Coses de ma mare

Som al Delta, a Deltebre, a casa... i ella és la protagonista. Són noranta-cinc anys d’humanitats i d’incerteses, coneix o no coneix a la gent, però a tots agafa de la mà, a tots els fa un petó i dóna records o expressions, com deia la meva àvia, per als pares que, en la majoria dels casos, no viuen.

Ahir a la nit estàvem  a la fresca, ma mare a la cadira de rodes, a un costat ma cosina Conxita i a l’altre sa cunyada Teresa. De sobte i amb la mà dreta (l’esquerra, com té el braç malament, no l’utilitza) agafa les mans de totes dues i posant-les una sota l’altra, els diu: “Pau”. Coses de ma mare... A cops, cada vegada més freqüents, viu en un món que ha paralitzat, potser, en els seus temps de consciència plena... així, et parla del Pere, però de quan era petit, i pregunta per sa mare i sa germana o mon padrí... S’estranya de què el meu pare no surti a la fresca i, alguna vegada, fa veure que no em coneix quan per sempre sóc el seu xiquet.

S’emociona en veure mon fillol, Teresita o Ricard, pregunta per Sisca de Rovira o per Manola que ja han traspassat, però ella viu ancorada en la bondat de l’amor quan la seva capacitat d’estima i la classe per fer-se estimar eren paleses en escreix. Ma mare sempre deia que per damunt del seu fill no passava ningú, tot i que sempre resta diferències i addiciona voluntats. Ha vist en Joan, el marit de Teresita i, quan li hem propiciat que el reconegués, li ha dit, com sempre, que es porti bé... tot va començar un dia que, en veure’l per primera vegada, li va preguntar quines intencions portava respecte a la nostra Titi-titi...

És la més gran de la família i continua fent de lloca, si més no, al llindar de les seves disminuïdes possibilitats. Procura harmonia i va de cor sincer i ànima voladora que poua al Cel i rega la Terra a l’abast dels seus propers. Ma mare ja parla amb un fil de veu, però cada somriure és un poema, una altra de les gràcies del cel...