Una vegada vaig veure sortir el sol. Era molt jove, era un
fet únic, una cosa insòlita... Érem al Delta, havíem estat de festa, a la
serena, a una tenda fent un
berenar-sopar etern... Era tardíssim, l’opció estava en anar a Riumar o a la Marquesa però aquí,
davant l’envelat on aviat secarien l’arròs i jo vaig fer les pràctiques de
conduir, tenia més gràcia, era més original. Érem a la taula un grupet de cinc
o sis... no érem gaire de beure, tampoc astènics, però menjàvem amb ganes les
especialitats de la terra, estàvem bé, puntejava el sol d’agost, groguejava
l’arròs, feia olor de palla...
Un dels amics, Roca, era encara més jove que jo i augmentava
la mida dels ulls a mesura que el sol feia dia i encetava la claror. Però el
seu pare havia comprovat que no era a casa i li van entrar els cinc minuts de
màxima exaltació... agafà el cotxe i el ficà en marxa sense saber cap on anar.
Se li creuà el recinte de festes, els gloriosos santuaris a mode de berenadors
i estades saníssimes... i allí estava Juanito,
Roqueta per als amics, i allí li va tocar el voraviu, fent l’espectacle típic
del pare protector, amb cadira voladora incorporada. No havia passat res, tot
va acabar bé... Des d’aleshores, el senyor estava més tranquil en assabentar-se
que érem un grup assenyat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada