La vaig somiar, la presenciava, la dibuixava, li donava veu i vida… I és que era això, vida, com ho és l’aigua de la pluja que alimenta el riu i l’esperança. Vaig ser capaç d'inventar-la, de presenciar-la, mentalment era la meva obra perfecta i, tot i que ella era molt ella, faltaria més, jo ja era feliç només de gaudir de la seva proximitat. M’hagués agradat molt dirigir aquesta pel·lícula d’autor, però millor viure-la com la visc actualment…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada