Su sonrisa lejana

Tenía pocos años, aquella tierna adolescencia que se intercalaba en la más profunda juventud del amor. En mi casa suspiraba por ella y en mis noches eternas de dramática soledad le preguntaba a la luna qué estaría haciendo pero, sobretodo, si era feliz, si su cara mantenía íntegra aquella sonrisa afín y que parecía totalmente empática. La vida da muchas vueltas y, en un principio, siempre amanece, pero yo seguía suspirando por ella y la luna no me hablaba del estado natural de su sonrisa...

Bon diumenge a tothom!!

Diumenge, és el dia dels llagostins i el cafè amb llet, és l'hora del passeig pel Serrallo fins al final dels tinglados i, si el cos aguanta, més aviat les cames, fins a la platja del Miracle. A la tornada, un tomb pel barri per saludar els veïns que estan prenent el sol al bar de la placa. Avui dinem a casa, sembla que la Teresa farà unes gules amb tronquets de surimi, una mica de caiena  i un ou escalfat, un plat atractiu i molt apetitós i sense ser massa picant. Bé, feliç diumenge a tots, amics i coneguts!!

És urgent

Bé, estaria bé que aquest drama de la pandèmia comences ja a anar cap enrere i que les persones puguin anar a treballar i a divertir-se amb tota tranquil·litat, que els petons i les abraçades no siguin vanes esperances d'una pluja impossible. Sempre penso en la capacitat humana per a utilitzar el temps de forma racional, hi ha normes de conducta que haurien de ser d'ús habitual i, aleshores, no hi hauria d'haver tants problemes de contagis de coses rares i mutables cada dos per tres. Manquen petons i abraçades, i això és urgent, per no semblar robots…

Mis mejores deseos

El marinero que va a la barca, con su cubo de plástico y su botella de agua, camisa azul, con faja y botas de agua… Camionero que se para en el bar asador de carretera, con su toalla en el cuello y su cara de sueño… El profesor con sus gafas de profesor y su cartera llena de exámenes corregidos entra feliz a la clase porque ha de comunicar buenos resultados… Ojalá que el marinero tenga buena pesca, el camionero llegue sano y feliz a su destino y el profesor despierte en sus alumnos la apetencia del saber, el placer de descubrir los conocimientos...

Aniversari de la nostra amiga

Tot i que aquesta senyora no fa anys, més aviat són primaveres cadascuna més esplendorosa que l'altra, sempre hi ha un dia que la seva llum brilla d'una forma especial. Ho hem celebrat a Reus, en un bon restaurant on, com sempre, hem estat la mar de bé, li hem fet petits regals amb tot el cor i hem cantat allò del "per molts anys molt feliços i que tots ho veiem". Ha estat força bé perquè ens han vingut a recollir a casa i ens han tornat a deixar a la porta de casa. Nosaltres els hem donat una bossa de taronges, tot sigui per allò de la vitamina C, tan important sempre…

L'esbarjo

A l'hora del pati, els nens juguen a futbol, alguns a bàsquet, alguns a res… les nenes, algunes a bàsquet, d'altres ballen o escolten música en un transistor. Recordo que una vegada vaig intentar muntar una lliga de futbol de la classe, vaig fer equips de cinc per sorteig i, fins i tot les nenes i els no futbolers, es van apuntar. Vaig fer molt bons equips i va resultar, tot plegat, força interessant, sobretot quan miraven la classificació… la competència entre els grups era evident. Bé, va durar un temps, però després vaig veure que, a l'esbarjo, als nens els agrada anar al seu aire. Ells es fan els equips i juguen a tot allò que els ve de gust i ho gaudeixen molt.

Una mano que abriga

Es un frío de invierno, un cielo de plata,

una mano que abriga, 

un paseo que muestra la luna, 

como el buen acomodador te muestra…

la butaca en la oscuridad de un cine. 

Un bar con estufa, un café caliente, 

una sonrisa, por primera vez visible y cálida, 

que llega sin problemas al alma, 

y allí se queda en mi salón… 

de las mejores preferencias, una mano amiga.

 

Blackie

Petitona, allargada, potes llargues, carona de tota mena de dolceses entremaliades, orelles grosses i aixecades, afectuosa, familiar, et puja al damunt per a què l'acarones i, de mica en mica, es va posant en posició i fins i tot s'adorm tranquil·lament. Es diu Blackie, en record d'una gossa que van tenir a casa molts anys i que mai oblidaran. És la nova gosseta de Marcel·la, una meravella d'animalet que es fa estimar per la seva vivacitat i extremada simpatia. Aquests dies s'està coneixent amb la Lucca i es van apropant prou bé… Un entranyable record per a la Xesca, l'altra gosseta de Marcel·la que ens va deixar.

Problemes de mates

Els problemes de matemàtiques, a vegades  m'agradaven… allò del raonament lògic i, en les meves primeres passades per l'àlgebra, em veia capaç de resoldre-ho tot. Recordo que una vegada un problema se'm va posar entre cella i cella i em va fer perdre, o guanyar, la nit… el cas és que el vaig resoldre per allà als voltants de les sis del matí, però amb una emoció gairebé desconeguda per a mi. Al dia següent, a la classe, només l'havia fet el savi de la classe i jo, ell de forma més senzilla, jo amb una equació de tres incògnites, que em va costar Déu i ajuda per poder acabar-la.

La meva rosa blanca

El seu somriure dolç i fi, la seva mesura en l'expressió, aquella capacitat per a exercir com cal el do de l'oportunitat, la brevetat per fer cert allò que és bo dues vegades bo, la seva proximitat on fins i tot el seu silenci és la millor companyia, tot allò que fa i no diu, fins i tot el que no fa… tot té una escalfor humana de gran qualitat. Us diria que estic parlant de la Teresa, però a ella les flors li agraden veure-les al jardí, el que potser no sap és que ella continua sent aquella rosa blanca que un dia vaig arrencar de soca-rel i que ens hem tingut tanta cura que hem arrelat en jardí nou per sempre més… La vida passa callant, gairebé no te n'adones, i torna a ser de nit i, en obrir els ulls un altre cop, la meva rosa blanca fa la mateixa olor de bondat i amor. La meva rosa blanca és com aquella mà que la mare em posava al cap i ara és el meu segell d'identitat, molt estimada rosa meva…

La gaviota

La gaviota me cuenta que va volando, de las aguas del puerto a la casa de las remendadoras, y de allí a la desembocadura del río, donde ya se junta con el mar, formando un buen volumen de agua salada… Dice que se ha hecho muy amiga de las palomas y alguna tórtola y que, incluso juntas y en buena armonía, van picoteando en hermandad. A mí me gusta verlas en perfecta calma, a veces incluso en el patio del colegio, como niños alados y jugando angelicalmente…

Un pom de roses blanques

De la finestra surt una música suau, sembla clàssica, o allò del fil musical que abans estava més de moda, prop de la finestra hi ha un banc i davant del banc una floristeria. Una noia preciosa treu el cap per la finestra, sembla que està fent gimnàstica, però no a cap ritme de música apressada sinó que fa moviments suaus, com si seguís un ritme suau de vals de Strauss… La senyora de la floristeria, fa poms de roses blanques, penso que un de ben maco, li escau a la noia de la finestra, segur que sí…

Olor a terra

M'encanta l'olor de terra, penso quan algú llaura i se sent una flaire d'abric… i penses que allí naixeran o es plantaran totes les verdures que tant estimem. Anem de la mà pel bosc, aquí sempre vaig cercant el romer i la farigola, també el pi fa una olor que m'agrada. Seiem en un banc prop de la font, sembla abandonada, per tots menys pels ocells, que són prop pels arbres propers, amb la seva eufòria cridanera habitual...

Una forma de vivir

Alguien me comentaba, hace unos días, que ya no hay romanticismo, ni besos como los que yo describía… y a mi me viene a la cabeza el amigo Bécquer, Gustavo Adolfo, aquel poeta que dijo algo así como "Mientras haya una mujer hermosa habrá poesía", y yo sigo pensando que mientras haya alguien que sonría con el alma enamorada y otra alma la reciba, con compartida emoción y verdad, habrá poesía, habrá amor romántico, habrá beso largo, interminable y, como dije recién, eso es perfectamente una preciosa y precisa forma de vivir. Creo ser un buen romántico, total.

Miradas escrutadoras

Quería conocerla, ella también lo sabía, ella también…

todos los terceros se ocuparon del aprecio del destino,

fue un libro que al final ni salió a la luz. 

Quien sí estaba, como no, éste nunca falla, 

fue un café que repetimos, corto y muy concentrado, 

siendo esta la primera y más razonable afinidad. 

Aquella mesa del confortable reservado, 

aquellas miradas escrutadoras, 

aquellos conatos de tímida sonrisa, 

como preludio de sanas delicias ...

 

Torno a tenir taronges

Anar a Deltebre sempre és un somni, és el meu paradís particular. Avui hem fet un viatge ràpid, el nostre fill Pere ja ens tenia les taronges collides i a punt i la cunyada, Marcel·la, el dinar preparat… i avui s'ha lluït amb la seva fideuada espectacular i amb les seves picadetes cada cop més bones i originals. A mitja tarda ja tornàvem a ser a Tarragona, després de saludar als germans Margalef i de gaudir d'una bona estona de família. En Ricard, el seu pare i les seves filles i senyora sé que estan bé, ja que vaig parlar amb ell l'altre dia. Bé, molta salut per a tothom!!

La libertat es posible

Soledad acompañada del amor…

Felizmente solo, con mis cercas a tocar, 

solo de iras e intereses,

de pánicos y de prebendas, 

de ansias de venganza, 

de miedos sin mesura ni sentido. 

Soledad acompañada del amor, 

del buen amor, del sentido y de la verdad,

de mi colección de corazones sanos 

que laten bien y no al compás…

de algun desalmado marioneta.

Soledad de un nosotros afín, 

que bebe a sorbos la esperanza 

y sueña en que la libertad es muy posible...

 

Concòrdia i bon amor

I, a la nit, m'agradaria jugar a la xarranca amb els estels,

i després anar cap a la lluna i, com si fos un satèl·lit volador,

anar a fer un tomb per les finestres on sempre hi ha algú… 

que somia i té esperances de concòrdia i bon amor. 

Una nit estrellada per fer un tomb amb la lluna, 

gaudir del viatge, tornar a la meva finestra, 

i, sovint, xerrar amb l'amiga nocturna.

 

Sant dilluns

Continua el fred de gener, però res ens para, una bona dutxa i cap al nostre bar de sempre per esmorzar el de cada dia i fer un cop d'ull al Diari de Tarragona. Després hem anat a caminar, cadascú pel seu compte, ja que la Teresa té una marxa més i uns anys menys i, així, anem al nostre aire, jo faig més distància, ella fa més punts de càrdio, però al final fem cap a casa, amb els deures fets. Jo avui he fet 5,50 quilòmetres i he caminat unes dues hores, la Teresa no fa tant recorregut, però sol fer 30 punts de càrdio, que està força bé. Avui sant dilluns, bona setmana!!

Cantar un poema

Podría escribir un poema, más o menos inspirado, preciso, precioso incluso, para ponerle voz de mar, con música de olas, con silbido a modo de solo, de una brisa que se escapó del mes de mayo y que trae el aroma de las mejores rosas blancas. Me hubiese gustado saber cantar, incluso de niño hacía algún pinito acercando la cabeza en el pozo que había en el patio de mi casa. Ahora, podría cantar alguna cosita que escribo, pero no, no les voy a castigar, no lo merecen…

Dia de calçó vell

Miro per la finestra, la plaça buida i freda, només un gat treu el cap, travessa amb tota parsimònia, ningú l'espanta ni li diu res. Són quarts de nou, les llums dels pisos romanen totes enceses, poc a poc s'aniran apagant… Demà, com diria la meva mare, és dia de calçó vell, que volia dir feiner, cal dormir…

Mercat a la Plaça dels Carros

Hem anat a un mercat que fan els dissabtes a la Plaça dels Carros, on venen productes de proximitat i ecològics, oli o algun formatge d'ovella que es feia mirar. Bé, una mica car, però val la pena fer un cop d'ull. Hem comprat una col, entre altres coses, perquè aquest cap de setmana dels barbuts ens toca fer calent i em sembla que, aquest cop, a la Teresa li ronda pel cap fer-lo amb careta, que no serà tan bo com el de cua, però s'aproparà molt. Bé, hem fet la caminada del matí i hem tornat pel Serrallo.

El agua del mar no es azul

Invierno, enero, frío… 

es mi hora de ver el mar,

desde mi roca de pensar y observar, 

miro la soledad de la playa, 

el placer con el que llegan las olas, 

y mi decepción, de niño, al comprobar…

que el agua del mar no es azul. 

Ahora la veo como un baño de cielo, 

un cielo que luego se va… 

y la deja preciosa, limpia y transparente.

 

Aconsellar els alumnes...

Beure el suc de tres taronges i mitja llimona, per allò de que porta doble quantitat de vitamina C. És convenient menjar més pèsols, van molt bé per al bon funcionament de la visió. En lloc d'insecticides, a París, llencen grapats de marietes als jardins ja que, aquests simpàtics i bonics animalons, es mengen el pugó, així que són carnívors. Una poma al dia, manté lluny la malaltia. S'agafa primer a un mentider que a un coix. Cal diferenciar entre allò que ens agrada i allò que ens convé per la salut…

La mare

La recordo solvent i decidida, amb coratge, sense deixar-se el caminar pel córrer, però res li feia por, sempre que fos decent i honrat… La mare, un àngel molt lluitador, sense comptar les hores ja que els seus dies, molt sovint, es menjaven les nits. Ella sempre complia els seus compromisos de modista, ho tenia tot al punt i a l'hora, i el seu temps prioritari érem el pare i jo. Era una gran mare, amb dedicació total i un exemple a seguir per sempre…

El mar, la mar...

Les ones de la mar, van i vénen, tornen, a vegades amb tota la parsimònia de la més lluïda complaença, d'altres, nervioses i amb més pressa de la que caldria, semblen a mercè d'un vent certament molt capritxos… El mar, la mar, amb les seves onades, a l'hivern ens fa d'estufa i a l'estiu de frigorífic, com els explicava als meus alumnes...

Un bol d'amanida

De vegades, la presentació dels plats fa que, allò que diuen que menges més pels ulls que per la boca, sigui veritat. Darrerament em fa il·lusió i me la menjo molt bé l'amanida que la Teresa em serveix en un bol de ració, amb enciam fet a trossets petits, ceba, alguna xerri, olives negres, una mica de surimi, tonyina… Bé, és un plat molt atractiu, realment bo i que pot servir perfectament com a plat únic, acompanyat d'unes postres adients, com podrien ser les taronges del meu hort que sempre van bé…

Fred, més fred...

La setmana dels barbuts tindrà un cap que farà honors al fred de gener. Fred, més fred, allò del brou i menjar de cullera, allò de la xocolata amb xurros, el cafè amb llet calenta, el cafè sol, curt, concentrat… Fred de gorro amb orelleres, de guants de llana, allò de l'abric i la bufanda… fins i tot me'n recordo del braser de la mare i la manteleta de l'àvia. Setmana dels barbuts, la més freda de l'any...

La generositat de la natura

Flors d'hivern, resisteixen, persisteixen, treuen els pètals al sol, són una mena de margarides grogues i petites que s'han criat al mig d'unes suculentes eternes que sembla que són aquí des de que vam comprar el pis. Però és curiós, jo acostumo a fer tombs pel barri i tinc, amb els arbres i les flors, punts de referència, on faig una parada interessant i contemplo les meravelles que la natura ens regala sovint...

Un petó

Ens vam fer un petó a l'ombra d'una alzina, fins i tot la lluna es va amagar darrere d'un núvol negre oportú, la llum que es resistia era la dels teus ulls que, de mica en mica, també es van anar tancant. Va ser un petó llarg, intens, d'intensitat progressiva, a la que no li veiem el final. Ben pensat, hi ha petons que no acaben mai, és una manera de viure...

Expressions dels avis

Dolç com un sucre. Verd com una ceba. Més negre que l'estalzim. Gelat com un cuc. Fill de pare tendre. Gelat com un vidre. Brut com una barra de galliner. Més borratxo que el vi. Anar més tort que un “rabo de tocino". Blanqueta com una llet. Xafar-li la guitarra. Té més cara que esquena. Calent com un torró. Passar la quartana. És un poca cosa. Dinar trencats amb col. Porta la castanya torta. Més ruc que una panera. Viu com la fam…

Bones cuineres

Avui, aquesta nit, la Teresa ha fet espinacs i els ha sofregit una mica en un all, han quedat bons, però hem recordat com els feia la seva mare que, a més, posava uns fesolets i, fins i tot, quatre patates fregides. La meva mare també solia fer coses així, eren dones d'un altre temps, elles feien menjar, bo i ben presentat, amb quatre coses que collien a l'hort. En aquest sentit, he estat un privilegiat, sempre he tingut molt bones cuineres, l'àvia, la mare, la sogra, la cunyada i, la millor, la Teresa...

Por pedir...

Y yo quería una lluvia menos lluvia,

ver aparecer los caracoles 

y al sol derretir las gotitas de agua de la hierba, 

que esta vez no son de rocío.

Y, puestos a querer, un mar tranquilo… 

que huela a sal, algas, yodo, 

que huela a mar, no a linimentos ni bronceadores. 

Y por pedir que no quede… 

yo me pido una montaña con nieve, 

una paz helada, que no fría, un libro, un café...

 

Vaya con la luna

Vaya con la luna grande… 

parece esconderse tras un árbol enorme 

y perderse entre frondosas llanuras. 

La luna gorda parece que la trae un niño, 

con un hilo atado en un dedo, 

como si fuera un globo de bellos rojos de fuego luminoso. 

La luna, señora de señores con séquito y postín, 

se baña en el río mientras los amantes de la belleza nocturna 

brindan con una copa de buen cava.

Vaya con la luna llena, tan bella ella, con su aquel...

 

Esa pócima

No, nunca me arrancó un suspiro, pero sí una y muchas sonrisas de aceptación, de complacencia, de afinidad… Era una buena amiga de todos, leal, sana, inteligente, que sabía dar a todo un toque limpio de buena reflexión y buena esperanza. Ella era aquel bien, casi utópico, al que muchos aspirábamos, pero que vimos, pues eso, utópico, inalcanzable, porque siempre parecía faltarnos algún ingrediente que completara esa pócima para alcanzar toda esa personalidad tan digna de admiración...

Nuestro zoo

Y, por recordar, recuerdo, como no, los paseos en coche con nuestro hijo, buscando riachuelos o charcas, donde se oiga croar alguna rana, o haya la posibilidad de recoger algún bicho viviente, para llevar a casa. La casa, a veces, parecía un pequeño zoo, hasta que el olor superó a la limpieza y progresivamente tuvimos que deshacernos de muchos habitantes. Recuerdo las ardillas que cruzaban por la carretera, también algún conejo que quedaba deslumbrado por la noche y Pere, nuestro hijo, delirando de emoción. Por él, pues eso, hicimos de padres y padrazos...

Un plaer bucòlic

Tanco els ulls i veig un riu, tranquil, l'aigua baixa lenta per damunt de les pedres i jo em descalço, m'agrada trepitjar les pedres arrodonides, rodades, és una bona gimnàstica per als peus. Vaig riu amunt, a poc a poc, sento un petit soroll d'un desnivell proper, però també tranquil, amb una certa parsimònia, en un no res el puc passar sense problemes. Continuo riu amunt, tot un gran plaer bucòlic, preciós...

Eran otros tiempos

Mis mayores me hablaban del lenguaje de los abanicos, de los vuelos de los pañuelos, de las caídas de ojos, de las sonrisas mostradoras de caminos inequívocos… Me contaron del poder de seducción de los tobillos, de la impagable labor de las sombrillas como altas valedoras de la hermosura de los cutis blancos… Mi abuela proclamaba maravillas de una amiga, de la que decía, entre otras cosas, que estaba blanca como una leche y entradita en carnes, como era la última moda y perfecta tentación para todos los caballeros de la época. Eran otros tiempos...

Poda de moreres

Primer passeig pel barri, faig un cop d'ull al pati de l'escola del Serrallo, tot i les vacances hi ha activitat… uns jardiners de l'ajuntament estan podant les moreres, m'encanta com queden, només les branques més gruixudes, amb algun ullal a les puntes, les han despullat força bé, les branquetes més petites que han anat arrencant uns altres jardiners les van introduint a una trituradora, que ho esmicola tot i fa cap a una carreta coberta, la qual cosa vol dir que és treballa ràpid, net i molt necessari perquè els nens ho puguin gaudir a la tornada al cole i els arbres puguin seguir el seu desenvolupament natural de cada any. Moreres, m'encanten…

Dinar a Rodonyà

Un riu de petons, proclames i benediccions a la Providència, per deixar-me viure un altre dia especial i bonic. Hem anat amb la nostra bona amiga de l'ànima, a dinar a Rodonyà… no ho explico perquè no ens renyeu, però només us diré que hem begut un vi de Scala Dei molt bo, un Priorat fet d'aquell raïm de grans molt negres i petits. Després hem anat a veure un petit i extraordinari monument, el Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri, crec que és de l'arquitecte Jujol, un deixeble de Gaudí. Bé, un dia bonic, molt agradable i ben acompanyats…

Visión dominical

Domingo de frío y sol, más gente de lo normal por mis paseos habituales, las personas se visten para la ocasión, incluso los que hacen deportes se han pintado su mejor sonrisa, antes de que se confunda con sus mejillas súper rojas. Nunca entendí muy bien aquellos excesos con los que algunos resoplan como en un parto problemático. También los hay muy elegantes, que se desplazan con un aire entre recogido y veraniego, de medio tiempo, que es lo que hace al mediodía, luego por la mañana y por la noche, la temperatura baja muchísimo, hiela en muchos sitios...

Família nombrosa

És una parella jove amb tres fills, dos que porten de la mà i un altre en braços… i jo em quedo pensant en moltes coses, en allò de la roba que guardaran uns per als altres, allò de la llitera superposada, o la possibilitat d'habilitar una altra habitació, o canviar de pis, a més de pensar que aquests demanen pa i a més se'l mengen. Bé, tot plegat bonic i molt esperançat de què si hi ha salut i feina, se'n poden sortir, si és així és un regal diví, aquella taula plena de futur, de converses i problemes de solució possible, de somriures plens de vida i esperança sana i plena…

Vídeotrucada

La Teresa i el Pere parlen per videotrucada, sembla que han fet una comanda de cafè, que sí lungo, que si descafeïnat, que si tenim un descompte, que si tallats… mare i fill, fill i mare, i jo prop, sempre prop, només de veure'l ja estic content, saber que es troba bé fa que la nit sigui del tot plaent… Bé, ja tenen la comanda feta, a nosaltres ens arriba demà, ell ho tindrà en un parell de dies. Bon cafè!!

Els coloms i jo

Quan passejo sol pel barri, o estic assegut en algun dels meus bancs habituals, se'm sol apropar algun colom i ho fa amb una familiaritat que em sorprèn una mica, ja que jo no tinc costum de portar-los menjar, com fan alguns jubilats. Bé, l'anècdota no va més enllà que pensar que em deuen veure com un jubilat amb cara de bona gent i que tenen possibilitats de què, algun dia, els apropi un grapat d'arròs o unes molles de pa. És forca interessant, se m'apropen, s'estan una estona parrupejant i, en veure que no els dono res, marxen amb tota tranquil·litat.

És com veure l'arribada d'un tren

M'encanta seure davant del pavelló poliesportiu del Serrallo… avui ha coincidit amb la sortida dels nens de l'escola. M'he quedat una mica sorprès de la varietat ètnica d'aquesta escola, potser no arriba a la magnitud de l'escola Torreforta, però Déu ni do. És curiós perquè igual pots veure nens de l'est, rossets i amb la seva parla, com sud-americans, marroquins, també d'aquí és clar. Veure la sortida és interessant, és com l'arribada d'un tren, hi ha molta varietat, preciosa canalla sempre...

Colecciono...

Colecciono amaneceres en la playa de la Marquesa, en el Delta del Ebro,

tengo guardados hasta los pinceles con los que pinté, 

con vivos colores, sus no menos vigorosos reflejos. 

Colecciono sonrisas de bienvenida, de saludo, de asentimiento, 

de comprensión, de complicidad, de afinidad.

Colecciono mariposas de la suerte 

para mandar a mis seres queridos y amigos del alma 

mientras contemplan todos los atardeceres rojos 

a la espera de la luz insinuante de la más fría luna de enero. 

Colecciono abrazos con beso largo...