La joventut desvaria, no fa el pes per als pesants. Conxita
s’ha ficat l’equip a l’esquena, i la
Teresa, tota estructura, mètode, ordre... s’ha consumit en
veure com es podia fer un dinar familiar quan ahir a la nit no se sabia quants
seríem, on es faria i què era allò que cadascú aportaríem per fer-ho possible.
El cas és que a la una i poc, a casa meva i amb l’aire fred a 22º, hi havia una
taula parada per a deu, més ma mare, dues paelles, una mixta i l’altra de
marisc, unes amanides originals, unes ampolles de vi de Cal Menescal (Bot) i
unes de cava Jaume Serra, més uns pastissos de xocolata i coc ràpid local. Bé
acaba allò que vols que acabi bé, tot i les moltes absències irreparables i les
accidentals. Mancaven Teresita, Maite, Susanna i Juan Ramon, de Tarragona, i
Pere i Mar que són per Sud-àfrica... mancaven, sobretot, els que ho han beneït
i gaudit des del Cel.
Bé, ha estat l’últim acte de l’estada d’aquest any a
Deltebre. Interessant la presentació oficial de la companya de Ricard Benjamí...
em sembla una nena dolça, d’aquelles que aviat es guanyarà la condició
d’entranyable... diria que fan bona parella, però no solament física sinó que
també comparteixen silencis de complicitat, també s’obren els ulls per veure’s
més i millor... el seu estar a gust i en pau genera complaença, fan goig, fan
patxoca, mereixen el seu amor, el meu respecte. Ànim! Tot just comenceu: llarga
vida amb feliç harmonia, conserveu la suavitat, mengeu a poc a poc, teniu
pastís per sempre. Una abraçada!
Penso que mon fillol no trigarà en alliberar notícies...
Joan i Tere mostren el seu encant habitual, des de l’estabilitat oficial de les
seves afinitats. Conxita i Ricardo ja són raó definitiva. Teresa, un encant. Ma
mare, la reina de tot. A tots els estimem... la Teresa i jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada