proclamar que están dispuestas para el amor. Uno, jubilado y tal, tiene tiempo para detenerse por los muestrarios de vegetación mediterránea y, de todos ellos, me pueden los romeros, a los que les paso la mano por encima y me la acerco a la nariz para captar su impagable aroma. Sentarse frente al mar y bailar con las olas… como hacen los delfines.

El silenci

El silenci mai és un silenci total, és com la pau de la veu, 

és l'abraçada tendra del respecte i de l'amor total…

El silenci és com el color blanc, que mai és un color, 

és molts colors sense deixar de mostrar la seva puresa total.

El silenci és la meva companyia, 

el silenci de l'amor que brilla al cel en cada estel, 

en cada bri de cosa, que em recorda…

a cada persona que m'ha estimat, que he estimat, 

que estimo i que sempre estimaré…

 

Neu a Tarragona

Ha nevat, bé això de nevar és un dir, més aviat algun floquet que, segons diuen, es podia veure, però gairebé més per la il·lusió de veure-la caure que pel que queia, a més ho ha fet amb traïdoria, a la matinada, per a què tots aquells que ja no hem de fitxar, no ho poguéssim veure. Diuen els meteoròlegs que avui, nit de dilluns a dimarts, podria passar alguna cosa semblant, si de cas, si m'aixeco a fer un pipí, faré un cop d'ull per la finestra i, si neva, despertaré la Teresa i baixarem a fer un bon ninot…

Estrellas caídas

Ya saben, es mi ilusión de aprendiz de poeta… Veo a las luciérnagas como estrellas, valientes, osadas y atrevidas, paseando triunfantes por el suelo, es un suelo de bosque, claro, debajo de los pinos, como una delicada y benefactora procesionaria, preciosa y perfectamente iluminada. Siempre imaginé a la temible procesionaria, sin maldad, sin peligros destructivos y dañinos y con luces de hermosos colores, pues eso, variedad de estrellas…

 

El viento en el frío

El ruido con el que rueda la ronca tempestad, decía el poeta, 

el viento en el frío suena a un aullar de lobos lejanos que aceleran… 

todas las sensaciones de sentirse totalmente destemplado.

El crujir de las hojas, ya hartas del azote, 

piensan en desprenderse y volar, saben que el viento no es eterno 

y vendrán tiempos de hermosa primavera,

donde otras hojas volverán a verdear esplendorosas,

para lucir todo lujo de maravillosa vida y esperanza.

 

Arròs bullit

Arròs bullit, arròs blanc, sense res més, a la Teresa li agrada així, una mica caldoset i prou, a mi m'agrada més amb una mica de tomàquet fregit i, evidentment, amb l'ou ferrat corresponent… la Teresa diu que això és arròs a la cubana, només li manca plàtan. Ara recordo al meu fillol Rafelet que, de petit, es menjava un bon plat d'arròs bullit però amb trossets de pernil, ells solien tenir pernil de casa i el nen li feia els honors como cal. Al poble no tenia gaire bona fama això de l'arròs bullit i jo cada  cop li veig més la gràcia i sovint em ve molt de gust… però amb tomàquet i ou!

Bon temps de joventut

Aquella gana del vint anys, aquella il·lusió de l'entrepà, pa de llavors sucat amb tomàquet i oli d'oliva, de tonyina evidentment, el pa una mica cruixent, unes olives verdes farcides d'anxova, o negres, segons com et vingui de gust, i per beure, amb l'entrepà sempre li escau una bona cervesa catalana. El cafè, normalment era un cigaló, curt de cafè i llarg i generós de conyac, amb sucre evidentment, i per acabar una cigarreta rossa. Bona gana, bons temps de jove...

O tú o nadie...

La impaciencia, la mala espera, aquel amanecer que pretendía siempre acelerado y que nunca llegaba con la puntualidad deseada. A los diecisiete años, el tiempo es el ya, el ahora mismo, porque el corazón parece infalible, indomable, osado, decidido… Además está claro, o tú o nadie, aquella medio sonrisa mediadora es mi camino irrenunciable y voy raudo y veloz, venciendo todos los obstáculos, por el camino indicado…