Papa, caca i nona

Aquesta és una expressió que també havia sentit, sobretot a la meva mare, era semblant a una altra, que també deia molt, “Ofici del burgès, menjar, beure i no fer res”. Evidentment, feien referència a tot aquell que avui nomenaríem un paràsit social. La mare, que tenia amb mi com una obsessió en la meva educació, quan observava en mi alguna manera de deixadesa em llençava una d'aquestes frases, que a mi en fríen riure i que, després, quan ja vaig anar comprenent el significat, em van fer reflexionar i deixar la mandra i la deixadesa molt ben aparcades.

Sóc al Delta, penso en Delta

No ho dieu a ningú però avui he recordat quan l’àvia em donava una unça de pa amb xocolata i també el pa amb vi i sucre, que avui fora un delicte però que aleshores era la mar de sà i normal. Avui he recordat la llet de pot estès damunt del pa torrat, també les tenquetes fregides i el suquet de granotes, tot pensant que molts nens vam créixer amb aquests aliments. Avui, aquí al Delta de l’Ebre, a Deltebre, he pensat amb quan anàvem a la Punta i sortíem amb un bon grapat de marisc del nostre: ratllats, cloïsses, musclos, navalles, lluentes, cargols punxencs, etc, etc…

Aquell temps que volia

Estic gaudint d’aquell temps en què sempre havia somiat, temps per mirar una rosa blanca guarnida de rosada, temps per observar els núvols i descobrir les diferents cares que semblen somriure’m, temps per gaudir de la mar d’hivern i del riu tranquil que sembla descansar en el seu meandre generós, temps per contemplar les margarides de colors que són l’alegria de les cantonades del jardí, temps per assaborir les roselles que abans només vivien entre el blat i ara n’hi ha per tot arreu, temps per a gaudir de tot allò que abans no podia ni imaginar. Temps somiats, aquells temps que volia…

El valor del silenci

Es veu que algú va dir alguna cosa així com: ”Si no teniu alguna cosa per a dir, que millori el silenci, és millor que calleu”. El silenci pot tenir moltes interpretacions, pot ser de respecte, d’aprovació, de desafiament, o fins i tot pot estar considerat com un regal quan la ignorància és tan palesa que no val la pena reaccionar. Reconec que aquesta darrera interpretació l’he utilitzat més d'una vegada i la gent reacciona de maneres molt diferents, en general no s’ho prenen bé, potser es queden amb les ganes de saber la teva reacció que, en el fons, possiblement respecten. Bona nit!!

Complex de superioritat

He tingut algun amic que ha fet un mal ús de la seva suposada superioritat intelectual, suposo que és temptador i que no és fàcil posar el fre quan se senten els reis del mambo. Recordo que, de jove i amb els estudis recent acabats, anava al poble i podia xerrar amb la gent i m’esforçava en fer alguns aclariments a qui m’ho demanava. També hi havia aquella gent que sempre ho sap tot, i a aquests els regalava el meu silenci. Aprendre a callar i a parlar oportunament és una de les coses més preuades que es poden fer a la vida. No m’agraden els complexos de cap mena, ni de superioritat ni molt menys d’inferioritat. Salut amics!

La natura ens espera

Anem, anem de la mà, mai deixem d’anar de la mà, farem el camí del bosc, i jo et parlaré de la lluna com aquell ull groc que ens acompanya quan la tarda s’acomiada bonica i lenta, i veurem els pins de fulla d'agulla, i arribarem a l’alzina, aquell arbre amic que sempre acull amb la seva abraçada familiar. Vinga, anem, la natura ens espera impacient…

Vaig poc a poc

Ja no puc córrer, potser no em cal, vaig pas a pas, lent, i m’aturo fácil per contemplar la flor del camí que ha sortit espontània a un racó d’una paret romana, que tant admirem. Faig la parada obligatòria, per veure les moreres del pati de l’escola del Serrallo… i penso i recordo els cucs de seda que criàvem a la meva classe de quart de Primària fins que feien el capoll i quan en tenia un per cada un s’acabava tot el procés. Vaig, ara poc a poc, i em recreo amb el passat i el present, i tinc temps per fer-ho amb tranquil·litat…

Una gola de llop

La tarda és fosca com una gola de llop, no sembla de primavera. A més, aquesta paraula em recorda una frase de la mare quan m’explicava que una veïna, quan veia que algú gastava massa en menjar, deia “Escolta tu, que per la gola es perden los barcos”. No crec que aquest sigui el nostre cas, tot i que les verdures i les viandes en general han pujat molt de preu. Sempre és un plaer recordar les expressions de l'àvia i de la mare, plenes de sentit i molt boniques i originals. Per la gola es perden els barcos, ja ho sabeu…

Aquella veu

Aquella veu que em diu que et digui, aquella veu que clama i lloa, aquella veu sincera, que gairebé pontifica en veritat, tot el sentiment del meu cor enamorat. Aquella veu que no calla i proclama la felicitat que generen els teus comportaments. Aquella veu del cor que no amaga veritats sota cap joc de paraules. Avui sento bategar el meu cor de joia i d'agraïment total. Aquella veu, la meva veu, la teva veu sublim…

Obre la porta

Aquesta és una cançó que cantarem al col·legi La Salle de Reus quan portàvem els nens a la capella per fer alguna celebració: “Obre la porta, no ho sens? hi ha algú que està trucant. De qui deu ser el truc, oh respondre-li, obre la porta…” Després d’algunes repeticions, acabava dient: “No ho sents, Jesús està trucant”. Bé, ho he recordat i com m’agradava molt ho he escrit. Per als creients és una cançó molt maca i jo penso que, fins i tot, pot ser un bon missatge per al món en general, ja que cal obrir la porta a la llum que tots portem al cor i que cal deixar brillar. Obrim la porta, els braços, el cor de bat a bat…

Et veig...

Et veig com el riu que és vida, que baixa entre nerviós i eixerit, cofoi, mostrant generós perspectives de generositat. Et veig com aquell roser que ja ha omplert la seva brandada del vermell vellut meravellós de cada rosa. Et veig com si aquella alzina, que et trobes pel camí i t’obre els braços, s’hagués fet més jove, més tendra, més acollidora i primaveral. Et veig, sempre et veig amb ulls d’amor, millorant el bo i millor de tota tu. Et veig com sempre, et sento com mai, et miro amb amor…

Barça, gran campió

Campió de gairebé tot, perquè no jugarem la final de la Champions per una actuació arbitral indigna d’aquesta competició. Ahir i al camp de l‘Espanyol, que sempre ens tenen ganes, el Barça va donar per acabada una temporada que es pot considerar excel·lent. És digne de resaltar que aquest equip, per la seva edat, tot just comença un camí que pot ser espectacular durant uns quants anys. Aquest any ens han fet gaudir molt, sobretot en les quatre victòries sobre els merengues, alguna de les quals amb bany tàctic i de futbol. Visca el Barça masculí i femení, grans campions de lliga!!

Aquell amic

Voldria ser aquell amic que riu amb tu, que plora amb tu, aquell amic que sempre hi és, que mai et falla, que mai s’amaga i que segur sempre es pot comptar amb ell, fins i tot quan no hi és, perquè t’acompanya de cor i de pensament. Amic, aquell amic que no és familiar de sang, però que actua d’una manera tan sana i tan sincera que sembla el germà més benvolgut i estimat…

La llum que més brilla

Veig la llum que més brilla,

llum del cor que encén els ulls,

llum de bondat, llum d’amor…

Vaig al bosc amb tu, ara és l’hora, 

és ple de brots tendres, és ple de verds 

de la més preuada primera esperança. 

Al bosc, observo el somriure dels teus ulls,

que ha pujat dels llavis i s’ha quedat,

tot per recrear-se amb la llum que li arriba del cor. 

La teva llum, el teu somriure, 

el verd del bosc a punt,

gaudint del teu meravellós resplendor…

 

Tarragona

Es bonica, atractiva, acollidora, mare, romana i romàntica per naturalesa. Després d’una setmana llarga per La Ràpita, ja som a casa, ja hem fet el primer tomb pel Serrallo, pel barri, per la ciutat, que continua amable i tranquil·la, sana i generosa, per mostrar els seus punts d’interès, que són autèntiques delícies culturals, naturals, històriques… Som a casa, a Tarragona, gaudint de tot allò que comporta el ser-hi. He tret al balcó de la terrassa la bandera del Barça, ja sóc aquí, els meus amics culers faran un somriure, quan la vegin onejar de felicitat, tot i olorant la lliga…

L'amor no marxa

Alguns diuen que l’amor se'n va però ella es queda, també algunes diuen el mateix però és ell qui es queda. Jo que sóc una mica romàntic, crec que l’amor no marxa, són ells i elles que, com els nens, no se n’adonen de la felicitat de la que poden gaudir i que tenen al seu abast. L’amor, com diria el poeta, persisteix en cada bri de cosa… només cal reparar en aquella cantonada fosca on ens vam fer el primer petó, aquella música lenta amb què, per primera cop, semblava que et deixaves apropar una mica, aquella matinada que volies accelerar perquè es feia etern el moment de tornar-la a veure. L’amor és en aquell bon dia amb petó i cafè, en aquella mirada silenciosa, tendra i natural que et diu que és allí i que, com tu, és complau en complaure. L’amor és aquella flor groga de Sant Josep que s’apunta a la festa, aquell clavell que regues perquè saps que conserva l’aroma autèntic d’abans, aquella rosa blanca del roser de casa que és la imatge permanent de la teva pulcritud i bellesa natural. L’amor és en cada bri de cosa que hem estimat i compartit de sempre…

Molt de Barça

L’equip femení ja és campió de lliga i a punt per jugar la final de Champions i la final de la Copa de la Reina, són especials, úniques, molt i molt bones. El masculí acaba de guanyar al Reial Madrid, per quarta vegada consecutiva en la mateixa temporada. Per a un culer, guanyar els merengues sempre és un motiu de satisfacció i aquest any ho estem gaudint com cal, tot i que el senyor àrbitre d’avui i els del VAR s’ho haurien de fer mirar, a més ho ha vist tot el món i han quedat ben retratats. Manquen 9 punts per acabar la lliga i en portem 7 al Madrid, bé, la lliga és més prop, així que molt bon Barça, meravellós jugant en plan Masia i fent gaudir a tota la "culerada"…

En aixecar la vista...

Hi ha una música que sembla ser aquí des de sempre, no molesta, no t’atabuixa, fins i tot a cops ni l’escoltes però, en un moment donat, et resulta altament agradable. I en aixecar la vista, els quadres del nostre fill, de diferents edats, els pares, els avis, alguns amics… tots són aquí de sempre i passo pel costat cada dia i no me n’adono fins que, de cop i volta, m’aturo i faig un reconeixement lent i agradable, m'omple de tota mena de bons records i el meu cor brolla agraïment per tot…

Dinar d'aniversari (2)

Lloc, restaurant “Can Mañá”, de La Ràpita, comensals quatre, la Teresa i jo, el nostre fill, Pere, i la cunyada Marcel·la, germana de la Teresa. Teníem reserva i puntuals a les dues ja érem allí, a més ho teníem clar, volíem un menú Mañá amb un vi blanc de Batea, i així ha estat, tot fresc, tot bo, tot ben fet i ben cuinat, fent d’aquesta mena de menú degustació, que acaba amb un deliciós arròs pelat, una meravella i un cant per als sentits. Ho hem segellat amb unes postres de la casa i un cava brut per brindar per la salut de tots els comensals i de la família i els amics en general. De nou i de sempre moltes felicitats senyora meva, per molts anys més, sempre gaudint en la pau i el bé habitual…

Seguim per La Ràpita

Ahir pel matí vam visitar EL museu de miniatures de “Juanito Cartes”, un senyor del poble que ha plasmat, amb materials diversos, els indrets més significatius de La Ràpita, val molt la pena de veure. Avui hem anat a l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona que, tot i ser una mica empinada, s’arriba bé amb el cotxe. A part de l’Ermita, hi ha molt bones vistes, un museu i una ruta per veure pintures rupestres força interessants. A la tornada hem passat pel Freginals, on hem dinat al restaurant Racó del Montsià, un lloc que ens havia recomanat el nostre fill i que no ens ha defraudat gens ni mica. A la tarda hem anat a veure la subhasta del peix a la llotja. La Ràpita té la flota pesquera més important de Catalunya, impressionant…

Passejant pel Delta de l'Ebre

Fa un parell de dies que dediquem els matins a recórrer els arrossars, que ja es van omplint d’aigua, i els aiguamolls de la Tancada i l’Encanyissada, tot passant pel Poble Nou del Delta i el Trabucador i arribant fins els Eucaliptus i el Riet Vell, que ens ha meravellat. Hem vist els flamencs, però no tan prop com l’altra vegada que vam venir, que ja fa tres anys. Des de l'observatori del Riet Vell hem fet algunes fotos a ànecs, fotges, polles d’aigua, martinets blancs, camallargues… i als flamencs des del mirador de la Tancada. El Delta és preciós…

Dinar d'aniversari (1)

Lloc, restaurant La Llansola de La Ràpita, de tota la vida, comensals, dos, la Teresa i jo, ens ha atès una senyora molt agradable i ens ha servit un noi molt eixerit, resultant molt bo tot plegat. De primer hem gaudit dels llagostins de La Ràpita, de merescuda fama, servits en una mena de corall posat damunt d’una safata, a més de molt atractius i ben presentats, eren frescos i fets a la planxa, més bons impossible. De segon hem fet un arròs pelat, que feia molt temps que no en menjàvem, i realment ho hem encertat, l’arròs estava al punt i tenia tot el sabor del mar. Ho hem regat amb un vi de Batea (Terra Alta) que ha donat bon joc. La Teresa s’ho mereix tot…

Aniversari de la Teresa

Sempre dic que la Teresa és molta Teresa, ella sempre va més enllà de tot plegat, i ho fa sense moure un dit si no és per nodrir la intensitat d’aquella bondat que flueix de la bona gent, com un aroma de primaveres renovades del millor caliu. Avui celebro un any més de Teresa, és com allò del regal diví, és com aquell arbre de ombra amiga prop del roser de roses blanques, en ella tot és silenci meravellosament expressiu, ella és aroma pur i net, sa, original, únic. Moltes felicitats, gràcies per tota tu, que has fet de la nostra convivència un refugi de pau i d’amor sublim, etern…

Dia de la mare

La meva mare era una persona entranyable, sempre se li notava aquella cara emocionada quan veia que el seu constant esforç en mi tenia algun resultat positiu. Jo l’he vist plorar de felicitat, l’he vist lluitar fins a l’extenuació per la família, l’he vist donar la cara per la veritat, i ho ha fet sense cap por i amb molta dignitat. La mare ha estat sempre el meu àngel de la guarda, fins i tot ara que ja no hi és és el meu punt de referència i reflexió més preuat. Dia de la mare, cada dia és el dia de la mare, de totes les mares sempre impagables…

D'IMSERSO a la Ràpita

Per a nosaltres, que som de Deltebre, anar d’IMSERSO a La Ràpita sembla una mica còmic, però a nosaltres ens fa tanta il·lusió com aquells que tornen a casa per poder gaudir, de nou, de tanta meravella. La Tancada, l’Encanyissada, el Riet Vell, el Trabucador… són algunes de les coses que es poden veure, a més de gaudir dels seus famosos llagostins i la resta de la nostra cuina extraordinària, com l’arròs del senyoret i altres versions i totes bones. Bé, dilluns anem cap allà, cofois i en bona hora…

De la mà pel bosc amic

La miro, em mira, ens veiem, marxem, desapareixem, anem de la mà pel bosc amic de pins i esquirols que van volant de branca en branca. En un no res arribarem a la font, que té una petita bassa d’aigua amb nenúfars i alguna granota prenent el sol damunt les seves fulles generoses. Seurem al nostre banc de pedra, contemplarem com raja l’aigua i escoltarem el cant dels ocells en festeig…

Temps per deleitar-me

Voldria aturar el temps, si més no, no adonar-me’n de la pressa que porta, voldria gaudir com cal del mes de maig, del niu de les orenetes del meu balcó, de les orquídies que ja han fet tot el miracle de la seva meravellosa resurrecció. I amb el temps aturat, assaborir la matinada al llit, escoltar el cant dels ocells del meu pi, olorar la tarongina del meu hort, les roses del pati i els clavells de la finestra, que són parada obligada del bon gust. Temps per gaudir, per contemplar, per deleitar-me…

El meu espai ets tu

Un petó a les fosques, i un altre amb llum i cafè, la llum dels teus ulls, la llum dels nostres cors. Un tercer petó de sant volem per celebrar la generositat de l’existència, la proclama de l’afinitat de la nostra relació, tan natural sempre. Fem o no fem el que sigui, sols o bé junts, però tenint sempre el nostre espai, que mai és ple si no ens tenim prop. Sovint penso que hem fet una vida a dos basada en realitats indiscutibles d’amor i pau…