Aquella mirada

Aquella mirada que deia coses, si més no, hi havia la font de la millor esperança. Aquella mirada que portava el somriure de complicitat incorporat, amb els límits adients, límits que només podien ser vençuts per la integritat d’un amor sincer, real, de cor. Aquella mirada que ho feia de front i et transmetia tot un poema d’amor, així ho veia jo i així ho veig ara, on mirades i silencis són els més meravellosos mitjans de comunicació. Aquella mirada que penetra i et revaloritza la capacitat del sentiment, sí, aquella mirada que estima i es fa estimar, un amor de mirada… 

Feliços de ser-hi

Tot i que era ple i cru hivern, semblava un amor de primavera, pel brot verd i tendre del sentiment, era com un despertar a allò més preuat d’allò desconegut. Sempre recordo que donava pressa a la matinada i, en el primer somriure, començava la vida, una vida amb la versió que mai podia imaginar. Anar amb tu de la mà m’omplia, m’omple el cor, sovint no importa on anem, el més important és que hi ets, hi som, som feliços de ser-hi i estar junts. Una mirada pot esdevenir un món… 

Plou i fa fred

I plou i plou, tres dies que plou, i sembla que aquí a Tarragona sap ploure amb seny, també fa fred, però d’aquell com cal, que si et tapes bé no et congela els ossos. Confesso que m’agrada tant la pluja fina com el fred moderat i, aleshores, em complauen els menjars típics d'aquests temps, tant al meu poble de Deltebre com a Tarragona capital, on residim habitualment. Temps de fer calent (col, arròs i fesols), sopa i carn d’olla, i fins i tot farinetes de panís o de llegums. Nosaltres els canelons els fem per Cap d’Any com a tradició per celebrar el Sant del sogre, que es deia Manolo, un gran home… 

Un passat que no passa

Un record, un ahir, un cop d’ull al passat, un passat que no passa. He vist al pare i a la mare, i a l'oncle Joanet, asseguts a la taula, la mare ha fet la seva sopa i olla incomparable, el pare li fa carantoines d’agraïment, l’oncle ens ha portat una ampolla de Dubois, i tots ens esperem que al tap hi surti el nom Dubois, i així en tindrem una de regal. Bé, ens conformàvem amb poca cosa, el més important era tenir salut i estat junts. Ara, si ho pensem bé, això és també el més important, tot i que no ho sembla massa en aquest món tan ple d'egoisme i paranoies… 

Dinar de Nadal

Seguim a Deltebre, dinem a casa, cuina la Teresa, “Causa locura es”, o alguna cosa així, vol dir la “Causa ha terminado”. Ha fet un plat amb pernil ibèric, formatge, olives d’Aragó, unes rodanxes de baldaneta de freixura, pa de vidre amb tomàquet i vermut de Reus. De segon, una espatlleta de cabrit al forn, amb patates i cebes petites i prunes, tot un plaer per als sentits, i gairebé no ens ho podíem acabar. Per veure teníem un vi negre amb nom còmic, “El gran busca raons”, de Costers del Segre, tota una garantia, un altre bon cava brut i … un gran dinar de Nadal en pau. 

Sopar de Nadal

Som a Deltebre i, aleshores, hem pogut gaudir d’un sopar propi de l’excel·lència del nostre poble. Hem sopat a casa de la cunyada i ens ha pogut aconseguir un parell d’ànecs de coll verd i un parell de fotges, a més d’un rastre de baldanes i un parell de carxofes per cap, per fer-ho tot a la brasa. Apart d’això que té tot el sabor incomparable de la nostra terra, la cunyada Marcel·la és especialista en fer uns entrants on cada any es supera i ens deixa bocabadats de l'emoció del plaer. Un vi negre del Montsant i un cava magnífic per brindar pels millors desitjos. Salut amics!! 

Som a Nadal

“Jesús neix dins dins del teu cor”, deia una frase que teníem penjada a la nostra escola i a mí, fins i tot ara, em convida a fer una bona reflexió sobre la bonhomia de les persones… som els homes bones persones per naturalesa o tenim una tendència també natural a la maldat. Bé, és allò d’aquells principis que ens feien estudiar, però que costaven de definir. Tan debò el Nadal, que és la festa de la trobada familiar, festa de l’abraçada, festa de l’amor més sincer i més pur, sigui un punt de partida per aconseguir un món en pau i bé. Tot comença en la millora personal i, després, unim per sempre les nostres mans ben netes. Bon Nadal amics!! 

L'amor rodola

Veig que l’amor rodola en la foscor, 

veig que el dia va prenent peu, 

la vida comença amb la rosada, 

natura neta, hivern glaçat, plou, 

Nadal, llum, camí, retrobament, 

abraçada, tresor senzill, humilitat sublim, 

simfonia de fulles de pi, cant dels ocells, 

cants de vida, de vida i esperança plena, 

calfred, instint, nova llum, rosa nova, 

blanca, cada cop més blanca, 

com l’escuma de la mar que clama al cel 

amb la remor de la pregària. 

Veig que l’amor rodola, rodola a tot hora, 

per tot arreu…

 

Tarda de bon futbol

Malauradament el Girona no acaba de sortir-se’n, tot i que va millorant, l’Espanyol, que no és dels meus preferits, està fent una gran temporada i el Barça, el Barça - Vila-real d’avui, és el futbol. Quan els equips es dediquen al jugar a fútbol i a més saben de què va aquest joc, l’espectacle està garantit. Llàstima d’aquella entrada que ha merescut la targeta vermella, sobrava en aquest tipus de partits que honoren el futbol. He trobat a faltar a Pedri, que és com una mena de temple i mesura, però al final hem pogut guanyar merescudament. El femení del Barça, segueix amb la seva línia habitual, tot i les seves baixes. És tot un plaer veure-les jugar… 

Si em dones la mà

Si em dones la mà farem un vol pels meus somnis més preuats, 

anirem volant amb les cigonyes tot i fent cultura 

observant els seus nius al capdamunt de les esglésies més antigues. 

Anirem a la casa de fusta entre muntanyes nevades, 

veurem caure la neu amb parsimònia 

i beurem a la calma de la nit, com un altre somni en pau. 

Agafats de la mà, podem fer realitat la primavera, primavera d’hivern si voleu, 

però mai poden mancar les branques del romaní florit, 

de flors de color blanc, blanc de rosa blanca, puresa. 

Si em dones la mà, anirem de jardins… pel cel.

 

Soc vell?

“És vell, prou que ho sap”, diu la cançó aquella de La Taberna del Mar, soc vell, prou que ho sé, penso jo a vegades, fa temps. El primer avís és quan els nens et diuen oncle, també vas prenent consciència perquè els coloms se t’apropen sense por quan estàs assegut en un banc per descansar. Ara, darrerament, se m'apropen les llisses del Serrallo perquè algun cop faig de jubilat i els porto una mica de pa sec i els hi vaig esmicolant, ara quan em veuen s'apropen, o potser és mania meva, però diria que no, s’apropen de debò… 

Dinar d'empresa

Aquesta nit el nostre fill té sopar d’empresa i la Teresa i jo hem decidit que aquest divendres faríem el nostre dinar d’empresa particular. El lloc triat és a Les Tines de Renau perquè, a més de què ho fan força bé, tenim pensat fer una calçotada i aquí la fan molt a gust nostre, amb bona carn, tot fet a vistes des del menjador, cosa que li dona un encant especial. Bé, ”la nostra empresa” rulla, així que dinarem bé, així ho esperem… 

Pernil

A la Teresa i a mi ens encanta el pernil, sobretot si és de bona qualitat. Suposo que en això s'hi apuntaria la majoria i més si t’ho presenten com a farcellets voltant el plat, amb arcs d’alvocat amb un cirerol al mig i una copa de vi ranci del meu barrilet, que té el millor vi ranci que us podeu imaginar. Cal fer una mica de pa amb tomàquet, si el pa és de vidre encara s’apropa més a l'excel·lència de tot plegat. Intentaré trobar la foto del plat i veureu aquella meravella que, a més d’entrar pels ulls, és un plaer total per al paladar. Bé, bon profit, que vagi de gust… 

Nadales

Els alumnes d’una classe de l’escola del Serrallo han sortit a la placa de La Farinera per assajar una nadala en anglès. Un parell de mestres joves ho estan organitzant força bé, han posat als nens en semicercle, ajupits a la gatzoneta, i han començat a cantar, tot fent salts i diferents moviments que demanava la cançó. Per cert, tot i que no soc un expert en anglès, em sonava prou coneguda i ho tenien gairebé a punt per lluir-la al festival de Nadal. Bé, em porta a molt bons records, inoblidables per a mi… 

Temps d'hivern

Un recorda les paracotes amb figa que feia la meva àvia i el coc de pomes de l'agredolç i, com no, el seu famós coc escaldat, amb aquell dit de soldó al damunt que era una delícia. També penso amb el braç de Fabiola que feia la meva mare, una altra delícia que ja no he tornat a menjar mai més, com també eren una meravella els seus braços de gitano i el coc ràpid. I no puc deixar d’anomenar els pastissets de cabell d’àngel que feia la meva sogra i que ara encara podem gaudir gràcies a la recepta que va deixar a les seves filles. Bé, tot bo, rebò… i fet de casa nostra. 

Pessebre

Confesso que, de petit i de no tan petit, sempre m’ha agradat fer el pessebre. El feia a casa i al bar del meu padrí, també a l’escola, tant com alumne com a després de professor de La Salle de Reus, on el fèiem a la classe i també un de comunitari al passadís. Bé, ara en tenim un a casa, molt original, fet de roba i regalat per la nostra bona amiga de l’ànima. És una estrella feta de roba, amb el naixement al mig, un àngel al capdamunt, els tres camells per la part de sota i, a les altres puntes, pastors i algun animaló. De l’estrella surt un fil ple de llums de colors, que acaba envoltant una foto del nostre fill, de més petit, preciós… 

Sigueu ben servits

Sempre faig una merescuda lloança a la Teresa per les seves bones actituds en general. Ara se li ha tornat a despertar la vena artística en les seves famoses amanides. És allò que, a més de ser bo, és bonic i molt ben presentat. Cabdell partits en quatre parts, en posa sis trossos per plat, damunt de cadascun una anxova de llauna i, entre tros i tros, un cirerol, que són aquells tomàquets petis que els trobo sempre molt bons. Bé, sal, oli i una mica de llimona o vinagre i… sigueu ben servits!! 

Passa alguna cosa

La lluna va de guapa, té una llum especial, color d’un groc brillant de pau i llibertat. La música neteja i posa a punt els instruments, el saxo afina tots els greus i el violí ha aconseguit un màxim de nitidesa en els seus aguts més agosarats. Hi ha calma, fa un fred que no vol gelar massa… sembla aquella parada abans de nevar on se sembra el dubte per a després esdevenir un món en blanc, arbres i muntanyes de blanc, neu a la plaça i fins i tot damunt el mar s’ha estès una catifa que no és d’escuma. Passa alguna cosa, cada any em passa el mateix, semblant, únic, tot es va impregnant dels bons colors de l’arc de Sant Martí… 

Una llum especial

Puc parlar-te de les roses i el romer, d’aquell món diferent, 

de la calma de la mar, de la brisa suau del mes de maig. 

Puc parlar-te del somriure de la lluna grossa i feliç, 

de la música fina i aguda del violí…

que fa de la matinada una esperança de joia en pau. 

Puc parlar-te del dia nacional de les muntanyes, 

muntanyes nevades que em posen el cor tendre i ple de serenor. 

Puc parlar-te d’aquells somnis de Nadal, 

on sembla que una llum especial ens ensenya el camí 

i ens il·lumina tan bé, que no ens podem perdre…

 

Les llisses del Serrallo

Quan està la mar en calma i una mica baixa surten a la superfície les llisses grosses del Serrallo. L'aigua és clara i neta, el sol adequat, la brisa és molt suau i elles fan el seu passeig per ser admirades amb una certa devoció, com la meva i la d’altres jubilats que també ho gaudeixen com jo. Avui els he portat una mica de pa sec que els he esmicolat perquè se’l puguin cruspir més aviat i sense problemes. Realment són molt grosses, sembla que alguna et pujaria a coll-i-bé i et passejaria per tot el port… 

En català, si us plau!

És l’hora del pati, sempre que puc faig un cop d’ull al pati de l’escola. Avui em sorprèn una cosa que hauria de ser normal en una escola catalana, uns nens de segon, màxim de tercer, juguen el seu partit de futbol i parlen en català… “és fora de joc”, diu un, “no, no ho és”, diu un altre, i un tercer es fa passar per l’àrbitre i diu que ho va a veure al VAR, tot i fent amb les mans el quadre de la televisió, s’està una bona estona i torna esperitat tot dient que és gol i no hi ha fora de joc. Sempre m’han fet molta gràcia els nens de segon, tot i que jo sempre tenia els dels cicles mitjà, tercer i quart… 

La Immaculada

És el sant de la meva cosina Conxita, la de la merceria, que després ha esdevingut en l’actual “Vestim de treball”, que dona molt de joc gràcies a la creativitat del seu fill Ricard. La recordo a la seva botiga, amb aquell do que tenia per saber posar i llevar, com diem al meu poble, o com diria el poeta, tenint una mida per a totes les coses. A més de la seva visió i qualitat comercial, sempre em ve molt de gust recordar les nostres xerrades quan jo venia de vacances, ella em posava al dia de tot el que passava al poble,  me’n feia cinc cèntims dels amics i de la família. Ens confessàvem d’allò més bé i ho trobo molt a faltar. Bé, un petó al cel. Hem encès les llums de Nadal i el teu record també és una gran llum… 

Aniversari del nostre fill

Aquest any ho hem celebrat a Tarragona, hem volgut repetir al restaurant Cal Joan on la darrera vegada que van anar ens va encantar i, a més, hem repetit el menú, amb aquell arròs de rap i cloïsses que continua sent espectacular de bo. Bé, aquestes estones amb el fill són sempre meravelloses, i fan la vida més sana i sentida. Li hem regalat una fregidora d’aire, que en Pere diu que sembla un ovni, i també un nòrdic, que per a l’hivern van molt bé, no pesen gaire i escalfen força bé. Bé, ha estat un gran dia, tenim un molt bon fill i procurem estar a l'alçada… 

Sento l'alè del Nadal

I, en sentir l’alè i l'olor i la pau del Nadal, el meu cor se’n va cap al passat, al meu col·legi, amb els meus alumnes i amb tot el que fèiem per aquestes dates. Recordo de manera molt entranyable uns quadres de pastorets que vaig adaptar per als meus alumnes de quart de Primària i que van representar al l’Ermita del Remei a Alcover, i ens va quedar tan bé que després ho vam fer al teatre del col·legi. Com no recordar les nadales que cada classe preparàvem amb tot el cor i després les cantàvem a la capella amb tota solemnitat. A mi m'agradaven especialment: “Les dotze van tocant” i “El desembre congelat”. Són records plens de nostàlgia d'un temps on vaig gaudir molt de la feina i dels companys... 

Publicitat

Confeso que em miro amb una certa curiositat els anuncis publicitaris de la televisió. M’agraden especialment els de la casa Tarradellas, sempre són molt entranyables i naturals. No m’agraden els de la grossa, trobo que no troben la tecla adient per fer-los més atractius i motivadors. Especial mania tinc als anuncis de banc o caixes, suposo que deu ser un problema meu, però em sonen a aquell voltor que espera el moment per fer negoci amb els estalvis dels pobres treballadors. M’agrada, també, alguna publicitat sobre alguna comarca determinada. Bé, també hi ha algun anunci sobre productes de Nadal que està prou aconseguit... 

Hyde Park

Recordo que la Teresa i jo el vam visitar i passejar tranquil·lament, ens vam seure en un banc i se’ns van apropar un parell d’esquirols, amb tota parsimònia, com si ens coneguéssim de tota la vida, un fins i tot em va pujar damunt d’un peu i si hagués portat alguna cosa per menjar ho hagués fet de la meva mà. Recordo que, en endinsar-nos una mica, hi havia un petit llac amb una cignes preciosos i molt cridaners i també alguna ànecs diferents. Curiosament també vam poder observar una mena de guineu molt gran, que semblava no immutar-se per res, deu ser la flema inglesa, dic jo. Bé, va ser una estada molt relaxant i profitosa... 

Un tot d'amor

No hi ha més llum que la dels teus ulls, 

no hi ha més pau que la que em transmet la teva mà propera. 

No hi ha millor música que la dels batecs del meu cor 

que ja gaudeixen només amb l’esperança del somni de nostra trobada. 

Una lluna plena, una rosa blanca, una música, 

una paraula a cau d’orella, un somriure fi, net, tendre, 

entranyable, una abraçada amb petó de debò. 

Sempre penso que tu ets tot això i més, 

és com estar ple de joia, semblant al Nadal, tot i que encara no ho és. 

Tu ets tot un tot de pau i bé, un tot d’amor.

 

Tarda de futbol

No solc mirar la selecció espanyola de futbol, però des de que estan pràcticament totes les jugadores del Barça, doncs, m’ho miro. Han guanyat la final de l’europeu de nacions contra Alemanya i a doble partit, al primer les alemanyes van estar millor, però avui Espanya ha estat molt superior i la Vicky i la Pina han fet uns gols espectaculars. Després he gaudit de la victòria del Barça contra un equip rocós i molt complicat de guanyar, com és el Atlético de Madrid, però aquest Barça ja comença a semblar-se al de l’any passat i, tot i patir una mica, ha guanyat justament, amb un Pedri que és tot un plaer veure’l jugar. Bé, bona tarda de futbol amb la Teresa, que ho veu bastant com jo i així no discutim gaire i comentem… 

Cada persona és un món

La meva àvia solia dir sovint allò de què “Cada persona és un món”. Avui a la una mirava els nens de l’escola del Serrallo que es queden a dinar, esperaven el toc de música per entrar al menjador. En observar-los m’ha cridat l’atenció la diversitat d’actuacions i comportaments de la canalla: un nen dibuixava damunt d’una taula de ping-pong, un grup de handbol, un altre de futbol, un grupet de nenes xerrant prop de la porta de sortida, els més petits no paren de córrer tot i que hi ha un grup que està jugant amb la terra. Bé, cada persona és un món i, en aquestes edats, prou divertit… 

El meu temps de mar

Ja no hi ha roses al jardí i les meves orquídies semblen un grapat d’arrels gairebé seques, així fan més espectacular el miracle de la seva resurrecció. Evidentment no és primavera, és el meu temps de mar, mar brava, moguda, plena de roses blanques d’una escuma brillant. El mar ara fa molt bona olor, és aquella olor de sal i algues, aquella olor especial que tant m’agrada i em convida a apropar-me sovint. A vegades veig la lluna grossa que va a fer-se un bany de puresa i a mí només en manca una música de saxo i violí i una bona copa de cava català… amb tu. 

Sensesostre

Aquest matí he caminat pels tinglados del Serrallo i per la part de l’ombra hi ha fins i tot un banc de fusta per descansar una mica els meus bessons. Avui en una cantonada hi havia un sensesostre, amb barba de temps, embolicat amb una manta foradada i amb un cartró de vi a la mà. Tenia uns ulls desperts, però que transmetien una certa tristesa. Penso que aquesta persona ha passat la nit al ras, una nit on hem arribat als zero graus, i a mi se m’ha encongit el cor, és el mateix de cada any i no sembla que hi hagi massa millora, és una situació dramàtica i trista… 

Esmorzar d'amics

Hem tornat a anar al bar ”Los Maños” i, aquest cop, hem menjat “callos” de vedella, que n'hem triat tres, i galta un que sempre sol agafar coses diferents. Sembla que el vi ha millorat una mica i sobretot el músic, que l'altra vegada hi havia alguna cosa una mica rància, ara estava espectacular de bo, el moscatell sempre ve de gust i el cigaló, evidentment, com a la majoria de bars, no el saben fer bé, si més no al meu gust. Bé, com sempre, bona companyia que, tot i que ens anem fent grans, encara gaudim de la nostra bona amistat i d’un esmorzar de forquilla com cal, encara que avui no hem fet xarrupet d’herbes… 

Encara soc d'aquells...

A vegades la gent canvia els seus hàbits, canvia de poble, d’amics, de menjar, de vestir, en una paraula, pot canviar fins i tot de manera de ser. A mi em costa d’entendre perquè soc d’aquells a qui agrada veure les roses al seu jardí i així poder gaudir-les des d’aquella finestra que és beneïda pel sol de la matinada. Jo encara soc d’aquells que m’agrada pensar que el cafè no fora res sense el petó de bona dia, amb el teu somriure que em regala el principi del dia somiat. Sí, encara soc d’aquells que… 

Cap a Nadal

Ens anem apropant a Nadal, és allò de la pell i la samarra, el cant de les “ovades”, com diem al meu poble, les paracotes de l’àvia, que és menjaven entre “cota i cota”, entre jota i jota, d’aquí el seu nom. És el temps de la trobada familiar, del menjar de la mama, de les abraçades i les llàgrimes més sentides, dels petons fets amb el cor. És el temps per tornar a descobrir el camí, el temps on tothom és oficialment molt millor, si més no, té propòsit de continuar sent millor persona. Bé, és el temps de moltes coses, però jo em quedo amb aquella taula plena on hi són fins i tot els que no hi són… 

Darrer full

Darrer full del quadern 153 des què em vaig jubilar, han passat moltes coses però encara soc aquí, ja sense avis ni pares, però amb la Teresa i amb el nostre fill Pere, que són el complement ideal de la meva vida. Tinc 79 anys, però encara gaudeixo d’allò que jo diria una vida digna, on puc passejar, fer algun viatget atractiu, alguna menjada com Déu mana, algun vi de la terra i, sobretot, encara tinc la capacitat per distreure’m de les maneres més adients. Gaudeixo també de l’entorn més proper al meu cor… 

Coses de la vida

La papallona gaudeix del seu país de flors, la nena maca viu acaronada per l’amor de l’entorn, al galliner hi ha pollada nova i sembla que hi ha curiositat i respecte perquè la canalla sempre és entranyable i estimada. Els jubilats hem cobrat la pensió, aquest mes és doble, està prou bé, potser algun fill i algun net gaudirà de la generositat de l’avi, que igualment serà molt feliç de poder-ho fer. Bé, és dimarts, sembla que tornarà a fer fred, però sobretot vent, a mi és el que menys m’agrada, el vent, però és temps de varietats. Farem calent (col, arròs i fesols) que és el millor per al fred… 

"Estar de Rodríguez"

Avui m’he quedat sol a casa, és allò que els castellans diuen “Estar de Rodríguez”. La Teresa ha anat a Barcelona i l'ha acompanyat una bona amiga, i jo he hagut d’anar a esmorzar sol, i també a dinar. La veritat és que no he tingut massa problemes. He esmorzat al bar Francolí, un cafè amb llet i un croissant, i per dinar he anat a la pizzeria Pulcinella, on he menjat força bé, com sempre que hi anem. Avui he menjat llenties amb unes mandonguilles petites, que han resultat boníssimes, i de segon garró de porc, també molt ben fet i molt saborós, de postres unes natilles de vainilla i després un cafè, que aquí el fan com a mi m’agrada, curt i bo… 

Una esperança amiga

Sento el silenci com una remor de pau, la nit té un màxim de foscor, tot calla, les fulles dormen, no hi ha lluna, els estels amb prou feines llueixen decrèpits, em sento un tot en el no res… No pretenc proclamar cap suposada màgia, el somni comença en el moment en què, del buit més extremat, arriben les meves llums estimades, les meves estrelles de l'ànima, aquelles que sempre acompanyen i acaronem, aquelles que vetllen per mi i em canten amb sons, a cau d’orella, que no estàs sol, que si mires en la foscor sempre acudirà una llum que et farà fluir una esperança amiga, sana, positiva, edificant, complaent… 

Santa Cecília

Festa grossa, emotiva i molt celebrada al nostre col·legi de La Salle de Reus. Cada classe preparàvem la nostra cançó, els tutors la triàvem i fèiem aprendre la lletra, fins i tot la cantàvem amb la música original, però el toc final el feien els especialistes, professors de música, que en un parell o tres d’assajos la deixaven llesta per a ser escoltada al teatre. Recordar, com no, a l’Andreu Ferré i a la seva germana Teresa, que en tenien la mà trencada, ells ho arrodonien tot i jo els admirava molt per la seva qualitat pedagògica i musical. Grans records, inesborrables… 

Tot sigui a fi de bé

“Dicen que soy friolero, que soy un Cierzo, un enero”, deia un poeta, no recordo ben bé qui era, però el cert és que avui he anat a esmorzar amb el gorro d’orelles i amb el jac gruixut. Sort que després el sol ha anat agafant protagonisme i he pogut caminar pel Serrallo fins al final, i tornar pel carrer del Mar, la mar de bé i tranquil. Són els primers freds de finals de tardor i ens ensenyen una mica com pot ser l’hivern. Alguna estació d’esquí, que ja és sota zero, aprofita per fer neu artificial, diuen que aquest any en tindrem prou de natural, que tot sigui a fi de bé. Bona nit!! 

Les sis del matí

Feia molt temps que no em llevava a les sis del matí, encara més temps fa que no vaig a dormir a aquesta hora. Bé, el motiu és que m’estic bevent un sobre molt desagradable, que sembla que em deixarà el cos absolutament net perquè em puguin fer la colonoscòpia sense massa problemes de visió. He de prendre un got cada quart d’hora, durant una hora, i després, de 7 a 8, he de continuar bevent algun suc light o aigua, després ja no puc beure res més fins després de les proves. Passo el temps escrivint, fent solitaris i fins i tot ara acabo de fer un sudoku dificultat 6, m’ha sortit a la primera, semblo prou despert… 

Revisions

Com més gran es fa un, les revisions que jo tinc a bé anomenar de xapa i pintura, i també de motor, són cada cop més freqüents. Ara toca una endoscòpia i una colonoscòpia, que sembla m’ho faran amb la mateixa sedació, i el doctor em va tranquil·litzar dient-me que no m'adonaria de res. Bé, el més fotut de tot això és la preparació, que no és gens agradable, amb una dieta de tres dies per acabar el dia abans on només es poden prendre líquids. Bé, tot sigui per acabar amb una certa dignitat els dies que puguin quedar, esperem que tingui una bona pròrroga… 

Arriva el fred

Diuen que a partir del dijous i tot el cap de setmana ja tindrem temps d’hivern. Confesso que em va molta il·lusió i ja he fet un cop d’ull a la meva gorra amb orelles, els meus guants de pell, la samarreta tèrmica, que va super bé, uns jerseis que van una mica folrats per la part interior, pantalons també especials, un bon jac o un abric que només em poso quan el fred és molt exagerat, cosa que a Tarragona no passa sovint. Així que preparats per al que vingui, també el frigorífic amb les viandes a punt, per fer una bona sopa i carn d’olla, o un bon plat d’arròs, col i fesols, amb cua de porc, allò que a Deltebre en diem “calent”... 

Sípia amb patates

Un altre clàssic de la nostra cuina, vull dir de la cuina de casa nostra, entra de ple en allò que el nostre fill diria que és “menjar de mama”. A més, la Teresa ho fa bastant light, només una picada d’all i julivert i patates a trossos petits a l'olla ràpida i en un no res ja tens el dinar fet. Cal dir que a nosaltres ens encanta la sípia, tant si és feta d’aquesta manera, com quan són sípies més petites que les fem a la planxa amb un bon raig d’oli d’oliva, all i julivert. Bé, un altre molt bon dinar, on la Teresa demostra que és molta Teresa i a la cuina, evidentment, també… 

Orades al forn

Ara feia temps que no en fèiem i ho hem gaudit com cal. Eren una mica més grosses que de ració, aquella mica que una per als dos és poc, però una per cadascú és potser una mica massa generós. Si el producte és bo i fresc, com ho era aquest, la Teresa ho broda, ha fet una base de patates, que no en solen menjar sovint, i ha resultat un plat absolutament deliciós. Penso que al meu poble en diem moixarra, tot i que no sé si és ben bé el mateix, però crec que sí. Bé, només li cal un bon vi blanc, si es de la Terra Alta millor, o un cava, si és del Penedès és una garantia… 

Llegint a Estel Solé

Estic llegint un llibre de l’Estel Solé que es diu “Aquest tros de vida” i és premi Ramón Llull 2025. Bé, us explico això perquè avui m’he aturat per apreciar i valorar una frase que per a mi té un gran interès: “Em sento forastera en la meva llibertat; és difícil adaptar-se a allò que creus que no et pertany”. Penso que a tots ens agrada gaudir de la nostra llibertat, fins i tot diria que en tenim dret, però sense perdre mai el respecte i la consideració, a allò que a mi m’agrada anomenar la llibertat acompanyada, tot i recordant allò de la soledat acompanyada… 

Rentem els nòrdics

El matí és fosc, com a trist, apagat, són quarts de deu, els nens ja són a l’escola, la gent al seu treball, els jubilats comencem a moure. Avui la Teresa m’ha convidat  a acompanyar-la a rentar els nòrdics d’hivern, ho fem sempre a una bugaderia que hi ha al carrer Ramon i Cajal, sempre ens queden molt bé i a un bon preu. Bé, primer els col·locarem al cotxe que, tot i que no pesen gaire, abulten molt i aleshores és millor que anéssim tots dos. No fa fred, però el dia és espès, dubtant entre la pluja i els vent, tot sota l’amenaça de pols sahariana… 

Caminar sol

Volia un carrer de nit, en pau, amb llum de lluna, amb el silenci que provoca el descans de l’entorn. Volia caminar sol, lliure, gaudint de la pau del moment, els elements jugaven a favor meu, la brisa era tèbia i suau, els carrers semblaven estar d’acord amb mi, la circulació no circulava, algun núvol vermell sembla que s’ha impressionat una mica en veure la meva felicitat. Sol, lliure, sense pressa, sense lloar ni contradir ningú, al meu aire de la nit jove, en aquell temps la nit sempre era jove, potser massa jove, massa nit… 

Esmorzar de festa

Un cafè amb llet i un croissant, de mantega o de xocolata, farcit o arrebossat, el cafè amb llet, curt de cafè, llet semi i sucre morè… A vegades tinc desig de xocolata, allò del pa amb xocolata que a vegades em feia l’àvia per berenar, aquella unza de xocolata ensucrada que era deliciosa. Quan el desig és molt impertinent penso i vaig a la recerca d’una bona tassa de xocolata desfeta i si, a més, va acompanyada d’una bona paperina de xurros, la cosa ja és massa. Parlant de xurros, n’hi ha arrebossats de xocolata, que també són espectaculars de bons. Bé, de vegades faig pecats, però no massa sovint, cal fer salut i no abusar…