Un amor de juventud, un amor de febre, un amor d’estiu… i jo gairebé no sabia què m’estava passant, ho vivia intensament, si és que aquesta manera de sentir se li podria anomenar viure. Tot es reduïa a ella, o més aviat tot es magnificava amb ella, i el dia començava quan se m’apropava, quan em feia un somriure d’acollida, de bon dia, i el dia s’acabava quan els nostres camins no es trobaven, era un amor d'estiu, amb les bases de sempre i la febre com mai. És bonic de recordar…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada