Teresín, la meva sogra, la mare de la Teresa i la Marcel·la, l'altra àvia del Pere... Era un ésser meravellós, una espècie de llar d'acollida de tot el veïnat, una lloca protectora, un ens criat al camp i amb responsabilitats familiars des de ben petita, una persona entremaliada i de bon rotllo, com dirien ara, reina de la llonganissa i les baldanes, emperadora dels pastissets, as definitiu de l'anguila en suc i les angules...
Després del lògic període d'adaptació sogra-gendre, va anar despertant en mi un sentiment d'admiració i tendresa, on aquells valors naturals de la vida en positiu, feien factible una convivència pacífica i reconfortant, a més d'agradable... entranyable. Igual cosia que cuinava o en tenia cura del seu petit hort. Criava gallines i pollastres i sempre ens guardava ous de casa, boníssims, i es reservava algun pollastre per fer-nos algun rostit a la cassola, amb aquella carn, de gra i verdures, que res tenia a veure en allò que mengem per aquí. També el feia molt bo a la taronja... però on realment es lluïa era amb els canalons que, cada any, al sant del seu marit, ens feia utilitzant, bàsicament, aquests animals de casa, tan sans i ben alimentats.
Teresín ens ha deixat molt aviat, després d'alguns anys de problemes de salut variats i cada cop més complicats. De totes maneres, no semblava que aniria tan ràpid... Mai morirà del tot. Avui l'hem recordat, quan la Teresa pelava un pebrot vermell... com sa mare.
Ha estat única, ha passat un any i mig i sembla que va ser ahir, no passa un dia que no pensi amb ella, ni un des que se'n va anar. Arrossego la seva absència dia a dia i ho seguiré fent crec per molt de temps. Masses coses pendents per dir..... per fer.
ResponElimina