Sento la remor...

A vegades sento la remor d’aquelles paraules que no he pronunciat. No és un callar de savi, és una mala interpretació de la prudència, d'aquell silenci que no parla, que no és oportú, que sembla desentendre's de qualsevol actitud amb una mica de coherència. Una paraula a l'hora, una paraula a punt, oportuna, una veritat a temps i a la cara, pot donar peu a la plenitud definitiva de l'existència…

Miradors...

La meva finestra, aquella finestra indiscreta que mira la vida de la plaça, amb bons ulls i satisfacció de veure tots els moviments de l’existència del veïnat. El Balcó del Mediterrani, on la gent de Tarragona anem a tocar ferro i a contemplar l’espectacle immillorable d’aquest “mare nostrum” tan estimat. El pont Lo Passador, a Deltebre, on pots fer un passeig i aturar-te al bell mig per emocionar-te en la contemplació d’un riu que, de mica en mica, es va acomiadant, abans d'entregar-se al seu destí al mar. Observar la vida, la natura, la cordura, sempre amb ulls d’amor…

Peus de porc

Confesso que sóc un fan dels peus de porc, sobretot si estan ben cuits i ben cuinats. Avui hem anat al restaurant Les Tines de Renau, on els fan amb salsa romesco, una especialitat que no coneixia i que ha resultat espectacular. També fan molt bona l’escudella catalana, semblant a la del restaurant La Montoliva, fins i tot una mica més refinada. L’amic alemany del bar “Hola, ola”, aquest cap de setmana fa un menú de fabada asturiana o peus de porc i, com sé que els fa molt bons, ja li he encomanat dues racions per al diumenge. Després, durant la setmana, planxa i amanides…

Pas a pas per la vida

Dona’m la mà i anirem per la vida, pas a pas, 

gaudirem de l’entorn i ens aturarem davant de les flors,

cercarem les roses i olorarem les vermelles

i ens extasiarem al contemplar la pura bellesa de les blanques. 

Junts farem el vol lent per la bellesa natural, 

tot començarà amb un petó i un cafè 

i amb un passeig pel nostre entorn, 

i viurem allò de fer el dinar, o no perquè anem de restaurant,

i veurem i viurem el futbol junts, i sí, 

anirem junts per la vida, junts i de la mà…

 

Un poema d'amor

M’encanta aquella resposta en forma de somriure, és una manera suau i dolça de dir que sí, és tot un sublim espectacle per confirmar l’afinitat definitiva. Sempre penso en la fantàstica expressió del silenci que on es plasma és, com no, en el somriure. A mi em proclama el camí, com alguna cosa no escrita que dona peu a l’única interpretació possible. El teu bon somriure és un poema, un immens poema d’amor…

L'amor

Sempre he mirat l’amor amb amor. De molt jove m'enamorava sovint i sempre tenia una bona predisposició per veure la part més positiva de les persones. A vegades tenia aquell problema, gairebé infantil, que estava penjat de tres nenes alhora i em sabia greu haver de triar. Sovint eren cabdells que només existien dintre del meu cap, però la meva facilitat per a estimar i conviure m’ha acompanyat sempre. Comprenc perfectament que molts estem enamorats de l’amor, l’amor és el motor que mou la vida, o si més no ho hauria de ser, i aleshores tot ens aniria molt millor, segur…

He escoltat

He escoltat la veu de la pluja fina, 

els sons aguts quan tecleja al damunt de les fulles d’un pi. 

He escoltat el xiulet del vent, 

he vist volar les fulles de la tardor 

i m’han impressionat les fulles grogues de la morera. 

He vist algun niu pels plataners, 

ara que ja no són camuflats entre el brancatge espès. 

He vist la foscor de la finestra, 

algun estel em fa pampallugues, 

mai estic sol, ara toca música de nit. 

He escoltat la veu de la natura que s’expressa sublim…

 

Som al mes de febrer

És diumenge, circulo sol, vaig tapat de cap a peus, fa un fred que pela, però tenir les orelles tapades i uns bons guants et dona aquella sensació tan agradable de què sembla que vas molt ben preparat per a lluitar contra els elements meteorològics. L’amic alemany del bar “Hola, ola” m’ha fet un entrepanet de truita recent feta boníssima, un aigua i, com sempre, he fet un parell de cafès curts, ben concentrats, marca de la casa, deliciosos. Ja ha passat la setmana dels barbuts, però encara fa fred, som al febrer…

Allò de fer un arròs

Som del Delta de l’Ebre, de Deltebre, i quan parlem de fer un arròs som una veu que val molt la pena d’escoltar. Nosaltres, que darrerament no sovintegem els hidrats de carboni, avui hem fet la festa que ens representa fer un arròs. La Teresa, que és la qui en sap més, ha fet un arròs sec, amb sípia i galeres i uns musclos que n’hi havia per llepar-se els dits i, no contenta amb el seu encert total, ho ha complementat amb unes postres de plàtan, iogurt, ou i canyella que ha estat tot un luxe a l’alçada del extraordinari arròs. La Teresa segueix sent molta Teresa…

Tenquetes fregides

Recordo haver anat a tirar el rall amb el meu padrí. Recordo que, en arribar al desaigüe, llençava uns grapats de trencats i, després d’una estona, feia el seu llançament espectacular, l’objectiu era agafar un bon grapat de tenquetes que no fossin massa grosses, perquè així eren ideals per a fer un molt bon esmorzar, fregides i amb tomàquet fregit. Recordo a l’àvia amb la paella fent-les ben torrades juntament amb els tomàquets, que els fregia amb un all, que després el treia, per fer bon gust. Gran plaer!!