divendres, 31 de gener de 2014

Independestista

Pues sí, soy independentista, sin odios, soy narcisista de mi y de Catalunya. Pero no odio a los pueblos de España, sólo a los malos vientos, aquellos de los peores ombligos de siempre. Tengo amigos por las "españas", y en todas partes hay de todo, como aquí, que también hay granos de aquellos con pus crónico, víctimas de la malformación congénita. Pero los pueblos son parecidos y cometen el delito de querer llenar el puchero antes de tragar con la ideología impuesta de inicio.

Mi vicio es el diálogo y la razón. Mi victoria, pacífica y segura, está en cada vez que abren la boca los invasores de las dictaduras, forzando diferencias sociales inmensas. Vienen y hacen su preconvenio, y no se desdicen, y se proclaman, y generan, en cada parrafada, una legión de independentistas. Su mente cerrada a la conciencia es la mejor lección para nosotros y para el mundo democrático. Ser independentista es una respuesta lógica y racional al vilipendio sin razón, sin ánimo de ofender y con respeto hasta con lo irrespetable…

Charlas con mis amigos

Hoy hablamos de las tapas con vinos, del queso para el tinto, "con los tragos del que suelo llamar jo néctar divino, porque nos vino del cielo…". Y el jamón de matanza de casa, y el secreto, a voces, de aquel ibérico y del catalán amigo, gustoso, mundial. Hoy hemos hablado de los cortes, aquellos generosos con pan de payés, auténtico, a prueba de corte de cuchillo. También del corte de virutas fácil, de comer y de gustar el vino peleón o el consagrado y de reserva Priorat. Hoy les he recordado a mi padre en acción, poniendo sal al suelo, de sacos, y jamón, y más sal, y más sacos de peso al salado. Hoy hemos recordado a los pueblos que, como digo siempre, no son tan distintos en sus acciones de esfuerzo y firmeza para subsistir. Hemos hablado que acaba enero y que el dos de febrero es la Candelera, y que el próximo viernes glorioso toca almuerzo, Fernando canta y nosotros haremos coro celestial… Lo saben aquel que había un gallego, un andaluz y un catalán…? Somos nosotros!!

Un descans amb moviment

Potser un matí sense despertador, un passeig per les escales... mecàniques per acudir puntual a la cita de La Xarxa. Abans, tallat i la "canallesca" que, darrerament, em fa el parer que estic llegint un còmic, una d'indis, o un drama protagonitzat per Mortadelo. Anar a tocar ferro i, de mica en mica, anar baixant al Serrallo... carrer Sant Pere, plaça Bonet, pòsit de pescadors, territori comanxe, tot i que ara ja no fa olor de port i peix i ha perdut l'encant d'abans amb la subhasta a l'aire lliure i la gent gaudint de l'espectacle. M'encantava observar, alguna vegades, les caixes ja seleccionades i veure con anaven cantant els preus fins que els peixaters anaven aixecant el braç. També, algun dia, et podies trobar uns quants espectaculars peixos espasa, o unes tonyines de bona mida que captaven tot l'interès dels japonesos. Per qüestions d'higiene lògiques i també de funcionalitat i modernitat, ara ho fan tot a la reserva. Les barques atraquen en zones privades i les subhastes es fan al nou edifici del pòsit. Bé, un descans i un pensament amb l'ahir...

dijous, 30 de gener de 2014

Abertura

Se acuerdan de aquellos tiempos en que la abertura nos parecía posible?
Era todo aquello raso, llano, dilatado, no murado o cercado, sincero, ingenuo, comunicativo, comprensivo, tolerante…
Quien no recuerda las puertas abiertas de las casas del pueblo, del chalet, de las iglesias y catedrales y monumentos que podías visitar con libertad?
Recuerdan aquellos tiempos pasados donde el saludo era cortesía y educación y no la invitación al recelo?
Y aquellos en que una mirada era un baño de delicias regalo y no una provocación hacia el destierro?
Los coches abiertos, jardines sin rejas, barracas sin llave, sonrisas abiertas, con mentes… abiertas, y almas con puertas… abiertas a cerrar lo impropio, lo injusto.
Hoy cerramos con siete llaves y hay que atravesar la muralla para llegar a alguien que te escuche.
Hoy vamos de boca sin sonrisa, un coto cerrado sin clase media y un abismo entre los polos, brutal, como brutal es el esfuerzo ideológico para ese logro.
Os acordáis cuando la libertad, la igualdad, el orden y el respeto… parecían posible?

Coses d'anar per casa

Hem sortit a caminar per la costa, tranquil•lament, una mica abrigats però no massa perquè, a pesar dels 5ºC de la sortida, quan el sol es deixa veure et sobra tota la roba. He vist la figuera pelada, però no morta, i amb branquetes una mica prenyades i en espera de brotar. En Fernando me n'ha fet adonar d'uns coloms bonics, però una mica estranys, que picotejaven per uns murs de contenció propers a la baixada que va a l'Arrabassada. Són "torcaces", m'han dit, i es veu que per les seves terres són molt apreciades. M'han fet gràcia perquè tenen el cap com a blavós i alguna taca blanca i una aparença semblant a una perdiu novella, més o menys.

La mar estava moguda. L'Antonio diu que és mar del sud, és a dir, que m'ha semblat que el ventet acompanyava l'aigua cap a la sorra menjant-se pràcticament la platja i, en zones de roca, xocant amb prou estridència i fent arribar algun xoll a la carretera. Uns surfistes aprofitaven per exercitar-se tot i que cada cop les ones arribaven amb menys força. Una senyora de bon veure s'estava banyant... fins aquí, bé. La filla, d'uns cinc o sis anys, jugava a la sorra amb una pala i una galleda fins que, de sobte, l'agafa de la mà i, tot i que la nena plorava com una Magdalena, la introduït a l'aigua. Feia fred i ventet gelat i m'ha fet com una cosa al cor...

A la tornada, hem parat al parc infantil habitual, on hem vist estornells, merles i ocells petits de diferents classes que s'ho passen pipa per les oliveres bordes que hi ha per allí. En arribar a casa, tot i observar els arbres pelats, he vist dues tórtores en una branca en plena conversa... una s'inflava i pujava i baixava el cap fen un so de mascle impositor, l'altra es mantenia immòbil mentre, sota l'arbre, una altra volia participar en la conversa amb una mena de so que volia assemblar-se al del arbre. Bé, coses d'anar per casa, costa, camp, amics, coloms, ocells, mar... Tarragona, única!!

dimecres, 29 de gener de 2014

El triple filtro de Sócrates

Hoy he leído una editorial del señor José Miguel Elicegui que considero que puede ser del interés de mis amigos y se la cuento tal cual…

En la antigua Grecia, Sócrates fue famoso por su sabiduría y por el gran respeto que despertaba en todos. Un día, un conocido se encontró con el gran filósofo y le dijo:
- ¿Sabes lo que escuché acerca de tu amigo?
- Espera un minuto -le replicó Sócrates-. Antes de decirme nada quisiera que pasaras un pequeño examen, yo lo llamo el Triple Filtro. Antes de que me hables sobre mi amigo puede ser una buena idea filtrar tres veces lo que me vas a decir. El primer filtro es la Verdad: ¿Estás absolutamente seguro de que lo que vas a decir es cierto?
- No -dijo el hombre-, realmente sólo escuché sobre eso y…
- Bien -dijo Sócrates-, entonces realmente no sabes si es cierto o no. Ahora, permíteme aplicar el segundo filtro, el de la Bondad: ¿Es algo bueno lo que vas a decirme sobre mi amigo?
- No, por el contrario…
- Entonces deseas decirme algo malo de él, pero no estás seguro de que sea cierto. Pero aun podría querer escucharlo porque queda un filtro, el de la Utilidad: ¿Me servirá de algo saber lo que vas a decirme de mi amigo?
- No, la verdad es que no.
- Bien -concluyó Sócrates-. Si lo que deseas decirme no es cierto, ni bueno e incluso no me es útil, ¿para qué querría yo saberlo?

Les recomiendo usen este triple filtro cada vez que oigan o lean una crítica sobre algún amigo o conocido, o incluso de alguna institución o empresa. Estamos perdiendo capacidad crítica en esta sociedad de la información y comunicación de masas, bombardeados constantemente de mensajes donde la desinformación campa sin límites en todos los ambientes de la vida pública ante la falta de escrúpulos de unos y de contraste y rigurosidad informativa de otros…

José Miguel Elicegui es Director Territorial de Viamed en la Rioja.

dimarts, 28 de gener de 2014

Al Delta amb els amics

Sempre és una il•lusió anar al Delta pel que té de diferent, original, excepcional, de colors i paisatge, segons l'època de l'any. Sembla que fa un pèl massa de vent i segurament allà baix encara en deu fer més, però ho intentarem... el màxim que pot passar és no poder fer el viatge en barca pels darrers cinc quilòmetres de l'Ebre fina a la desembocadura, que seria una llàstima però ho deixaríem per a una propera ocasió.

El programa és el següent: sortida entre dos i tres quarts de nou, a les deu a l'Ecomuseu, a les onze a esmorzar al de Nicanor per allò d'un bar de bon nivell i el coc de poma, a les dotze a l'hort a buscar taronges, passar per casa, visitar el Molí de Rafelet, anar cap al de Nuri per encomanar el dinar, fer el viatge en barca si no fa mala hora i, finalment, anar a veure les zones de nidificació des dels miradors que hi ha habilitats a la zona del Galatxo. És un programa atapeït, però que podem variar sobre la marxa, ja que tampoc es tracta d'anar tot el dia amb la llengua fora. Veurem com surt... en principi em fa com a gràcia i, a més, nosaltres sempre ho passem bé. Ja us explicaré l'experiència...

Ja som a casa. Tot ha sortit rodó, amb només un parell de variacions: hem esmorzat al Restaurant Gràcia a base de tapes típiques del Delta i al de Nicanor hem anat a berenar. No hem fet el viatge en barca perquè no en teníem massa ganes i, a més, ja ho havíem vist tot des dels miradors. Crec que els meus companys s'han divertit i els ha agradat molt tot el que hem pogut veure. Per part meva, el Delta... és aquella gota d'oli a la porta que grinyola, un despertar petonejat per un alè d'aire que s'ha calat per la finestra, un retorn a la infantesa, als avis, als pares, als amics, a la terra, a la vida.



dilluns, 27 de gener de 2014

Eres bueno hasta tu...

A veces me pregunto si son escritos de vino y euforias, o de vinos depresivos,
o de estados sometidos por los desagües incondicionales.
Dices lo que ves cuando lo ves, y lo entrecomillas o lo admiras,
o lo preguntas o lo razonas, o lo disculpas o lo convences…
Dices lo que dicen que se ha dicho… 
A veces uno es libre y cuenta lo suyo sin vientos, sin compras, en libre.
A veces uno es libre, blanco o negro, y no le dictan,y es diáfano, 
y pulula entre los inciertos comunes proclamando estados banales.
A veces me pregunto y veo, y me sorprendo y aprendo,
y aterrizo y dialogo, y ejerzo de ponente del equilibrio y la razón.
Cuántas veces uno piensa que el pobre de mi patrón...
...piensa que el pobre soy yo.
Cuántas veces pienso que no tengo patrón, ni soy pobre.
A veces los vinos te traen verdades de sueños reales…
cuando todo el mundo es bueno, cuando eres bueno hasta tu…

He somiat...

Sí, he somiat i m'ho he passat bé. Un anava sol, caminant i ben servit del meu mal de bessons habituals. He anat fins l'estació i he vist un Talgo. Després, he pujat cap a la Rambla per la rampa de sota el Balcó. M'encanta veure la gent que baixa del tren... fan mil cares de son i vida i rauxa. Tots semblen tenir pressa i, en un no res, buiden la plaça. De la Rambla del Balcó de ferro, diria que és l'espai de pau del poble. La gent mira, compra, parla, es relaxa, contempla el mar... s'asseu i mira de veure i viure.

Som a Tarragona, plaça de la Font, carrer Major i... cap a la Catedral, part antiga, bonica, romana. Sembla escoltar-se la gent del circ, soroll de les quàdriques al trot, espases, rialles de festa... on els romans benestants del tot mengen síndries i raïm i carns de tota mena. Tarragona romana, Catedral i cap a casa, de baixada, que es va millor i els bessons, fins i tot, es descarreguen una mica. He somiat que caminava sol... per Tarragona.

diumenge, 26 de gener de 2014

Me gustaría empezar una guerra

No me hablen de los pucheros llenos,
sólo de los miedos de todos aquellos
que los tienen por no poder llenarlos.
Se me nota mucho que soy de otros tiempos
y que hablo de ellos y nosotros,
leches y café, blancos y negros…
y es que estuvimos sometidos impunemente
a la deformación, a la ideología unidireccional,
sin explicar nunca los contras de tantos pros.
Mesas reservadas, alfombras rojas,
coronas, estanques con barcas,
yates con puerto comprado, exclusivo,
gente de alta cuna y otra de baja cama,
pobres y ricos, diferencias… sociales.
Háblenme de las mesas repletas,
de los excesos de los tiempos de siempre…
mejor no, más bien de las miserias,
de los colegios cerrando comedores.
Cuánto llenarse la boca de solidaridad,
sin dar de lo mucho que tienes
e incluso poco de lo que te sobra…
Hablemos de las fundaciones, o pseudo,
de aquellas que desvían las hambres
a las panzas llenas de hipócritas…
Me gustaría empezar una guerra
en contra del hambre
y del que se cree dueño del pan,
que es de todos los hombres…

Coses que no funcionen

De vegades les coses no funcionen, fins i tot aquelles que fas bé i amb cura. Nadal no guanya a Austràlia perquè té una nafra a la mà i una lesió a l'esquena i, a més, els relleus generacionals ja van pixant per les seves portes. Rajoy ens ha visitat, com una grip més, és a dir, sense cap aspecte positiu i mostrant la seva manca d'intel•ligència, la seva reduïda capacitat, que ratlla tot allò més absurd i, sobretot, amb aquella manca de sensibilitat que el caracteritza. Diria que ell és l'origen del despertar de la majoria dels catalans. Ell i la seva claca, cecs en allò que en diuen "acoso y derribo". Amb la força del vot comprat, aterra arreu, aquest cop sense tancs però amb la prepotència del tirà que amenaça en perpetuar la dictadura. Bé, aquest cas és diferent al de Nadal... aquests no volen que funcioni, ells són criança de reserva des del 39, la resta xusma, i els catalans la cresta de la xusma on divertir-se el sadisme. Al Barça, tot era idíl•lic, cinc anys de glòria modèlica, era massa para "los cuerpos serranos", així que tota la cavalleria de la caverna a les ordres de la veu del seu amo, i per coses que d'altres fan igual o pitjor, doncs... adéu Rosell. Escampem merda que alguna cosa queda, i de la nostra "corramos un comprado velo"... Visca el Barça!

dissabte, 25 de gener de 2014

Ni sí, ni no, ni nada...

La he visto, me ha mirado, creo en Dios,
decía el poeta enamorado del amor.
La muchacha de los ojos agudos,
de azules de cielos y lunas de mar…
Va por la montaña rusa, simulando…
en la cresta abre la puerta de las sonrisas,
para nadie, y al valle llora sola.
No se da paz ni en la ladera…
surca mis suspiros y muere, cual Guadiana,
para sacar sus ojos al sol que no calienta los míos.
Y, en la calle con bosque tupido,
los ojos de claros azules despiertan,
buscan paseos de mar y de arena.
Cuántas veces te busco sincero
en mis nocturnos de mejores luces.
Cuántas veces tus miradas bebes,
cuántas… tus silencios sorbo.
Y me pierdo escalando infiernos,
o bajando a las calderas profundas,
en aras de una sonrisa, de aquellas que,
al compás de tus ojos salados,
son como una fuga a ninguna parte.
Ni si, ni no, ni nada…
Nada, en un no, sin el sí…
Mi tren pasa de largo, el barco no ancla,
mi vuelo no aterriza a tiempo.
Mis nubes no cubren su sol,
pero… un día la encaro y la trino,
y con el alma suplo al corazón,
y quien sabe…

El día se entreabre...

Las orquídeas del año pasado… Una de ellas saca brotes nuevos, robustos. La otra, menos contundente, trepa fácil y tiene ya una flor y otras en marcha. Los geranios contemplan tristes… no es su mejor época, pero resisten, alguna flor entre hojas medio secas... necesitan poda, diría dar paso a los hijos, a la vida nueva. Cuando voy entre los tiestos de la terraza, me sonríen los renaceres, las esperanzas. En el jardín me bailan los ritmos de los aromas de mis plantas privadas...

Y en el bosque, ya es el todo de los vicios… Huele a humedades y sombras. Si, si, las sombras huelen a verdes, de la otra parte, como juegos del sol. Las cañas del río ya son cañizo y las hierbas bajas, los matorrales, se enredan con sus faldas, confundiendo conejos, mientras las palomas, desde el agua del río, contemplan la naturaleza de sus casas. Gaviotas de la mar cercana y, en algún espacio, los patos, un cormorán se esconde y sale a cuatro metros… divertido. Me gusta cuando la vida empieza, como cuando el día se entreabre…

divendres, 24 de gener de 2014

Tocava bici...

Sembla que en tenim... com a ganes, però avui els tendals dels pisos del davant de casa anaven al vol, i parlant de què ells són més aviat para-sols que paravents. Així que he trucat a un company (l'altre tenia que exercir de pare) i hem decidit tornar a caminar. El ventet ha parat una mica i, a més, era d'aquell de terra endins, vull dir que s'anava a banyar tot cobrint de emblanquinades carreteres ondulades que fan, fins i tot, bonic. Com agraeixen els meus bessons els descansos, les paradetes, de cinc minuts. Després continuo com si res. Avui, com sempre, hem arreglat alguna cosa de per aquí, ja que d'Espanya, perdó... vull dir dels que manen ara, no hi veiem massa solucions...

Hem vist la senyora malcarada que ha passat capcot, com sempre. Un jove anava amb una mena de patí amb dues rodes i s'impulsava amb dos pals, a mode d'esquís... una cosa estranya, rara, diferent. Prop del Fortí de la Reina hi ha una mica de parc, on paràvem amb el Pere. Allí hem descansat una mica i, en això, ha arribat una senyora amb dos nens, els ha deixat a la sorra amb la pala i el poal i, en un no res, s'han ficat fins als ulls, però les seves carones feien patxoca. Interiorment, he felicitat la mare, de cor...

Abans de la recol·lectora


Amb el pensament d'avui es diria gairebé que es tracta d'un procedir infrahumà, irracional. Segar arròs a mà era una feina només apta per a homes amb majúscula, homes del Delta. Una falç, uns calçotets de jonquet, un barret de palla i… anar segant guaixos fins fer una garba, un preciós feix d'espigues amb la palla lligades amb un vencill. Quan ja hi havia unes quantes garbes a punt, un jove dels forts i valents agafava un xerrac i tallava la garba pel mig, uns quatre dits sota l'espiga i la col•locava damunt dels empalls per salvaguardar-la de què les espigues no toquin a l'aigua. La feina següent és anar a tombar garbes, a fi i efecte de què els grans de les espigues se sequin una mica. Tota aquesta feina es feia amb aigua i fang gairebé fins al genoll. Després d'alguns dies, un animal de tir, cavall o matxo principalment, arrossegant un tiràs o un barquet, entrava al tros amb un pagès que anava carregant les garbes i les treia fora on les dipositava a l'era, i allí l'esperava algun treballador més per fer una garbera. Recordo que s'havia de controlar molt acuradament que la garbera no s'escalfés abans que vingués la trilladora a separar el gra de la palla. Finalment, solejar al sequers i, un cop a punt, cap al molí.


No aspiro a ser un Dios

Quiero ser como el vapor de agua,
que por la noche duerme en la atmósfera
y se condensa en forma de gotas,
las cuales aparecen por la mañana,
centelleantes, sobre la hierba y las plantas.
Y qué tal si me transformo lúcido
en la cristalina gotita de miel,
aquella de los higos blancos, maduros,
de la higuera que plantó mi padre.
Y si soy brisa que acaricia
y suaviza el ardor de los fuegos…
Y si fuese camino sin piedras,
sendero de certezas auténticas,
de verdades mostrables sin miedo.
Quiero ser el sol de invierno,
aquel que buscan los maduros del banco,
captando vitamina D y activando el cuerpo.
Y, en su defecto, paraguas completo
que para las lluvias de agua con barro.
Cómo no, quisiera ser yo aquel
de tanta mejora previsible,
el pretérito imperfecto de siempre
en aras de un futuro más perfecto.
Quiero ser fruto, consejo, aplauso,
producto, imagen, abrazo, caricia, deseo,
sentido, fuego, razón, verdad, justicia, sueño…
Tranquilos, no aspiro a ser un Dios,
sólo un yo que va mejorando sus inciertos…

dijous, 23 de gener de 2014

Sense excusa

Avui no plovia, ni feia massa fred. El sol anava traient el nas amb fermesa i el "firme", com dirien els de per allà al mig, no era "deslizante". Així que, sense cap excusa vàlida, avui he sortit de costa, amb mar tranquil•la i bona visió i exposició de tot allò que es mou a ritme de natura i salut.

Avui m'he fixat especialment amb la parelleta de vellets de la platja del Miracle, que asseguts, prop del mar, mirant pels llunys, es menjaven un entrepà de truita, pausadament, plàcidament. Més enllà, una parelleta, ara de joves, feien estiraments, així amb un caire professional. Un grup de senyores de bon veure ens han avançat corrent, com si res, i xerrant, per cert, amb un vocabulari gens edificant.

Al tornar, hem passat per La Xarxa a fer el vinet del dijous i, després, hem acompanyat a Fernando a fer una reproducció d'una clau a un lloc que és prop del mercat. És a dir, avui haurem fet uns dotze quilòmetres caminant a bon pas. Hem dinat a casa, he fet migdiada i ara espero a la Teresa que és a punt d'arribar. Crec que no hem d'anar enlloc... Ahir, el Barça va guanyar (1 - 4) al Llevant, amb una bona segona part, la primera... fatal. Anem fent...

Mi profesora de literatura

Normalmente estaba embarazada y tenía aquel guapo subido que ya suena a madre... y hacía el esfuerzo justo para proclamar que su estado no le impedía hablar con emoción de los grandes autores y sus obras. Daba siempre una pincelada a sus biografías, también a sus estilos, después se recreaba en alguna escena de algún libro y, desde allí, enseñaba las intenciones del novelista, del poeta, del contador de historias y bellezas con palabras. A mi me encantaba porque me parecía estar en el cine, relajado y con alguien que te cuenta un buen cuento o algún relato interesante, como hacían mi abuela o mi madre.

La recuerdo perfectamente, con cariño. Llegaba con el timbre tocado, como apresurada, y al abrir la puerta de la clase, respiraba como llenándose de un áurea que endulzaba su ciencia. Dejaba la cartera en la silla, se sentaba en la mesa, habría la boca, cerraba las nuestras… empezaba la aventura. Nos hablaba de las tendencias con ejemplos y le gustaba vernos interesados y haciendo preguntas. Recuerdo que, una vez que no había podido estudiar, saqué un 9'75 en un examen donde nos pedía hablar de la picaresca. Cerré los ojos, la vi sentada en la mesa contando sobre Rinconete y Cortadillo… me puse a escribir, salió redondo. Un abrazo, profesora, tu me hiciste amar las letras…

dimecres, 22 de gener de 2014

Por

Què trist veure callar a l'home amb raó perquè la llei del món és la por. Dels primitius, ja manava qui tenia el garrot més gros i la cara més dura. Ara, potser s'ha invertit l'ordre però les realitats són les mateixes de sempre. Sembla haver-se fet un estudi immens per perpetuar els silencis dels anyells... i, en el seu defecte, quan l'esclat ja és irreprimible, no passa res... Votem, que la democràcia, quan és a la carta, és fins i tot útil, necessària, pràctica, i el poble... doncs, això, a callar i a aplaudir, i si et portes bé potser rebràs alguna engruna de la taula del ric, fill de l'absoluta majoria comprada, i seràs com un gos, i menjaràs, sota la taula, molles de pa blanc... i estigues content, molts ja no mengen.

A Andalusia, un grup vol ser independent, a Catalunya la majoria. Els descontents, tot i la por, augmenten, ja no callen, llàstima de premsa lliure... fóra bo de dir allò que no et mana l'amo. L'altre dia vaig dir, i no sé si em van entendre, que per tirar un tot endavant primer s'han de reconstruir les parts amb justícia. Diria que s'ha fet tard. Diria, dic, que la solució, que ja no tenen, no és matar la seva millor gallina...

Paisatge


Un paisatge que recrea la vista quan alces els ulls de la lectura...
Una pau, un pou, una parra, la caseta del camp i l'aigua,
la dels tancats d'arròs, aigua, gairebé per tot salada
com a defensa per matar cargols poma d'invasió.
De tant en tant se sent molt clar una conversa d'ànecs al desaigüe,
mentre les polles, un fotimer, van menjant pels arrossars encara no llaurats.
Un tret d'escopeta, un toll del reg sonor,
uns martinets blancs s'espanten y uns esplugabous s'apropen,
els camallargs alcen el cap i les gavines, de mil classes diferents,
deixen pas amb el seu vol arrodonit als fumarells a ras de terra i aigua.
Soroll de camp, relax, l'ànima se serena...
La tarda és llarga, el sol no té pressa, poc a poc va envermellint els fons.
La lluna se n'ha aprofitat prou i bé i el substituirà a la nit...
i es farà fotos a l'aigua salada.
Torno a agafar el llibre a gust... crec que he perdut el full,
m'ha caigut el punt del llibre... recordo...
Es descrivia un paisatge... de muntanya.

El regalo de las brisas en primavera

…y después de los brincos metálicos,
me retuve, se quedó, para el lento.
Un Salvatore Adamo me mostraba el camino…
Mis manos en su cintura, de momento.
Sube… la moral y el deseo sentido.
La música, siempre la música, y ella,
en aquellos instantes soñados,
en aquellos propósitos definitivos
del pensamiento profundo… tu o nada,
y en el nada no han nada con sentido.
Iba de latido tan acompasado,
rítmico, que ni la pisé, y la confundí,
y me presencié y reverencié feliz
sus brillos y mis fuegos latentes…
Eran tiempos donde las luces no se apagaban,
4sobretodo las del alma en suspiros,
las de los ojos, alguna vez tristes,
ahora focos eternos del infinito.
La pieza termina, calla, no digo nada.
El mechón de su cabello, suena,
sonríe, se enlaza, la acojo…
Dios mío, el cielo era esto, así…
Extremé la prudencia, protegí el estado,
no nos contamos nada…
a veces sobran las palabras
y hablan las cadencias,
los silencios de las manos,
la suavidad armónica de los compases,
el regalo de las brisas en primavera…

dimarts, 21 de gener de 2014

Nos compartimos... unas luces


Siempre quiero que las puertas se abran
para poder entrar y salir con libertad,
aquella del divino tesoro con luz…
Qué pena cuando sale la luz y se va,
a oscuras no son libres ni las golondrinas,
a oscuras no importan las puertas abiertas.
Observar el parece ser que sí, o el nunca,
en el jamás de los jamases,
o en el se le supone más incierto.
Son como aves que vuelan sin rumbo
a merced de vientos traidores
que anuncian tormentas con trueno sin lluvia.
Siempre quiero que haya luz, y así los taquígrafos,
sin excusa, lo cuenten bien, real,
como es y punto, claro y diáfano, nítido, limpio,
 resplandeciente, como la patena y la verdad.
Ventanas abiertas, mentes abiertas,
corazones que abren los días, en paz…
Y, aunque me repita, quiero árboles con nido,
y días con sol, y noches con luna,
de aquellas plenamente iluminadas,
donde los gatos no son pardos
y todos vemos cómo somos.
No quiero que nadie se abra,
como dicen los jóvenes de ahora,
quiero que me llegue el mundo de día…
y así nos compartimos…unas luces.

Mis mejores deseos

Nunca aspiro al laurel, no llego,
nunca seré zorra frustrada irreal.
Mis uvas están a mano y maduras.
Tengo el suelo firme y cerca.
Pies tengo, con resorte elástico,
para los vuelos lícitos de la mente.
Soy propenso a supervalorar todo.
Me miro en espejos con valores,
aprendo, sin querer, queriendo
y enseño, sin querer, mostrando…
Pero mi ahora, que ya soy compendio
y tengo la despensa de las experiencias,
no me creo nada, sólo cambio respetos.
Sólo digo silencios explícitos,
sólo admito verdades de amigo.
No aspiro a palmadas ni flores,
ni a sonrisas torcidas forzadas.
No anhelo el halago que esclaviza,
desinhibe y, sobretodo, debilita cruel.
Menos estaría dispuesto a convivir
con la compasión de nadie
como compra burda
de mi libertad incondicional.
Aspiro a mi paz exterior
y a vivir en mi, con los míos…
No, nunca aspiré a la hazaña,
al laurel, aunque a veces olía mejor.
Quería, quiero, siempre quise, ser feliz…
con menos cosas, con más personas.

Us desitjo fruita dolça

M'han regalat fruita fresca. Sabeu allò de les pomes vermelles, aquelles com el puny, i les grogues, que ara hem descobert que són bones, fins i tot amb l'amanida variada... Sabeu allò del raïm verd, allargat, bonic, atractiu, com guspirejant... Unes peres de Lleida, suposo, segur, d'aquelles d'abans de la pedregada i que tenen una pell marró i un sabor dolç com la mare, la meva i també la del meu fill...

A una part de la cistella guapa, hi havia uns maduixots de reglament, de dibuix, amb les seves fulletes verdes, amb olor i gust de maduixa. Ara, molts cops, la fruita sembla una altra cosa, sap diferent, tot i que l'aspecte està tractat amb cura. Ahir em van regalar fruita dolça... és com el meu regal de flors, sense targeta, amb missatge al vent, de cors a cors, de bé a bé, millor. Sempre explicava als meus alumnes que és més feliç qui fa el regal. Ara ja sé que, de vegades, segons com, aquell que el rep capta l'amor. La fruita, abans, de jove, era flor. Us desitjo bona fruita... dolça.

dilluns, 20 de gener de 2014

Un regalo de tejas y hogar


Por qué no me tiran los tejos aquellas tejas de tejados altos?
Por qué las que me dan y regalan no las quiero y las que quiero no me las dan?
Por qué los indicios, los suspiros, las miradas, las caídas de ojos dulzones, las cabezas laterales… no me muestran caminos seguros de cielos cercanos, de certezas ciertas?
Por qué mis suspiros logras, mis ansias te llevas y mis voluntades sometes a la duda sin logros?
Por qué me desvelas del fango, del lodo indiferente, y me aspiras a tu cielo de nubes bordadas de mirra?
Qué se pintó en ti que deslumbra?
Qué luces desvelan tus oros eternos?
Qué fondos del alma me sacas... que corro, acudo y vuelo, siempre en alas de la sinrazón que es paz, sentido, gloria, dicha, meta, fin?
Por qué miro siempre al cielo?
Por qué mi mirada lateral izquierda se va contigo, se va hacia arriba?
Por qué, además de los niños y niñas, no te acercas lozana y sin prisa, y haces de la esperanza un destino, y del destino un regalo de tejas y hogar?

Sibarita

Fa vent gelat, d'hivern cru. No, no he estat a l'alçada, he faltat, a l'hora,a la cita, a l'acció... La Teresa, una santa ella, ja ho sabeu, quan el temps convida a jeure i a l'estada a casa, no diu res i marxa a l'escola sense estridències, silenciosament, i un dorm com aquells que tenen la consciència tranquil•la i el deure fet. A les deu obre l'ull lleganyós, i es desregala de llar i, va a la vida, i observa... la dona amb el nen al carro, la jove amb el gos salsitxa, aquell milhomes que repta al gran, que no li fas cas perquè va de sobrat...

He anat a esmorzar a la grangeta i m'he emprenyat amb els diaris... el meu Barça no esclata com cal, els blancs s'acosten, la plaga... Però tot això ho soluciona La Xarxa, una tapeta de formatge i un Priorat, i a contemplar llops de mar, tècnics de barques i peixos i pescades, entesos en vents i onades de roselles blanques... Allí les cerveses sempre són mig plenes. Avui he anat de sibarita pel barri. Només cal gaudir de la naturalitat de tot plegat...

diumenge, 19 de gener de 2014

La música me baila los sueños

Me bailan las músicas a la nuca,
la espalda se emocionan,
los pies callan los ritmos ansiados.
Las guitarras van de alegrías sonoras,
son notas nítidas que estremecen,
reducen los espacios en solos eternos.
Las lluvias finas de enero, con cierzo,
hacen sonidos metálicos sin gracia.
Me siguen bailando las músicas,
los suaves suspiros de saxo y de noche
se agudizan con el sonido de las trompetas.
Son melodías sin ruidos,
como silencios de compases con sueños.
Por el tímpano izquierdo se oyen violines,
y en el derecho se acomodan, se quedan.
Son valses de olas azules sin fin,
donde se columpian los egos con vinos
y las musas abstemias sin luces.
A veces me tiemblan las rodillas…
son espasmos del alma enamorada
a los acordes de un violoncelo.
Me bailan los espacios reducidos,
me chispean las ansias de vuelos,
me llevan las músicas sin letra.
En las nubes con estrella,
aquellas de brumas y plumas etéreas,
el arpa despierta llenando de dulces aromas
espacios para las sensibilidades.
La música me baila los sueños…

Plou

Ximpleja, sense massa fosca, sense sol, alguna cosa hi ha de boira i pluja fina. Sóc a casa, amb tot a la mà i bé... El meu tot es composa de massa coses. Potser amb el temps he aprés la lliçó, potser és cert allò que diuen de què no ets feliç per tenir més coses, sinó per necessitar-ne menys. M'encanta mirar com plou per la finestra, sembla un pessebre vivent actiu i viu, potser sense estrella, però tots i totes saben molt bé on van, busquen refugi, parlen poc, salutacions breus... i a casa. Normalment, allí és la pau i la llum.

De vegades veus situacions còmiques: aquell que rellisca, l'altre que esprinta, un paraigua que es tomba, fa vent... gent que es mulla impunement i altra que sembla anar a Alaska. La pluja sempre em recull, em desa, em convida a llegir i a pensar. Sovint, he de deixar el llibre perquè m'atreu més la reflexió, el perquè de les meves coses senzilles de cada dia. Llàstima que fem una mica de dieta, però els dies aquests de freds i nevades properes, o pluja fina i constant, són òptims per fer calent, el nostre plat típic a Deltebre, col, arròs i fesols, enriquit amb morro, pota, galta, cua... de porc.

dissabte, 18 de gener de 2014

Un día nos vemos... y mejor reímos

Amoroso, afectuoso, cariñoso, …oso,
siempre dependiente, de bajada,
de buscada, de grises luna llena.
La luz oscura del alma busca destellos
del disco perdido en las sombras.
En su cara se dibujan riesgos
y, en las imprudencias más lanzadas,
viven los amores entre surcos,
grietas que dejaron otros pasos,
vientos que secaron las heridas.
Las miradas, cuánto cuentan…
las miradas sin destino y vagando,
sin chispa ni consuelo, ni ángel…
Cabizbaja provocas desencuentros,
cejijunta no te explicas los presentes,
no te encuentras, los vientos no te paran.
No aparcas, no anclas, no desvuelas
Amoroso, afectuoso, cariñoso, todo …oso,
uno va sin bagaje, sin llave,
sin acceso a tus sitios acotados,
sitios de sombras y lloros con lágrimas.
Cuántas puertas no abren a tiempo,
cuántas musas esconden alientos,
cuántas veces se confunden crueles,
la dirección y el sentido crecido
de los sentimientos mal regados.
Un día nos vemos y lloramos juntos…
Un día nos vemos… y mejor reímos juntos.

Un trist record

El cavall es va parar al mig del carrer,
sense esvarar-se, prop de la pilota.
La bicicleta va frenar apunt i bé.
Plovien crits, ploraven veus de mare.
El nen, impassible, al bell mig, sa,
tranquil i amb el gos, feliç, bucòlic.
Entre les xisclades, una frenada de cotxe
i més sorolls, propis d'aturades en cadena.
Ell, el nen, agafa la pilota con si res,
acarona el gos com sempre fa,
marxa corrents... no para mai.
Dos minuts abans, munió de presències,
munió de prudències... no passa res.
Un cavall amb seny, un gos amic,
una bici amb frens de disc, com cal,
cotxes respectant distàncies, parant.
Claca d'esgarrifances transeünts,
sorpresos per la via pública, espantats...
No, no passa res, tothom tranquil.
Sense immutar-se ja són a casa,
el nen i el gos, sempre junts,
i amb la pilota... juguen tots dos.
Pilota al carrer, darrera el nen... i el gos,
tothom sap, tothom parat,
no passa res, almenys avui.
Vaig captar la pena d'uns familiars
que van perdre un fill al carrer,
darrera una pilota, sota un cotxe...

divendres, 17 de gener de 2014

Han vuelto las golondrinas


Hoy me he paseado por los acantilados, aquellos breves de mi costa suave.
Hoy he vacilado con los tiempos de los mares tímidos, en mar plena…
Aguas que se internan en la arena, sin ruido, con suave intermitencia.
Hoy he andado lo que anduve, y el sol ha ido conmigo libre,
y las golondrinas no han vuelto, y las ramas son libres de nidos.
Hoy he revisado los andares y las costas reverdecen de brumas,
de blancos oleajes nítidos.
Hoy, una vez más, he gozado de amigos y fríos y vinos.
Hoy he cuidado el jardín para que vuelvan las mariposas.
En las calles del pueblo, el mío, he visto golondrinas de vuelta…
Hoy, con los compañeros, y a bien, nos hemos sincerado con los tiempos,
y entre vinos filosóficos, hablamos que cualquier tiempo pasado no fue mejor,
ni peor, ni fatal… todo es consecuencia, producto.
Hoy nos vivimos contentos y ufanos, hoy no restamos los años al tiempo.
Hoy abrazamos presentes felices…

Ja sé qui és l'intrús

Enmig de l'erm hi ha un clap de conreu.
No sé ben bé qui és l'intrús...
Són veïns, un és el clap de l'home,
l'altre sembla deixat estar, deixat anar...
Em visita la paraula convivència,
binomi etern: Home i Natura.
És com allò de la mateixa música,
però on una no té sentiments
i l'altra va entre aplaudiments clamorosos.
Faig patates a l'hort del camp espès,
agafo espàrrecs de l'erm boscà,
una llebre, una cassola, un foc...
La llenya i la llebre és de l'erm,
l'home s'ha fet la patata també a la cassola.
Farem el clap gran, van decidir un dia.
L'erm és cada cop menys verge,
cada cop menys erm, menys bosc.
La convivència no és gens pacífica,
el clap creix, la Natura cruix
solcada de camins de clap a clap.
L'home fa que els nius no tinguin arbre,
i els animals escalen muntanyes,
com quan algú cala foc, sonat...
i arriben al capdamunt, al cim,
i sabeu què... fem un hotel grandiós
on abans hi havia un castell i natura.
Enmig de l'erm hi ha un clap de conreu,
potser així... va començat tot.

dijous, 16 de gener de 2014

No son

No son sino naves, dijo Critilo, aunque bien dijiste nubes.
No son todo ruiseñores los que anidan en los balcones generosos.
No es oro todo lo que reluce.
No es todo mal que por bien no venga, ni bien que lo entretenga fácil…
No es que la paz del Señor venga con nosotros,
es la paz nuestra la que complace al Señor.
No se trata de que los ríos suban, sino de que sigan su cauce natural.
No son sólo los ladrones maliciosos los que roban los amores generosos.
No hay rosas sin pinchos crueles, hay flores sin pinchos,
y pinchos con flores crueles, sin alma.
Hay genios con alma i alma sin genio, corazones libres, sin alma.
Hay rezos oscuros, hay amores libres entes solitarios.
Hay vidas sin rumbo, rumbos sin vida, vacíos nocturnos, vacíos.
No son todo risas ni albricias, no son todo jardines de aromas,
no son todo rincones eternos de ansias felices, no son todos euforias…
Hay gobiernos que les crecen sus enanos, aquellos de sus miserias congénitas.

L'entorn pacífic de vida lliure

Avui he vist una orquídia en flor,
brot d'esclat de fermesa viva,
i l'altra branca surt potent amb força,
un brot viu que sembla sortir de la vida,
d'aquella regeneradora i sublim.
El poema sempre és en vers
quan es contemplen prodigis,
aquells que són naturals, en la Natura.
Els geranis, agraïts eterns,
s'esfullen i es regeneren, i allà una flor
dóna vida d'estiu en ple i decadent hivern...
I, mentre, el bosc fa olor de ruda
i la manca de neteja habitual
fa que les humitats eternes
de la fullaraca i brancal de sempre
facin olor de Natura mare.
No és sols el cant dels ocells,
és l'aroma de bosc únic,
és l'entorn pacífic de vida lliure.
A un pi li surt un brot novell,
un esquirol es perd feliç,
les pinyes són pelades com cal,
els pinyons afloren, és el cel.
És la mare de tots, Natura.
Unes boletes negres de conills
fan presència, la vida continua...

dimecres, 15 de gener de 2014

Uno tiene amigos, algunos...


Uno siempre tiene amistades variadas.
Se siente… hasta buena persona por esto,
y pasea sus emociones acompañado
por las diferencias y las sensaciones.
Hoy voy del brazo de la modestia,
virtud que modera mis acciones
y me contiene en los límites de mi condición.
Suelo disfrutar con mis paseos intensos,
con la presencia que me da cordura,
templanza, moderación, medida.
Con la verdad estoy a gusto y pienso en Aristóteles:
"Amigo Platón, pero más amiga la verdad"... buena gente.
El otro día salí un rato, casi sin querer,
con la prudencia en caballo de orgullo,
y me caí de gordo hinchado, insolente.
Y es que ya se sabe… no todo sirve,
no todo vale, no todos son amigos,
algunos lo parecen, los otros lo son.
Suelo estar feliz con la fe en la bondad
y la constancia, sin negocio en ello.
Con la libertad me respiro unos aires,
que serían nocivos en la indecencia,
y me calmo… no así con la justicia,
que con frecuencia me cabrea…
por sus tratos, evidentemente, injustos.
Quiero acostarme con la conciencia en paz,
dormir con la fe en lo mejor del futuro.
Uno tiene amigos, amistades, algunos… amigos.

Bosc i Delta

Fa fred, 5º, potser els barbuts es volen fer notar una mica. Avui hem deixat la costa i, per la vora del riu, hem arribat fins al Pont del Diable. Feia dies que no anava i el bosc m'ha rebut amb una mena d'olor de ruda i resina, olor d'humitats variades, d'aquelles que sempre em resulten tan agradables. A la tornada hem passat per Sant Pere i Sant Pau en lloc de fer-ho pel Francolí, la qual cosa ho fa menys monòton però potser una mica més costerut i llarg. De totes maneres, hem parat una estona a un dels sants llocs del gloriós barri i hem fet els honors a un Priorat, una mica dolç però que es podia beure bé, fins i tot sense set. Després hem baixat muntanyeta avall fins arribar a l'inevitable asfalt, que ens ha portat fins a la dutxa. Una mica cansats i jo amb els bessons carregadets, però contents, com aquells nens que han fet una proesa espectacular i bona per la salut.

A la tarda, la Teresa i jo hem anat a Deltebre. Els camps ja són plens, majoritàriament d'aigua salada per matar els cargols poma que tant mal fan. Hem collit taronges per nosaltres i per regalar. Hem vist la família, hem airejat una mica la casa i, abans de les set de la tarda, ja érem a Tarragona. Ha estat una bona ració de bosc i Delta. Algú en dóna més?

dimarts, 14 de gener de 2014

A veces lo pensaba...


A veces pensaba lo hermoso que sería vivir en tu cabeza, allá, discreto,
confundido entre tus miedos, tus ilusiones, tus más recónditos secretos…
Tendría gracia vivir la dualidad, mi amor sin comercios, profundo,
verdad, intenso, sincero, incontenible, sin freno, bailando, poco pegado,
con todo aquello que supone tu indefinición con brumas.
Te miro desde ti y me gusta… yo ya me conozco de sobras y en ti aprendo,
pareces mejor, haces, con más prudencia, pasos parecidos,
tienes más clase, hablas sin palabras, tus ojos conceden
i aplauden con tino buscando una luz para tus dudas.
Hoy me inserté en otro lateral de tu cerebro
y me recreé en tus calmas y dormí en tus pausas.
Al despertar, quise definirme en lujo, quise hacerme tu objetivo mejorado,
quise quedarme y salir, salir y volver.
Dolor y latidos y euforias y alientos, antes de la puesta a punto del careo,
y en su defecto me fundo y me persisto en otro lateral de tu mente prodigiosa…
y en su logro y en su acierto, fruto de los andares por tus intelectos,
correré hacia ti, con tu ciencia libre y con mis ventajas de conocer tu psique…

La setmana dels barbuts

Teòricament toca fred i mal oratge, encara que aquí a Tarragona l'anticicló és generós i ens visita sovint, costa ploure i de fer fred de debò... màxim uns quinze dies a l'any, així que aquí els "barbuts" van més de fama que de fets. Som a la meitat del mes de gener i, a part d'alguna boira, es pot circular perfectament. Són tres quarts de nou, la Teresa Marxa cap a l'escola i jo a fer el talladet amb els companys abans de caminar per la costa. Dinem a casa, allò de les bajoques i els ous durs que, de forma magistral, presento, sense sorpreses, cada dimarts. Unes postres zero, un cafè, un adéu, fins després, una becaina, un somriure, una lectura (ara estic amb el Victus de l'Albert Sánchez Piñol), una tele, potser un programa de fauna...

A les cinc, la porta. És la Teresa. Anem a comprar, ràpid, és d'hora i no hi haurà massa gent, podrem aparcar... les carns, alguna cosa de peix, les verdures, els làctics zero, alguna fruita (no massa perquè tenim taronges), coses de neteja, les coses... i cap a casa, i la tablet, i el mòbil, i el quadern, i els diccionari cavero, i tots els meus amics poetes que m'obren els llums per contemplar la bellesa, molts cops, entre l'erm..

dilluns, 13 de gener de 2014

Hoy, todo es posible


Hoy me he subido en el suspiro que me lleva a la estrella con nube,
y allí, entre plumas y caballos con alas, he volado por los sueños imposibles…
Hoy he subido en la ola suave, hija de la brisa fina y noble…
me ha ido columpiando complacida hacia los adentros de los infinitos.
Hoy me he resbalado por las lluvias, aquellas finas y espesas de vapor,
aquellas que penetran y te encaran, y someten y reviven esperanzas…
Hoy me ha acunado un viento que no silva y me he ido con él, con discreción,
hemos penetrado en los poros abiertos de las mentes cerradas y hemos corrido…
Ahora sé que corren los vientos, ahora comprendo todas las teorías…
de aquello que llaman desesperación.
Hoy sólo me hablaron las sonrisas y, en su defecto, los respetos,
incluso la niña de los zapatos de tacón, la del piso de arriba, descansa…
y el abuelo no ríe sus gracias.
Hoy me he envuelto en la niebla, aquella de nube baja y afectos.
Hoy me he recogido entre suspiros, nubes, caballos con alas, sueños…
lluvias finamente espesas que enderezan.
Al final del hoy y la constancia… todo es posible.

Un dia de cada dia

A les vuit plovia i la Teresa, tota una santa Teresa ella, m'ha dit: "No cal que t'aixequis perquè plou i fa fred". M'he tombat, però no podia dormir. He mirat per la finestra de les orquídies i el temps era totalment desagradable i blanquinós. M'he dutxat, m'he vestit i he anat a esmorzar. Eren les deu del matí. He llegit els diaris, no calia però ja no trec massa malícia i visc. Penso que hi tinc dret, ja que a mi no em regala res ningú, senzillament vaig gaudint d'allò que durant tants anys he anat contribuint. De totes maneres, sí que em sento regalat per l'estima de tots aquells que em coneixen com sóc.

Hem dinat a un lloc nou i ens han sorprès amb un genial plat del dia: un bistec amb verduretes a la planxa, tot generós i tendre i al punt, que feia tot el goig del món. Boníssim, bé de preu, ràpid i ben servit. La Teresa a l'escola i jo a la taula, on vaig contant les meves històries de cada dia. L'absència de sol et convida a la becaina, no massa llarga però tampoc cal menysprear-ne cap perquè són d'un agraït molt reparador. Sembla que demà no plourà... estaria bé que tampoc fes molt de vent i, així, podríem agafar la bici, que ja en tinc moltes ganes.

Gronxar-se entre silencis multitud


A cops anem al metge, no gaire, perquè amb aquests passa com amb la policia quan et para, sempre et troben alguna cosa. Quan un ja té l'edat madura i l'altra s'enfila propera cal, de tant en tant, la revisió, aquella de xapa i pintura, oli i, sobretot, la benzina i qui la bomba. Després, a no ser que la dissort et jugui una mala passada, tens una pròrroga dirigida, amb tots els ets i uts, consells de com menjar o pastilles segures.

Surts alliberat i vas a dinar, allò de la planxa i verdura i cafè i, després, com que encara hi ha temps, t'ensenyaré el meu amic el mar... Un plugim lleuger la plovisqueja, una desena de vaixells romanen ancorats a l'espera de port. Tot plegat és com un desert mullat... no hi ha ningú, només la nostàlgia es passeja i s'ancora per somiar. Decidim que no cal més cafè i ella, menys atrafegada que altres dies, va amb temps cap a l'escola, i jo, com sempre, em gronxo entre els silencis multitud.

Respecte a la vida... natural

M'encanten les flors fresques,
quan encara són a la branca,
abans de marcir-se al ram,
a la solapa, al barret, al perfum.
Observo extasiat l'herba del prat,
aquella intransitada, entre arbres,
amb algun arbust d'aromàtiques...
ja se sap, allò habitual pel lloc:
romaní, farigola, lavanda...
Si és pel matí, la bellesa es cristal•litza
i tot s'omple de gotetes de mel blanca.
En un no res, un sol jove,
incipient, es carrega la gebrada,
reina del verd en brot,
en tendre, en vida nova.
En moments puntuals, la Natura es regala,
l'home no ho entén... i la destrossa.
Un portaria l'estimada al jardí
i li faria la foto amb la rosa al roser,
i d'allí, a la costa d'hivern i platja,
aquella nua i verge, de mar alegre,
de respecte i sal i, a cops sol.
I entre respectes i pels camins habitats,
cofois, ens extasiem per la terra estimada.
M'encanten les plantes enfiladisses,
les que s'arrapen al tronc, o a les parets,
semblen caminar, fora de l'abast nociu,
com les del penya-segat que fan pam i pipa.
M'encanta el respecte a la vida... natural.

diumenge, 12 de gener de 2014

La verdad y las tendencias nocivas

Lo van consiguiendo, sí, sí. La verdad es cada vez más muda y va pululando entre compras y vendas y comercializaciones varias de la dignidad. Triunfa el camuflaje y el transformismo, y los cínicos y los corruptos son los adalides de la transparencia. El pueblo es maltratado y calla. Votamos y seguimos haciendo lo que nos da la gana. El pueblo calla y paga con el nada que le va quedando... paga por su error en las elecciones y, además, es menospreciado e infravalorado en su inteligencia. Quieren que comulgue con ruedas de molino, que viva de rodillas, que retorne a tiempos de vasallos y señores, amos y esclavos y otras dualidades que les son imprescindibles. Cada paso que dan es una vuelta al infierno, al pasado de buenos y malos, para seguir siendo los ricos entre los cada vez más pobres. Hoy, un partido de fútbol depende del árbitro, no del juego. Un niño no aprende "la" historia, sino aquella que le cuenta el poder de turno. Los funcionamientos sociales están a expensas de las normas que les imponen de formas más o menos indirectas. La mentira es trilingüe, la corrupción profunda, el cinismo variado y exquisito y los asesinos disponen de sierras mecánicas… y el pueblo sigue callando.

dissabte, 11 de gener de 2014

Te amé, te sentí... sin verte

En la niebla del calor, la calina,
me resbalo y confundo,
y me subo por la niebla de nube baja
y, entre humedades borrosas y frías,
nuestros fríos se encuentran y hielan.
El mar, siempre el mar, mi mar,
frigorífico del verano de los soles,
calefacción de los inviernos polares.
Uno llega otoñal por los albores,
uno vive primaveras de nieves y soles…
y se interna en las brumas,
y se pierde y se encuentra con ella.
Uno acude aterrizado, presto, raudo,
y es hasta feliz en la espesura
y siente, sin ver, la pasión.
No importa si resbalé por la arboleda,
siempre tuve problemas de vuelo,
pero nunca miedos ni angustias.
Llegué, traspasé las borrascas
y merecí tu encuentro en las sombras,
y en un nada nos llegamos.
Los tiempos sembraron los suelos,
y los bosques los aromas,
y los cielos se surcaron de gritos
y éstos callaron silencios con voces.
En la no luz hubo fuego y verdad,
en la casi noche blanqueada hubo amor.
Te vi a través de los tiempos permeables,
te amé, te sentí… sin verte.

Vertical

A Tarragona tenim un jardí vertical amb verds penjant, nius i ocells... Sembla tot previst, d'autogestió, diuen, el millor d'Europa, el més gran i bonic. Molts patis andalusos, sobretot a Còrdova, també tenen aquesta mena d'ornamentació, si més no amb torretes sobre paret blanca, amb un pou al mig... i amb tota la gràcia, simpatia plena, sota un barret cordovès, et poden servir un salmorejo i una cua de bou com cal. Llàstima que no coneixen gaire els Priorat, però la resta, el seu pastís original inclòs, és per beneir la flora i la cuina en escreix...

Vertical és tot allò que puja... i baixa.
Vertical és la fermesa de qui no viu de genolls.
Vertical és el pal de paller de tot plegat.
Vertical és la reconstrucció de l'horitzontalitat.
Vertical és la pujada dels somnis als núvols.
Vertical és la mirada al cel de les mares.
Vertical és l'absència de la densitat.
Vertical és el camí dels globus cap al cel.
Vertical és el somriure pels boscos de Venus.
Vertical és tota afirmació definitiva.
Vertical és el sí de l'amén sense dubtes.
Vertical és el comportament per l'exercici lliure.
Vertical és anar de baix a dalt, de menys a més.
Val més morir dempeus que viure de genolls
per la vida... vertical!!

divendres, 10 de gener de 2014

De vins i de roses

Hem fet la ruta normal, caminant amb seny fins a l'Arrabassada, amb paradetes estratègiques per restaurar els bessons i agafar ànims per arribar a La Xarxa. Aquest és un espai d'allò que s'anomenen els sants llocs, per gaudir de vins i de roses, si més no aquelles que esclaten entre aromes de vins... del Priorat, evidentment, i proximitats de la Mediterrània. He cobrat cent cinc euros de la Grossa de Cap d'Any i he convidat els companys. Després, he passat per la farmàcia i he agafat municions, per si de cas la sang que circula puja més del que toca o els nivells de sucre i greixos fan el ruc.

Ja sóc a casa. La Teresa surt a la una. Toca amanida verda i una mica de llom a la planxa. De postres, taronja. Caldrà estudiar lo del cafè curt.. indiscutible lo dels postres zero. A la tarda toca Mercadona, reposició de fruites i verdures... "Verde que te quiero verde". Bondat i exercici sembla la postura correcta per a la subsistència. És divendres. Els mestres han fet el tastet del curs, els nens també. Dilluns començaran tots plegats amb l'ànim adient per la ferma tasca de la més meravellosa de les missions. Des de l'aire lliure de la costa us contemplo esplaiat...

Avui m'he tornat a casa


La imaginació és lliure, potser, va ràpida per les autopistes aèries... copsant allò impossible, sens fre, sens fi. A cops, sembla investigar cercant camins de fantasia per fer-los aterrar a l'abast i aconseguits. L'altre dia, els companys caminaven pel port de Tarragona, xerrant, a poc a poc, i en veure el magnífic iot del xeic, aquell amb helicòpter que lluenteja de net i ric, luxós, vaig preguntar què es deu sentir quan es neda per l'abundància absoluta...

De fet, vaig captar un moment de reflexió, la imaginació es va moure urgent, el vol va ser ràpid, precís, alt, les cares entre satisfacció i foscor, com a de cansament i desgast... Un va comentar que també ha de ser molt trist enterrar en poc temps totes aquelles il•lusions i somnis que formen part de l'esperança, fins i tot de la utòpica, però que també formen part de la vida. Avui m'he imaginat una existència especial, diferent, amb alarmes i recursos. Avui m'he tornat a casa, a la vida, a la meva, a la nostra, amb tu, feliç, cofoi, a gust i bé i bo i millor...

Estoy seguro de los gozos... y alguna sombra

Ocupé el llano, llené mi espacio…
Corto de ciencia, largo de sueños,
aterricé a mis límites, anclé.
Me hice querer, mayoritariamente,
actué en mi entorno de comprensión.
Me hice fuerte entre niños y grandes,
para unos era ley y justicia,
para otros ayuda, solución…
No, no quería más laurel ni fama,
no, no quería, no servía para cargos,
menos aspiré a las hazañas y a las glorias.
Viví con las ideas claras con la obra,
facilité la convivencia, temperé…
Tenía cierta paz, algún prestigio,
gocé de respeto, incluso comprensión.
Nos quisimos… nos queremos, diría,
fue un largo tiempo de felicidad,
de paz, de pies a ras del suelo,
de mente estable i comprometida
con los niños personas y familias,
con los niños alumnos en clase.
Fueron cuarenta años cortos, sí,
se hicieron vida con muchas vidas,
diferentes, respetables, con su aquel,
y a todos ofrecí mis limitaciones,
el máximo de mis posibilidades…
Probablemente encontré mi espacio,
dudo más si con la ubicación apropiada,
pero estoy seguro de los gozos…
y alguna sombra.

dijous, 9 de gener de 2014

Quise darme todo

Quise hablar de los atardeceres sin noche,
de las madrugadas sin día, sin luz.
Quise pensarte en los tiempos indefinidos,
personarme en las noches sin luna,
acogerte en los amaneceres negros.
Quise dormir por sueño eterno,
y soñar por los sueños contigo…
Quise llevarte en mis vuelos,
por entre las nubes de plumas ligeras.
Quise tenerte reina con reino,
ponerte un tronco de hadas libres.
Te idealicé de tal manera cierta
que no quise despertar jamás,
y viví por los atardeceres sin noche,
por las madrugadas opacas,
por los amaneceres del pensamiento.
Quise llevarte por los siete mares,
con lujo de barcos sin remos,
cruzando infinitos y cielos…
Quise inventar un jardín floreado,
donde viven los deseos amorosos
y las músicas teclean en los pétalos.
Quise un río de agua vida,
unos verdes de bosque turquesa,
unas lágrimas de mares azules…
Quise un palacio de brazos abiertos,
con almas que vuelan sin alas.
Quise darme y darte… darme todo.
Quise amarte, darme, darte… todo.

S'ha acabat la ximpleria...


Bé, toca caminar i, amb el Fernando i l'Antonio, ja hem dissenyat la trajectòria: Serrallo, platges del Miracle i Arrabassada, Cementiri, pujada de l'Oliva per les noranta-nou escales, Camí de l'Àngel, Tarragona 2, Carretera de Valls, Rambla Nova i anar baixant per davant de l'Eroski fins entrar per la Plaça de la Farinera, arribar a casa i... cap a la dutxa. Ha estat sa i preciós com sempre, tot i que els meus bessons fan figa, però amb alguna paradeta estratègica de tres minuts he aguantat força bé.

La Teresa és a l'escola i jo he retornat a la cuina per fer allò de les bajoques i els ous durs, amb begudes zero com les postres, que també poden ser cítrics del meu hort. Calia tornar a la normalitat, amb exercici racional (12 km) i un menjar equilibrat i apropiat. De totes maneres, després de més d'un mes sense fer exercici, m'he cansat una mica i he agraït la migdiada reparadora al meu sofà preferit. Ha trucat el nostre fill Pere, només en tenim un, sembla content i diu que ja torna a fer jornada completa a la feina... La vida continua, les aigües tornen a la seva llera. Des de la terrassa, sento el nens de l'escola del Serrallo... avui no cal escoltar Mozart.

dimecres, 8 de gener de 2014

Mis ojos lupa

La miraba a hurtadillas, me la comía entre silencios,
era mi secreto, mi ilusión, mi esperanza, mi luz del día siguiente.
La soñaba en los fríos nevados, y en verano sus soles cegaban,
y en los siempre de cada segundo era presencia y sosiego y latido.
Quise vestirme de simpático, de encontradizo, de oportuno.
Quise ser dogma de una fe segura.
Quise, la quise, con tal proporción que quise ser ella
en lugar de hacer del ella otro yo.
Y en mi espíritu sin paz, donde la desesperación fuerza los retiros,
conversé con ella, acoplé sus respuestas, puntualicé sinceridades…
hablamos, como en película, en una escena donde yo era el guionista,
el director, y ella sonreía a mis ritmos…
En la vuelta a la realidad, me seguía amiga pero ausente,
con afecto pero sin comprensión, con clase pero sin quemarse con mi luz…
Y yo la seguía mirando a hurtadillas, comiéndola entre silencios vacíos
y quemando con ojos lupa los papeles de poemas con versos…