Ja sé qui és l'intrús

Enmig de l'erm hi ha un clap de conreu.
No sé ben bé qui és l'intrús...
Són veïns, un és el clap de l'home,
l'altre sembla deixat estar, deixat anar...
Em visita la paraula convivència,
binomi etern: Home i Natura.
És com allò de la mateixa música,
però on una no té sentiments
i l'altra va entre aplaudiments clamorosos.
Faig patates a l'hort del camp espès,
agafo espàrrecs de l'erm boscà,
una llebre, una cassola, un foc...
La llenya i la llebre és de l'erm,
l'home s'ha fet la patata també a la cassola.
Farem el clap gran, van decidir un dia.
L'erm és cada cop menys verge,
cada cop menys erm, menys bosc.
La convivència no és gens pacífica,
el clap creix, la Natura cruix
solcada de camins de clap a clap.
L'home fa que els nius no tinguin arbre,
i els animals escalen muntanyes,
com quan algú cala foc, sonat...
i arriben al capdamunt, al cim,
i sabeu què... fem un hotel grandiós
on abans hi havia un castell i natura.
Enmig de l'erm hi ha un clap de conreu,
potser així... va començat tot.