El món és un mural

Un cel ple de blaus, a la nit llums de colors i munió de punts brillants, als que anomenem estrelles, i a la tarda cel rogenc, amb núvols del color del foc, pluja o vent, diuen els entesos. La brisa suau d’un maig florit, com diria el poeta, ja és a punt i l’aroma de les flors viatja còmodament sabent on va, sense cap pressa, fins arribar als cors amb avidesa d’amor. Bé, el món és un mural per contemplar i extasiar-se feliç…

Com més sucre més dolç

Una altra frase que circulava pel meu poble era aquella del “Com més sucre, més dolç”, suposo que fent referència a tot allò que per molt ben fet que estigui, sempre és pot millorar. Bé, no sempre, perquè ara recordo allò del llindar de la sensació: tu vas posant sucre a la llet, fins que arriba un punt en què, per més sucre que posis, la llet no serà més dolça. També allò de les bombetes, arribarà un moment que per més bombetes que encenguis, no hi haurà més llum, vol dir que hem arribat al llindar de la sensació. De totes maneres, qualsevol cosa amb una mica més d’amor sempre és millor i, si s'arriba al màxim d’amor, bon llindar!!

Barça, campió de Copa

Trist, miserable, impresentable, patètic, com per recordar allò de “que us bombin” del senyor Trias. Final de la Copa del Rei de futbol i aquí no es parla de futbol, ni de mèrits, ni de possibilitats, ni d'esportivitat, aquí l’equip que es creu el més senyor del món, parla de l’àrbitre, traient tots els possibles drapets al sol per veure si pot aconseguir algun benefici, ja que ser derrotat amb tanta contundència per tercera vegada en un any fora massa per a tots aquells que estan acostumats a guanyar de qualsevol manera. Bé, ha guanyat el Barça, tot i que l'àrbitre i el VAR ens ha privat d’un parell de penes màximes a Cubarsí i a Ferran. Però ja està, ja tinc l’estelada i la bandera del Barça al balcó i sóc esportivament molt feliç, tot i que, com dic sempre, això va com va, avui ens toca riure a nosaltres…

Nens feliços

Passo prop de l’escola del Serrallo, la cridòria dels nens al pati em clama i em reclama, m’apropo, sempre m’apropo, i em treu un somriure de complaença i de satisfacció. Veig els nens feliços, corrent amunt i avall, sembla que sense anar enlloc, van feliços, cercant aquella felicitat que potser ni ells saben que ja tenen. Un sempre recorda aquesta mena de felicitat de la infantesa i, per molt bé que li hagi anat a la vida, res supera aquesta santa i tendra innocència amb què la canalla viu la seva vida en general i els seus jocs en particular que, a vegades, es confonen de forma màgica i meravellosa. Nens feliços, són l’oxigen sa de la vida…

Saber posar i llevar

En el seu llenguatge tan original com musical i popular, la meva àvia tenia expressions tan maques com ”Saber posar i llevar” quan es referia a una persona assenyada i amb un bon equilibri i mesura per a totes les coses. A mi em fa pensar en tot aquell que és capaç de posar-se al lloc de l’altre com a primer pas per arribar a una bona entesa. També em fa pensar en la ja més actual figura del mediador, com a cercador de punts en comú. “Saber posar i llevar”, m’encanta la frase i el seu significat…

Vida i natura

Un cel de blaus, que pinta el mar… de blaus. Una primavera, que ja comença a fer estiu, pinta el bosc de verds i, quan parlem de verds, penso en el País Basc, però sobretot amb el Delta de l’Ebre, Baix Ebre, Deltebre… Allò de tots els colors del verd els veig als arrossars, és com un mar de verds que el sol sembla fer-los lluir amb tota intensitat. Vida i natura de verds i blaus…

Sant Jordi 2025

Sant Jordi és una de les festes més maques i agradables del nostre calendari. Avui ens hem llevat d’hora, hem anat a esmorzar i, després, cap a la Rambla a comprar la rosa i els llibres, com està manat. Aquest any hem comprat: “Aquest tros de vida” de l’Estel Solé, premi Ramon Llull, “Somiaven una illa” de Roc Casagran, premi Sant Jordi, i “Les calces al sol” de Regina Rodríguez Sirvent que, segons diu tothom, és una novel·la alegre i divertida que parla sobre els canvis vitals que ens fan créixer. Evidentment, he comprat la rosa vermella i li he donat a la Teresa, tot i fent cara de nuvi i posant el genoll a terra, ple d’amor sa…

Encara és més bonic

Tot ja era bonic, fins i tot aquella pedra del camí, o aquella jardinera que, tot i està trencada, encara guarneix el jardí. Tot ja era bonic, les canyes del riu per on juguen els ànecs de coll verd, els arrossars plens d'aigua i amb l’arròs ja verdejant, fent que el Delta canviï de color i recuperi tota l’esperança en una bona collita.Tot era bonic, però ara, amb tu, és com si estigués pintat de nou, ara tot és molt més bonic…

El meu mar

Aquell mar immens ple de blaus de cel, aquell que ha esdevingut una passió i una admiració plena però que, en un principi, em va semblar un poder imponent, una amenaça contra la que mai podríem oferir oposició. Bé, el mar, la mar, com vulgueu, el meu amic, amiga de l’ànima i que, tot just ara, comença la seva abraçada al públic en general. A l’hivern és meu, o així m’ho sembla…

Bons records

El meu amic Josep i jo, de joves, solíem passar els darrers dies de Setmana Santa a Barcelona. Recordo que observàvem l’operació sortida i nosaltres entràvem a la ciutat sense cap problema. A la tornada passava el mateix, la gent tornava a Barcelona i nosaltres cap a Deltebre, també sense cap embús. Durant aquests dies que la ciutat comtal estava prou tranquil·la, nosaltres ens movíem perfectament, aparcant fins i tot a la mateixa Rambla de les Flors. Solíem veure alguna pel·lícula d'estrena, anàvem a veure al Barça, visitàvem algun restaurant típic català i ens ho passàvem molt bé. Això va durar uns anys, fins que ja vam tenir parella…

La fe dels profetes

M'agradaria tenir la fe dels profetes, el respecte i el sentiment que mostren els participants a les processons de Setmana Santa, especialment per les ciutats andaluses, la solemnitat i l’entrega de tot aquell que, de manera tan espontània i natural, es posa a cantar quan passa davant seu la imatge de Jesús crucificat. Bé, cal dir que vagi el meu respecte i consideració a aquesta i a qualsevol creença, tot i que aquesta m’emociona especialment, com tot allò que es fa per amor…

Som a Tarragona

De nou a la nostra estimada ciutat de Tarragona, el barri està tranquil, la gent marxa a la parcel·la, fa algun viatge per veure la família o a veure món, o simplement van a menjar-se la mona, com diem al meu poble. El cas és que el meu barri respira pau i aquest matí apenes hi havia algú circulant. La Teresa s’ha quedat descansant i jo he anat a esmorzar al Serrallo, després he passejat per la vora de la mar, on ja es veu més gent, fins i tot de fora, a qui el seu bon gust els fa apropar-se a la meravellosa ciutat de Tarragona, la imperial Tarraco tan estimada sempre…

Sorpresa!!

La sorpresa ha estat consumada, turbot, gambes i quatre musclos han fet un suquet espectacular. Com sempre la Teresa ha estat magistral i el vi blanc de Gandesa de 14,5º ha acompanyat meravellosament. La reacció del nostre fill ha estat l’esperada, tot confirmant que els menjars de mama, com ell sol anomenar, són una cosa única. De postres hem menjat un pastisset fet amb cabell d’àngel i amb la recepta de les nostres mares. Bé, ara cap a Tarragona i se suposa que farem bondat, que ja toca…

Passejant per Deltebre

Avui he fet ciutat, vull dir que he caminat per l’interior de Deltebre, he anat a recordar els llocs que m'eren més habituals a la meva infantesa, l’escola del Centre, el Salat, on anàvem a jugar a fútbol, i el pont del canal, des d’on ens tiràvem de cap al canal. Llàstima que el dia no acompanya gaire, ja que fa una mica de vent que és frescot, però igual he pogut fer la meva passejada que m’ha omplert de molts bons records. Demà dijous, i amb les mones i els pastissets fets, marxarem cap a Tarragona. Bona Pasqua a tothom, amb salut, pau i bé!!

Seguim al Delta

He anat a fer un tomb fins al riu, el riu Ebre, evidentment, que per mi és una delícia mirar com baixa, prou ple i pausadament. Avui dinarem tard, el Pere surt a quarts de quatre de la feina i hem decidit esperar-lo per dinar junts. Avui és el dia que fem “calent”, és allò de l’arròs, col i fesols amb alguna cosa del porc, a nosaltres, si n’ha pogut trobar, ens agrada amb cua, o sinó amb galta o peus també queda prou bé. He fet una bona caminada pels horts i per la vora del riu, aquí tot és molt pla i es passeja força bé i, sobretot, molt distret, recordant temps passats estimats. Demà toca fideuada…

Parlen els ulls

La miro, em mira, ens mirem en silenci,

està tot dit, sembla que no manca res,

l’expressivitat del silenci es manifesta

amb la música coral dels nostres vols de papallones, 

sembla que es coneixen bé, tenen bon tracte, 

fan espectacle de l’estima i de la seva atracció, 

que celebren ballant al compàs dels batecs dels nostres cors. 

Tu i jo i el silenci, parlen els ulls, i les nostres mans 

s’ajunten i s'acaronen amb deliciosa sublimitat. 

Parlen els ulls, respiren pau i bé…

 

Uns dies a Deltebre

Diumenge de Rams, sempre ho he viscut com una entrada triunfal al meu poble, allí m'esperaven els pares, els amics i fins i tot alguna nena que hauria arribat a estimar-me. Ara seguim anant al poble i passarem tres o quatre dies, farem mones i pastissets tal com les feien les nostres mares. També gaudirem d’allò que el nostre fill diu “menjar de mama”, com l’arròs, col i fesols, o la sípia amb patates, però a més aquest any li tenim preparada una sorpresa que se la trobarà a la taula i esperem sorprendre’l adequadament. Bé, uns dies a Deltebre, sempre un plaer reviure els orígens, cada pam de terreny és un record guardat al cor…

La millor raó

Avui reparo en la diversitat de matisos que té l’amor, sembla que també hi ha diferents intensitats en les diferents manifestacions. Hi ha sempre una necessitat de veure, de sentir, d’apropar, de gaudir de tot allò que comporta la felicitat d’estimar i de ser estimat. Torno a dir que hi ha un temps per a cada cosa, ara que estic vivint la maduresa d’un amor d’aquells de debò, gaudeixo de la prudència respectuosa del sentiment i, tot i que semblen gestos automàtics, aquests són el producte de les manifestacions de la realitat, d’allò que he tingut a bé nomenar amor de debò. L'amor és sempre la millor raó, diuen els millors experts i dic jo…

Sons

Sons com la cridòria dels nens al pati, el refilar eufòric dels ocells en festeig, la brisa suau d’un maig florit, com diria el poeta, fent moure lentament les ones de la meva mar amiga, la pluja fina teclejant damunt de les fulles de la morera per fer els sons greus, i damunt de les del pi per fer els sons aguts… tots aquests són sons, que a través dels meus dies m'han estat agradables, han estat o fins i tot encara estan molt presents en la meva vida. De totes maneres, com dic sempre, hi ha un temps per a cada cosa, sons inclosos i músiques…

Un niu al pati

Al pati de la casa del poble, tenim un llorer, el Pere l’ha podat i n’ha tingut bona cura, i s’ha fet molt bonic. Aquests dies ha fet neteja del pati i ha descobert un niu a mitja alçada del llorer, amb un parell d’ous del color de la maragda que, pel que sembla, són de merla i ahir ens va ensenyar una foto del niu amb un parell de pollets que obrien una boca impressionant. El Pere va veure damunt d’una petita teulada d’un veí una merla negra, que segurament devia ser la mare dels pollets i senyora del niu. No cal dir que en Pere ha estat cuidant i protegint el millor que ha pogut tot el procés. És un molt bon animalista…

He vist el mar

He mirat la mar amiga, tranquil·la, amb petites ones suaus, amb una remor fins i tot agradable. La platja és neta, la sorra ha estat remoguda i tot sembla a punt per acollir a tots aquells amb avidesa de sol i bany de mar. Sempre he dit que a mi m’agrada la mar d’hivern, quan no hi ha ningú i sento aquella olor d’algues, de sal, de iode, de natura sana i pura, sense la massiva contaminació turística habitual. Sóc molt feliç, avui he vist el mar…

Som a Tarragona

Ha estat una bona volada per la Costa Brava on, des de Lloret, hem fet algun punt de l’interior i hem gaudit d’allò que ens ha semblat més interessant, com ara l’església de Sant Romà, els Jardins de Santa Clotilde, o el Cementiri Modernista de Lloret de Mar, que és dels més bonics de Catalunya. Tornar a casa sempre té la seva gràcia, tornen els hàbits i els bons propòsits, que a vegades fins i tot s’aconsegueixen. Demà ja tenim previst esmorzar al lloc de sempre i després agafarem el bus i anirem fins a la part alta de Tarragona, per tal de baixar caminant fins arribar a casa. Tarragona romana i romántica, preciosa i acollidora com una bona mare…

Cada cosa té el seu temps

De nen voldries ser menys nen i no t’adones ni valores tota la riquesa de ser infant. Adolescent, quan no en tens mai prou de res i tens viva l’esperança, però sovint desesperes perquè vius la teva etapa impacient, sense aturador. De jove ja es pot començar a tenir un toc de maduresa, et cases i fas tantes hores perquè als teus no els manquen de res que t’oblides de viure. I de gran, quan ja sembla que has arribat a la zona confortable del mereixement, tens més viva que mai la preocupació dels teus. De totes maneres, cada cosa té el seu temps i hi ha un temps per a casa cosa, diu una bonica cançó…

Enamorat de la primavera

La primavera treu el nas i es fa notar, i ho fa amb propietat i bellesa, el sol sembla més nou, com a més pur i més net, dona llum a tota la natura i, si es complementa amb la pluja, l’espectacle visual és una meravella. Sembla que tot reneix… la nena que m’agrada s’ha posat aquella faldilla de quadres verds i vermells que tant m’agrada, perquè és una mica curta i li escau molt bé, a més porta la cua de cavall ben alta i molt ben pentinada, serà la primavera? El cas és que jo n’estic enamorat…

Cementiri Modernista de Lloret de Mar

És diumenge, demà després d’esmorzar ja marxarem cap a Tarragona, on hem reservat taula al restaurant Les Tines de Renau. Avui com a cloenda hem visitat el Cementiri Modernista de Lloret de Mar on hem tingut la sort d’aparcar el cotxe prop de la porta i gaudir d’aquest lloc que hem visitat, amb el respecte que mereix, i hem gaudit d’aquest tipus d’art, que per aquesta zona n’hi ha una molt bona representació. Com no està massa empinat i no és massa gran, l’hem pogut recórrer i i gaudir com cal. El recomano, val molt la pena de veureu amb tranquil·litat…

Jardins de Santa Clotilde

Una mica empinats per a les meves cames, però espectaculars, tant en contingut com en vistes a mar. Hem entrat per l’Avinguda dels Til·lers fins a la Plaça de la Benvinguda, després la Plaça dels Sentits i la de les Sirenes. Hem arribat al Mirador de Sa Boadella, on hem descansat una mica mirant el mar, després la Placa de la Mediterrània i, prop, un petit estany on ens hem fet fotos. I ja hem anat baixant, fins a sortir una altra vegada cap a la Plaça de la Benvinguda i l’Avinguda dels Til·lers. Hem pogut aparcar el cotxe prop de la porta, cosa que he agraït perquè tenia les cames una mica sobrecarregades. Demà, cementiri modernista i fi de viatge…

Santa Coloma de Farners

Avui hem fet una bona sortida, passant per diferents pobles, primer pel petit llac d’Aiguaviva, on hem pogut fer un parell de fotos a uns ànecs blancs molt grossos, que bé podrien ser oques o fins i tot cignes. Després hem passat per Vidreres i per Sils, fins arribar a Riudarenes i a tocar d’allí està Santa Coloma de Farners, on hem fet una bona parada i unes quantes fotos dels llocs més habituals, ajuntament, església i alguna cosa que ens cridi l’atenció com el monument dedicat a Salvador Espriu, fill de Santa Coloma. Bé, ha estat una sortida breu, ràpida i força interessant. Demà toca costa…

Relax

Una platja tranquil·la, neta, que encara fa olor de mar d’hivern, unes ones suaus, unes roques que brillen al sol, perfumades per l’escuma de les ones. Un camí ben aconseguit, voreja la mar, és una pujada poc empinada, amb bancs per seure i contemplar de prop l’espectacle de la platja de Fenals, a Lloret de Mar. El nostre passeig ha estat maco, hem fet un cafè a un bar de primera línia, oh miracle, a Lloret fan el café bo, sempre…

Un tomb per Lloret

Hem esmorzat a l’hotel i, després, hem agafat el cotxe fins a un parking que hi ha gairebé al peu del castell. Des d’allí hem caminat fins al Museu del Mar, quatre plantes amb força documentació, on hem fet alguna foto prou interessant. Després, hem anat fins a l’ajuntament, on també hem fet la foto reglamentària de record, i ens hem arribat fins a l'església de Sant Romà, una joia en un principi gòtica, però que a base de reformes ha esdevingut d’un modernisme que és tot un espectacle visual, sobretot per fora, que forma un conjunt molt digne de veure i fotografiar. Ha estat un matí ben aprofitat i ben gaudit…

Un tomb per l'entorn

Ha parat una mica el vent, la nit fa olor de primavera i el mar d’hivern i els ulls de l’àvia acumulaven tots els blaus del cel. Els verds del bosc han augmentat la seva intensitat. La tarongina ja blanqueja els tarongers i la fruita dolça en flor és tot un espectacle d’atracció per als turistes. Les orquídies de la meva terrassa ja han començat a florir, tenen molts capolls a punt d’esclatar. Aviat serà preciós en formes i colors, com cada any...