Nou IMSERSO

Som d’IMSERSO per la Costa Brava durant vuit dies, set nits, amb base a Lloret de Mar, a l’hotel Amatista. És la tercera vegada que venim a Lloret on sempre hem gaudit d’experiències molt positives i amb la possibilitat  d’anar de pobles, fins i tot d’interior, que tant ens agrada. Menció a part mereix el restaurant, ja que hi ha un bon assortit de platets individuals de gran qualitat i que fan tot el goig del món. Per cert, el cafè del bar és bo, m'han dit que és italià i, a més, el noi ho fa molt bé. Sembla que estarem bé, tot i que l’habitació podria estar més ben equipada, és una llàstima i costa una mica d’entendre en un hotel de quatre estrelles…

Un dinar genial

Nova aparició genial de la Teresa per la cuina. Resulta que ens han regalat un bon grapat d’escamarlans, de la mida del meu dit gros, i ella ha afegit un parell de talls de lluç i una base de patata fina i ha fet una mena de sarsuela com per a llepar-se els dits. Evidentment, si tens els ingredients de primera qualitat hi ha més possibilitats de fer un bon àpat però si, a més, saps cuinar com la meva senyora te n’adones on pot arribar el nivell màxim d’aquesta qualitat. Ho hem regat amb un cava brut nature, ara feia temps, tocava. L'escamarlà és un dels sabors que més m’agrada del mar i si el prepara la Teresa… sublim!!

Pedri

De la pedrera canària, bon futbol, recordo un tal Guerres que m’encantava. Algú amb seny i bon coneixedor del futbol el va fitxar per al Barça, on hi ha la millor escola de futbol del món i aquest nano ha acabat de formar-se per a esdevenir el millor jugador del mig del camp que hi ha en aquests moments. Després d’un període de lesions inoportunes, sembla que ha trobat la tecla per a la seva posada a punt i ara és tot un espectacle de clarividència i perfecció veure’l jugar. Pedri millora tot allò que toca i cada intervenció és un monument a la bellesa i plasticitat d'aquest joc apassionant que és el futbol. Pedri, possible pilota d’or. Pedri, tot un senyor crack culer…

La rosseta

Era una nena nova, rosseta, preciosa, aquí no en tenim gaires així, i tots n'estàvem contents i ens volíem apropar de la millor manera, a més el mestre sempre ens deia que quan venia algun alumne nou, calia acomboiar-lo com cal perquè és pogués sentir aviat com un company més. A mi em feia gràcia perquè era molt rossa, gairebé blanca, i amb uns ulls d’un blau cel amb sol preciosos. Tots plegats vam tenir molt mala sort, la nena no va acabar el curs, els pares van marxar a un altre país, el seu…

Tu i jo de la mà...

Cercaré allò que era un somni,

però que ha esdevingut la vida.

Un jardí natural que s’ha instal·lat

al nostre bosc veí, prop del mar amic, 

un jardí florit, evidentment,

sota un cel de blaus platejats…

Tu i jo de la mà, escoltant la música del bosc, 

música de fulles teclejada per la pluja, 

o per la brisa de la primera primavera, 

música alimentada i enriquida

pel cant dels ocells en festeig 

que ja preparen, palla en bec, el seu niu d’amor.

Tu i jo de la mà, per la vida, la nostra…

 

Coses meves...

Hi ha flors que són més flors que les flors, es semblen més a la mare rosa blanca. En la pretesa igualtat de totes les persones, hi ha persones que són més iguals que les altres, com va dir un dia el meu ídol tan penosament caigut Felipe González. Diuen que a qui sap callar bé li diuen savi, perquè és prudent, generós, comprensiu i fins i tot empàtic i mediador. Diuen, bé, això ho dic jo, que hi ha autèntiques figures al carrer i sense cap reconeixement mentre som dirigits per la demència més prepotent i irresponsable. Bé, són coses meves, si és que hi ha coses…

Poesia bucòlica

Sempre m’ha agradat aquest tipus de poesia, on es tracta el camp amb amor i fa una excel·lència de les coses més senzilles i naturals. Portar l’amor al camp, i romandre amb la Teresa de torn damunt la gespa, i agafar un brot tendre de l’herba més fresca i acaronar-la mentre ella et respon amb un somriure, tan fi, tan net, tan pur i natural que el temps s’atura i la primavera s’instal·la a cada estació, i la vida pren color, i l’ànima ha de prendre el comandament perquè els sentits no poden amb tant color, amb tanta bellesa, amb tant amor en pau. Poesia bucòlica…

Els cambrers

Sempre he tingut una certa admiració i un gran respecte per aquesta professió. N'hi ha de tres tipus: el tímid que s’ha après el protocol i surt del pas sense més, el que sobreactua, que mai m’agraden, i aquell que el temps li ha donat la gracia de saber posar o treure, segons les circumstàncies en què es troba la taula de torn. Hi ha també gent de tota mena, des d’aquells que els tracten com si fossin esclaus, o aquells que els mostren total indiferència. A mi m’agrada valorar-los com cal en el seu treball. Un bon servei és una de les coses que més m’atrauen d’un restaurant, a part de la seva carta i, sobretot, el cuiner, evidentment…

Menjar peix

Diuen que s’ha de menjar peix i això és un luxe i un plaer. Aquests dies he tingut la sort de poder menjar peix fresc, petit, enfarinat i fregit, i l’he trobat especialment bo. La Teresa ha preparat unes safates que feien tot el goig del món i, a més, el fet d’estar pescat recentment li dóna un sabor realment bo i natural. Mollet, llucet, llenguados petitets, uns que nosaltres anomenem mòllera, més alguna gambeta i fins i tot algun escamarlà. Bé, el problema és que ho hem fet fregit però, com no ho fem sovint, ho hem gaudit com cal. Menjar peix, un luxe i un plaer…

L'amor... ara

Tot amor comporta la seva joventut, la seva edat madura i la seva vellesa. Jo potser hagi entrat en aquest estadi, la Teresa no, ella mai serà vella, en tot cas ho serà amb be alta i amb totes les possibilitats que comporten la seva qualitat humana. Però a mi em ve de gust de parlar de l’amor… ara, és allò dels gestos automàtics, que mai són perquè sí, són la conseqüència d'una bona entesa, portada amb una exquisida pulcritud i que només respon al dictat d’un amor que va venir per a quedar-se i que ha anat florint, fent primaveres de cada estació de tots els anys…