Som al Delta, a Deltebre, a casa... i ella és la
protagonista. Són noranta-cinc anys d’humanitats i d’incerteses, coneix o no
coneix a la gent, però a tots agafa de la mà, a tots els fa un petó i dóna
records o expressions, com deia la meva àvia, per als pares que, en la majoria
dels casos, no viuen.
Ahir a la nit estàvem
a la fresca, ma mare a la cadira de rodes, a un costat ma cosina Conxita
i a l’altre sa cunyada Teresa. De sobte i amb la mà dreta (l’esquerra, com té
el braç malament, no l’utilitza) agafa les mans de totes dues i posant-les una
sota l’altra, els diu: “Pau”. Coses de ma mare... A cops, cada vegada més
freqüents, viu en un món que ha paralitzat, potser, en els seus temps de
consciència plena... així, et parla del Pere, però de quan era petit, i
pregunta per sa mare i sa germana o mon padrí... S’estranya de què el meu pare
no surti a la fresca i, alguna vegada, fa veure que no em coneix quan per
sempre sóc el seu xiquet.
S’emociona en veure mon fillol, Teresita o Ricard, pregunta
per Sisca de Rovira o per Manola que ja han traspassat, però ella viu ancorada
en la bondat de l’amor quan la seva capacitat d’estima i la classe per fer-se
estimar eren paleses en escreix. Ma mare sempre deia que per damunt del seu
fill no passava ningú, tot i que sempre resta diferències i addiciona
voluntats. Ha vist en Joan, el marit de Teresita i, quan li hem propiciat que
el reconegués, li ha dit, com sempre, que es porti bé... tot va començar un dia
que, en veure’l per primera vegada, li va preguntar quines intencions portava
respecte a la nostra Titi-titi...
És la més gran de la família i continua fent de lloca, si
més no, al llindar de les seves disminuïdes possibilitats. Procura harmonia i
va de cor sincer i ànima voladora que poua al Cel i rega la Terra a l’abast dels seus
propers. Ma mare ja parla amb un fil de veu, però cada somriure és un poema,
una altra de les gràcies del cel...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada