divendres, 31 d’agost de 2012

No caldria...

Sempre he pensat que la llengua, qualsevol, mereix un respecte. Normalment, un parla com els pares, com els avis, com al poble, i així li van ensenyar a resar, a agrair, a protestar, a buscar les seves formes de vida i veritat... M'encanta veure l'andalús que es llença a parlar en català, també em recordo a mi mateix fent un gran esforç per enraonar en castellà amb més propietat. És riquesa, és cultura, és respecte, és convivència.

Tinc una gran admiració per la gent que s'expressa correctament i estima la seva parla i la defensa com una propietat fonamental. Igualment, els escriptors, mestres de la ploma en un principi i ara del teclat, que han tingut i tenen cura de l'idioma, i l'han mesurat i han emprat els mots correctament, morfològicament i sintàctica. És per això que considero que no caldria que alguns acadèmics, tipus Cela (+) o Pérez Reverte, a qui llegeixo últimament, facin anar tot un seguit de paraulotes malsonants que desvirtuen la plasticitat i l'alçada de qualsevol de les seves meravelloses narracions.

Impressiona, també, la capacitat oratòria que tenen la majoria dels polítics, fins i tot per negar les evidències. Recordo que, als principis de la democràcia, als mítings que feien els partits, tots em convencien i, després, tots em defraudaven... però això ja seria una altra història. La idea d'avui és que a l'autor consagrat tampoc se li escauen els mots esfereïdors i malsonants...

Ell

Així anomenàvem, els nois del poble, al protagonista de les pel·lícules, sobretot de l'oest americà. Era el guapo, el valent, el més ràpid i el més llest. Mai demanava la paraula, la prenia i hom l'escoltava, amb una actitud entre por i respecte que feia de l'heroi un centre d'atenció on la trama de la història es desenvolupava sempre amb la seva intervenció. Alt, molts cops ros, sempre prim i amb els dits llargs, fàcils en la confrontació, àgils en prémer el gallet del Colt reglamentari. Normalment era el xèrif, però també podia ser l'ajudant, o el foraster, típic caçador de recompensa que, tot i que no és ben vist el seu ofici, si atrapa el dolent, la canalla acaba aplaudint. Porten la cartutxera amb pistola al lateral, o dues, més avall del cinturó, pengen prop de la mà, de les mans, a tocar, i així poden desenfundar a la velocitat del llampec...

És ell, de mirada penetrant, barret als ulls o de costat, puret apagat, mocador al coll, barba de tres dies. És el bé, ben fet, a la recerca de l'atracador de bancs i caravanes i assassí perillós. Entra al Saló i demana una beguda. Els dolents, que juguen al pòquer a la taula del costat, remuguen. Molts es veuen la tronada i s'aparten i surten disparats. Tothom tranquil, se'n sortirà, ho han assajat moltes vegades i sempre guanya el bo... fins i tot té temps d'acabar-se el whisky.

dijous, 30 d’agost de 2012

Això s'acaba

Les vacances de la Teresa fan les últimes cuades. Per fi plou, després de tant anunci, ara va de debò. No he fet bici, hem dormit fins a les deu i hem anat a fer el mini de tonyina i el cafè curt, i els diaris, tot i que els d'informació general només visualitzen crisi sense solucions i els esportius de la caverna canten la victòria del Madrid a la Super Copa d'Espanya...

M'encanta la pau dels nostres silencis, que són tot un diàleg d'estabilitat definitiva. Dilluns marxarà a l'escola i es retrobarà amb els que s'aguanten i es gaudeixen tot el curs. Tot tornarà a la normalitat, amb menys Teresa i ma mare que va avançant a pressa feta, i la Mercè que ens fa més lleugeres les lluites quotidianes.

Aquestes pluges de final d'agost marquen ja un pensament de canvi d'estació i, tot i que al setembre encara fa calor, ja tot acoloreix diferent... El Delta canvia de groc d'arròs madur a color de terra marronós passat per aigua, la verema, ja en marxa, també marcarà absència de verds i negres, enguany amb poca collita, però amb gotims més concentrats que faran un vi de més qualitat...

I, com sempre, tot em porta a La Salle, a la meva escola de sempre, al meu col·le, amb els meus companys(es) i els meus alumnes, la meva classe, la meva cadira i pissarra i guix. Em retorno a tot allò que ha estat la meva vida. Gaudiu, companys i nens, de la convivència...
  

dimecres, 29 d’agost de 2012

Ara sí que no...

Que sí, que no n'hi ha un brot, un pam de net, crisi total, absoluta, negació de la veritat i el bon gust, allò bo i bé, és tancat i ja no gaudirem dels seus somriures i atencions: el restaurant Ca l'Amadeu de Vilanova d'Escornalbou ha tancat. En un principi vam pensar que feien vacances, com solien fer els altres anys per l'agost, però avui, en apropar-nos, no hi havia un cartell anunciador d'esperança i la sensació era més aviat d'abandonament... en preguntar a uns veïns ens han confirmat la tristesa d'avui: "Han tancat".

L'Amadeu, pare i fill i la mare i la germana eren allò que en diuen sants de la nostra devoció, per tracte, per qualitat, per servei, per atencions, una família encantadora, entregada en cos i ànima als seus clients, als que coneixia i es guanyava per la cura i disponibilitat total. "Miri si estem bé, que som a Ca l'Amadeu", solia dir-li al pare, i ell feia una rialla de gratitud i amistat. Sóc dels que sol deixar el cor entre cors semblants, entre paisatges i persones a fi de bé, entre climes on sempre fa bons temps i espais on es procura que un estigui bé, atès, regalat, més enllà de la professionalitat, d'allò correcte i bé. Mai enlloc m'han tractat millor, ni he estat més a gust i, realment, m'he disgustat molt en assabentar-me de la notícia. Amics, no puc acabar aquest escrit sense fer palès el meu desig de què tot us vagi bé... i el meu agraïment per tan bones estones amb vosaltres.

dimarts, 28 d’agost de 2012

Sota les moreres

Ella arriba sola, en una cadira de rodes amb motor, i en veure-la tothom corre... li porten una cadira còmoda i un suc de taronja natural amb palla, s'asseu a gust, obre el portàtil, es posa els cascs... és, però no hi és, només una rutina. Arriba un senyor d'aspecte agradable, barba blanca arreglada i cafè amb gel de la tarda... deu ser el seu marit, tot i que parlen pacíficament, la convida a canviar de taula, aquí fa massa ressol, accedeix, fins i tot s'escau algun somriure. Podrien ser alemanys o de la Conca o de l'altra part del Francolí, és igual, m'encanta l'accés a la vida de la senyora invàlida, totalment valuosa i capaç mercès a les meravelles de la tècnica.

Evidentment, estem a La Pineda, on el dia no acaba de despertar i la calor, ara airejada i nuvolada, vol acomiadar l'agost, minsa, abans de les pluges. Sembla que la gent ha desaparegut amb més rapidesa que altres anys, tampoc les platges són a vessar... i aquí, a Sanchís, moltes taules... buides fan pensar que la cosa sona a retirada, que som a 28 d'agost, que el dia 3 formem (formen...) i que el 12 les forces vives, vivíssimes, de l'escola, els nens i les nenes, faran les delícies d'aquests sants homes i dones que són els mestres... Encara no plou, però fa ull cluc i s'enfosqueix, no hi ha passera, vull dir que no passa ningú. Davant meu, la Teresa ha fet un Sudoku hard... és una crac!!

dilluns, 27 d’agost de 2012

Carn de bullir

Al meu poble, Deltebre, que ja el van descobrint, massa de pressa per al meu gust, quan veuen aparèixer un autocar de jubilats diuen: "Això és carn de bullir". Són persones d'una certa edat on la pell ja fa muntanyes i les cames figa, tot i el semblant angelical que fan, algunes, i la fermesa que no volen deixar de tenir, alguns, doncs no diem ja per a la planxa i es veu que la gràcia estar en la bullida d'on s'extreu un meravellós brou. També hi ha aquells personatges a qui anomenem "vells verds", que quan veuen una noia jove, bonica, d'aquelles que té salero, fins i tot per caminar, diuen "Això és bo ossets i tot,com les anguiletes de pantena".

Segons les meves teories, i les de tots, la joventut és gairebé sempre bonica. Recordo que un cop, quan en tenia vint-i-pocs, una senyora em va dir que amb una alçada d'u vuitanta seria irresistible i, clar, no tirava un pam del terra, però tenia una certa gràcia jove. Diria que les noies de divuit, vint anys, vint-i-dos... són un esclat de llum i color, en edat de merèixer i donar, i en donaran de meravelloses vides, també llum, també color, també altament boniques. Comento, sense saber ben bé per què ho dic, que la dona arriba a la seva plenitud als trenta-dos anys. Va ser un temps on esbrinava altres coses a més de l'art. Tot el meu respecte al gènere femení: mares, filles i tietes, cosines, germanes...

Tot cremat

L'Antonio i jo hem fet la primera caminada post-vacances... Tristesa i desencant, tot cremat, tota la part esquerra del camí fins el riu sense verd ni conills, tot socarrimat, negre, patètic. La desolació arriba fins al pont on ens desviem per anar al Pont del Diable, miraculosament intacte, vull dir de focs i altres atemptats... Només una llum de vida ens recorda que la Natura és sàvia, uns ulls de canya d'un verd tendre i valent, creixent ràpid per pal·liar el desencís de la destrucció temerària i miserable. Ha plogut una mica, sembla que aquesta nit passada, i el Francolí torna a semblar un riu que corre amb força... ara més perquè li han cremat les herbes seques que dormitaven pel seu llit. Sembla que l'aigua ve quan ja tot és cremat però, sigui com sigui, sempre és benvinguda i el paratges no cremats feien cara d'agraïment.

Tot i que feia quinze dies que no sortia ni en bici ni per caminar, m'he trobat força bé i he suat molt... he anat al meu pas i l'Antonio, que és un sant home, va al meu ritme i fem un parell de dos de bona conversa i amistat. Si no fa molt de vent, demà farem bici, que també és força agradable. Veurem com pujo el Fortí de la Reina camí de l'Arrabassada i com vaig pel carril bici cap als fars, envoltat del meu mar blau de cel i sal i sol... Feliç inici de curs a tothom! Salut i pau!!

Estança

Abans era una terrassa enjardinada, amb més de vint-i-cinc classes de gerani diferents, a sol i serena, lluint els seus brots fàcils, generosos, espectaculars, igual que les flors de colors intensos, avellutats, Natura viva, real, a tocar de casa i nas, plena ornamentació d'estança i barri... Avui és una sala de maquinetes variades, un joc de tecles i pantalles, cascos i ratolins, que t'agafen els ulls per veure tots els mons, també per aquí t'entren a casa, sovint amb massa facilitat.

Alumini blanc i doble vidre... la tancada ho ha convertit en allò que en diuen una peça actualitzada de la casa, fins i tot tinc taula i cadira des d'on escric algun Parlem de... o faig algun escacs o algun sudoku i puc obrir, a l'esquerra, una finestra corredora, d'aquestes de vidre glaçat, que et deixa veure una mica de barri, un pensament o so de trens i Serrallo, si més no, una mica de mar, almenys l'aroma... Des d'aquí observo les banderes per a tots els gustos i escolto les veus amigues dels nens i no tant nens, veus de col·le amb música d'entrada... penso en l'olor de llapis i la pilota, per mi molt agradable.

Cal dir que he pogut conservar dues torretes rectangulars damunt d'una taula rodona, prop de la llum però que, en tancar, és un hivernacle. Viuen quatre geranis diferents, destaca el blanc... La Natura ha ficat una referència, tothom content. La Teresa és com peix a l'aigua... entre maquinetes variades.

diumenge, 26 d’agost de 2012

A la babalà

Tenia un amic, un bon xicot, un nen gran, immadur... mai posava l'atenció necessària a res, ni la reflexió, ni el seny, tot com raja, com ve, això si, de cara, sense protecció, impassible tot i acabar baldat, tolit, la majoria de vegades... La seva felicitat era la busca i captura del plaer i, en la recerca, tenia els seus minuts de glòria i moltes hores d'enfonsament. Sempre ho intentava i potser algun cop sortia el si efímer que acabava en el més fosc dels negres. Igual eren les dotze de la nit, ell no dormia per la nit, i et trucava... volia anar a menjar rap al Serrallo i, després, el que convingui, sense tenir-ne mai prou, sense fre, sense consciència de realitat, d'aquella que et diu que demà hi ha col·le i això comporta responsabilitat i seny.

Tenia un cotxe gran i llarg, era un fill únic d'un poble petit... ell també era gran i llarg i, fins i tot, bo i capaç d'ensenyar però, molts cops, a classe, te n'adonaves que no havia tingut ni temps de treure's el pijama... No hi va estar gaire temps, això no entrava en la seva filosofia de la vida. De vegades es creia el rei del món, un ésser superior que muntava trobades de persones diferents, al seu mas, només per veure què passava. Vam acabar no sent gaire amics... Aviat vam seguir camins diferents i no n'he sabut res més. Era especial.

La polla d'aigua

Segons el diccionari de la llengua catalana, és un ocell de la família dels ràl·lids (Gallinula Chloropus), de color negrenc i blanc, amb el bec roig i groc i les potes verdes. És bonica, tot un espectacle i el Delta n'és ple... a més, les pots veure amb facilitat entre els guaixos d'arròs, pels marges i, fins i tot, creuant la carretera quan menys t'ho esperes. És una de les carns de ploma silvestre més saboroses i apreciades per les Terres de l'Ebre, sobretot a la brasa. Quan ja són una mica fetes, recorden a la fotja, que és potser més negra i amb el bec blanc i que fan un arròs únic, típic d'aquestes contrades.

Parlant dels animalets de riu i mar i arròs, canals i desaigües, em ve a la memòria, com no, que portava als meus alumnes de quart de primària, a punt de fer els deu anys, a l'Ecomuseu del Delta i allí els explicava coses de plantes i ocells, granotes, anguiles i angules, coll-verds, navalles i marisc de tota mena... els contava com es pescava i els parlava de les trenta-dues espècies de gavines diferents, dels camallargs, esplugabous... Però el comentari estrella, per als profes companys(es) i per a la picardia dels nens d'aquesta edat, era quan els anomenava les "polles d'aigua"... es miraven els uns als altres i jo, impassible al projecte de rialla, continuava com si res... Una abraçada als nens i companyes amb qui he compartit molta vida. Que tingueu un molt bon inici de curs!!

dissabte, 25 d’agost de 2012

Banderes

Una bandera és un tros de tela, ordinàriament rectangular, que serveix com a símbol o insígnia d'una nació, d'un estat, d'una ciutat, d'una dinastia, d'una autonomia, d'una autoritat, d'un partit, d'una associació, d'un equip de futbol...

Mirant el meu barri, des del finestral, aquests dies s'ha vist alguna bandera espanyola... diria que pel campionat d'Europa de futbol que ha guanyat aquesta selecció. Res a dir... jo poso la catalana per l'onze de setembre i la del Barça quan guanya algun títol important. Poques vegades veig, en un balcó,una bandera del Madrid, més aviat posen l'espanyola perquè es creuen el cap visible de la nació... espanyola, evidentment. També, per aquí, alguns ens creiem que som els únics representants de la nació catalana, vull dir alguns del Barça. De tant en tant, n'hi ha un que posa la bandera de l'Espanyol, tot i que té poques oportunitats de celebrar res, però en dóna constància...

Avui, mirant els meus geranis de terrassa, he vist dues banderes espanyoles i, una mica més enllà, incipient, llampant, unes meravelloses barres estelades catalanes, símbol de tots aquells que creiem que som una nació. El meu respecte democràtic a tots els pensaments. Porrera n'és ple i al Camp Nou cada cop se'n veuen més... són boniques, fan patxoca... Alguna cosa es mou...

divendres, 24 d’agost de 2012

L'una i l'altra

L'una és com aquell arròs del Delta, al punt de sal i de cocció, la bondat implícita que fa més gran la condició d'entranyable, la capacitat de la constància per a la progressió constant... Pràctica i natural, sempre suma i fa un aclarit de conceptes des de la lògica més planera. És d'aquelles persones, poques, no n'hi ha gaires, que sempre són solució plàstica i, fins i tot, poètica de qualsevol ensurt i, com aquell que no fa res, t'ha regalat un somriure de propina, mai de suficiència, mai d'arrogància...

L'una és la Teresa, l'altra és ma mare. La Teresa fa de filla, quan les filles són com cal... sempre penso que mai li valoraré prou el que està fent per ma mare, sense una queixa que vagi més enllà de l'esquena dolorida per fer-li tot i bé. L'altra, és l'autora dels meus dies... Era tota empenta i lluita i esforç en el treball diari per la vida i per a què jo la tingués millor... juntament amb el meu pare (+) i la poca salut que han tingut, han complert en escreix els seus objectius.

Avui, la mare és una benedicció que passeja dolcesa per les seves inconsciències... de vegades, ressurt i et regala un bany d'amor, sembla que ho fa per recordar-me que encara controla, vigila, protegeix... sembla que ho fa perquè ho ha fet sempre, ara amb un fil de veu i amb la Teresa i jo prop i aprenent fins que Déu vulgui...

Messi - Ronaldo

Llegia, no fa gaire, que l'egocentrisme és una actitud psicològica que porta a constituir-se un mateix en el centre de l'univers i a considerar les coses en tant que són d'alguna utilitat pròpia. Evidentment, porta implícit un exagerat egoisme, és a dir, un excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a l'interès propi, àdhuc en dany d'altri...

Diguem que estic parlant de Ronaldo... per cert i també cal dir-ho, un extraordinari futbolista, el millor després de Messi i Iniesta. Mai veig un partit sencer del Madrid, només algun reportatge i quan juga contra el Barça... bé, també el veig repetit quan perd... Dic això per treure dubtes, si és que algú en tenia, respecte a les meves identitats, altament configurades i definitives.

Messi és tècnicament pur, un artista en el joc, un model de senzillesa i humanitat. Quan fa un gol, mira al cel i corre a felicitar a qui li ha donat l'assistència. Ronaldo... ensenya la cuixa, ell és la potència i diu que ha estat ell qui ha marcat, l'únic, l'incomparable. Diria que té complexe de nen piscines o Jaumet gimnasos. "Guapo y rico", li tenen mania per això... Ahir va fer una falta i pretenia dir que havia estat una superioritat muscular del seu braç. Cregut i fora de lloc, és l'ídol dels que no són com jo. Per cert, ahir Barça 3 - Madrid 2... i van tenir molta sort.

dijous, 23 d’agost de 2012

Horatio

La Teresa i jo, sobretot a l'estiu, solem mirar algunes sèries televisives, amb metges entre genials i sonats com ara House i Vilches, inspectors(es) de policia, en plan bons de la pel·li, que tot ho saben i fan bé... M'encanta Bones, amb la doctora a qui anomenen "Huesos", també Ley y Orden, Numbers, una calculadora amb cames, o una altra on surt una inspectora que té molta memòria. Déu ni do, també, amb El Mentalista, personatge còmic i profund i espectacular... cerca reaccions i observa allò que ningú veu i enxampa l'assassí com aquell que no fa res...

Però a mi, tots tenim les nostres debilitats, qui m'encanta i em fa riure, sobretot observant les seves màximes expressions de seriositat, és Horatio, protagonista de C.S.I. Miami. Ell mira de biaix, més que mirar contempla la vida i la Natura, cap paisatge li és esquerp, no perd detall, res se li escapa, tot ho té present en la immensitat de la seva retina. Des de la seva obliqüitat, mans a la trinxa, altiu, pragmàtic, surt sempre de la foscor, al moment oportú i desarma, amb evidències demostrables, al dolent de torn. És ell, Horatio, qui mana, el de la veu greu i directa, qui es juga la vida, pistola en mà, per fer justícia. Té la seva gràcia, sobretot els posats còmics de mans i mirades i cos... tot un pèl-roig amb pinta de geni... això, còmic.

dimecres, 22 d’agost de 2012

Pa i circ

De pa no massa i sense perspectives pel tall, això sí, el circ garantit. Ha començat la lliga i el Barça ja ha guanyat de maneta i el Madrid només ha empatat. A més, tenim a tocar, demà mateix, el primer derbi , el primer partit del segle... i tot es paralitzarà per veure la "caverna mediàtica" comboiant la "central lletera". Afortunadament, alguns ho veiem tot en blaugrana que ve a ser el mateix però que, evidentment, a mi em sembla una mica més net.

Potser a partir d'ara la cosina del risc farà pujar l'interès dels tipus i tot acabi en boda, pau i bé, i tinguin moltes bessonades d'Íbex que ens aclareixin la foscor i ens facin recuperar la confiança, sobretot a la Sra. Merkel, vull dir... amb nosaltres. Penso que la situació política i econòmica és altament delicada, no hi ha un euro ni per a fer cantar un cec, i van mossegant la llengua catalana, separant nens i nenes a les escoles i retallant... aquesta és l'única solució que donen, perquè tenen molt clar que la caritat comença per ells mateixos i ells no es retallen, almenys en la proporció que caldria. Hi ha molta Espanya blanca i, tradicionalment, ha convingut desviar atencions, distreure el personal. Molts anys s'ha anat tirant "con poco pan y mucho circo"... Ara al circ hi ha un Barça que pot plantar cara a tota la llet en calci, omega i vitamines, munyida a les vaques de la Caverna...

El futbol m'agrada i em distreu, i entenc que alguns hagin pogut mamar Madrid amb la mateixa intensitat que la meva família i entorn mamàvem Barça, però és això, només futbol. Aquests darrers anys, quan només s'ha jugat a futbol, els hem guanyat força bé... Guardiola els ha fet algun vestit a mida, per emmarcar. Quan no es juga a futbol i la impotència tècnica dóna lloc a la potència física, i l'àrbitre no és neutral, doncs... passa el que ja ha passat en alguna confrontació per oblidar, on un ull d'un entrenador va anar a buscar el dit de l'altre per ficar-se'l dins i la mà d'un jugador es va posar sota la bota d'un altre...

Es pot guanyar, perdre o empatar... i jo poso la bandera del Barça quan guanyem alguna final important, vull dir a la finestra... d'altres posen l'espanyola, vull dir de bandera. Sembla una confrontació Catalunya - Espanya i, evidentment, no ho és. No veuria malament un Comunitat de Madrid - Catalunya, on sortirien molt malparats, ja que la majoria de futbolistes Campions del Món i d'Europa són catalans. Bé, com ja sabeu, a mi m'és igual que guanyi el Barça com que perdi el Madrid... La vida és això, èxit, decepció, indiferència, caure, aixecar-se, il·lusionar-se... Ahir vaig veure el Barça: estic il·lusionat!!

Tot igual, però a 40º

Tarragona és Tarragona, com Puyol és Puyol. M'ha despertat un sorollet de ma mare... de vegades la sento i no és, però ara sí, tenia sed i tossia una mica, de gola seca, li he donat aigua i li he dit que aviat la vindrem a aixecar, li he fet un petó... li agrada. S'ha quedat tranquil·la. He fet el talladet, he preparat tot, he despertat la Teresa i ja sóc a taula esperant per anar a per ma mare. Tinc totes les finestres obertes i no hi ha massa soroll, algun tren que xiula, algun nen que xiscla i alguna mare que els recull per anar a la platja o a la piscina.

Fa molta calor, sembla que fins el cap de setmana seguirà així, no corre ni un alè d'aire, és com per tancar-ho tot , posar l'aire a 22º i després a 25º i no sortir de casa en tot el dia... És temps d'aquells quan les gotetes de suor viatgen per l'esquena i tu notes els recs escalfats i gens agradables i vas volant cap a la dutxa per a què, poc després, et torni a passar el mateix. Per això, l'aire condicionat és qualitat de vida total cinc estrelles...

La Teresa ha baixat a fer un cafè, és el seu torn, ja que no tindrem la Mercè fins dilluns. La mare regira papers damunt la taula. Jo escric, he posat l'aire. Vam tornar a tenir notícies del Pere i la Mar, estan bé, en conten i no paren d'aquest Parc Nacional del Kruger... la Mar diu que el Pere, bocabadat i amb la càmara a punt, fa fotos i grava tot el que pot. Estan bé, ho passen bé, i jo sóc molt feliç de veure-ho, tot i la preocupació pel llarg viatge i la perillositat dels temps que corren. L'últim cop, hem contactat des de Maputo, la capital de Moçambic...

L'aire comença a fer-se notar... això és una altra cosa, es respira millor i ja et pots moure una mica i fer alguna cosa. Quan vingui la Mercè aprofitarem per anar a la platja alguna tarda, alguna vitamina D, algun biquini... perdó, alguna passejada, algun xampú fresquet. Tot seran tardes amb la Teresa, que sempre resulten, estan bé, millor, total, com ça!

dimarts, 21 d’agost de 2012

Germans

Sóc fill únic i el meu fill Pere també ho és. El meu pare eren onze germans i la meva mare tres. Sempre m'he preguntat com deu anar una vida, una taula plena amb alguns Bonet Margalef, tots dient-li mare a la meva, que també és la seva, i igual al pare. Un grup de persones amb la mateixa sang, amb les quals jugues i xerres i convius amb gelosies i d'altres reafirmacions d'egos. Diferents, però sempre especials, sempre fent "rogle", com diem al Delta, que vol dir que ocupen espai i generen respecte...

Suposo que un germà ha de ser, deu ser, un conseller, un confident, algú amb qui pots cercar veritats i solucions, amb la certesa que, no solament no et trairà, sinó que farà el que calgui per fer-te obrir els ulls. Algú va escriure allò de "la força de la sang" i ha de ser una delícia quan aquesta és com cal, però també hi ha algunes afinitats de germans, de líquids bruts i recs nefastos, units per fer mal... també alguns casos de desavinences que aquesta mateixa força, envoltant, protectora i altament sentida, es transforma en l'ira i l'escarni més brutal.

Ara que tinc temps penso en aquestes coses: una vida amb germans (es), o que el Pere fos nena, o la Teresa rossa, o jo intel·ligent i alt... Ara que tinc temps, me n'adono que no em puc queixar de res, només donar gràcies a Déu per tot el que m'envolta, també i molt... als Germans de La Salle.

Ja som aquí

Conxita em va portar tomàquets d'amanida, Teresita préssecs de La Galera, Teresa albergínies blanques (no n'havia vist mai) i Ricardo em va ajudar a carregar a ma mare al cotxe... i ens vam acomiadar entre petons i abraçades, fins la propera ocasió, a reveure... diuen per aquí. Uns minuts abans de marxar, encara va venir Rosendo i em va regalar mig sac de musclos i en vaig repartir una mica...

Ja som aquí... allò m'agrada, és la meva terra i aigua, però avui, als 65 anys i mare incorporada, gràcies a Déu, la Mercè de vacances i la Teresa com sempre, en plan meravelloses múltiples utilitats, doncs... estem millor aquí. Després de respirar Delta i veure'ls a tots i totes, ara toca casa de Serrallo i escullera, de Walter i Lourdes, Arrabassada i Pont del Diable, Balcó i Mercadona...

Ahir, ja vaig veure a Fèlix, que segueix sent un encant de criatura, això sí, com un llum de ganxo. També vaig veure l'Antonio que venia de la platja dient que fa tota la calor del món. Avui ja he fet el talladet descafeïnat i amb sacarina reglamentari, he llegit els esportius i hem parlat del temps amb els habituals. Ara aixecarem a ma mare i, un cop guapa i neta, li donaré l'esmorzar, la Teresa anirà a comprar i ens anirem posant a punt per l'inici de curs... segons qui començarà curs... i jo seguiré tot d'aprop i seré un gran pro incondicional...

dilluns, 20 d’agost de 2012

Comiat

Aquesta tarda, quan el sol perdi cremada, enfilarem cap a Tarragona, la meva estimada mediterrània i romana i romàntica... Tarragona. Hauran estat vuit dies de Delta i família, joia i paradís, i calor... hem agafat en ple la quarta onada de xafogor humida, pròpia d'aquest temps, però aquest any s'està lluint d'allò més bé. Ha estat bé, hem vist a tots i totes i hem sentit olors i alès del poble, aquell que t'ha vist néixer, persones que quan et donen la mà o et fan un petó transmeten sentiments parells i en harmonia amb els teus. Fa un parell de dies que ens anem acomiadant dels llocs, mai un adéu per sempre, però durant el curs només podem venir algun dimecres, quan la Teresa té lliure per les tardes. Nicanor ha estat el millor espai urbà: fresc còmode, tot en pau i qualitat. Però també hem redescobert unes moreres prop del riu, amb una vista panoràmica que es fa mirar amb tot el goig del món.

Ma mare s'ha trobat prou bé i ha estat distreta i protagonista, repartint dolcesa a tothom. Hem trobat a faltar el Pere i la Mar, i a Teresita de Tarragona i la seva família. Als que no hi són els he tingut tan prop que molts cops m'acompanyaven i m'enfortien i m'alegraven. La família i el poble són la sang i la vida, són allò sa i sincer, és allí on n'hi ha dels teus, i tu parles con ells, o parlaves, i sentes i entens les expressions i comprens les actituds... El poble, amb respectes i enveges, amb tot el valor del veí a la porta, de l'amic de sempre, d'algun indiferent, mai enemic. Família dels avis i pares, oncles, nebots, cosins d'aprop, de lluny... sang de "madrinos" i "ranes" i, després, un tot de mescles guapes que passegen estil i classe, un suposar, per aquests mons de Déu... Però tot molt gran, immens: ma mare, el Delta, família...

diumenge, 19 d’agost de 2012

Paella familiar


La joventut desvaria, no fa el pes per als pesants. Conxita s’ha ficat l’equip a l’esquena, i la Teresa, tota estructura, mètode, ordre... s’ha consumit en veure com es podia fer un dinar familiar quan ahir a la nit no se sabia quants seríem, on es faria i què era allò que cadascú aportaríem per fer-ho possible. El cas és que a la una i poc, a casa meva i amb l’aire fred a 22º, hi havia una taula parada per a deu, més ma mare, dues paelles, una mixta i l’altra de marisc, unes amanides originals, unes ampolles de vi de Cal Menescal (Bot) i unes de cava Jaume Serra, més uns pastissos de xocolata i coc ràpid local. Bé acaba allò que vols que acabi bé, tot i les moltes absències irreparables i les accidentals. Mancaven Teresita, Maite, Susanna i Juan Ramon, de Tarragona, i Pere i Mar que són per Sud-àfrica... mancaven, sobretot, els que ho han beneït i gaudit des del Cel.

Bé, ha estat l’últim acte de l’estada d’aquest any a Deltebre. Interessant la presentació oficial de la companya de Ricard Benjamí... em sembla una nena dolça, d’aquelles que aviat es guanyarà la condició d’entranyable... diria que fan bona parella, però no solament física sinó que també comparteixen silencis de complicitat, també s’obren els ulls per veure’s més i millor... el seu estar a gust i en pau genera complaença, fan goig, fan patxoca, mereixen el seu amor, el meu respecte. Ànim! Tot just comenceu: llarga vida amb feliç harmonia, conserveu la suavitat, mengeu a poc a poc, teniu pastís per sempre. Una abraçada!

Penso que mon fillol no trigarà en alliberar notícies... Joan i Tere mostren el seu encant habitual, des de l’estabilitat oficial de les seves afinitats. Conxita i Ricardo ja són raó definitiva. Teresa, un encant. Ma mare, la reina de tot. A tots els estimem... la Teresa  i jo.
 

dissabte, 18 d’agost de 2012

Coses de ma mare


Som al Delta, a Deltebre, a casa... i ella és la protagonista. Són noranta-cinc anys d’humanitats i d’incerteses, coneix o no coneix a la gent, però a tots agafa de la mà, a tots els fa un petó i dóna records o expressions, com deia la meva àvia, per als pares que, en la majoria dels casos, no viuen.

Ahir a la nit estàvem  a la fresca, ma mare a la cadira de rodes, a un costat ma cosina Conxita i a l’altre sa cunyada Teresa. De sobte i amb la mà dreta (l’esquerra, com té el braç malament, no l’utilitza) agafa les mans de totes dues i posant-les una sota l’altra, els diu: “Pau”. Coses de ma mare... A cops, cada vegada més freqüents, viu en un món que ha paralitzat, potser, en els seus temps de consciència plena... així, et parla del Pere, però de quan era petit, i pregunta per sa mare i sa germana o mon padrí... S’estranya de què el meu pare no surti a la fresca i, alguna vegada, fa veure que no em coneix quan per sempre sóc el seu xiquet.

S’emociona en veure mon fillol, Teresita o Ricard, pregunta per Sisca de Rovira o per Manola que ja han traspassat, però ella viu ancorada en la bondat de l’amor quan la seva capacitat d’estima i la classe per fer-se estimar eren paleses en escreix. Ma mare sempre deia que per damunt del seu fill no passava ningú, tot i que sempre resta diferències i addiciona voluntats. Ha vist en Joan, el marit de Teresita i, quan li hem propiciat que el reconegués, li ha dit, com sempre, que es porti bé... tot va començar un dia que, en veure’l per primera vegada, li va preguntar quines intencions portava respecte a la nostra Titi-titi...

És la més gran de la família i continua fent de lloca, si més no, al llindar de les seves disminuïdes possibilitats. Procura harmonia i va de cor sincer i ànima voladora que poua al Cel i rega la Terra a l’abast dels seus propers. Ma mare ja parla amb un fil de veu, però cada somriure és un poema, una altra de les gràcies del cel...
 

divendres, 17 d’agost de 2012

Aniversari



Avui fa vint-i-nou anys que la Teresa i jo ens vam casar... Sí, sí, allò de què vas cap a l’església mudat i la xica de blanc i mossèn Gabriel Zapater et pregunta si la cosa va en serio i tu dius que sí... “quiero” i ella també i, aleshores, petons de tothom, flors, música, fotògrafs... Va estar bé, tot entranyable, i ho recordo amb una tendresa especial. Sense cap tipus de maquinació, vam trencar les normes: vam sortir plegats de casa, la Teresa amb el seu pare de bracet i jo amb ma mare, tots quatre i el meu pare i la seva mare i la resta de família, carretera amunt... vam entrar junts a la parròquia i vam sortir amb bany d’arròs i mostres de felicitats variades... Vam fer la festa al bar del meu padrí, ple de família i amics... ple és ara el meu cap de records de moltes persones que viuran sempre al meu cor: tots els que ja no hi són i que amb la seva presència i participació van acabar fent, elevant, un dia original i diferent a la categoria d’excel·lent.

No, no vam anar a Mallorca, com feia la gent d’aquells temps... nosaltres, a Cadaquès, un dels macos cors de la Costa Brava, pàtria dels “pianos mecànics” i dels poetes de veu ronca i guitarra, mariners, Mediterrània. Després d’uns dies allotjats al Sa Guardà i fent tombs d’observació pels voltants – Port Lligat i territoris Dalí, Roses, Empúries... – vam passar a França, per un parell de poblets on no hi va haver manera de què ens fessin un entrepà amb pa i tomàquet i pernil... el màxim que vam aconseguir va ser que ens el fessin amb mantega, això sí, el jambon era de la montagne. Tant prop que som i tan fàcil que és... algun dia es faran grans!

Som al de Nicanor, fresquets, hem esmorzat com uns senyors, hem deixat la mare amb la família... La Teresa va de tauleta, jo escric... i cada cop que aixeco el cap, dono gràcies a Déu en veure la Teresa d’ara, nena jove, dona, tota una realització, tot un regal al món pels temps. Molts cops la miro quan no mira i encara la veig com sempre i escric poemes dels seus silencis a la llum dels seus somriures. Després de gairebé trenta anys tot sembla com si fos ahir...
 

dijous, 16 d’agost de 2012

Una vegada...


Una vegada vaig veure sortir el sol. Era molt jove, era un fet únic, una cosa insòlita... Érem al Delta, havíem estat de festa, a la serena, a una tenda fent un berenar-sopar etern... Era tardíssim, l’opció estava en anar a Riumar o a la Marquesa però aquí, davant l’envelat on aviat secarien l’arròs i jo vaig fer les pràctiques de conduir, tenia més gràcia, era més original. Érem a la taula un grupet de cinc o sis... no érem gaire de beure, tampoc astènics, però menjàvem amb ganes les especialitats de la terra, estàvem bé, puntejava el sol d’agost, groguejava l’arròs, feia olor de palla...

Un dels amics, Roca, era encara més jove que jo i augmentava la mida dels ulls a mesura que el sol feia dia i encetava la claror. Però el seu pare havia comprovat que no era a casa i li van entrar els cinc minuts de màxima exaltació... agafà el cotxe i el ficà en marxa sense saber cap on anar. Se li creuà el recinte de festes, els gloriosos santuaris a mode de berenadors i estades saníssimes... i allí estava Juanito, Roqueta per als amics, i allí li va tocar el voraviu, fent l’espectacle típic del pare protector, amb cadira voladora incorporada. No havia passat res, tot va acabar bé... Des d’aleshores, el senyor estava més tranquil en assabentar-se que érem un grup assenyat...
 

Si un dia tornes...


Recordo una cançó d’en Raimon que anava dient... “si un dia tornes, em trobaràs com sempre”. Diria que han hagut sempres millors, però tornar és interessant, encara queda alguna cosa del paradís i quan no... la imaginació, el record de tanta meravella, et convida a escriure del present i del passat... allò de “qui t’ha vist i qui et veu”.

He anat a la platja de la Marquesa, per on anàvem a la Punta, i ara és tot aigua fins allí on deixàvem les bicicletes... desolador com l’aigua menja Delta, la salada, perquè la dolça rega camps de golf... Les barcasses són història, tot i que els fills de la Nuri (+) continuen amb les embarcacions que fan viatges pel riu fins la desembocadura... alguna, com la Santa Susanna, fan sopar i música, sobre la placidesa de les aigües i la llum de la lluna.

Comença la quarta onada de calor. Demà serà terrible i el cap de setmana sufocant. Que no s’espatlli l’aire fred ni la dutxa. Per aquí la sensació és encara més d'escalfor i humitat d’aquella que bull. Un dia d’aquests aniré a veure les zones de nidificació, parts protegides del Parc Natural... és el meu moment edificant veient Natura cercada sense possibilitats d’incidències humanes, només de lluny i amb prismàtics. Era un paradís... encara queda alguna cosa.
 

Sant Roc


Sant Roc, dia de festa majúscula de l’estiu, amic de gresca i xerinola de Sant Jaume i de la Mare de Déu de l’Assumpció, tots tres són venerats per aquestes contrades pel juliol i agost, mesos de calor i vacances i relax actiu.

Són dos quarts de deu, tothom dorm, només algunes santes mestresses de casa, d’aquelles amb llibertat total de moviments per la cuina, es mouen... avui és dia del patró i de dinar de família, molts venen de les quatre parts de l’horitzó i toca olla gran i gra del bo. És dia de festa i envelat, d’ofrena al Sant dels productes i viandes de la localitat, Missa solemne, amb sermó aprofitat per als no habituals que avui sí, demanen bon temps i collita, pau i bé per la família i pel món.

I com sempre, records inesborrables... Ara em creua pel cap la rondalla de Teixidó, al cel sigui, que anava per les cases despertant famílies i il·lusions, tot glosant vivències, afirmant constàncies, proclamant prudències... entranyable Teixidó! Penso amb el rostit a la cassola del pollastre criat a casa, en la festa al riu, on regnava la barra ensabonada, trencàvem l’olla i fèiem curses de sacs, i els envelats tancats per canyissos estaven plens de gent que esperava amb avidesa les úniques festes que celebraven a l’any. El poble dorm, ahir va anar a ballar... Avui és Sant Roc, festa de tots els estius...
 

dimecres, 15 d’agost de 2012

No tenim cangur


Són dies molt assenyalats i la gent pastura família, i algunes cases romanen soles i tancades perquè d’altres estiguin plenes de menjars i joies i compliments. De vegades no tenim cangur i per pocs dies no cal activar el pla B, que seria trucar a una professional que ja vam utilitzar per poder anar al casament de Titi-titi, que per cert encara no l’he vista però sé que estan d’allò més bé. Són les sis de la tarda, si ve algú, anirem a prendre alguna cosa al bar Nicanor, sens dubte el millor i de més qualitat del poble.

Mentre, la Teresa és a l’habitació amb l’aire condicionat i una mica empipada per la lentitud en què es connecta a Internet. Jo sóc al menjador, també amb l’aire a 25º, mirant la TV (Bones) i amb el Parlem de... prop perquè sempre recordo coses. No diria allò de què qualsevol temps passat va ser millor, però érem més família que vivíem junts aquí, amb cases arrenglerades, i sortíem a la fresca i omplíem el carrer i el ruixàvem perquè estigués fresc... hi havia una interrelació, una preocupació per la convivència.

De mica en mica, anem seguint el camí, que no sempre és el mateix... Ara, a la fresca només som tres o quatre, al setembre menys, amb sort, farem un arròs i ens veurem la majoria... no som gaires.

Som de festa major


Avui és la Mare de Déu d'Agost, Nostra Senyora de l’Assumpció, i és el sant de ma mare, que ja no és gaire conscient d’aquestes coses però l’hem posada neta, guapa ho és de sempre, i ha dinat a taula com una santa. Demà és Sant Roc, patró de La Cava, així com avui la Mare de Déu és la patrona de Jesús i Maria. Ara, Deltebre és una comunitat única amb dues referències espirituals i un únic ajuntament, tot i que no deixen d’haver reivindicacions, sobretot de caire econòmic, encara que més minses que en altres anys...

Sempre penso que al Delta ha passat una mica com a Amèrica que la va descobrir Colom però qui va arreglar papers i constava era el senyor Amerigo... Aquí, alguna cosa semblant... mentre alguns criden proclamant la unitat o la separació d’altres treuen basses i fan arrossars i els posen al seu nom. Continuo pensant que està molt mal distribuït... entre quatre finques, cinc o sis màxim, porten les terres per telèfon i, ara, amb maquinària punta, no hi ha ni gaires llocs de treball...

Tot això és una altra història, no hi ha segadors, ni gent que arrenca el planter ni planta a estrall, no hi ha garberes ni es bat a pota ni es birba, no hi ha trilladores ni empalls ni carros de palla. Però són festes i recordem tradicions... encara potser caurà algun berenar prop de la plaça de carros. Per la TV local fan el bou embolat...
 

dimarts, 14 d’agost de 2012

Fauna

Des de sempre m’han agradat els programes d’animals que fan per televisió... i ja era un fidel seguidor de Rodríguez de la Fuente, amb aquella veu pausada i penetrant, molt entenedora. Ara s’han millorat les tècniques i, sobretot amb l’alta definició, hi ha una visualització perfecta. La subsistència, les lleis de la Natura per perpetuar les espècies, la forma com es mengen els uns als altres, les seves tècniques de caça, els seus mecanismes de defensa... et deixa veure la seva crua realitat quotidiana, tot contrastant amb les panoràmiques de tendresa familiar, la cura que en tenen dels novells, dels ous, les actuacions de les mares perfectes en defensa i alimentació dels fills...

M’encanten aquelles escenes de la construcció de nius, o d’altres on es veu el pas de l’aliment de bec a bec petit de fill, fins i tot els mamífers carnívors, grans felins que cacen de manera despietada, mostren, a cops, els seus instints familiars. La lloba que trasllada la camada a un lloc més segur, el cocodril o el caiman que mengen amb traïdoria animals que beuen o passen pel seu hàbitat, doncs... també fan aquestes accions, amb els recent nascuts a la boca per dur-los a un lloc sense perill.

Els meus ídols són els elefantets... són com una joguina encantadora, al mig del grup i ben protegits, caminen trompa rere trompa mostrant un desplaçament pacífic i molt tendre. Sempre m’ho passo bé al zoo o mirant la tele-faula...

L'Ebre

Davant La Cava (Deltebre), té doble, més aviat triple ample que quan passa per Miravet o per Tortosa. Avui l’he vist de prop... és una de les primeres coses que faig quan sóc a casa, la que vaig néixer. Està diferent, sense aquells canyars intransitables però naturals, de riu ple que va amplíssim cap al mar.

Han fet un carrer nou de dalt a baix, alguns xalets mirant a riu dels benestants, i allí on eren els transbordadors, ja jubilats i exposats com a peces de museu, uns bars amb bona pinta de negoci, potser atemptat al paisatge però, sens dubte, un lloc agradable, mirant com puja l’aigua de la mar cap a Amposta, on s’agafen llobarros i orades que fan tot el goig del món. És bonic... hi ha motos d’aigua, algú que rema o neda, o fa vela o a motor, xiringuitos, esmorzadors, gent que lloga distraccions... i jo penso que de l’Ebre poua tothom i no només aigua, que ja és prou trist, ara, pel que veig, és també una atracció de fira...

Avui feia una mica d’airet i, al riu, unes petites ones blaves anaven cap amunt i, allí on els nens agafàvem granotes i arrencàvem regalèssia, ara és asfalt, pedres, llocs de pesca amb canya... Mai al Delta havia hagut tanta mort de natura. Molts cops penso, ja ho he explicat alguna vegada, que això devia ser un paradís... però me l’estan urbanitzant. Aviat haurem d’anar de record, imaginant allò que va ser i que ara és una altra cosa...
 

diumenge, 12 d’agost de 2012

Anem a Deltebre

Toca respirar franquesa, espontaneïtat, parla directa, el cara a cara sense hipocresia i sense por de què te la clavin per l'esquena... Això és Delta, senyors. He estat en altres llocs d'educació exquisida, però on havies de tenir molta cura al girar-te si no volies trobar-te amb una daga clavada. L'agost és un moment ideal per fer-ho... sempre és un bon moment, només canviarà el color, mai l'acolliment ni el cor de la gent...

Dilluns és el dia de cama enlaire i Kuga en marxa, sense Pere ni Mar que seran de vol per l'Àfrica, però la resta dels que encara hi som, hi serem gaudint d'autenticitats i belleses incomparables, dels nostres afectes més preuats, sanes amistats, amors sincers... Reviurem tendreses entranyables, estades nocturnes a la fresca, bous de carro i taulat, carreta i rampa i burladero, algun berenar a la plaça de braus, bé, més aviat de vaques, algun esmorzar al de Nicanor i sempre amb ma mare i Teresa, la dona del meu padrí (+), que ens allibera una mica i podem anar a comprar i passejar una estona per les exquisideses locals.

Les meves cosines, els Ricards, el meu fillol i Tere i Joan, potser algun dia Maite i Susanna, els veïns, la família de la Teresa, amics i coneguts que... ens esgarrifem en veure com passa el temps i com ens deixa. Conservo tota la il·lusió per anar al Delta, la terra tira... però també la fotja, el coll-verd, l'angula, els musclos de Dorita, navalles, grúmols, etc... i, evidentment, l'arròs per excel·lència.

Expressions, reaccions...

Representa que estan fent les olimpíades de Londres, tot un espectacle, tota una exposició del bo i millor de cada casa, de cada poble. Aquesta gent, tot i ser fora de l'euro, o potser gràcies a això, ho han muntat força bé, estaven ben preparats i han aconseguit la nostra admiració per la bona organització i per l'adequació i posada a punt de les seves instal·lacions. Potser la inauguració no ha tingut la espectacularitat de Barcelona 92 però... Déu ni do el bon ús que han fet de les tecnologies i com ens han mostrat la història del seu desenvolupament. Veurem la cloenda, que també la suposo per fer-se mirar i a l'alçada del seu bon gust... Sempre espero, dels anglesos, que em sorprenguin amb les seves danses i coreografies, són únics els seus balls musicats.

L'esport és una via per el corpore sano, company ideal de la mens sana, però també és competició i la gent plora de felicitat o de tristesa... el cas és que tot sol acabar en una vall de llàgrimes. L'últim que he vist ha estat el bronze aconseguit pel nostre equip femení d'handbol, lluitant fins l'extenuació contra Corea. Les noies d'aquell país ja tenen aquella carona que no saps ben bé si la tendència és a plor o rialla... M'ha sabut greu que avui aquella tendresa implorant que desprenen al natural acabés amb els ulls humits i poc contents... La nostra representació ha arreglat el medaller, sobretot les dones. He seguit totes les proves clau i els partits importants...ho he gaudit. Impressiona l'esforç i l'art...

dissabte, 11 d’agost de 2012

Aus de pas

El pare em parlava del seu pare, Don Juan, metge del Delta, catòlic practicant, també fora de l'església on tothom n'explica i no para d'aquest sant home, bàsicament un home bo, entregat en cos i ànima als seus malalts més necessitats, aquells que no li podien pagar i ell, a més, els regalava un somriure. L'avi, que va morir resant el rosari davant una ràdio que feia un metre, era molt amic del mossèn del poble. Eren aquells temps en què aquests més el batlle i el mestre feien govern o, si més no, eren les veus escoltades amb respecte.

Va tenir onze fills i cada diumenge els hi donava un duro a cadascú, bé... només a aquells que havien anat a missa. Sembla que, aleshores, amb un duro ben administrat eres el rei de la setmana i el príncep hereu del diumenge a la tarda. Un diumenge d'aquests, el mossèn feia un sermó a la parròquia, encara en castellà: "Teneis que saber que sois aves de paso...", i el meu pare, que tradicionalment tenia cops de llum molt ben guardats, comentava: "Somos, somos...", davant la mirada imperativa del seu pare i els somriure dels germans...

Crec recordar, segons m'explicaven, que el mossèn es deia Felip, mossèn Felip, també una persona excel·lent i entregada al poble. Va morir assassinat, com moltes persones dels dos bàndols, durant la Guerra Civil (1936-39). Som aus de pas. La mort és una realitat indiscutible. Si és així, cal estar a punt per al traspàs. Bon viatge, caminem junts i bé fins a l'enllà... amb les alforges plenes.

divendres, 10 d’agost de 2012

Anar en cul

Al Delta i en ple mes d'agost encara pots trobar una platja per a tu sol... clar que, quan menys t'ho esperes, pot aparèixer algun grup nudista interpretant que són natura i, per tant, confosos entre sorres i argilagues. Ricard Benjamí, fill de ma cosina Conxita i Ricardo Chopo, passejava amb la seva mare i es va trobar un grup d'aquests despullats. El nen, petit i esgarrifat, no va dir res en un principi però, en arribar a casa, ens explicava que, per la mar, havia vist moltes persones "en cul"... No cal dir que ens va fer riure amb ganes, no solament per l'expressió en si, sinó també per la cara de sorpresa que feia...

Aprofitant el benentès, el Ricard Benjamí Chopo Reverté ara és un xicot alt i ben plantat, ros, suau i d'una bonhomia a prova de bomba. Ricard sona a avi i pare de Camarles i Benjamí a avi d'Ulldecona, amb la qual cosa tothom quedava satisfet, i encara més en comprovar que ha estat agraciat amb el bo i millor de tots plegats.

Actualment, en té trenta i pocs i és una persona correcta i dialogant, casolana, amic dels seus amics, prop de la família i amb qui sempre hi pots comptar perquè et farà costat de forma noble i cordial. Després d'uns anys voltejant la seva joventut pel espais indefinits, sembla que ha aterrat de forma definitiva per la casa i el poble que l'ha vist néixer. Aleshores, tothom estem d'enhorabona gaudint de la seva proximitat, de la seva bondat...
 

dijous, 9 d’agost de 2012

Tortosa

Tortosa, sona, diuen, alguns, a capital del Baix Ebre... A mi em fa pensar en els exàmens orals dels primers cursos de batxillerat on, en poques hores, et jugaves el treball de tot un curs. Qui no recorda a Doña Teresa Cid, per anomenar una de les vaques sagrades d'aquell institut que a mi em sabia a casa del terror... També em transporta a la malaltia, al perill, al correm-hi tots... "se l'han endut a Tortosa", la cosa era greu, estava ingressat, Verge de la Cinta, hospital comú...

Però avui no, res de tot això, o només una miqueta que ha resultat satisfactòria. Avui tocava germaníssima o cunyadíssima, per explicar-nos tot allò que és present o passat o futur, tot allò que la força de la sang fa que el desenvolupament de les nostres vides tinguin interès, per nosaltres, evidentment. Hem parlat de la crisi, dels fills, de la feina i de totes les incerteses que ens comporta aquesta  dramàtica realitat actual. Hem acabat proclamant la felicitat de tenir salut, com si fos el 23 de desembre després de saber que no t'ha tocat la grossa de Nadal.

M'ha fet gràcia anar a dinar al Regués, un poblet a quinze minuts de Tortosa, per la carretera que va a Alfara. Lloc, Regués. Nom, Celler D'en Panxampla, restaurant i casa de pagès del 1.789. Situat  la falda del Parc Natural d'Els Ports i prenen com a nom el del bandoler alfarenc Panxampla, ofereix cuina catalana actualitzada i de bon gust. Tot això, en un marc tradicional, un antic molí d'oli de finals de 1.700. Hem estat bé, un dia familiar, en un poblet petit dels afores... de Tortosa.

Pensant amb el bandoler, com a personatge que roba als rics per socórrer als pobres, em ve a la memòria la sèrie de TVE "Curro Jiménez" protagonitzada per Sancho Gracia que, malauradament, ens ha deixat aquesta nit passada, als 75 anys i després d'uns anys de penosa malaltia. La sèrie t'enganxava perquè els bandolers eren víctimes de les injustícies socials i, aleshores, feien pinya amagats per les muntanyes i apareixien després per sorpresa per afavorir als més necessitats, com a versions del Quixot en defensa dels dèbils, dels nens o de les dones. Bandoler a qui la injustícia li ha matat el pare i ara ell, en plan cavaller gens sonat, implanta la seva justícia... no sempre del tot justa.

dimecres, 8 d’agost de 2012

Plan B

Havíem quedat amb la Mar, la M. del Mar, el Jordi i la Núria, els nostres estimats amics de Tarragona. La idea era fer-nos un homenatge a Ca L'Amadeu, però la dissort, millor la manca de previsió per no trucar abans, ha fet que ho trobéssim tancat... ho deixarem per una altra ocasió. Amb rapidesa hem activat el plan B i en un tres i no res érem davant de la braseria sidreria, lloc de calçot i cargol i bona carn i millor vi de la Terra Alta, també bons entrants i uns exquisits postres de degustació... És el restaurant El Llagar, que podria ser perfectament una primera opció. Avui que érem sis  i que hem demanat diferents coses els he vist especialment encertats, també en el servei i mostrant una bona relació qualitat-preu.

I des del plaer en la contemplació de la taula plena, guarnida de joventut primaveral - Jordi, M. del Mar i Núria -, de plena primavera - Mar i Teresa - i de tardor en plan catedral ben conservada, és a dir, jo, un record pel Tomàs (+), l'home dels conceptes clars, de les idees raonades, de les claredats meridianes. Molts cops penso que em manca el seu somriure, els seus aclariments, la seva lògica... He vist la Mar més relaxada i dirigint amb mà de seda el comandament de la nau, Jordi ja està fet, la M. del Mar gairebé i la Núria a punt... Fan patxoca.

Hem passat una molt bona estona, i no hem parlat d'escoles i nens, més aviat de les sortides d'un dia pels voltants de Tarragona i els restaurants estratègics que trobem pel camí. Resta pendent l'Amadeu... Amb vosaltres, on sigui!!

dimarts, 7 d’agost de 2012

Per la carretera de Montblanc

Avui tocava una altra sortideta de Teresa i Kuga i jo... Hem passat per La Selva del Camp, que no hem entrat, i per Alcover, que tampoc, però he recordat que veníem d'excursió amb el professor Miguélez (+), agafàvem el tren i després anàvem caminant fins a l'Ermita del Remei. Eren classes de tercer de primària i molts nens mai havien pujat en tren... eren altres temps. Hem entrat a Picamoixons, el poble del meu amic, tot un personatge ell, Pere Ollé. Estaven de festa major, però ni hi havia gent ni a la piscina...

Hem marxat discretament al proper poble, La Riba. El recordava d'un campament que vaig fer de petit i ara, sobre el terreny, no he reconegut res. Aquest poble té la seva gràcia... sembla fet a pisos, a mesura que va pujant la carretera, fent esses cap amunt, doncs cada part del poble, que podrien ser pobles diferents, treu el nas. Sembla que hi ha alguna fàbrica de paper o d'altres coses, la qual cosa fa que circulin camions de gran tonatge que fan complicat el pas quan els trobes de cara. Hem estat a punt d'arribar a Farena, però es feia molt llarg i molt alt i hem preferit parar a la part que ens ha semblat el centre de La Riba, on hi havia l'església del Cardenal Gomà, tancada i entre carrers empinats. Hem fet una canyeta i la senyora del bar ens ha regalat un bocí de truita prou bo.

Una mica tips de muntanya, hem baixat cap a Les Borges del Camp, per dinar al restaurant La cuineta i el fornet, prou bé però sense passar-se, i hem visitat per fora l'església de la Mare de Déu Assumpta, amb una façana barroca molt maca.

Admiració


M'encantes, també quan no dius res perquè, així, 
puc escriure el meravellós discurs dels teus silencis. 
Des de la proximitat, puc extasiar-me llegint la poesia de la teva mirada. 
Caminant per l'ombra de l'agost, de bracet o de la mà, 
la teva no sua, només escalfa l'ànima sense dir res, 
fem història i futur sense llaurar, perquè sí, 
perquè volem, perquè hi creiem, fe i veritat. 
M'agrada quan calles tot allò que els teus ulls no amaguen...
i faig coses, o no res, volant per la foscor, escric, 
contemplo l'interior i, a cops, pujo a respirar
i et veig o t'imagino o t'invento, 
sempre tu, millora de tot principi immillorable, 
present ideal, aigua, oxigen, pa, un  tot de tu total, definitiu.

I Déu n'hi do si parla, tot un mar ple on hom poua... 
Recordo un tren de rialles supèrflues i el somni desitjat 
darrere un llibre, gruixut com el seu seny, 
un estar natural que podria semblar del millor disseny, 
però res que no fos autèntic i aplomat: 
tothom venia en busca de coherència
i, cada vegada que obria la boca, 
regalava solució, sentit, el d'aquelles veus
que sempre diuen alguna cosa 
i destaquen per la senzillesa en el rigor i la qualitat. 
Evidentment, escoltar-te és el millor complement de veure't, 
tot i el meu entusiasme en interpretar el teu llenguatge corporal. 
En molts ordres de la vida dels entorns propers 
és el nus que lliga les actituds positives de qualsevol activitat sana... 
Jo em conformo en veure-la, només aixecant el cap, 
i escoltar la seva resposta
en forma de mútua complaença silenciosa.

dilluns, 6 d’agost de 2012

Som al Serrallo...



Són les sis de la tarda. Al Serrallo cada vegada estem més còmodes, com no si mirem el mar, les barques, les gavines... Avui som a l'Anap, una de les terrasses arrenglerades mirant la Mediterrània. Prop, tenim unes taules ocupades per una família francesa. El seu comportament és el de sempre... prenen possessió del lloc i de l'espai i quan els mires te n'adones que semblen a casa seva, i això a mi em sembla bé, llàstima que després tot el seu és millor, i tampoc és així ni cert. 

Els ocellets es passegen picotejant sota les taules... em fan pensar en aquells que, a l'escola, es tiraven a la finestra i m'explicaven coses. Són amics meus i en saben moltes, encara que toquen poc de peus a terra, fan saltironets, alguns canten, tot transmeten llibertat, són feliços, natura urbana. Les barques entren a port, espectacle i rutina, acompanyades de gavines platejades de sol. Cau la tarda del dilluns, en aixecar el cap veig a la Teresa... no cal res més...
 

Feia mal dia...

Els tendals de les finestres dels pisos veïns anaven al vol, era un airet, ventet ja, ràpid i una mica humit. Havia plogut i encara uns núvols superposats, tirant a negre cada cop més intens, anuncien que tot això avui es pot mullar. Res de res, l'Antonio i jo, vestits per caminar, hem sortit cap al Pont del Diable i, de sobte, com si el dia s'estigués entreobrint, apareix un sol en progressió cap a amés fort i acompanyat del mateix ventet, ara menys humit, va fent desaparèixer els nuvolots prenyats de pluja.

Ja hi tornem a ser... s'ha quedat en un dia enganxós d'agost on s'agraeix cada ombra del trajecte. Tot és sec, molts arbres mostren les branques mortes i els matolls reclamen beure urgent o moren brossa sense remei. El Francolí, que de vegades és un riu eixerit, ara només és un camí de terra clavillada entre canyes i conills. Fa por circular pels bonics itineraris del Pont del Diable... no estan cuidats. Sembla que no hi ha pressupost, ningú en té cura, ni fan ni deixen fer, i aleshores et trobes moltes zones amb aquella sensació d'abandonament que produeix una tristesa immensa. Se'ns omple la boca amb allò de "Patrimoni de la Humanitat" i, molts cops, penso que potser la humanitat, la europea, la del món mundial i la nostra, hauria de tenir més cura del patrimoni, sobretot d'aquest tan meravellós, és digui Mèdol, Pont del Diable o Tarragona en ple, com a museu actiu de la ciència, el saber i de la bellesa...

diumenge, 5 d’agost de 2012

Romanticisme

Estudiàvem que era un moviment artístic, literari i espiritual que s'estengué per tota Europa, sobretot durant el segle XIX. Es caracteritza per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat. Apreníem el concepte i alguns, encara en edat de merèixer, miràvem de reüll la cara bonica de la nena que ahir ens havia mirat... No, no en volíem saber res dels sentiments raonats, tot i que per a moltes famílies imperava la raó del sentiment: la pubilla rica s'ha de casar amb el ben plantat hereu de família benestant i, així, els sentiments de tots dos, per la poderosa acció de la raó... econòmica, farà que seguim i augmentem el poder...

I ens parlaven de la llibertat individual enfront d'una societat que no ho era. Què vol dir ser lliure? Tinc clar que no ho és aquell que és esclau de tanta llibertat. Caldria parlar de la llibertat dels altres. M'emociona una llàgrima, també si és de felicitat, també si és davant la contemplació d'una ruïna... Sempre m'agrada exaltar tot sentiment natural i net. Sembla que la raó és el seny, és el cap, és el que mana, governa, domina... Voleu dir que tot això no ho fa el cor? Tenir bon cor només té un significat, concret i claríssim, ser intel·ligent... Ara ja parlem d'intel·ligències... millor anar de cor i de cara, i si hi ha una mica de seny tampoc passa res...

Més agost...


Mes per excel·lència de les vacances, amb plena consciència de què només és un cop a l'any. Fa calor i bon temps... pel gener farà fred, però ara podríem rostir damunt l'asfalt i, a més, tens el cap clar i net, la tranquil·litat del deure ben fet durant el curs... i a sobre, que és molt, gairebé tot, alguns passem l'agost al Delta.

Entre bombolles del pensament, vinyetes de vivències extraordinàries. El verd intens ja va cap a groc i el pagès reflexiona i es pregunta si podria fer les festes completes o hauria de començar a segar... després s'ha endarrerit tot un més i tothom content. Qui no recorda les cucanyes autòctones, la barra ensabonada, les rondalles de Canalero o Teixidó, tots dos ja malauradament difunts. 

La memòria, fidel i il·lusionada cavalcant a lloms de la nostàlgia més preuada, em porta als canalons artístics d'estiu de ma mare, o a un suquet d'anguila fet només amb alls tendres i julivert que encara avui em ve l'aroma d'allò que era bo fins i tot el fum... Com no pots pensar en els rostits a la cassola de pollastres de casa que criava i ens cuinava Teressín (+)... ho feia molt bé i sempre posava un pensament picant que només notaves augmentat quan feies un traguet de vi amb el porró... Qui no recorda els seus pastissets únics, immillirables... Famós era el cafè gelat de ma mare o el mostrillo de ma sogra... Exultant la cara de satisfacció que tinc ara mateix revivint entre emocions, l'agost al Delta i amb els meus...

dissabte, 4 d’agost de 2012

Ja som a l'agost

Els dies, com la vida, passen ràpids, sobretot si els consumeixes amb profit i en pau. En els records de tantes i tantes coses sempre sembla com si fos ahir... gairebé sense adonar-me'n ja som a l'agost. Porto des del 24 de setembre jubilat, és a dir, un curs, a tocar d'un any, i estic bé. Sempre sé allò que faré el dia següent, que és allò que em preocupava més de jove, i ho vaig solucionant amb facilitat i amb l'avantatge de què si un dia no en tinc ganes d'alguna cosa... doncs, en faig una altra o no en fai cap, res, festa, i em regalo família o llit, lectura, sofà, música...

Agost sona a festa major, Sant Roc... i el gos, com diria el meu oncle Joanet (+), també la Mare de Déu de L'Assumpció, dia de l'ofrena de fruits i viandes del poble. Són dies de bous a la plaça de carros, de grans berenars d'anguiles i baldanes, musclos i estofats, tota mena d'aviram del Delta, brasa total, porró fresc, vi de bóta, fins a la simpatia, la solidaritat i el contacte directe entre amics i famílies...

Recordo amb gran plaer, fins i tot plaer amb llàgrima, les estades a la fresca, amb els pares, el padrí, la tieta i algun veí, molts ja no hi són, però també passàvem moments entranyables passant revistes i arreglant mons. Portava un gelat al meu pare, que era una mica llaminer, però ell sempre l'acabava compartint amb ma mare, com feien moltes coses. Passàvem el mes al Delta i allí ens trobàvem tots i ens parlàvem en directe i gran afecte... potser no hi havia tanta tele maca, tauleta o mòbils de gran competència, potser...

dijous, 2 d’agost de 2012

Manetes

Què gran pot ser una mà petita, una maneta, quan te la donen sense cop, natural, de cor. Dóna'm la mà i anirem per la riba... deia el poeta savi, perquè sabia que a les mans hi ha tota mena de terminacions nervioses que ballen i celebren totes les afinitats. Allí fan cap els batecs del cor dels dos, fent la mateixa música. Fan manetes, es donen, també les mans amorosament i s'encenen llums que només veus tu, i cançons d'aquelles que sempre volies escriure i ara desperten del pentagrama melodies amb la lletra somiada. Ella també fa manetes i li passa el mateix i la riba fa quadre i els ulls de la nena poesia bucòlica i el pit del minyó s'omple i ple de joia transpira bombolles de felicitats.

Potser també són uns manetes, uns traçuts en l'art de l'estima... em sona allò del "arts amandi", però aquí no es mana, no s'aprèn, ni es condiciona, ni s'accelera, ni s'inventa res. Dues mans que es troben i es connecten i es complementen... i junts caminen proclamant veritats i contemplant Natura. De vegades, tot és més bonic, el cel té un to de cel més cel i l'aigua clara de la vida treu les gotes que són perles que ens mostren claredat i comprensió. Segur, tot és millor si hi ha amor. Recordo la mà de l'àvia, dels pares, de la Teresa, del Pere... Si hi ha amor, no us esteu de fer manetes ni de donar, encara que només sigui un cop de mà...

dimecres, 1 d’agost de 2012

Porrera i Cornudella

Dia de cama enlaire i Kuga en marxa, amb la Teresa i jo i el GPS, cercant itineraris pel territori comanxe, Priorat i Montsant. Volíem anar a Escaladei per veure la Cartoixa i el vi de gra petit, però hem acabat entrant a Porrera, pàtria d'en Lluís Llach i el seu celler que hem vist d'aprop i bé. Hem aparcat a la Plaça Catalunya i hem fet un tomb pels seus carrers estrets i empinats de cases velles i amb moltes torretes amb flors. L'Ajuntament és a la Plaça de la Constitució, a tocar de l'església parroquial que, evidentment, romania tancada. El riu Cortiella, sec en aquesta època de l'any, travessa el poble i dóna lloc a un pont molt maco que et deixa davant mateix de la casa d'en Llach.

De tornada, hem fet una canyeta prop d'on teníem el cotxe i després hem visitat el Celler Sangenís i Vaqué, vins de D.O. Priorat. És una casa particular i ens ha atès la néta, una rosseta molt agradable que ens ha parlat de les vinyes plantades pels avis, de producció reduïda, i també pels pares. Tots vins negres de qualitat i alguns amb preus respectables... Hem comprat un parell d'ampolles d'un vi anomenat Dara, criança del 2007, de 14'5º i amb una mescla de cinc varietats de raïm diferents i una garrafa de vi a doll de 14º que ens ha aconsellat especialment.

M'han cridat l'atenció els costers amb les vinyes baixant muntanya avall arrenglerades i plenes de vida verda... que serà negra i esplèndida. També la parla de la gent, semblant a la nostra del Delta, fent anar el "lo", encara que pronuncien més les neutres. A les dotze, la gent, com si fos un ritual, enfilaven cap a la piscina municipal, que deu fer ple, lloc social d'esbarjo i frescor...

A la una hem anat cap a Cornudella del Montsant, que ja coneixíem una mica. Volíem comprar oli però la Cooperativa estava en obres i no ha pogut ser. Buscàvem un lloc per dinar i, al mateix carrer Compte de Rius, 8 (636 108 235), hem descobert el restaurant "Al Toll" de Joan M. Rocamora Dolcet, amb un cartellet que ens ha convidat a entrar: "Mulla't i tasta la cuina ben feta". Realment és així... no us diré què hem menjat, per no fer-ho massa llarg, però sí que no me'n puc estar de comentar que val molt la pena: presentació, tracte, qualitat... com per tornar. Ha estat allò que et sorprèn i et fa feliç quan trobes allò que busques, sobretot autèntic i autòcton. Ens han servit un vi negre amb porró, olives posades amb bitxo, xoricet i patates... un postre de músic, amb un vi ranci, i mató amb mel... Un bon lloc... us el recomano!!