La poda dels arbres...

Quarts de sis de la tarda comença a fer-se fosc la plaça és buida, trista, sense nens ni cap vianant amb pressa, no passa ni un gat que a cops campa tranquil pel seu barri. Avui he passat per l’escola del Serrallo, de vacances, però estaven podant totes les moreres i els altres arbres, fan una feina en equip, van tallant i al mateix temps ho van posant a una máquina trituradora, i ho deixen tot net. M’agraden els arbres així podats i tot el procés de renaixença és del tot meravellós…

Els patis del poble

Hem podat una mica el nostre pi, està impressionant de bonic. A Deltebre, tot i ser planet de delta, n’hi ha alguns que es fan mirar, així com els avets que per aquestes festes es posen preciosos. També a molts patis de les cases noves, hi han plantat molts cactus i suculentes espectaculars, que em sembla, a cops, que m’he equivocat de poble. També hi ha diferents tipus de palmeres que, tot i el cuc destructor, sobreviuen…

Ens plourien versos...

I, en tancar els ulls, recordo el teu somriure…

allà sota l’alzina on, després, hi anava cada dia 

per escriure versos a les seves fulles, tan petites elles, 

però eren llit de sentiments molt grans, 

paraules escrites amb el cor que es feien lloc… 

entre els nervis d’espai tan minse.

Però hi cabía tot i jo somiava que, en tornar un dia, 

ens plourien versos com a pètals d’amor…

 

L'entrepanet de truita

Vaja home, he passat prop dels coloms i sembla que ja no em coneixen, si més no, no se m’han apropat com feien sempre a la recerca d’alguna vianda comestible. On sí hem estat ben rebuts, ha estat al nostre esmorzador habitual on, en veure’m, ja m’han preparat el meu entrepanet de truita, que és el que faig els dimecres. El port del Serrallo té estufes enceses i està ben il·luminat totes les festes…

Som a Tarragona

Sembla que tot estigui mecanitzat, programat, a l’hora i al punt. Agafem el bus i, en arribar, fem un cafè, visita mèdica rutinària, dinem a Can Piñol, caminem una mica i tornem a agafar el bus darrera del mercat, passem per La Caixa, per la farmàcia… Ja som a casa, migdiada a la meva butaca reclinable, tota una meravella. Baixo a comprar alguna cosa a la carnisseria, pujo, passo coses a la tauleta, escric alguna cosa, som a Tarragona, nosaltres anem de casa a casa, de Deltebre a Tarragona…

Coses del dia a dia

El riu Francolí és sec, com a blanquinós de sal, i el dia és humit, fred. He comprat llonganissa, hem venia de gust, i aquesta és bona, de confiança, tot i que no sé ben bé si soparem, ja que anem amb el dipòsit prou ple, com per arribar fins a demà sense repostar. Començo a gaudir del plaer de ser a Tarragona amb tot molt al meu gust…

Uns dies fantàstics

Han estat deu dies memorables… Ser a Deltebre sempre és un plaer però, aquest any, hem completat amb salut tota l’abraçada del present i del record i hem gaudit de tot allò que ha estat, és i serà la nostra vida. Marxem cap a Tarragona, la nostra també molt estimada ciutat que tan bé ens ha acollit i on tan bé ens hi trobem. Bé, ara sobretot bondat culinària, menjar poc i bé, i després d’uns dies, no gaires, marxem d’IMSERSO a Terol, que ens fa una una il·lusió especial, veurem com va tot... Salut!!

Tipus de fred

M’agrada el fred sense vent, és com una calma grisa de plom, com allò del somni de la neu o el miracle de la pluja. M’agrada l’abric gruixut, els guants i la meva bufanda feta de casa. No gaudeixo gens ni mica de la humitat, aquella mena de frescor que penetra fins als ossos i que ja et pots abrigar que no hi ha res a fer. És millor el fred sec, aquell que només et cal vestir d’hivern i no t’arriba a penetrar pel cos…

Salut per tothom!!

S’apropa la nit de Cap d’Any, a la gent del poble se li nota una certa emoció i, sobretot el jovent, va una mica accelerat, van de compres, hi ha moltes colles que ho celebren per les masies del poble, o a les cases d’algú d’ells. També hi ha qui, per acomiadar l’any, no té cap problema en acudir a alguna de les mil propostes que fan els restaurants locals. És una nit especial, en un no res som al 2024, molta salut per a tothom!!

Passejant per Deltebre

Faig grans caminades pel poble, m’agrada com va quedant, quina diferència del de la meva infantesa on quan plovia els carrers es posaven gairebé intransitables. Això sí, el meu poble fa olor de brasa a l’hora de sopar, hi ha molt de foc a terra i és habitual la carn de caça i també les carxofes rostides, tot i que també he olorat algun rostit a la cassola i alguna sarsuela de peix. Bé, sempre he estat enamorat del meu poble…