Amb els ulls tancats

He vist tantes coses que em reconforta la vinguda als orígens. El pensament vola i les imatges segueixen el curs del temps i de les emocions. El pare a la porta de casa, amb les mans a la cortina, esperant pacient la nostra arribada per avisar la mare, que ja ho tenia tot a punt per dinar. Observar les seves cares de satisfacció en rebre el nostre reconeixement. Amb els ulls tancats i gairebé immòbil, recordo el sabor del menjar de la mare, aquella sopa única, aquell arròs, aquella anguila en suc...

Sento l'olor de la terra, que no fa gaire era de palla d'arròs amb esclats d'espigues. La pel•lícula passa lenta i els pares, experts en amor, semblen visionar les nostres actuacions, se'ls escapa el consell, des del cor, el cervell té una vessada... d'amor. Amb els ulls tancats, del sofà estant, sento el camuflatge per demostrar i transmetre vida. Són així, costat i obsessió... i con si res, natural, vivint la vida per mi, per nosaltres. Som la llum del seu nord, la raó, el perquè dels seus passos, quan encara caminaven pel seu camí tan clar i tan net. Sóc a casa, tanco els ulls... uns braços oberts ens esperen sempre.