De braços creuats com si tingués fred,
la mirada perduda pels arreus infinits,
l'home busca sempre el seu espai...
Darrerament tinc a la ment, sovint,
la finestra de vidres nets i grans
per veure lluny i bé i clar...
també un jardí de prop de verds.
Penso en la visió escampada a fons,
sense entrebancs, ni turó, ni cim.
Reparo, com sempre que volo, nostàlgic,
amb les planures màgiques del Delta.
A cops, em pregunto el perquè
de la seva claredat de cap, la seva llum,
el seu enginy i visió llunyana...
Diria que aquella terra no té ecos,
allà la parla i la música dels seus sons
no ensopega i retorna, hi és i es queda...
Recordo una partida d'escacs amb un pagès...
que em va donar un bany de camins i claredat,
que tot i tenir uns dits com a llonganisses,
em va deixar distret, bocabadat.
Repeteixo, no hi ha res que t'amagui l'infinit.
Es nota, no? Ahir vaig ser a Deltebre
i, en baixar del pont alt de l'Ampolla,
en un dia clar de vent netejador,
la immensitat dels arrossars marronosos,
farcits de fumarells i camallargs,
estornells i esplugabous,
milers de gavines i algun bernat majestuós...
Vaig anar a Deltebre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada