El meu mar

Aquell mar immens ple de blaus de cel, aquell que ha esdevingut una passió i una admiració plena però que, en un principi, em va semblar un poder imponent, una amenaça contra la que mai podríem oferir oposició. Bé, el mar, la mar, com vulgueu, el meu amic, amiga de l’ànima i que, tot just ara, comença la seva abraçada al públic en general. A l’hivern és meu, o així m’ho sembla…

Bons records

El meu amic Josep i jo, de joves, solíem passar els darrers dies de Setmana Santa a Barcelona. Recordo que observàvem l’operació sortida i nosaltres entràvem a la ciutat sense cap problema. A la tornada passava el mateix, la gent tornava a Barcelona i nosaltres cap a Deltebre, també sense cap embús. Durant aquests dies que la ciutat comtal estava prou tranquil·la, nosaltres ens movíem perfectament, aparcant fins i tot a la mateixa Rambla de les Flors. Solíem veure alguna pel·lícula d'estrena, anàvem a veure al Barça, visitàvem algun restaurant típic català i ens ho passàvem molt bé. Això va durar uns anys, fins que ja vam tenir parella…

La fe dels profetes

M'agradaria tenir la fe dels profetes, el respecte i el sentiment que mostren els participants a les processons de Setmana Santa, especialment per les ciutats andaluses, la solemnitat i l’entrega de tot aquell que, de manera tan espontània i natural, es posa a cantar quan passa davant seu la imatge de Jesús crucificat. Bé, cal dir que vagi el meu respecte i consideració a aquesta i a qualsevol creença, tot i que aquesta m’emociona especialment, com tot allò que es fa per amor…

Som a Tarragona

De nou a la nostra estimada ciutat de Tarragona, el barri està tranquil, la gent marxa a la parcel·la, fa algun viatge per veure la família o a veure món, o simplement van a menjar-se la mona, com diem al meu poble. El cas és que el meu barri respira pau i aquest matí apenes hi havia algú circulant. La Teresa s’ha quedat descansant i jo he anat a esmorzar al Serrallo, després he passejat per la vora de la mar, on ja es veu més gent, fins i tot de fora, a qui el seu bon gust els fa apropar-se a la meravellosa ciutat de Tarragona, la imperial Tarraco tan estimada sempre…

Sorpresa!!

La sorpresa ha estat consumada, turbot, gambes i quatre musclos han fet un suquet espectacular. Com sempre la Teresa ha estat magistral i el vi blanc de Gandesa de 14,5º ha acompanyat meravellosament. La reacció del nostre fill ha estat l’esperada, tot confirmant que els menjars de mama, com ell sol anomenar, són una cosa única. De postres hem menjat un pastisset fet amb cabell d’àngel i amb la recepta de les nostres mares. Bé, ara cap a Tarragona i se suposa que farem bondat, que ja toca…

Passejant per Deltebre

Avui he fet ciutat, vull dir que he caminat per l’interior de Deltebre, he anat a recordar els llocs que m'eren més habituals a la meva infantesa, l’escola del Centre, el Salat, on anàvem a jugar a fútbol, i el pont del canal, des d’on ens tiràvem de cap al canal. Llàstima que el dia no acompanya gaire, ja que fa una mica de vent que és frescot, però igual he pogut fer la meva passejada que m’ha omplert de molts bons records. Demà dijous, i amb les mones i els pastissets fets, marxarem cap a Tarragona. Bona Pasqua a tothom, amb salut, pau i bé!!

Seguim al Delta

He anat a fer un tomb fins al riu, el riu Ebre, evidentment, que per mi és una delícia mirar com baixa, prou ple i pausadament. Avui dinarem tard, el Pere surt a quarts de quatre de la feina i hem decidit esperar-lo per dinar junts. Avui és el dia que fem “calent”, és allò de l’arròs, col i fesols amb alguna cosa del porc, a nosaltres, si n’ha pogut trobar, ens agrada amb cua, o sinó amb galta o peus també queda prou bé. He fet una bona caminada pels horts i per la vora del riu, aquí tot és molt pla i es passeja força bé i, sobretot, molt distret, recordant temps passats estimats. Demà toca fideuada…

Parlen els ulls

La miro, em mira, ens mirem en silenci,

està tot dit, sembla que no manca res,

l’expressivitat del silenci es manifesta

amb la música coral dels nostres vols de papallones, 

sembla que es coneixen bé, tenen bon tracte, 

fan espectacle de l’estima i de la seva atracció, 

que celebren ballant al compàs dels batecs dels nostres cors. 

Tu i jo i el silenci, parlen els ulls, i les nostres mans 

s’ajunten i s'acaronen amb deliciosa sublimitat. 

Parlen els ulls, respiren pau i bé…

 

Uns dies a Deltebre

Diumenge de Rams, sempre ho he viscut com una entrada triunfal al meu poble, allí m'esperaven els pares, els amics i fins i tot alguna nena que hauria arribat a estimar-me. Ara seguim anant al poble i passarem tres o quatre dies, farem mones i pastissets tal com les feien les nostres mares. També gaudirem d’allò que el nostre fill diu “menjar de mama”, com l’arròs, col i fesols, o la sípia amb patates, però a més aquest any li tenim preparada una sorpresa que se la trobarà a la taula i esperem sorprendre’l adequadament. Bé, uns dies a Deltebre, sempre un plaer reviure els orígens, cada pam de terreny és un record guardat al cor…

La millor raó

Avui reparo en la diversitat de matisos que té l’amor, sembla que també hi ha diferents intensitats en les diferents manifestacions. Hi ha sempre una necessitat de veure, de sentir, d’apropar, de gaudir de tot allò que comporta la felicitat d’estimar i de ser estimat. Torno a dir que hi ha un temps per a cada cosa, ara que estic vivint la maduresa d’un amor d’aquells de debò, gaudeixo de la prudència respectuosa del sentiment i, tot i que semblen gestos automàtics, aquests són el producte de les manifestacions de la realitat, d’allò que he tingut a bé nomenar amor de debò. L'amor és sempre la millor raó, diuen els millors experts i dic jo…

Sons

Sons com la cridòria dels nens al pati, el refilar eufòric dels ocells en festeig, la brisa suau d’un maig florit, com diria el poeta, fent moure lentament les ones de la meva mar amiga, la pluja fina teclejant damunt de les fulles de la morera per fer els sons greus, i damunt de les del pi per fer els sons aguts… tots aquests són sons, que a través dels meus dies m'han estat agradables, han estat o fins i tot encara estan molt presents en la meva vida. De totes maneres, com dic sempre, hi ha un temps per a cada cosa, sons inclosos i músiques…

Un niu al pati

Al pati de la casa del poble, tenim un llorer, el Pere l’ha podat i n’ha tingut bona cura, i s’ha fet molt bonic. Aquests dies ha fet neteja del pati i ha descobert un niu a mitja alçada del llorer, amb un parell d’ous del color de la maragda que, pel que sembla, són de merla i ahir ens va ensenyar una foto del niu amb un parell de pollets que obrien una boca impressionant. El Pere va veure damunt d’una petita teulada d’un veí una merla negra, que segurament devia ser la mare dels pollets i senyora del niu. No cal dir que en Pere ha estat cuidant i protegint el millor que ha pogut tot el procés. És un molt bon animalista…

He vist el mar

He mirat la mar amiga, tranquil·la, amb petites ones suaus, amb una remor fins i tot agradable. La platja és neta, la sorra ha estat remoguda i tot sembla a punt per acollir a tots aquells amb avidesa de sol i bany de mar. Sempre he dit que a mi m’agrada la mar d’hivern, quan no hi ha ningú i sento aquella olor d’algues, de sal, de iode, de natura sana i pura, sense la massiva contaminació turística habitual. Sóc molt feliç, avui he vist el mar…

Som a Tarragona

Ha estat una bona volada per la Costa Brava on, des de Lloret, hem fet algun punt de l’interior i hem gaudit d’allò que ens ha semblat més interessant, com ara l’església de Sant Romà, els Jardins de Santa Clotilde, o el Cementiri Modernista de Lloret de Mar, que és dels més bonics de Catalunya. Tornar a casa sempre té la seva gràcia, tornen els hàbits i els bons propòsits, que a vegades fins i tot s’aconsegueixen. Demà ja tenim previst esmorzar al lloc de sempre i després agafarem el bus i anirem fins a la part alta de Tarragona, per tal de baixar caminant fins arribar a casa. Tarragona romana i romántica, preciosa i acollidora com una bona mare…

Cada cosa té el seu temps

De nen voldries ser menys nen i no t’adones ni valores tota la riquesa de ser infant. Adolescent, quan no en tens mai prou de res i tens viva l’esperança, però sovint desesperes perquè vius la teva etapa impacient, sense aturador. De jove ja es pot començar a tenir un toc de maduresa, et cases i fas tantes hores perquè als teus no els manquen de res que t’oblides de viure. I de gran, quan ja sembla que has arribat a la zona confortable del mereixement, tens més viva que mai la preocupació dels teus. De totes maneres, cada cosa té el seu temps i hi ha un temps per a casa cosa, diu una bonica cançó…

Enamorat de la primavera

La primavera treu el nas i es fa notar, i ho fa amb propietat i bellesa, el sol sembla més nou, com a més pur i més net, dona llum a tota la natura i, si es complementa amb la pluja, l’espectacle visual és una meravella. Sembla que tot reneix… la nena que m’agrada s’ha posat aquella faldilla de quadres verds i vermells que tant m’agrada, perquè és una mica curta i li escau molt bé, a més porta la cua de cavall ben alta i molt ben pentinada, serà la primavera? El cas és que jo n’estic enamorat…

Cementiri Modernista de Lloret de Mar

És diumenge, demà després d’esmorzar ja marxarem cap a Tarragona, on hem reservat taula al restaurant Les Tines de Renau. Avui com a cloenda hem visitat el Cementiri Modernista de Lloret de Mar on hem tingut la sort d’aparcar el cotxe prop de la porta i gaudir d’aquest lloc que hem visitat, amb el respecte que mereix, i hem gaudit d’aquest tipus d’art, que per aquesta zona n’hi ha una molt bona representació. Com no està massa empinat i no és massa gran, l’hem pogut recórrer i i gaudir com cal. El recomano, val molt la pena de veureu amb tranquil·litat…

Jardins de Santa Clotilde

Una mica empinats per a les meves cames, però espectaculars, tant en contingut com en vistes a mar. Hem entrat per l’Avinguda dels Til·lers fins a la Plaça de la Benvinguda, després la Plaça dels Sentits i la de les Sirenes. Hem arribat al Mirador de Sa Boadella, on hem descansat una mica mirant el mar, després la Placa de la Mediterrània i, prop, un petit estany on ens hem fet fotos. I ja hem anat baixant, fins a sortir una altra vegada cap a la Plaça de la Benvinguda i l’Avinguda dels Til·lers. Hem pogut aparcar el cotxe prop de la porta, cosa que he agraït perquè tenia les cames una mica sobrecarregades. Demà, cementiri modernista i fi de viatge…

Santa Coloma de Farners

Avui hem fet una bona sortida, passant per diferents pobles, primer pel petit llac d’Aiguaviva, on hem pogut fer un parell de fotos a uns ànecs blancs molt grossos, que bé podrien ser oques o fins i tot cignes. Després hem passat per Vidreres i per Sils, fins arribar a Riudarenes i a tocar d’allí està Santa Coloma de Farners, on hem fet una bona parada i unes quantes fotos dels llocs més habituals, ajuntament, església i alguna cosa que ens cridi l’atenció com el monument dedicat a Salvador Espriu, fill de Santa Coloma. Bé, ha estat una sortida breu, ràpida i força interessant. Demà toca costa…

Relax

Una platja tranquil·la, neta, que encara fa olor de mar d’hivern, unes ones suaus, unes roques que brillen al sol, perfumades per l’escuma de les ones. Un camí ben aconseguit, voreja la mar, és una pujada poc empinada, amb bancs per seure i contemplar de prop l’espectacle de la platja de Fenals, a Lloret de Mar. El nostre passeig ha estat maco, hem fet un cafè a un bar de primera línia, oh miracle, a Lloret fan el café bo, sempre…

Un tomb per Lloret

Hem esmorzat a l’hotel i, després, hem agafat el cotxe fins a un parking que hi ha gairebé al peu del castell. Des d’allí hem caminat fins al Museu del Mar, quatre plantes amb força documentació, on hem fet alguna foto prou interessant. Després, hem anat fins a l’ajuntament, on també hem fet la foto reglamentària de record, i ens hem arribat fins a l'església de Sant Romà, una joia en un principi gòtica, però que a base de reformes ha esdevingut d’un modernisme que és tot un espectacle visual, sobretot per fora, que forma un conjunt molt digne de veure i fotografiar. Ha estat un matí ben aprofitat i ben gaudit…

Un tomb per l'entorn

Ha parat una mica el vent, la nit fa olor de primavera i el mar d’hivern i els ulls de l’àvia acumulaven tots els blaus del cel. Els verds del bosc han augmentat la seva intensitat. La tarongina ja blanqueja els tarongers i la fruita dolça en flor és tot un espectacle d’atracció per als turistes. Les orquídies de la meva terrassa ja han començat a florir, tenen molts capolls a punt d’esclatar. Aviat serà preciós en formes i colors, com cada any...

Nou IMSERSO

Som d’IMSERSO per la Costa Brava durant vuit dies, set nits, amb base a Lloret de Mar, a l’hotel Amatista. És la tercera vegada que venim a Lloret on sempre hem gaudit d’experiències molt positives i amb la possibilitat  d’anar de pobles, fins i tot d’interior, que tant ens agrada. Menció a part mereix el restaurant, ja que hi ha un bon assortit de platets individuals de gran qualitat i que fan tot el goig del món. Per cert, el cafè del bar és bo, m'han dit que és italià i, a més, el noi ho fa molt bé. Sembla que estarem bé, tot i que l’habitació podria estar més ben equipada, és una llàstima i costa una mica d’entendre en un hotel de quatre estrelles…

Un dinar genial

Nova aparició genial de la Teresa per la cuina. Resulta que ens han regalat un bon grapat d’escamarlans, de la mida del meu dit gros, i ella ha afegit un parell de talls de lluç i una base de patata fina i ha fet una mena de sarsuela com per a llepar-se els dits. Evidentment, si tens els ingredients de primera qualitat hi ha més possibilitats de fer un bon àpat però si, a més, saps cuinar com la meva senyora te n’adones on pot arribar el nivell màxim d’aquesta qualitat. Ho hem regat amb un cava brut nature, ara feia temps, tocava. L'escamarlà és un dels sabors que més m’agrada del mar i si el prepara la Teresa… sublim!!

Pedri

De la pedrera canària, bon futbol, recordo un tal Guerres que m’encantava. Algú amb seny i bon coneixedor del futbol el va fitxar per al Barça, on hi ha la millor escola de futbol del món i aquest nano ha acabat de formar-se per a esdevenir el millor jugador del mig del camp que hi ha en aquests moments. Després d’un període de lesions inoportunes, sembla que ha trobat la tecla per a la seva posada a punt i ara és tot un espectacle de clarividència i perfecció veure’l jugar. Pedri millora tot allò que toca i cada intervenció és un monument a la bellesa i plasticitat d'aquest joc apassionant que és el futbol. Pedri, possible pilota d’or. Pedri, tot un senyor crack culer…

La rosseta

Era una nena nova, rosseta, preciosa, aquí no en tenim gaires així, i tots n'estàvem contents i ens volíem apropar de la millor manera, a més el mestre sempre ens deia que quan venia algun alumne nou, calia acomboiar-lo com cal perquè és pogués sentir aviat com un company més. A mi em feia gràcia perquè era molt rossa, gairebé blanca, i amb uns ulls d’un blau cel amb sol preciosos. Tots plegats vam tenir molt mala sort, la nena no va acabar el curs, els pares van marxar a un altre país, el seu…

Tu i jo de la mà...

Cercaré allò que era un somni,

però que ha esdevingut la vida.

Un jardí natural que s’ha instal·lat

al nostre bosc veí, prop del mar amic, 

un jardí florit, evidentment,

sota un cel de blaus platejats…

Tu i jo de la mà, escoltant la música del bosc, 

música de fulles teclejada per la pluja, 

o per la brisa de la primera primavera, 

música alimentada i enriquida

pel cant dels ocells en festeig 

que ja preparen, palla en bec, el seu niu d’amor.

Tu i jo de la mà, per la vida, la nostra…

 

Coses meves...

Hi ha flors que són més flors que les flors, es semblen més a la mare rosa blanca. En la pretesa igualtat de totes les persones, hi ha persones que són més iguals que les altres, com va dir un dia el meu ídol tan penosament caigut Felipe González. Diuen que a qui sap callar bé li diuen savi, perquè és prudent, generós, comprensiu i fins i tot empàtic i mediador. Diuen, bé, això ho dic jo, que hi ha autèntiques figures al carrer i sense cap reconeixement mentre som dirigits per la demència més prepotent i irresponsable. Bé, són coses meves, si és que hi ha coses…

Poesia bucòlica

Sempre m’ha agradat aquest tipus de poesia, on es tracta el camp amb amor i fa una excel·lència de les coses més senzilles i naturals. Portar l’amor al camp, i romandre amb la Teresa de torn damunt la gespa, i agafar un brot tendre de l’herba més fresca i acaronar-la mentre ella et respon amb un somriure, tan fi, tan net, tan pur i natural que el temps s’atura i la primavera s’instal·la a cada estació, i la vida pren color, i l’ànima ha de prendre el comandament perquè els sentits no poden amb tant color, amb tanta bellesa, amb tant amor en pau. Poesia bucòlica…

Els cambrers

Sempre he tingut una certa admiració i un gran respecte per aquesta professió. N'hi ha de tres tipus: el tímid que s’ha après el protocol i surt del pas sense més, el que sobreactua, que mai m’agraden, i aquell que el temps li ha donat la gracia de saber posar o treure, segons les circumstàncies en què es troba la taula de torn. Hi ha també gent de tota mena, des d’aquells que els tracten com si fossin esclaus, o aquells que els mostren total indiferència. A mi m’agrada valorar-los com cal en el seu treball. Un bon servei és una de les coses que més m’atrauen d’un restaurant, a part de la seva carta i, sobretot, el cuiner, evidentment…

Menjar peix

Diuen que s’ha de menjar peix i això és un luxe i un plaer. Aquests dies he tingut la sort de poder menjar peix fresc, petit, enfarinat i fregit, i l’he trobat especialment bo. La Teresa ha preparat unes safates que feien tot el goig del món i, a més, el fet d’estar pescat recentment li dóna un sabor realment bo i natural. Mollet, llucet, llenguados petitets, uns que nosaltres anomenem mòllera, més alguna gambeta i fins i tot algun escamarlà. Bé, el problema és que ho hem fet fregit però, com no ho fem sovint, ho hem gaudit com cal. Menjar peix, un luxe i un plaer…

L'amor... ara

Tot amor comporta la seva joventut, la seva edat madura i la seva vellesa. Jo potser hagi entrat en aquest estadi, la Teresa no, ella mai serà vella, en tot cas ho serà amb be alta i amb totes les possibilitats que comporten la seva qualitat humana. Però a mi em ve de gust de parlar de l’amor… ara, és allò dels gestos automàtics, que mai són perquè sí, són la conseqüència d'una bona entesa, portada amb una exquisida pulcritud i que només respon al dictat d’un amor que va venir per a quedar-se i que ha anat florint, fent primaveres de cada estació de tots els anys…

Dia mundial de la poesia

Mentre hi hagi una dona bonica, hi haurà poesia, deia Bécquer… Hi ha poesia en la mirada tendra i dolça de la mare, en la fina i penetrant d’aquella Teresa que tothom hauria de tenir en la seva vida. Hi ha poesia en les acceleracions de l’adolescència, en els somnis que l’esperança converteix en autèntic estat de sublimitat. Hi ha poesia en el cafè del matí, que és magnífica amb el petó de bon dia, hi ha màgia en el petó, que mai ve sol, que sempre comporta un missatge de veritable amor. Hi ha poesia en cada bri de cosa, com diria el poeta, perquè feta o viscuda amb amor es transforma i té la bellesa de la llum que dóna color a la vida. Hi ha poesia en la família i els amics, en els fills i en els nets. Hi ha poesia en tot allò que mirem amb ulls d’amor perquè s’obre el miracle de veure les coses amb realitat, cada cop més natural i menys virtual. Hi ha poesia cada cop que som capaços d’estimar. “Qué es poesía? Y tú me lo preguntas, poesía eres tú”, com deia el poeta Bécquer…

Estimar

Diuen que el cor té les seves raons, que la mateixa raó desconeix. T’estimo perquè sembla que ho he fet sempre, o perquè m’estimes i m’ho demostres en cada fet, que sembla espontani però és clar que són accions que surten teledirigides directament del cor. El meu cor també és a l’alçada i rep el premi que comporta estimar i ser estimat. Diuen també que l’amor és la raó de la desraó i que és, a la vegada, la millor raó. Estimar de debò mai no fa mal…

Prop del nens

Em dic Pere, però m’hagués pogut dir Joan o Josep ja que, en la meva data de natalitat, la gent s’anomenava així i les nenes, evidentment, Maria o Maria d’alguna cosa més. Vaig ser professor durant més de quaranta anys, però hagués pogut ser pagès, que és el que eren la majoria dels nens del meu entorn. També és pogut dedicar-me al comerç, que és com una tradició a la meva família i la meva mare tenia una petita botiga on venia de tot, cosa que en aquell temps es podia fer. Per sort vaig ser profe i m’ho vaig passar molt bé i molt sa, sempre prop dels meus nens…

De l'acceleració a la mesura

Aquella adolescència farcida d’acceleracions on mai no en tenia prou de res. Aquella joventut on ja vas prenent mida a la mesura… i, en aquest temps ja avançat, vaig tenir la sort de conèixer-te i, aleshores, l’únic que pretenia accelerar era la matinada, i ho feia amb complicitat idílica amb el sol, tot i sabent que la llum dels teus ulls sempre millorarà la visió poètica de l’entorn. En veure’t es proclamarà la plenitud sublim del meu cor feliç…

Tinc temps

Doncs sí, tinc temps per contemplar una flor del bosc, per veure com arriba una onada mansa i ondulada del meu mar amic, com es capbussa un cormorán i veure’l sortir a vint passes d’on sóc. Doncs sí, normalment ja no em cal córrer per res, tinc temps per gaudir del festeig dels ocells, dels coloms que ja saben que sóc el seu jubilat estimat. Tinc temps per mirar de trobar entre els estels els ulls de la mare, o aquells més blaus de l’àvia, i a vegades fins i tot em sembla que ho he aconseguit, ho dec somiar, segur. Tinc el temps que em resto al temps… o potser millor, me'l sumo.

L'hivern exerceix d'hivern

La tarda és lletja i fosca, a més de freda i plujosa, però plou bé, com cal, i fins i tot de forma intel·ligent perquè ho fa també a les capçaleres dels rius, la qual cosa fa augmentar el nivell dels pantans. Diuen que s’apropa algun dia de molt fred, així que sembla que l’hivern s’acomiada fent allò que li és propi i la proximitat de la primavera no li molesta gaire. Potser algun dia d’aquests sota zero, ens podríem prendre la llicència de fer-nos “calent”, el nostre menjar típic de Deltebre (col, arròs i fesols), deliciós…

Rummikub i Scrabble

La Teresa i jo no solen sortir de casa per les tardes, a no ser que tinguéssim alguna cosa que no podem evitar. Aleshores cal omplir el temps i una de les coses que més ens distreu és el Rummikub. La Teresa és una experta, ella és capaç de fer i desfer, sempre que pot aconseguir treure fitxes del damunt. Jo, que no havia jugat mai, ja sóc un alumne avantatjat, i fins i tot he aconseguit guanyar-li algunes partides. Abans també jugàvem a l'Scrabble, que és aquell joc on has de formar paraules, i és també molt adient per fer-te raonar i passar-t’ho molt bé…

Dintre meu

Sento un calfred en pensar en tu, un batec de cor accelerat, 

tot un sentiment a flor de pell, una ànima possessa 

que, com un centre neuronal, va enviant el seu missatge 

clar i net, sense confusió possible…

Sento l’alè de l’ombra de l’abraçada, 

sento el petó que millor certifica el sentiment, 

sento que el dia és encisador i la llum del sol, avui, 

té un resplandor corregit i augmentat, millorat. 

Sento que la teva presència es manifesta i es magnifica, 

s’anuncia dintre meu, sublim…

 

Sóc

Sóc la veu sana, guarnida i natural, sincera i entranyable, que clama humilment en el teu cor. Sóc la consciència en la consciència, amb aire refinat, amb posició senzilla i a l’abast de la comprensió natural del sentiment. Sóc allò que sempre he volgut ser, un ésser directe, com un aire que ha esdevingut en brisa suau per penetrar a la recerca de la teva voluntat. Sóc o voldria ser millor, voldria ser com cal…

La llum de la nit

Quan plou sempre penso que hi haurà primavera i, aquesta, es manifestarà magnífica al meu bosc proper, ple de jardins naturals, amb flors i abelles i ocells que canten entre les meravelloses fulles de l’atapeït brancatge. A la nit sortiran les cuques de llum, que a mí sempre em fan pensar que són estels d’excursió per la terra. La nit té l’encant de la llum de la lluna, un entorn ple de colors i ara sembla que les meves cuques de llum estan volant i celebrant la vida…

Costa d'entendre

La mort del doctor Miñarro ha generat tot un seguit de condolences que la gent normal ha expressat amb tota sinceritat, però sempre hi ha alguna part de la societat on no n’hi ha un pam de net, persones que no en tenen prou amb aquesta defunció, sinó que voldrien la completa aniquilació de tot el club blaugrana. Penós, però és així, igual de patètiques són les amenaces de mort que reben els àrbitres quan els radicals d’algun equip no ha rebut el seu favor. Cal educar des de casa i l’escola certes actituds perquè després ja és molt i molt difícil d'endreçar. El futbol no ha de servir per demostrar res més que no sigui esport…

Sento el teu amor

Sento la remor de les paraules adients, 

sento la veu de la meva consciència que fa un aplaudiment 

al bon vent que em porta la beneïda remor. 

Sento l’amor que voleteja el meu entorn, 

com un colom famolenc que sap que puc donar-li 

tot l’afecte que mereix en forma dels millors grans d’aliment. 

Sento la paraula que brolla del bon cor de la pau. 

Sento la veu del bosc, la pau del mar, la delícia d’un somriure. 

Sento el teu amor sublim…

 

Marranejar

El nen plora, després de plorar, i aquest cop ho fa d’impotència. Ell estava acostumat aconseguir els seus propòsits a base de marranejar el que no està escrit fins a sortir-se'n amb la seva, però el profe, en aquest cas jo, un cop el vaig desarmar i el vaig posar en evidència: “Ja pots plorar tot el que vulguis, vés allà al racó de pensar i plora tot el que necessites, després vens i en parlarem, plorant no aconseguiràs el que vols, parlant intentarem entendre el que demanes i et fa plorar tant". En aquest cas el nen ja no va utilitzar més el plor com a mecanisme per sortir-se'n amb la seva. Records de les meves classes al meu estimat col·legi de sempre…

Visca el Barça!!

M’encanta el Barça, en general, i els equips de futbol masculí i femení, en particular. Aquesta setmana ha estat molt espectacular, el Barça ha jugat amb un jugador més contra la Real Sociedad i amb un jugador menys contra el Benfica, i en tots dos casos ha estat a nivell, de tal manera que ja tornem a tenir a tots els culers molt il·lusionats. Aquests nens, més algun de no tan nen, són realment bons i ens fan gaudir de bon futbol. Del femení ja no puc estar més orgullós, n’ha tornat a fer cinc al Real Madrid, és a dir, el clàssic s'ha resolt amb la clàssica pallissa i sense problemes de cap mena, tot i que el seu entrenador sembla que ha vist un altre partit…

Calçotada

Mengem calçots dos o tres vegades a l'any, tot i que darrerament fem allò que en diuen una mini calçotada, perquè nosaltres amb una teula de calçots en tenim prou i, en lloc de la graellada de carn, que sol ser molt greixosa i amb embotits, nosaltres aprofitem per fer una rostida de xai a la brasa i carxofes també a la brasa, encara que en general no les saben fer bé. És també el dia de beure un porro de vi negre i, en aquest cas, de proximitat, com per exemple de Bràfim, que entra molt bé. Avui ha estat el dia, espectacular, al restaurant Les Tines de Renau, ens ha acompanyat la nostra bona i entranyable amiga de sempre i per sempre. Recomano aquest lloc, bons calçots i bona carn, ambient molt agradable…

De què ha mort?

Es pot viure sense alcohol, sense cervesa, sense vi negre, sense la copa de conyac… Es pot viure sense la cigarreta rossa o negra, o un puro d’aquells verds que tant m’agradaven. Es pot viure menjant sense greixos, sense sucre, sense hidrats de carboni, vull dir reduït a les mínimes expressions bàsiques. Es pot viure sense sexe, dic sexe, no amor. Diria que sí a tot, sobretot a certa edat, i ara em ve a la memòria un acudit que diu així: Ha mort en Joan! Però si no fumava, ni bevia, i menjava sa, i feia una vida gairebé monàstica… i de què ha mort? Doncs ha mort molt trist i desvalgut, ha mort d’un molt greu avorriment…

A gust de tots dos

Aquest sembla un somni d’aquells antics amb tu, però en despertar veig que no és un somni. La realitat d’una vida amb tu se certifica en cada bri de cosa. La meva vida amb tu ha estat com aquell nen, bon minyó, que no reclama, que no es fa notar, que no molesta i passa cofoi i feliç perquè té totes les necessitats cobertes i amb escreix. Sovint penso que nosaltres sempre hem fet allò que ens ha donat la gana, una gana digna i honrada, evidentment, però és que, aquesta manera de fer allò que ens dona la gana, l'hem fet junts i molt a gust de tots dos, des de sempre…