Allò del cafè bo

Som a Tarragona, ja tornem a gaudir del cafè bo i ben fet, curt, mitjà tasseta i, malauradament, amb sacarina, però algun cop hi posem amb sucre morè. Recordo el plaer de la cigarreta rossa després del cafè i del malament que ho vaig passar quan vaig haver de deixar de fumar, però això és una altra història. Ara el meu present feliç és gaudir del cafè que fan al meu gust a determinats llocs de la ciutat, bàsicament de la casa Brasilia, i també, com no, el que fa la Teresa que, tot i ser de càpsula, resulta prou bo. Ara, evidentment, sense cap puro verd ni cigarreta de cap mena…

Volem junts

Després d’aquest cant de festeig,

tan persistent, noble, sincer, natural,

et convido a fer un vol pels meus indrets més coneguts, 

et mostraré els nius de l’oreneta, tan tendres i discrets, 

allà per les finestres de la bona gent, 

i anirem allà al mig de la mar a escoltar el cant de la sirena,

abans, però, ens aturarem per veure la flor del penya-segat, 

gairebé intocable, i que amb música de les onades 

posa en escena la bellesa natural de la natura. 

Volem junts, estimada, buscarem un lloc 

per a fer el niu en un bosc prop del mar…

 

Pensant en tu

En els meus moments de pau i serenor sempre tinc temps per recordar aquells ulls de mirada dolça, tendra, penetrant. Puc reviure aquell somriure, tan fi i tan discret, com per donar vida a tota la meva sana esperança. Em sento cofoi de recordar la teva veu, suau però ferma, i sempre amb la capacitat per ser oportuna. Em ve de gust reviure la teva presència i assaborir l’encant de la teva companyia, que sempre m’acompanya deliciosament…

Els arbres, ara...

M’agrada el paisatge dels arbres podats, les moreres nues, els plataners… semblen gaudir d’un merescut descans, semblen dormir el somni d’un repòs etern. Però no, aviat mouran i començaran a reviure, i més ara que, amb el canvi climàtic tan evident, les temperatures es passen pel folre les estacions de l’any i trobem plantes brotant i floreixin quan, en realitat, no toca. Si vas caminant, així en plan jubilat, pots veure alguna resta de nius, a més de gaudir de l’espectacle dels arbres, sense branques innecessàries, ni fulles, tot nu, pelat, però només de moment, aviat ens mostraran tota la seva vitalitat natural…

Caminem...

Caminem tranquil·lament per l'Avinguda del Papa Luna, com aquell que no va enlloc, nosaltres anem per anar, que sembla que és el que s’ha de fer. A l’esquerra el mar d’hivern, la platja sola i amb alguna olor que recorda la mar d’abans. Davant tenim un seguit de “manters” amb de tot, bosses, carteres, moneders, rellotges, cinturons, gorres i tota mena de records. Fem un cop d’ull i passem de llarg, al fons el castell majestuós i ben posat, en el punt més alt, i avui es veu força bé, no hi ha la boira que ha fet aquests darrers dies. Passegem, poc a poc, gaudim de bona calma i pau. Peníscola, ara encara es pot circular pausadament…

Som a Tarragona

La imperial i preciosa ciutat de Tarragona ens ha rebut amb una deliciosa pluja fina. Com sempre, en arribar a casa, experimento una altra mena de plaer, sempre ho repeteixo, però un gaudeix de les seves coses a mà i al seu gust. Avui dissabte ja hem anat a esmorzar al nostre lloc de sempre i després hem agafat el bus per anar al capdamunt de la ciutat per poder després baixar caminant fins a casa. Hem dinat amanida i planxa, per fer-nos perdonar una mica del bufet de l'hotel Acuazul de Peníscola, on ens vam passar una mica. Bé, som a casa, ara toca vida sana total…

Te hablaré en plural

Y mis tiempos, que se los quito al tiempo perdido, 

los convertiré en aquellos mejor encontrados, 

y te hablaré de la primavera de los jardines, 

de las primeras hojas y las flores incipientes. 

Te hablaré del amanecer del bosque, 

de los primeros trinos de los pájaros nuevos 

que tiñen los árboles de una bella y armoniosa sinfonía. 

Te hablaré, como no, de la barca y del río, 

de la brisa y la luna, del café corto y del beso largo. 

Te hablaré en plural de los nidos de amor 

…de los árboles encantados, 

te hablaré en plural solo de nosotros, 

un precioso tema de muy buen amor…

 

Una llàgrima feliç

Els nostres silencis s’escolten apassionadament, mai havien estat tan expressius, amb els somriures tan plens de veritat, amb els ulls com a mirall, clar i net, on tu i jo ens veiem exactament com som i, sobretot, com volem ser per sempre més. M’encanta el llenguatge dels nostres silencis, aquell llenguatge no verbal però que ho expressa tot amb una bona mirada dolç i pacífica, fins i tot amb una llàgrima de felicitat extrema, on el temps ens contempla, ja sense mesura ni caducitat, i ho fa cofoi, molt content…

Jardí del papagai

Darrers sospirs d’admiració per Peníscola… Avui hem fet una sortida molt maca al "Jardin del Papagayo", una mena de zoo on, a més de tota mena d’ocells, hi ha també tortugues de totes mides, lèmurs amb unes cues precioses, cangurs, algun amb el seu fill a la bossa, i algun capibara gran i amb uns bigotis ben remullats. Abans d’entrar hem comprat una bosseta de menjar per als ocells i he gaudit de veure’ls menjar a la meva mà, fins que una mena de lloro vermell se m’ha cagat a la mà. No he pogut per menys de pensar en allò de què no cal matar a la mà que et dona de menjar. Bé, val molt la pena, tant pels animals, com per la vegetació i també per l’ambientació i la preparació per les excursions de la canalla…

Més pobles

Encara som a Peníscola… Avui hem visitat dos pobles més, tot i que Cervera del Maestrat ens ha semblat molt empinat i no ens hem atrevit a pujar per aquells carrers, tot i que sí hem estat a un antic molí que hi ha abans d’arribar i hem fet algunes fotos, hi ha un museu, però estava tancat. Primer havíem passat per Càlig, on aquí sí hem vist per fora l’església de Sant Llorenç, per dins, tot i que estava oberta, no hem pogut veure gaires coses perquè era a les fosques i, com sempre, hem fet foto a la Casa de la Vila, i a la una ja érem a l’hotel, ben impregnats del paisatge tan estimat i ben conegut de la Mediterrània, on destaquen els ametllers florits, que són preciosos, i uns camps de carxoferes impressionants…

Hem anat de pobles

Seguim a Peníscola, avui hem anat de pobles. Primer hem visitat Alcalà de Xivert, on ens ha agradat molt l’església de Sant Joan, tant per fora com per dins ja que avui, com és diumenge, hem tingut la sort de què era oberta. Després hem anat a Torreblanca, on també era oberta la seva església de Sant Bartomeu, no tan maca com la d’Alcalà de Xivert, però que també té la seva gràcia i els seus devots. A Alcalà de Xivert ens hem fet una foto on podia posar el cap i quedava vestit de templer, que sembla per aquí campaven d’allò més bé. Bé, ha estat una sortida plàcida i instructiva…

Des de la finestra

Des de la finestra de l’hotel veig i escolto el mar. Sempre recordo la por que em va fer la primera vegada que el vaig veure, però després ha estat per a mi com un refugi i, sobretot a l’hivern, un lloc de recolliment on es pot meditar amb la música de les onades i fins i tot alguna blanca gavina et pot fer de missatgera dels teus pensaments. A Peníscola, el dia ha estat gris, plujós, humit, i la platja sola, i les onades s’han mogut esplèndides mostrant amb generositat la seva escuma blanca i neta…

El somriure del bosc

Cercaré el somriure del bosc, i el contemplaré amb extrema atenció, sobretot en la seva versió primaveral. El bosc és un tot de vida, una pluja de llenguatges per expressar la plenitud de la bellesa més  tendra i entranyable. Escoltaré el cant dels ocells, amb el seu festeig etern, i veuré les fulles a les branques, verds de diferents formes i intensitats, fulles que, a la tardor, seran joguina del vent. Però jo, ara i avui, cercaré amb avidesa el somriure del bosc…

Peníscola

D’IMSERSO a Peníscola, 8 dies, set nits. Som a l’hotel Acuazul, gairebé a primera línia de mar, d’on es veu perfectament el meu amic salat i aparentment blau, des d’una terrassa amb una taula i dues cadires. L’habitació és prou gran, amb molta llum i espai suficient per poder escriure i utilitzar la tauleta i l’ordinador. Hem fet el primer dinar i, tot i que tenim el propòsit de no passar-nos amb el menjar, hem fet una bona amanida i la Teresa ha menjat carn i jo peix, però pel que he vist no serà gens fàcil fer una mica de bondat, tot i que ho intentarem. Bé, ja us aniré contant coses, encara que l’objectiu és descansar i no fer massa sortides…

Ens hem fet un petó

He somiat que somiava… amb tu. Era un cap de setmana llarg, no calia despertar, l'activitat era plena i sublim. Hem freqüentat l’alzina centenària que sempre ens acull i ens abraça, la font plena de nenúfars amb flors blanques i alguna granota prenent el sol, tot i esperant que la festegi algun pretendent eixerit. Ens hem assegut al nostre banc, hem escoltat amb atenció els nostres silencis més sincers i ens hem fet un petó, aquell que certifica la nostra afinitat…

Arbres florits

“A mig aire de la serra, veig un ametller florit”, deia el poeta, i a mi em commou la bellesa, sobretot la dels arbres fruiters florits. Recordo el meu petit tarongeral quan la blanca tarongina fa aquell aromàtic i espectacular nevat, que és una preciositat. I com no, recordar el meu cirerer que, aquest sí, s’omplia de blanc per totes les branques semblant completament nevat. Una ventada me’l va arrencar de soca-rel i va ser molt penós. Un arbre florit es un somriure natural de la vida…

La naturalitat del nens

He tornat a gaudir de la cridòria dels nens, m’he apropat al pati de l’escola del Serrallo i he observat la felicitat de la canalla, aquella cara del murri que, tot i que no té mà esquerra, s’escapoleix amb encert de tots els embolics on es freqüenta. Però a mi m’encanta veure el riure espontani, el crit esfereïdor, la forma palesa de fer-se notar, tot plegat forma part d’aquell comportament tan natural i tan infantil i tan conegut per mi que, cada cop que passo prop de l’escola a l’hora del pati, m’he d’apropar i emocionar-me una mica tot recordant la meva llarga vida professional. Una abraçada a La Salle de Reus…

Més lluna

La lluna, a més de ser una mica tafanera, avui està juganera, va canviant de forma i, com diria Alberto Moravia, en un cel del mes de juny vol ser primer una orla corbada, després una falç, a continuació una rodanxa feta malbé i, finalment, en el súmmum de la seva plenitud, un enlluernador disc de plata. A mi m'encanta amb totes les seves manifestacions, sobretot quan podem sortir a la nit a la meravellosa visió blanca de la llum lunar. No em puc oblidar de la nostra amistat de sempre, les nostres converses a l’hivern parlant sobre els fets i malifetes de tot l’estiu. Bona lluna a tots!!

Sento la remor...

A vegades sento la remor d’aquelles paraules que no he pronunciat. No és un callar de savi, és una mala interpretació de la prudència, d'aquell silenci que no parla, que no és oportú, que sembla desentendre's de qualsevol actitud amb una mica de coherència. Una paraula a l'hora, una paraula a punt, oportuna, una veritat a temps i a la cara, pot donar peu a la plenitud definitiva de l'existència…

Miradors...

La meva finestra, aquella finestra indiscreta que mira la vida de la plaça, amb bons ulls i satisfacció de veure tots els moviments de l’existència del veïnat. El Balcó del Mediterrani, on la gent de Tarragona anem a tocar ferro i a contemplar l’espectacle immillorable d’aquest “mare nostrum” tan estimat. El pont Lo Passador, a Deltebre, on pots fer un passeig i aturar-te al bell mig per emocionar-te en la contemplació d’un riu que, de mica en mica, es va acomiadant, abans d'entregar-se al seu destí al mar. Observar la vida, la natura, la cordura, sempre amb ulls d’amor…

Peus de porc

Confesso que sóc un fan dels peus de porc, sobretot si estan ben cuits i ben cuinats. Avui hem anat al restaurant Les Tines de Renau, on els fan amb salsa romesco, una especialitat que no coneixia i que ha resultat espectacular. També fan molt bona l’escudella catalana, semblant a la del restaurant La Montoliva, fins i tot una mica més refinada. L’amic alemany del bar “Hola, ola”, aquest cap de setmana fa un menú de fabada asturiana o peus de porc i, com sé que els fa molt bons, ja li he encomanat dues racions per al diumenge. Després, durant la setmana, planxa i amanides…

Pas a pas per la vida

Dona’m la mà i anirem per la vida, pas a pas, 

gaudirem de l’entorn i ens aturarem davant de les flors,

cercarem les roses i olorarem les vermelles

i ens extasiarem al contemplar la pura bellesa de les blanques. 

Junts farem el vol lent per la bellesa natural, 

tot començarà amb un petó i un cafè 

i amb un passeig pel nostre entorn, 

i viurem allò de fer el dinar, o no perquè anem de restaurant,

i veurem i viurem el futbol junts, i sí, 

anirem junts per la vida, junts i de la mà…

 

Un poema d'amor

M’encanta aquella resposta en forma de somriure, és una manera suau i dolça de dir que sí, és tot un sublim espectacle per confirmar l’afinitat definitiva. Sempre penso en la fantàstica expressió del silenci que on es plasma és, com no, en el somriure. A mi em proclama el camí, com alguna cosa no escrita que dona peu a l’única interpretació possible. El teu bon somriure és un poema, un immens poema d’amor…

L'amor

Sempre he mirat l’amor amb amor. De molt jove m'enamorava sovint i sempre tenia una bona predisposició per veure la part més positiva de les persones. A vegades tenia aquell problema, gairebé infantil, que estava penjat de tres nenes alhora i em sabia greu haver de triar. Sovint eren cabdells que només existien dintre del meu cap, però la meva facilitat per a estimar i conviure m’ha acompanyat sempre. Comprenc perfectament que molts estem enamorats de l’amor, l’amor és el motor que mou la vida, o si més no ho hauria de ser, i aleshores tot ens aniria molt millor, segur…

He escoltat

He escoltat la veu de la pluja fina, 

els sons aguts quan tecleja al damunt de les fulles d’un pi. 

He escoltat el xiulet del vent, 

he vist volar les fulles de la tardor 

i m’han impressionat les fulles grogues de la morera. 

He vist algun niu pels plataners, 

ara que ja no són camuflats entre el brancatge espès. 

He vist la foscor de la finestra, 

algun estel em fa pampallugues, 

mai estic sol, ara toca música de nit. 

He escoltat la veu de la natura que s’expressa sublim…

 

Som al mes de febrer

És diumenge, circulo sol, vaig tapat de cap a peus, fa un fred que pela, però tenir les orelles tapades i uns bons guants et dona aquella sensació tan agradable de què sembla que vas molt ben preparat per a lluitar contra els elements meteorològics. L’amic alemany del bar “Hola, ola” m’ha fet un entrepanet de truita recent feta boníssima, un aigua i, com sempre, he fet un parell de cafès curts, ben concentrats, marca de la casa, deliciosos. Ja ha passat la setmana dels barbuts, però encara fa fred, som al febrer…

Allò de fer un arròs

Som del Delta de l’Ebre, de Deltebre, i quan parlem de fer un arròs som una veu que val molt la pena d’escoltar. Nosaltres, que darrerament no sovintegem els hidrats de carboni, avui hem fet la festa que ens representa fer un arròs. La Teresa, que és la qui en sap més, ha fet un arròs sec, amb sípia i galeres i uns musclos que n’hi havia per llepar-se els dits i, no contenta amb el seu encert total, ho ha complementat amb unes postres de plàtan, iogurt, ou i canyella que ha estat tot un luxe a l’alçada del extraordinari arròs. La Teresa segueix sent molta Teresa…

Tenquetes fregides

Recordo haver anat a tirar el rall amb el meu padrí. Recordo que, en arribar al desaigüe, llençava uns grapats de trencats i, després d’una estona, feia el seu llançament espectacular, l’objectiu era agafar un bon grapat de tenquetes que no fossin massa grosses, perquè així eren ideals per a fer un molt bon esmorzar, fregides i amb tomàquet fregit. Recordo a l’àvia amb la paella fent-les ben torrades juntament amb els tomàquets, que els fregia amb un all, que després el treia, per fer bon gust. Gran plaer!!