La meva sogra coneixia moltes dites i cançonetes pròpies del poble... "A la vora del riu, mare, he plantat un taronger, que fa les taronges agres com la cara de vostè". "Maria acotxa la rama que jo te la colliré... una pera, una massana i una flor de taronger". "Una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell i bevia d'una bota sense deixar-ne una gota". La meva sogra era una gran dona, amb els seus promptes naturals, on allò que tenia al cap i al pap o tenia a la boca i ho soltava i es quedava tan panxa, a part d'això, que era més aviat una qualitat que un defecte, era també, com la meva àvia, una espècie de lloca que acollia de bona fe qualsevol mancança que es podia donar pel seu entorn més proper. Els meus sogres van traspassar molt aviat, tot just quan començàvem a conviure en pau i bé...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada