Caminar pel poble

Camino pel meu poble, que ja gairebé no té res a veure amb els meus records de la infantesa, però a mi m’agrada anar a veure on eren els llocs que més freqüentava, les escoles del Centre, on mai oblidaré el meu mestre Don Santiago Candela, el camp de futbol de La Mingola on La Cava a tercera divisió tenia un equip molt competitiu, l’estació del tren de via estreta que ens duia fins a Tortosa, el Salat on anàvem a jugar a futbol, el canal de terra on ens banyàvem i ens ho passàvem pipa, i també el cinema Rialto i el d'Arturet, el de dalt i el de baix, com dèiem tots…

Aquell home

Aquell home que dorm als bancs de fusta de cara al sol i es neteja a la font pública, aquell home amb la barba de sempre i amb la roba estripada, aquell home que menja de la fruita que no es a la venda, aquell home que fa cara d’haver patit tot allò que la vida et pot negar, ara, en aquests dies que fa fred de debò, fred d’hivern de desembre cru, sembla que ha desaparegut, no es veu pels seus llocs habituals i jo vull pensar que aquest any l’han convençut per anar a algun lloc, si més no amb sostre i fora del perill de les temperatures extremes. Bon any nou a tots amics!!

Demà, "calent"...

Aleshores, quelcom, llurs, tot pot ser, tanmateix… així que demà és el dia, aquell dia que sempre arriba i la Teresa solemnitza les nostres inquietuds i fa calent (col, arròs i fesols) i ho fa amb cua de porc, que és el que trobem més bo, carregat de col, amb fesols de l'hort i arròs del Molí de Rafelet, que és el millor. Bé, com podeu veure és un dia memorable, només cal que acompanyi el temps i faci fred de desembre, fred de bon hivern, on el nostre plat de capçalera més significatiu és magnifica total…

Grans records

Aquests temps sempre em porten a la infantesa on érem tots, pares, avís, amics, veïns i, en tancar els ulls, veig els regals de Reis, la meva pilota, com a reina d’una il·lusió, que persisteix fins avui. L’àvia a la botiga, l’avi a l'hort, la mare a la cuina o cosint amb el seu gran grup d’aprenents. El pare a Buda treballant a la pesquera. Veig als nens del meu temps, jugant a futbol amb la meva pilota nova. L’àvia feia un coc ràpid i un d'escaldat, la mare un braç de gitano de crema o un braç de Fabiola rebò…

Un riu en pau

He anat a veure el riu, abans l’emoció de la terra, els horts, faves, carxofes, taronges, etc. El riu, lo riu Ebre, al seu pas per Deltebre, és un espectacle, avui fins i tot m'ha semblat que anava en direcció a mar. No he vist saltar cap llissa, no he vist creuar els flamencs, ni tampoc cap ànec amb la seva parella, o fins i tot amb aneguets com he vist altres vegades. Tampoc hi ha motos aquàtiques, bé un riu amb molta pau…

Un món que no va enlloc

Palplantat com un arbre, davant de la incoherència d’un món certament incomprensible, caldria remoure’l, fer caure peces, les que dominen patèticament aquest món que no va enlloc. Com és possible que manin aquesta mena de personatges, com és possible que els hagin triat, com és possible que no s’aturin les guerres i cada dia morin nens i persones que no tenen res a veure? Un món que no va enlloc, on fa molta por de viure…

Sóc a casa

Després del pont de l’Ampolla, l’esplanada del Delta, un tancat amb aigua és ple d'ibis… és força interessant perquè quan jo era petit no n’hi havia cap. Arribem a casa, em ve la imatge del pare esperant a la porta, la mare a la cuina fent algun plat de cullera a gust del nen. La casa fa olor de mare, fa olor de tendresa, naturalitat, amor total. Sóc a casa, sóc a Deltebre, sóc als orígens de tot, aquí vaig començar i aquí faré el darrer viatge final…

Som a Deltebre

Tothom que no hi és quan sóc a Deltebre en són més prop. En Pere li dirà a la Teresa que faci menjar de mama i la mama ja té el programa una mica fet. És allò dels galets i l'espatlla de xai, els canelons de rostit a la cassola, calent (arròs, col i fesols), un suc d’anguila grossa, sípia amb patates, etc, més els entremesos espectaculars que sol fer la cunyada. Bé, ja se sap, cal respectar les tradicions, fins i tot intentaré que facin paracotes, ja que no sóc massa dels dolços i dels torrons habituals…

Avui és festa

És festa, l’escola del Serrallo és buida, és l’hora dels coloms i les gavines que a la nit donaran pas als estornells. Quan l’escola tanca s’omplen les places i els parcs infantils de canalla, el barri pren una altra vitalitat. A mi m'agrada, fins i tot surto i m’apropo i gaudeixo dels partits de futbol improvisats, o de veure als nens als gronxadors on s'ho passen pipa. Per a mi la cridòria eufòrica de la canalla és molt reconfortant, els nens han estat la meva vida i un aprenentatge constant. Molta salut i amor amics!!

Aquell amor

Aquell amor de tothora, gairebé inconscient, fresc, natural, que surt del cor però sembla beneït per una ànima superior que fa habituals i meravelloses totes les sublimitats de l’estimar... Ara, en aquests dies, on sembla que tothom ja és oficialment bo i encara fa un esforç en ser millor, convido a la reflexió i a gaudir de la felicitat de veure com fem més feliç el nostre benvolgut entorn…

Un Sant Volem...

Hem volgut celebrar amb un bon dinar el Nadal abans de què, com diu la dita, “Cada bèstia vagi al seu corral”. La nostra bona amiga i nosaltres, hem anat al restaurant Les Veles de Calafat, per fer-nos una mica d’homenatge amb el seu arròs de llamàntol i unes postres de pastís de xocolata que són una delícia. Bé, la nostra amiga és com un regal diví i passar alguna estona amb ella et revitalitza i t’omple de pau i de bé per veure la vida d’una altra manera. Bon Nadal a tothom i molta salut i amor!!

El Barça femení guanya al City

Grans, molt grans les jugadores del Barça femení de futbol, confesso que em tenen el cor guanyat i no em perdo cap partit d’aquest equip. Contra el City han tornar a demostrar que, a més de la seva qualitat indiscutible, tenen una entrega total, corren i pressionen per tot el camp, fins al punt de recuperar la pilota en un no res. Al City li van fer tres gols, però podrien haver estat set o vuit ja que la seva jove portera va ser la millor del seu equip fent aturades miraculoses que mereixien acabar en gol. Bé, ja que l’equip masculí és com el Guadiana, almenys elles ens fan gaudir d’un gran futbol, total…

Aquelles persones

Una proximitat, una companyia, un somriure natural sortit del cor, una paraula d’aquelles que, com he llegit avui per algun lloc, també abraça. Persones positives que et fan sentir bé, persones amb l’aura blanca que mai resten i sempre sumen pau i netedat per tot l’entorn. Diuen que la neu neteja, hi ha persones que sempre aporten llum, i ho fan des del cor, emprant aquella llum que no tothom és capaç de deixar brillar com caldria…

El bosc i la mar

La mar escolta la música del bosc, ell li ofereix el cant dels ocells en festeig i el seu vol amb palla al bec per fer-se el lloc per pondre-hi els ous. A la tardor una brisa suau fa volar les fulles decadents per donar vida a la resurrecció de la primavera, que es reafirma amb l’estiu. Ella li ofereix la parsimoniosa calma del silenci al sol amb la intervenció d’unes notes greus en forma de tempesta. El vent fa que sembli que es barallen, però la calma sempre fa que s'abracin en pau…

Un dilluns agradable

Els dilluns el bar “Hola, ola”, dels nostres amics alemanys, fa la festa setmanal i nosaltres hem aprofitat per recuperar un clàssic. Hem anat a la Pineda, al bar Sanchís, on tenen els millors croissants de tota Tarragona, així que cafè amb llet i croissant, i ho hem trobat tan bo que hem repetit, tot i que ja eren gairebé les 11 del matí. Després hem anat a veure el pessebre de sorra, que aquest any celebra el 25è aniversari i ho han celebrat fent un bon treball. Evidentment no hem dinat, si ens entra gana farem una mica de berenar i prou. Ha estat un matí molt agradable…

Potser una afinitat...

Aquells temps en els que tenia, fins i tot la pretensió d’accelerar la matinada, la nit s’havia fet llarga i divertida perquè, al no poder dormir gaire bé, ho aprofitava per recordar-te, per presenciar-te, per contemplar-te i assaborir-te amb tot el plaer de la meva solitud esperançada. Obria els ulls amb un somriure, tot i que no eres al meu costat, potser el cafè el farem junts, potser farem una passejada, potser una paraula, un somriure nou, una complaença, una afinitat que ens permetrà viure l’amor total…

Una olla de brou

Ja és nota l’hivern, aquest cap de setmana obriran totes les estacions d’esquí, aquí per la Costa Daurada també ens fa agafar un bon abric. La Teresa ha fet la primera olla de brou, amb carn d’olla i verdures variades, en fa per a dos o tres dies i, en aquest temps, és molt apropiat i sempre et ve de gust. El plat de sopa amb fideus de cabell d’àngel em recorda la que feia la mare, només amb pollastre de casa i verdures de l’hort, on destacava l'oloreta de l’api que m'encantava i sempre me’l menjava jo…

Veure nevar

Fora bonic veure, si més no, una enfarinada, contemplar la caiguda d’uns quants flocs de neu, amb aquella calma parsimoniosa, sense fred, i experimentant aquella sensació màgica del famós desembre congelat. M’imagino a la Teresa i a mi amb el nas pegat a la finestra mirant bocabadats com cau la neu i demanant un desig de pau i bé, tan net i tan blanc com són tots els carrers dels pobles i les muntanyes veïnes que es veuen encara més plenes i molt més blanques. M’encanta la blancor de la neu, tot i que a Deltebre i a Tarragona difícilment podem veure nevar…

De Castelló a Tarragona

Hem esmorzat a l’hotel i a tres quarts d’onze ja fèiem camí cap a Tarragona, on hem arribat a quarts d’una aproximadament, només un ruixadet a l'alçada de Deltebre i després calma fins arribar, on ja fa una estoneta que va plovisquejant sense massa intensitat. Hem passat pel super per omplir la despensa i hem dinat a casa fent ja una mica de bondat . Bé, ja som a casa, és allò de la migdiada a la meva butaca reclinable, a més de tenir-ho tot a punt i a mà. Nadal és a tocar, m’encanta la vida si hi ha salut en pau i bé a tot l’entorn. Una abraçada a tothom!!

Seguim a Castelló

Avui ha fet un dia fred i ens ho hem emprès amb molta tranquil·litat. Hem agafat el nostre cotxe i hem fet un tomb pel port pesquer, El Grau, hem fet alguna foto, hem pres un cafè i m’he comprat un gorro pelfat que va molt per escalfar les orelles, que és el primer que se’m refreda. Bé, hem tornat a agafar el cotxe i cap a l’hotel, no feia dia per fer grans passejades. Cap allà a les dues hem baixat a dinar al mateix lloc i, com sempre, hem dinat força bé. Demà ja marxem cap a Tarragona. Han estat uns dies molt agradables i molt tranquils, en un hotel que val molt la pena i que recomano…

Som a Castelló

Hem esmorzat a l’hotel, excel·lent, i després hem anat en bus fins al centre de la ciutat on hem fet fotos a tot allò que ens ha semblat interessant, el teatre, el casino, diferents estàtues de personatges relacionats amb la ciutat, fins que hem arribat a la Plaça Major on és l'Ajuntament, la torre del Fadrí, de gairebé 200 graons que evidentment no hem pujat, i la Cocatedral de Santa Maria, on ha coincidit que feien un enterrament i no hem pogut fer fotos per dins. Bé, hem fet una bona passejada i hem tornat en bus per dinar a la Birrereria, igual o millor de bé que ahir. Maco Castelló, molt!

De Tarragona a Castelló

Hem sortit diumenge després de dinar i hem anat a sopar i dormir a Deltebre per veure al fill i a la família, i dilluns hem enfilat cap a Castelló, on hem arribat als voltants de la una. Som a l’hotel Silene, que ja havíem estat i és una passada, tenim pagat esmorzar i sopar, i per dinar anirem al restaurant la Birreria al camp de golf Costa de Azahar, que és davant de l’hotel mateix. Bé, ja som a Castelló, hem fet una bona migdiada i ara planificarem aquests dies fins dijous, on visitarem la ciutat i els seus voltants que ja coneixem una mica de quan hi vam ser l’altra vegada.

El poeta enamorat

Voldria ser aquell poeta natural que veu les coses tal com són, però que també és capaç, molt capaç, d'enamorar-se de l’amor, l’amor per tu, per la vida i la natura i per totes aquelles coses senzilles i sanes que li són fidels. El poeta enamorat potser ja no és tan natural, ho veu tot més bonic, amb més llum, amb més color i, aleshores, és capaç de plasmar- ho en els seus poemes en prosa, on la la poesia és sempre molt present…

Vent

Volen les fulles, fa vent, xiula amb una mena d'udol planyívol que sembla anunciar que pot fer mal. Penso amb el meu Delta de l’Ebre, que sembla ser el menjar preferit del mar en temporal, també amb la barra del trabucador a la Ràpita, on es trenca fàcilment amb les ventades. Volen les fulles, acabaran de caure i els arbres es desfullaran per rebre l’hivern…

La meva vida

Encara no són les set de la tarda i ja és de nit, la plaça és buida, un gosset petit, d’aquells que tenen mala llei, burda sense parar, se sent el pas d’un tren que no para a Tarragona. Avui he caminat molt, he fet més de 6 km i també he fet una hora de bici estàtica, la qual cosa vol dir que vaig ben servit d’exercici, tot per compensar una mica el que he menjat de més i no massa coherent d'aquests darrers dies. Bé, tornem a l’amanida i la planxa, tot i que dilluns marxem uns dies a Castelló…

La meva sort

He vist que arriba el dia, surt el sol, 

i tu, en obrir els ulls, el fas més ric. 

El somriure més fi i més net, el petó més dolç, 

el cafè que compartim, curt i carregat, 

que ens fa seure cara a cara tot sabent que hi som, 

que ens sabem i que ens sentim, 

com sempre o potser com mai, 

perquè com més passa el temps 

més me n’adono de la sort de la teva proximitat, 

de la teva companyia, del teu amor, 

que gairebé s’apropa al meu, 

i ho fa a bon pas, sublim, genial, diví…

 

Lloança a l'ou ferrat

Els més clàssics són amb patates fregides, però també són bons amb l’arròs a la cubana,  amb bacó o amb arengada fregida, també lliguen molt bé amb les baldanes (botifarres d’arròs) o amb llonganissa. Tenen la seva gràcia en les diferents modalitats dels ous estrellats, coronant unes atractives muntanyes de patates fregides i pernil. Avui fins i tot en aquells entrepans on hi ha de tot pots trobar-te algun ou ferrat. Bé, confesso que no en solem menjar sovint, però sí que alguna vegada ens fem un homenatge i ens fem un parell d’ous amb patates fregides…

Aquella veu

Aquella veu de la consciència… La veu de la mare, la mirada còmplice del pare que pren la paraula per reforçar el que ha dit la seva dona i donar encara més fermesa a aquella convicció  que han tingut a bé anomenar la veu de la consciència. La veu del bon amic, aquell que sempre hi és i et diu tot allò que a cops no vols escoltar, però que saps que és la més pura realitat, tot allò que ja era al teu interior…

L'amor escalfa els cors

És bonica la llum de la nit, sobretot quan la presencia una imaginació sana i racional, producte d’una afinitat total. És ferm i molt enriquidor el pensament, els ulls tancats, la ment desperta, per fer palesa aquella evidència que diu que és de nit quan hi veig més clar. Avui veig que la lluna brilla especialment, ja és hora de parlar de l’hivern, l'amor escalfa els cors, no els hi cal el sol fogós de l’estiu finit…

Vaja setmana de bon menjar!!

Tot va començar dijous amb l’esmorzar d’amics que, tot i que és mensual, ens solem passar una mica. Després hem anat a La Montoliva per inaugurar la temporada dels calçots, amb xai, evidentment, i aquelles meravelloses postres de codonyat amb mató. Dissabte hem celebrat l’aniversari del nostre fill i ho hem fet al restaurant Les Veles, amb un extraordinari arròs de llamàntol que l’hem trobat espectacular i el seu pastís de xocolata és tot un plaer pel paladar. I per acabar-ho d'adobar tot, avui la Teresa ha comprat musclos de Deltebre i un rèmol i ha fet un suquet immillorable. Bé, ha estat una setmana molt saborosa, ara bondat…

Que vagi de gust

Hi ha menjars que, al provar-los, t’impacten de tal manera que després et ve de gust recordar amb gran plaer. El pernil a Sevilla, maduixes amb nata a Salou, llagostins de la Ràpita, suc d’anguila només amb alls tendres i Julivert a Deltebre, un rèmol que ens vam cruspir a Cudilleros, un besuc a Santurce, una teula negra de costelletes de xai a Jaca, un suc d’angules també a Deltebre, unes postres de codonyat i mató, pastissets fets a casa de la sogra i, com no, el Magnum de xocolata,amb tres textures diferents que és espectacular de bo. Bé, podria seguir però com a mostra ja serveix…

Aniversari del Pere

Estic agraït per ser, per veure, per viure, per sentir i presenciar, observar, comprendre, per acabar estimant com a principi i final de tot plegat. Tenir un fill és un d’aquells regals que et fa la vida, i gaudir de la infantesa i de l’adolescència, ben a prop, i després la joventut tenint sempre cura d’una bona relació plena i complementària és molt edificant. Hem fet un bon dinar de celebració i hem gaudit de la seva bonhomia que persisteix de manera encantadora, tot i la nova volta al sol. T’estimem fill, feliç aniversari, esperem que siguin del teu gust els nostres regals fets amb tot el cor…

Jornada completa

Avui he anat a esmorzar amb els meus amics del barri, hem anat al bar "Los Maños", que sempre ho fan molt bé i avui s’han lluït amb una tripa de vedella espectacular, un bon vi negre i un músic amb moscatell genial. Després he anat a caminar uns 4 km, evidentment no he dinat i he fet una bona migdiada de dues hores. A la tarda hem fet amb la Teresa dues partides de Rummikub que he guanyat jo, cosa que no passa sovint, i després he fet 1 hora de bicicleta estàtica. Ja em direu si això no és una jornada completa. Bé, bona nit a tothom i una gran abraçada de pau i bé…

Sóc del Barça

Sempre he estat molt del Barça, d’aquells que ho han mamat a casa i en els seus entorns més propers. Quan el Barça no fa un bon partit, o el perjudiquen en decisions equivocades, o té mala sort, la meva actitud és dolguda i silenciosa, i quan acaba el partit ja no vull veure res més, ni cap comentari, ni cap programa explicatiu de res. Quan guanya i juga bé i el resultat fa justícia, com avui en Champions, em sento com a bé i m’ho miro tot, i ho escolto tot, i assaboreixo com cal i tranquil·lament totes les repeticions i comentaris de tothom, ho gaudeixo llarg i bé i molt satisfet…

Prou satisfet

L’àvia sempre em deia que jo era el nen més bonic del món. Els pares estaven obsessionats en que pogués estudiar i ser una bona persona. Alguna tieta mestra de la família deia que era un nen intel·ligent… Bé, a vegades penso en tot això i, ara que ja he donat moltes vegades la volta al sol, penso en allò que diuen dels mestres: no en saben molt, però si una mica de tot, i si la base ha estat la intenció de ser una bona persona, diria que gairebé estic prou satisfet, tot i que sempre es pot millorar molt…

Pur sentiment

Al final han tingut a bé nomenar-lo amor, és una emoció viva, un sentiment transformador, una experiència única, que no saps com ni per què, però que et trobes pres d’una situació que mai hauries pogut imaginar. És allò on el temps de l’absència és etern i la presència és màgia en forma de somriure, d’exquisida afinitat total. Al final han tingut a bé nomenar-lo amor i no n’hi ha per a menys, és pur sentiment sublim…

Observant el dia a dia

Dona gust de veure el riu que ja torna a ser un riu. És un plaer de veure rebrotar les orquídies, aquella planta seca i gairebé sense vida torna a tenir vida, aviat en un temps prudencial tornaran a florir i ompliran la terrassa de la seva magnífica originalitat i bellesa. Mentre, el temps trontolla cap a l’hivern, veig passar els nens cap a l'escola amb roba d'abric, tot i que només ha començat. Bé, observant el dia a dia, observant la vida…

Moments

Aquell moment del primer somriure,

somriure que em mostra el camí del teu cor, 

Aquella aproximació lenta per assaborir com cal 

els batecs del meu cor il·lusionat, 

pretenc compassar-los amb els teus. 

Aquell moment en què t’adones que vas de la mà per la vida,

i ho fas a un ritme musical, 

i tot es mou gaudint de veure’ns feliços i en pau.

Aquell moment en què els teus ulls 

mostraven la definició gairebé definitiva 

de la nostra bona afinitat total, genial…

 

Santa Cecília

Per a mi sempre serà una festa molt entranyable, recordo la celebració que fèiem en els meus temps de profe de La Salle de Reus. Cada classe es preparava la seva cançó i amb la col·laboració dels especialistes en música (Els germans Andreu i Teresa Ferrer) les teníem a punt per presentar-les davant dels alumnes primer i de les famílies després. Era un espectacle digne de veure i al final tots plegats ens sentíem molt orgullosos. Una forta abraçada a tots els meus companys del col·legi La Salle de Reus. Santa casa i grans companys, sempre agraït a tothom…

Dormia feliç...

I jo parlava en silenci i m'escoltava i m'ho repetia fins que m’agradés, fins que m’emocionés, fins que veia que podria ser del teu interès. Després obria la finestra i deixava veure i escoltar a la lluna i, així com aquell que no fa res, em posava a escriure i allí t’ho deia tot i bé i bonic, i m’adonava que t’arrencava un somriure i, aleshores, m’adormia feliç…

Por de viure

Costa de tenir confiança amb aquesta mena de polítics que tenim i els que manen de les grans potències mundials no semblen tenir el seny que caldria en aquests moments. Cada dia maten nens i gent innocent i ho fan com una mena d’esport que fins i tot reb l’aplaudiment d’algun cervell malalt. Ja no sé si hi ha dretes, esquerres o centres, no ho saben ni ells, el cas és que l’extrema dreta sembla ser la solució desesperada de la gent que ho està del tot, dolguda i defraudada de la inoperància dels partits que han perdut la coherència. Realment avui fa por de viure…

Anxoves

Les anxoves són un d’aquells productes que tenen la seva gràcia ben guanyada. Són bones a les amanides de diferents coses, amb les torrades amb oli, o amb les d'escalivada. Avui la Teresa, sempre genial ella, ha fet uns petits cabdells d’enciam, partits en quatre tires i damunt de cada tira una anxova, i pels espais lliures ha posat uns ous de guatlla, ho ha amanit tot amb oli i vinagre de Mòdena, i ha resultat molt i molt agradable de menjar. No en solem menjar sovint, però jo sempre recordo l’entrepà d’anxoves, que menjava de jove per esmorzar, era genial, total…

Volem a dos

Fem un vol a dos, com quan érem més joves i els límits eren menys limitats. Ben pensat, potser millor anar de la mà, com diria el poeta, tot sabent que ens seguim estimant. Aprofitem que el sol es deixa veure i cerquem un lloc on la natura manifesti el seu agraïment total per les pluges i ens impregni el verd vida de l’arbreda i el cant feliç dels ocells, que semblen cantar al bon temps. Caminem a dos, tot i sabent que l’altre ets tu i, aleshores, tot em somriu…

Gran futbol femení

El del Barça, evidentment, i em dóna peu a tornar a dir allò de què per a un culer guanyar al Real Madrid sempre és un plaer, però si a més és al seu camp, per 0-4 i fent un gran futbol, encara ho celebres millor. Gran partit de la Patri, considerada la millor jugadora, amb dos gols i tot un treball molt efectiu i de molta classe. Parlant de gols, cal destacar el que ha fet Alèxia, però no solament per l’exquisida definició sinó per tota la jugada que ha estat magistral. Un 0-4 tant masculí com femení i amb un bany de futbol està força bé i, com no sol passar sovint, encara que en elles sí, cal fer una bon festa, sempre respectuosa i equilibrada, però no menys eufòrica, total…

Gaudir de la pau

Gaudeixo de la calma de la llar, dia fred, humit i plujós i, a més hi ha amenaça de temporal d’aquell que pot fer mal. Hi ha un silenci total, una pau profunda, per la plaça no hi passa ningú, l’escola del Serrallo és buida i silenciosa i no hi ha res més trist que una escola sense nens. Escric, la Teresa llegeix les notícies al mòbil i jo gaudeixo del silenci per escriure i assaborir la pau que es respira a casa…

Aniversari de Marcel·la

És la meva cunyada preferida i mereix una atenció per escrit… Amb seixanta anys a l’esquena, però ja sense cigarreta a la boca, la senyora manté el to i la dignitat, la presència i la qualitat innata i natural que té per mostrar la seva creativitat. De Marcel·la sempre dic i diria que ha estat un projecte que no han sabut aprofitar i passa per la vida com una llum desitjada i mai aconseguida del tot. Cunyada, continua així fins a que siguis gran, després fes el que et doni la gana com jo. Moltes felicitats, ets tot un regal de criatura!!

Recordant la mare

Avui fa dotze anys que va traspassar la meva mare, la gent del poble la coneixia com a “Suncioneta de Rafelet de la Madrina, la dona de Pedro del Metge”, ja que el meu avi era el metge de Jesús i Maria. Recordar la mare sempre és una llàgrima i un plaer, la llàgrima és el sentiment per la seva pèrdua, però el plaer sempre és immens, tot recordant el seu esforç, el seu exemple, la seva entrega i el seu amor sense mesura a la família i a la vida. Suposo, mare, que t’hauràs trobat amb el pare i continueu la vostra felicitat que tan m’agradava de gaudir. Si voleu veure l’àvia, deu estar fent el sopar a Sant Pere, així que és fàcil de trobar i li doneu una bona abraçada de part meva. Sempre al meu cor tots plegats, petons!!

Desats a casa de nou

En això de romandre desats a casa ja comencem a tenir una certa experiència. Primer va ser la Covid, on vaig descobrir fer exercici assegut a la cadira i a prendre el sol amb la finestra oberta. Ara hem tingut la DANA, han estat menys dies però també he aprofitat per llegir molt i escriure alguna coseta. Avui hem tornat a tenir un avís pel mòbil de què demà dimecres pot haver-hi un nou aiguat sense control ni sentit. Bé, a casa, procurarem distreure'ns ja que, com he dit, tenim ja experiència…

Primers freds...

Aquella flor, una rosa evidentment, era d’aquestes que sí que fa maig i, amb la rosada amb sol, tenia la imatge d’un estel caigut, com de viatge per començar a vestir la natura de Nadal. S’anuncien els primers freds, fins i tot una nova gota freda, aquesta potser no ens visita amb tanta insistència i intensitat, però de totes maneres són senyals de què s’apropa el mes de desembre, el desembre congelat, amb pessebre i nova esperança renovada…

Hem fet un extra

Hem anat a dinar a Renau, al restaurant Les Tines, on tot i que ens hem passat una mica, hem gaudit de la seva bona brasa i cuina catalana. Per començar ens hem cruspit un bon plat de rovellons a la brasa, després escudella catalana que estava deliciosa, i de segon potes de porc arromescades, que també estaven com per llepar-se els dits. Un Sisquera de la Terra Alta, negre de 13,5º, ha donat bon joc. No hem pogut fer postres. Només el cafè no ha estat a l'alçada, la resta genial…