Caminar pel poble

Camino pel meu poble, que ja gairebé no té res a veure amb els meus records de la infantesa, però a mi m’agrada anar a veure on eren els llocs que més freqüentava, les escoles del Centre, on mai oblidaré el meu mestre Don Santiago Candela, el camp de futbol de La Mingola on La Cava a tercera divisió tenia un equip molt competitiu, l’estació del tren de via estreta que ens duia fins a Tortosa, el Salat on anàvem a jugar a futbol, el canal de terra on ens banyàvem i ens ho passàvem pipa, i també el cinema Rialto i el d'Arturet, el de dalt i el de baix, com dèiem tots…

Aquell home

Aquell home que dorm als bancs de fusta de cara al sol i es neteja a la font pública, aquell home amb la barba de sempre i amb la roba estripada, aquell home que menja de la fruita que no es a la venda, aquell home que fa cara d’haver patit tot allò que la vida et pot negar, ara, en aquests dies que fa fred de debò, fred d’hivern de desembre cru, sembla que ha desaparegut, no es veu pels seus llocs habituals i jo vull pensar que aquest any l’han convençut per anar a algun lloc, si més no amb sostre i fora del perill de les temperatures extremes. Bon any nou a tots amics!!

Demà, "calent"...

Aleshores, quelcom, llurs, tot pot ser, tanmateix… així que demà és el dia, aquell dia que sempre arriba i la Teresa solemnitza les nostres inquietuds i fa calent (col, arròs i fesols) i ho fa amb cua de porc, que és el que trobem més bo, carregat de col, amb fesols de l'hort i arròs del Molí de Rafelet, que és el millor. Bé, com podeu veure és un dia memorable, només cal que acompanyi el temps i faci fred de desembre, fred de bon hivern, on el nostre plat de capçalera més significatiu és magnifica total…

Grans records

Aquests temps sempre em porten a la infantesa on érem tots, pares, avís, amics, veïns i, en tancar els ulls, veig els regals de Reis, la meva pilota, com a reina d’una il·lusió, que persisteix fins avui. L’àvia a la botiga, l’avi a l'hort, la mare a la cuina o cosint amb el seu gran grup d’aprenents. El pare a Buda treballant a la pesquera. Veig als nens del meu temps, jugant a futbol amb la meva pilota nova. L’àvia feia un coc ràpid i un d'escaldat, la mare un braç de gitano de crema o un braç de Fabiola rebò…

Un riu en pau

He anat a veure el riu, abans l’emoció de la terra, els horts, faves, carxofes, taronges, etc. El riu, lo riu Ebre, al seu pas per Deltebre, és un espectacle, avui fins i tot m'ha semblat que anava en direcció a mar. No he vist saltar cap llissa, no he vist creuar els flamencs, ni tampoc cap ànec amb la seva parella, o fins i tot amb aneguets com he vist altres vegades. Tampoc hi ha motos aquàtiques, bé un riu amb molta pau…

Un món que no va enlloc

Palplantat com un arbre, davant de la incoherència d’un món certament incomprensible, caldria remoure’l, fer caure peces, les que dominen patèticament aquest món que no va enlloc. Com és possible que manin aquesta mena de personatges, com és possible que els hagin triat, com és possible que no s’aturin les guerres i cada dia morin nens i persones que no tenen res a veure? Un món que no va enlloc, on fa molta por de viure…

Sóc a casa

Després del pont de l’Ampolla, l’esplanada del Delta, un tancat amb aigua és ple d'ibis… és força interessant perquè quan jo era petit no n’hi havia cap. Arribem a casa, em ve la imatge del pare esperant a la porta, la mare a la cuina fent algun plat de cullera a gust del nen. La casa fa olor de mare, fa olor de tendresa, naturalitat, amor total. Sóc a casa, sóc a Deltebre, sóc als orígens de tot, aquí vaig començar i aquí faré el darrer viatge final…

Som a Deltebre

Tothom que no hi és quan sóc a Deltebre en són més prop. En Pere li dirà a la Teresa que faci menjar de mama i la mama ja té el programa una mica fet. És allò dels galets i l'espatlla de xai, els canelons de rostit a la cassola, calent (arròs, col i fesols), un suc d’anguila grossa, sípia amb patates, etc, més els entremesos espectaculars que sol fer la cunyada. Bé, ja se sap, cal respectar les tradicions, fins i tot intentaré que facin paracotes, ja que no sóc massa dels dolços i dels torrons habituals…

Avui és festa

És festa, l’escola del Serrallo és buida, és l’hora dels coloms i les gavines que a la nit donaran pas als estornells. Quan l’escola tanca s’omplen les places i els parcs infantils de canalla, el barri pren una altra vitalitat. A mi m'agrada, fins i tot surto i m’apropo i gaudeixo dels partits de futbol improvisats, o de veure als nens als gronxadors on s'ho passen pipa. Per a mi la cridòria eufòrica de la canalla és molt reconfortant, els nens han estat la meva vida i un aprenentatge constant. Molta salut i amor amics!!

Aquell amor

Aquell amor de tothora, gairebé inconscient, fresc, natural, que surt del cor però sembla beneït per una ànima superior que fa habituals i meravelloses totes les sublimitats de l’estimar... Ara, en aquests dies, on sembla que tothom ja és oficialment bo i encara fa un esforç en ser millor, convido a la reflexió i a gaudir de la felicitat de veure com fem més feliç el nostre benvolgut entorn…

Un Sant Volem...

Hem volgut celebrar amb un bon dinar el Nadal abans de què, com diu la dita, “Cada bèstia vagi al seu corral”. La nostra bona amiga i nosaltres, hem anat al restaurant Les Veles de Calafat, per fer-nos una mica d’homenatge amb el seu arròs de llamàntol i unes postres de pastís de xocolata que són una delícia. Bé, la nostra amiga és com un regal diví i passar alguna estona amb ella et revitalitza i t’omple de pau i de bé per veure la vida d’una altra manera. Bon Nadal a tothom i molta salut i amor!!

El Barça femení guanya al City

Grans, molt grans les jugadores del Barça femení de futbol, confesso que em tenen el cor guanyat i no em perdo cap partit d’aquest equip. Contra el City han tornar a demostrar que, a més de la seva qualitat indiscutible, tenen una entrega total, corren i pressionen per tot el camp, fins al punt de recuperar la pilota en un no res. Al City li van fer tres gols, però podrien haver estat set o vuit ja que la seva jove portera va ser la millor del seu equip fent aturades miraculoses que mereixien acabar en gol. Bé, ja que l’equip masculí és com el Guadiana, almenys elles ens fan gaudir d’un gran futbol, total…

Aquelles persones

Una proximitat, una companyia, un somriure natural sortit del cor, una paraula d’aquelles que, com he llegit avui per algun lloc, també abraça. Persones positives que et fan sentir bé, persones amb l’aura blanca que mai resten i sempre sumen pau i netedat per tot l’entorn. Diuen que la neu neteja, hi ha persones que sempre aporten llum, i ho fan des del cor, emprant aquella llum que no tothom és capaç de deixar brillar com caldria…

El bosc i la mar

La mar escolta la música del bosc, ell li ofereix el cant dels ocells en festeig i el seu vol amb palla al bec per fer-se el lloc per pondre-hi els ous. A la tardor una brisa suau fa volar les fulles decadents per donar vida a la resurrecció de la primavera, que es reafirma amb l’estiu. Ella li ofereix la parsimoniosa calma del silenci al sol amb la intervenció d’unes notes greus en forma de tempesta. El vent fa que sembli que es barallen, però la calma sempre fa que s'abracin en pau…

Un dilluns agradable

Els dilluns el bar “Hola, ola”, dels nostres amics alemanys, fa la festa setmanal i nosaltres hem aprofitat per recuperar un clàssic. Hem anat a la Pineda, al bar Sanchís, on tenen els millors croissants de tota Tarragona, així que cafè amb llet i croissant, i ho hem trobat tan bo que hem repetit, tot i que ja eren gairebé les 11 del matí. Després hem anat a veure el pessebre de sorra, que aquest any celebra el 25è aniversari i ho han celebrat fent un bon treball. Evidentment no hem dinat, si ens entra gana farem una mica de berenar i prou. Ha estat un matí molt agradable…

Potser una afinitat...

Aquells temps en els que tenia, fins i tot la pretensió d’accelerar la matinada, la nit s’havia fet llarga i divertida perquè, al no poder dormir gaire bé, ho aprofitava per recordar-te, per presenciar-te, per contemplar-te i assaborir-te amb tot el plaer de la meva solitud esperançada. Obria els ulls amb un somriure, tot i que no eres al meu costat, potser el cafè el farem junts, potser farem una passejada, potser una paraula, un somriure nou, una complaença, una afinitat que ens permetrà viure l’amor total…

Una olla de brou

Ja és nota l’hivern, aquest cap de setmana obriran totes les estacions d’esquí, aquí per la Costa Daurada també ens fa agafar un bon abric. La Teresa ha fet la primera olla de brou, amb carn d’olla i verdures variades, en fa per a dos o tres dies i, en aquest temps, és molt apropiat i sempre et ve de gust. El plat de sopa amb fideus de cabell d’àngel em recorda la que feia la mare, només amb pollastre de casa i verdures de l’hort, on destacava l'oloreta de l’api que m'encantava i sempre me’l menjava jo…

Veure nevar

Fora bonic veure, si més no, una enfarinada, contemplar la caiguda d’uns quants flocs de neu, amb aquella calma parsimoniosa, sense fred, i experimentant aquella sensació màgica del famós desembre congelat. M’imagino a la Teresa i a mi amb el nas pegat a la finestra mirant bocabadats com cau la neu i demanant un desig de pau i bé, tan net i tan blanc com són tots els carrers dels pobles i les muntanyes veïnes que es veuen encara més plenes i molt més blanques. M’encanta la blancor de la neu, tot i que a Deltebre i a Tarragona difícilment podem veure nevar…

De Castelló a Tarragona

Hem esmorzat a l’hotel i a tres quarts d’onze ja fèiem camí cap a Tarragona, on hem arribat a quarts d’una aproximadament, només un ruixadet a l'alçada de Deltebre i després calma fins arribar, on ja fa una estoneta que va plovisquejant sense massa intensitat. Hem passat pel super per omplir la despensa i hem dinat a casa fent ja una mica de bondat . Bé, ja som a casa, és allò de la migdiada a la meva butaca reclinable, a més de tenir-ho tot a punt i a mà. Nadal és a tocar, m’encanta la vida si hi ha salut en pau i bé a tot l’entorn. Una abraçada a tothom!!

Seguim a Castelló

Avui ha fet un dia fred i ens ho hem emprès amb molta tranquil·litat. Hem agafat el nostre cotxe i hem fet un tomb pel port pesquer, El Grau, hem fet alguna foto, hem pres un cafè i m’he comprat un gorro pelfat que va molt per escalfar les orelles, que és el primer que se’m refreda. Bé, hem tornat a agafar el cotxe i cap a l’hotel, no feia dia per fer grans passejades. Cap allà a les dues hem baixat a dinar al mateix lloc i, com sempre, hem dinat força bé. Demà ja marxem cap a Tarragona. Han estat uns dies molt agradables i molt tranquils, en un hotel que val molt la pena i que recomano…

Som a Castelló

Hem esmorzat a l’hotel, excel·lent, i després hem anat en bus fins al centre de la ciutat on hem fet fotos a tot allò que ens ha semblat interessant, el teatre, el casino, diferents estàtues de personatges relacionats amb la ciutat, fins que hem arribat a la Plaça Major on és l'Ajuntament, la torre del Fadrí, de gairebé 200 graons que evidentment no hem pujat, i la Cocatedral de Santa Maria, on ha coincidit que feien un enterrament i no hem pogut fer fotos per dins. Bé, hem fet una bona passejada i hem tornat en bus per dinar a la Birrereria, igual o millor de bé que ahir. Maco Castelló, molt!

De Tarragona a Castelló

Hem sortit diumenge després de dinar i hem anat a sopar i dormir a Deltebre per veure al fill i a la família, i dilluns hem enfilat cap a Castelló, on hem arribat als voltants de la una. Som a l’hotel Silene, que ja havíem estat i és una passada, tenim pagat esmorzar i sopar, i per dinar anirem al restaurant la Birreria al camp de golf Costa de Azahar, que és davant de l’hotel mateix. Bé, ja som a Castelló, hem fet una bona migdiada i ara planificarem aquests dies fins dijous, on visitarem la ciutat i els seus voltants que ja coneixem una mica de quan hi vam ser l’altra vegada.

El poeta enamorat

Voldria ser aquell poeta natural que veu les coses tal com són, però que també és capaç, molt capaç, d'enamorar-se de l’amor, l’amor per tu, per la vida i la natura i per totes aquelles coses senzilles i sanes que li són fidels. El poeta enamorat potser ja no és tan natural, ho veu tot més bonic, amb més llum, amb més color i, aleshores, és capaç de plasmar- ho en els seus poemes en prosa, on la la poesia és sempre molt present…

Vent

Volen les fulles, fa vent, xiula amb una mena d'udol planyívol que sembla anunciar que pot fer mal. Penso amb el meu Delta de l’Ebre, que sembla ser el menjar preferit del mar en temporal, també amb la barra del trabucador a la Ràpita, on es trenca fàcilment amb les ventades. Volen les fulles, acabaran de caure i els arbres es desfullaran per rebre l’hivern…

La meva vida

Encara no són les set de la tarda i ja és de nit, la plaça és buida, un gosset petit, d’aquells que tenen mala llei, burda sense parar, se sent el pas d’un tren que no para a Tarragona. Avui he caminat molt, he fet més de 6 km i també he fet una hora de bici estàtica, la qual cosa vol dir que vaig ben servit d’exercici, tot per compensar una mica el que he menjat de més i no massa coherent d'aquests darrers dies. Bé, tornem a l’amanida i la planxa, tot i que dilluns marxem uns dies a Castelló…

La meva sort

He vist que arriba el dia, surt el sol, 

i tu, en obrir els ulls, el fas més ric. 

El somriure més fi i més net, el petó més dolç, 

el cafè que compartim, curt i carregat, 

que ens fa seure cara a cara tot sabent que hi som, 

que ens sabem i que ens sentim, 

com sempre o potser com mai, 

perquè com més passa el temps 

més me n’adono de la sort de la teva proximitat, 

de la teva companyia, del teu amor, 

que gairebé s’apropa al meu, 

i ho fa a bon pas, sublim, genial, diví…

 

Lloança a l'ou ferrat

Els més clàssics són amb patates fregides, però també són bons amb l’arròs a la cubana,  amb bacó o amb arengada fregida, també lliguen molt bé amb les baldanes (botifarres d’arròs) o amb llonganissa. Tenen la seva gràcia en les diferents modalitats dels ous estrellats, coronant unes atractives muntanyes de patates fregides i pernil. Avui fins i tot en aquells entrepans on hi ha de tot pots trobar-te algun ou ferrat. Bé, confesso que no en solem menjar sovint, però sí que alguna vegada ens fem un homenatge i ens fem un parell d’ous amb patates fregides…

Aquella veu

Aquella veu de la consciència… La veu de la mare, la mirada còmplice del pare que pren la paraula per reforçar el que ha dit la seva dona i donar encara més fermesa a aquella convicció  que han tingut a bé anomenar la veu de la consciència. La veu del bon amic, aquell que sempre hi és i et diu tot allò que a cops no vols escoltar, però que saps que és la més pura realitat, tot allò que ja era al teu interior…

L'amor escalfa els cors

És bonica la llum de la nit, sobretot quan la presencia una imaginació sana i racional, producte d’una afinitat total. És ferm i molt enriquidor el pensament, els ulls tancats, la ment desperta, per fer palesa aquella evidència que diu que és de nit quan hi veig més clar. Avui veig que la lluna brilla especialment, ja és hora de parlar de l’hivern, l'amor escalfa els cors, no els hi cal el sol fogós de l’estiu finit…

Vaja setmana de bon menjar!!

Tot va començar dijous amb l’esmorzar d’amics que, tot i que és mensual, ens solem passar una mica. Després hem anat a La Montoliva per inaugurar la temporada dels calçots, amb xai, evidentment, i aquelles meravelloses postres de codonyat amb mató. Dissabte hem celebrat l’aniversari del nostre fill i ho hem fet al restaurant Les Veles, amb un extraordinari arròs de llamàntol que l’hem trobat espectacular i el seu pastís de xocolata és tot un plaer pel paladar. I per acabar-ho d'adobar tot, avui la Teresa ha comprat musclos de Deltebre i un rèmol i ha fet un suquet immillorable. Bé, ha estat una setmana molt saborosa, ara bondat…

Que vagi de gust

Hi ha menjars que, al provar-los, t’impacten de tal manera que després et ve de gust recordar amb gran plaer. El pernil a Sevilla, maduixes amb nata a Salou, llagostins de la Ràpita, suc d’anguila només amb alls tendres i Julivert a Deltebre, un rèmol que ens vam cruspir a Cudilleros, un besuc a Santurce, una teula negra de costelletes de xai a Jaca, un suc d’angules també a Deltebre, unes postres de codonyat i mató, pastissets fets a casa de la sogra i, com no, el Magnum de xocolata,amb tres textures diferents que és espectacular de bo. Bé, podria seguir però com a mostra ja serveix…