dilluns, 31 de març de 2014

La tos

Es veu que m'estima molt la tos d'ex-fumador, li costa allò de marxar i deixar-me en pau. Em visita pel març, marçot, i, amb els canvis de temps extrems, arriba com aquell que no fa res i es queda cofoia i propietària de tot el meu cos expectant, que no pas expectorant, es queixa. Potser em recorda, sàdica i cruel, tot el que vaig arribar a gaudir amb les meves cigarretes glorioses que, sobretot després del cafè, eren un complement gairebé ideal.

No se n'adona, la malvada i perversa, que ja vaig pagar amb escreix i amb un dolorós síndrome d'abstinència tots els meus pecats de fumador. I també vaig fer tot allò que es fa... de passar de dos paquets a un, de canviar de tabac i embolicar paper i fer tota mena de rucades per acabar fumant igual o més.. Però, al final, victòria total. Sóc ex-fumador, ja fa sis anys. Així que... tos, carinyo, ja ho saps, lo nostre no funciona gens ni mica, i si et poses ximple, ho tens clar: et faré un contraatac implacable de Codeisán!!

¡Feliz lunes!

Soñar, ayudar, reír, querer, compartir… ¿Te has dado cuenta de que las mejores cosas de la vida son gratuitas? Hoy hago un canto a los nobles impulsos, a los latidos que generan, a los riegos que los producen, a las sinceridades que los proclaman… Leía, el otro día, una frase de impacto en pro de un buen ejercicio del corazón…
  • Muévete para ayudar si observas que alguien se ha caído. 
  • Comparte, no lo que te sobra, más bien lo que tenemos, sin comercio, verás que al dar recibes más, quizás en forma de sonrisa y aprecio, pero esto, para tus fuerzas del futuro, será como un aporte sano y vitamínico para el espíritu. 
  • Sueña en un mundo mejor y, sobretodo, en qué podríamos aportar para que la transparencia no fuera sólo una palabra, más bien una verdad visible y demostrable. 
  • Sé sincero en el querer… o marcha, no seas cínico, ni egoísta, ni aprovechado. 
  • Comparte, llora conmigo, también ríe, simplemente calla conmigo.

Cuánta gente sola, marginada, olvidada, perdida, que, por perder, ha perdido hasta los recuerdos. Una pena, un lamento… estaría bien que ejerciéramos de humanos y tomáramos consciencia de que las mejores cosas de la vida no tienen costes impagables. Ejercer de humanos… me gusta. Dios dijo que nos amásemos, no que nos amasemos. ¡Feliz lunes!

diumenge, 30 de març de 2014

Lo riu és vida

Entre tot allò que en diuen buscar el teu espai, em quedo en aquell temps que has aconseguit i gairebé ho has fet habitual, quedar-te sol, reclinat, potser cap endavant, en el que ha estat un dia en el qual han passat coses. Sovint, recordo les meves estades a la classe de quart de primària, sol, sense nens. També ara, quan la Teresa marxa a l'Escola i la Mercè encara no ha arribat, analitzo el dia d'ahir i les possibilitats del d'avui. És diumenge, són tres quarts de vuit de la tarda, la Teresa tomba per casa, plou. Sóc a la taula, penso, no miro enlloc, no sóc aquí. Avui també ha estat un dia diferent... dia de Delta i manifestació...

Hem esmorzat al Bar Nicanor, hem vist la família i hem anat a deixar el cotxe prop de l'Ajuntament. Un cop aconseguit, hem anat, a peu, cap a Sant Jaume per participar en la manifestació antitransvasament encobert. Ha estat un èxit total, tant d'assistència com de comportaments cívics i exemplars. Bé, segons diuen, unes trenta mil persones, parlaments correctes, coherents i engrescadors per part d'un impagable Polet i la resta de defensors del riu. Un gran dia, una gran festa democràtica... per als demòcrates, és clar.

Manifestación

La última fue por el derecho a decidir que tenemos los pueblos, quiero decir su futuro, aquello que se llama Democracia y que se decide en las urnas, ese proceso elemental suele pasar en países democráticos y, entre vecinos, se juntan a través del respeto o se separan para escribir su historia y vivir su destino en paz. Hoy, unas 30.000 personas nos hemos manifestado en defensa del Delta del Ebro, un río que, como tantas cosas, también se quieren cargar. ¡Qué pena! ¡Qué vergüenza! Un río sin el caudal mínimo ecológico, un río de sal, un río de mar… Ya lo saben los que quieren entender… en Amposta, a unos 15 km de la desembocadura, se pescan lubinas y doradas, en un caudal que sólo tiene un par de metros de agua dulce y el resto hasta unos diez metros de profundidad es agua salada.

La manifestación contra el Plan Hidrológico, sin lógica y contra natura, ha sido un modelo de comportamientos, donde las verdades diáfanas han salido a pasear para mostrar al mundo qué hay detrás de todo este planteamiento: un trasvase encubierto que lleva implícito la muerte del Delta por falta de sedimentos, una de las mejores Reservas de la Biosfera del mundo. Políticos de Catalunya, en un país libre no pasan esas cosas, pero… ni en eso estáis de acuerdo y así nos luce el pelo al pueblo, víctima de la dictadura absoluta y a callar y a aplaudir…

dissabte, 29 de març de 2014

Regalats a casa

He dit regalats, que consti, no relegats. La Teresa i jo ens entenem amb la mirada... Avui volíem fer un arrosset únic, només a l'abast de la crac del món mundial de les cuines, però vaig pensar... i si anem a La Xarxa? Nosaltres dos hem anat poques vegades i avui és possible que hi hagi popets... A més, el fet que la senyora pugui dormir, sense preocupar-se d'haver de fer el dinar, doncs... estarà bé, ja té la resta de la setmana per a muntar-ho tot i, a més, treballar.

No, si al final resultarà que el sant sóc jo.. però és que, de veritat, no ens costa gens ni mica posar-nos d'acord. Quan hem d'anar a comprar alguna cosa, anem per feina, i si la necessitem i podem comprar-la, és un moment. Bé, tampoc tot són flors i violes, perquè si no seria molt avorrit i no hi hauria l'atractiu de la reconciliació... però, amb el temps, les nostres escasses desavinences han estat resoltes gairebé amb silencis de comprensió i somriures d'apropament, tot en base a una avinença consolidada, d'allò que en diuen amor a bon preu, és a dir, sense costos i només amb la despesa gloriosa d'haver de compartir-ho gairebé tot, perquè... avui, evidentment, no parlarem de la rossa d'ulls de castanya... je, je, je... no us ho creieu, veritat?

Mis orquídeas

Hoy voy de belleza delicada,
suavidad, sencillez, ternura, recato…
Mis orquídeas están en plenitud…
La amarilla moteada de suspiros
tiene ocho flores de aroma vital.
La aterciopelada de despertar encanto
está a punto del despliegue artístico…
quince son las flores que esperan,
pacientes, sin nervio, con clase…
Allá, en la ex-terraza de mis geranios,
ahora sala de máquinas… variadas,
allá, del salón en el ángulo lúcido,
ellas agradecen mis besos canción
y devuelven clase y señorío a raudales.
A veces me pregunto, contemplando,
¿qué tendrán las orquídeas?
Puede que sean la nobleza electa
entre el resto de las flores, únicas…
Apenas un poco de agua semanal
basta para regar sus virutas de madera,
y, sólo con eso, sus raíces se elevan
y, por entre sus nidos retorcidos,
saltan los brotes con firme energía,
brotes limpios y de carácter, sano,
para dar lugar a la suavidad más exquisita.
Mis orquídeas… una gratitud, un placer.

divendres, 28 de març de 2014

No me resisto a reproducirlo

Nuestro entrañable Salvador Espriu nos cuenta cómo le gustaría decirlo:

"Me gustaría decirlo con mis labios de viejo. Con sufrimiento he visto. Ya no recuerdo el mar. Camino el surco último, después vendrá el desierto. Bajo cielos clarísimos, escucho cómo el viento me dice mi ganado nombre: "Nadie". Serán tiempos de calma, y me decanto a mirar por vez final la luz de un largo ocaso. Ahora, sin miedo alguno, solo, me iré alejando, noche adentro, Dios adentro, por la arena y la sed".

En realidad es cuestión de talante. Hay quien se hace erigir estatuas ecuestres y moles de mármol con la intención de que su fama perdure más allá de la muerte. Y hay, también, quien intenta pasar por la vida levantando la mínima polvareda posible, sin dejar apenas rastro, deseando que la lluvia se encargue de aclarar y de borrar todo aquello que en nuestras existencias hay de sobrante y de excesivo, que es mucho. Espriu proclama nuestro pasar efímero, la insignificancia de todo, las huellas que se borran. Y lo hace sin gestos trágicos ni aspavientos, como quien ha comprendido el auténtico argumento de la historia.

L'entrepà

Els professors tenim clar que no podem educar si no coneixem bé els alumnes que han deixat a les nostres mans. Aleshores, cal apropar-se una mica als nens i al seu entorn, però sense caure en allò de què l'alumne és el meu amic, el meu col•lega. Això mai, cadascú ha de ser al seu lloc per a poder desenvolupar correctament la seva tasca sempre des del respecte convivencial.

Recordo que a mi, per allà als voltants del tercer trimestre, quan els nens marxaven cap a casa i jo em quedava una estona a classe, m'agradava tancar els ulls i mirar, com aquell que contempla una desfilada, les diferents situacions que els alumnes viuen a casa seva: a aquest l'estoven, l'altre va en mans de l'àvia, a la nena li plouen els germans i és la gran de sis, aquell té gelosia de la germana petita, un altre no veu el pare en tota la setmana, l'atapeeixen d'activitats, no li controlen els deures...

Una de les coses que m'agradava controlar eren els esmorzars. N'hi havia per a tots els gustos i disgustos, des del famós Tigretón, una cosa horrorosa i ensucrada, passant pels de tipus Bollicau o per la moneda per treure alguna cosa de la màquina de l'escola. Però també val a dir que hi havia algun entrepà de mare, amb pa i tomàquet i alguna sana vianda a l'interior, i fins i tot algun bol amb fruita pelada. Era una bona pista per veure el tracte que rebia el nen a casa...

dijous, 27 de març de 2014

Un xic millor

Sembla que la farmaciola funciona... un sobre amb sabor de taronja i un xarop Codeisan, alleugera la tos i et deixa descansar una mica. He dormit millor, fins a les deu del matí, i he anat fins al Serrallo per gaudir del solet, sense vent i amb bona temperatura. Quan ja me'n tornava, els meus companys i amics de passejades variades enfilaven la recta cap a La Xarxa, on hem arribat plegats. He fet un quintet per acompanyar l'estona agradable de sempre. Avui, un dels llops de mar habitual, estava actiu i a disposició de qualsevol controvèrsia, una mica sorollós per al meu gust, però amb aquella simpatia innata que tenen aquests personatges. L'Òscar ens ha comentat que els popets ja comencen a anar a un preu assequible, així que la setmana que ve, que serà primer divendres de mes i toca esmorzar, li farem els honors reglamentaris... vull dir als popets. Per cert, aquest cop convido jo i m'encantà de fer-ho amb aquest producte que tant ens agrada a tots tres.

Bé, no té res a veure, però tot ajuda... El Madrid va perdre ahir a Sevilla (2-1), la qual cosa, junt amb el Desenfriol i el Codeisan, fa que la milloria sigui palesa i... divertida. Són dos quarts de dues. La Teresa surt a les dues... vaig a parar taula i escalfar una mica l'olla...

Gotas

Gotas de rocío blanquecinas, luz, gotas de miel de los higos blancos,
pétalos pequeños de los primeros almendros,
frías gotas de lluvia de marzo traidor,
lágrimas de la niña de ojos tristes, llorando ausencias en el mar…
vapores de silencios que musitan, riegos que despiertan… sentimientos,
amaneceres blancos con sonrisa, cuerpo protegido, vivo, entregado,
la guerra de la paz plena y total en el campo de batalla de la cama,
el carro de los sueños te pasea por las nubes de otros cielos azules,
caballos voladores por los tiempos, dites y diretes, propósitos,
delicia de vuelos, lindo guión, mejor final que escribiste tu,
dictado por mi amor de amar y en plena consciencia de prontos,
acaricias brotes de afectos, explotas de suspiros rosas,
como príncipe de las nieblas azuladas por lo etéreo,
no hay hojas secas, la luna vende sonrisas a buen precio
y para ver las estrellas no hace falta que te pisen,
en la vuelta, por aquí, sin novedad,
gotas: de rocío, miel, lluvia, pétalos, lágrimas…


dimecres, 26 de març de 2014

El poder de la malicia


Dicen que tienen pelos… en el corazón, y entrañas duras del que no abre,
sordo a los gemidos y lamentos, opaco de vicio al infortunio.
No quiere saber, no sabe, ni sueña, no se entera, ni pretende oír…
Insensible incluso a lo que no sabe, amante del silencio de las víctimas.
Oda mezquina a los callados, encerrados en casa,
vendidos, comprados ya sabemos cómo…
Me cuentan que no les gustan las manifestaciones y las distorsionan,
y les siembran violentos… a sueldo?, para después llenarse de razones,
como si la sinrazón tuviese razones…
Hay tanta pena circundante, pululando, hay tanto suelto consentido,
hay tanto primo protegido, tanta tripa regalada,
hay tanta cárcel vacía de reos y llena de sacia hambres…
Cuánta verdad muda, impuesta, enterrada en los fondos… perdidos.
Cuánto tímpano insensible, cuánto engaño,
cuánta farsa, cuánta manipulación, cuánta mentira…
Hasta ahí me llega: os compro un espejo para ver si volvéis en sí,
ante la contemplación de tanto horror…

Un altre cop empiocat

Hi ha una frase que diu: "qui sembra vents, recull tempestes". Doncs bé, ahir jo vaig anar on els vents, amb progressió cap a freds, ja érem sembrant amb escreix i el que vaig recollir és una empiocada general que, menys febre, té de tot i poc divertit, per aconseguir allò que en diuen malestar general. El focus, la base, el nucli, el cap, vull dir, mal cap de les operacions està a la gola, baixant tímidament cap al pit i acompanyat per una tos de gos que semblen els "palmeros", per lo de pelma que és. Així que sóc a casa, amb els sobres de Desenfriol amb sabor a taronja que no fan massa mal beure i, després, la Teresa m'anirà a comprar un xarop Codeisan, que calma una mica la tos i ajuda a conciliar millor el son.

És un quart de cinc. Estic mirant un programa de fauna que es diu "Los excavadores", on els conills, mofetes i rates, o semblants de tota mena, es mouen amb facilitat per instal•lacions habilitades per ser gravades i, aleshores, surten unes imatges precioses i totalment reals. Aquesta tarda a les vuit juga el Barça amb el Celta de Vigo, que sempre em distreu, sobretot si guanya i jugant bé. Bé, bondat i a casa. No em voldria perdre la manifestació antitrasvassament de diumenge al meu poble, Deltebre!

dimarts, 25 de març de 2014

De barcos y mares y vientos...

Inmenso y cargado de contenedores,
el barco se columpia en las aguas.
Los prácticos desaconsejan la entrada,
el paquebote retrocede, vencido…
otros esperan, expectantes, ociosos…
Mi amigo ex-patrón, observa,
me cuenta, pregunto, sabemos…
Entre pinares, Eolo azota de cara,
las ardillas duermen felices
al compás de las ramas y las piñas,
pero una osada torcaz de cuello verde,
pétalo blanco y otros brillos
que más parece ánade con otro pico,
se presencia apuesta y desafiante.
Es una constatación de la primavera,
que se define con su ramita en la boca,
al compás de los trinos de otros pájaros,
de otros nidos perdidos en la arboleda…
Seguimos, frenados pero raudos,
mirando a la gente atrevida,
corriendo por entre las hojas secas,
andando recogidos mirando el mar.
Parece que hay conjunción de vientos…
Por una parte, allanan el oleaje de la costa,
pero camino del horizonte, no tan lejano,
el mar se llena de cabritas, rosas blancas.
Por la tarde aparecen cuatro nubes negras,
dan cuatro gotas frías, desentonan…
Es marzo, ya se sabe… suele ser incoherente…

La costa... el vi...

Una mar blava que l'han desarrissat, un vent que ve "mañico", cerç acanalat, gelat, vent del que em parlava l'amic Miguélez, de Lleó. Sembla que, aquí, la tramuntana també s'apunta a la festa i l'Empordà brama cofoi. L'Antonio diu que aquest vent aplana les onades i fa que a la costa arribin planes i bé. Després d'una estona, i mirant, veus cabretes, com a roses blanques, alguna cosa passa... la mar respon.

El vent s'intensifica i xiula, si més no fan vibrar els cables elèctrics que acompanyen la via del tren. La tornada de l'Arrabassada es fa feixuga, el vent de cara augmenta, es fa fort, mana. Toca esforç fins La Xarxa... recuperació, honors, peixet, Priorat... i ja pot bufar. La dona, les dones, proclamen, afirmen, reclamen... "no esteu afinats, amb aquesta ventada". Gairebé com sempre, tenen raó. Bé, de vegades, a cops, és possible... les dones, el seny, el vent, la costa, el vi...

dilluns, 24 de març de 2014

El agua es vida

Dicen, los que saben de los tiempos,
que en la niebla no hay viento
y, tras ésta, se esconde la lluvia.
Cuentan, los que entienden, que puede ser fina,
como tierna y penetrante, pero fría y lenta.
Agua… dicen que eres vida,
de lluvia y río y mares bravíos…
Las plantas te quieren sinceras,
contigo comen y crecen,
maduran sus frutos, se embellecen…
Saben, muchos, todos, siempre,
que las aguas nos riegan, nos limpian…
dicen que también por dentro,
por fuera… nos devuelve al sentido.
Mereces un respeto, una medida,
un consumo humano responsable,
como debería serlo la lluvia torrencial
de las tempestades inoportunas, inesperadas.
Tienes tu día de reconocimiento…
"Día Mundial del Agua", ¡perfecto!
Muchos te malgastan y te ensucian,
otros te buscan en un pozo lejano,
también los hay sin pozo…
Agua de los ríos… sin agua,
agua del Ebro, río, sueño dorado,
agua que quieren usurparte, querido.
Tu agua es vida, también en el Delta… del Ebro.

Madrid - Barça

Bé, ja sabeu què passa en aquests casos, doncs... que m'és el mateix que guanyi el Barça o que perdi el Madrid. Així que victòria justa, per a mi, del Barça al Bernabeu, amb els plors inclosos de Ronaldo i Ramos, que són més aviat còmics que creïbles. Per cert, jo, si fos del Madrid (Déu no ho vulgui!) li exigiria a Ronaldo un rendiment d'acord al seu preu i cartell en aquests tipus de partits, en els quals normalment s'amaga, enlloc de plorar pertot menys pel seu inexistent penal. Messi en va fer tres i Iniesta el quart, cosa que activa la lliga en passar el Barça a un punt dels Madrids quant encara n'hi ha vint-i-set per disputar.

Són partits que, de guanyar-los, et fan ser esportivament feliç i políticament correcte, però cofoi. Ara ens tornarem a trobar a la Final de la Copa del Rei, i ves a saber si a la Champions encara ens tornem a veure. Veurem, de moment, aquesta temporada, dos partits dues victòries del Barça, i el Madrid sense saber perdre ni tenir el comportament adient i senyor que caldria. Ronaldo ja té la "dècima"... vull dir derrota, contra el Barça, de la seva carrera. Potser algun dia madura i s'apropa un xic a Messi...

Professor

Col•legi La Salle de Reus, Catalunya. Any 1970, "profe"nou, flamant. Una classe gran, dos en una, 58 alumnes, classe de Geografia. Un jove Pere, vint i pocs, passeja amunt i avall. Per les finestres, el pati generós amb camp de futbol i munió de coloms per esmorzar les restes que els nens han deixat pel terra. En un moment donat, m'aturo, faig un "ei!" gairebé sonor, una reflexió silenciosa i espontània, un pensament d'impotència de principi, una recollida d'arguments, gaudir cada pas... com ens ajudem, tots plegats? Marxo com un covard inepte i vençut? Me n'assabento de la pel•lícula per a la qual no ens preparen com cal?

Bé, sempre recordaré que vaig optar pel sí, pot ser un viatge emocionant, ric, no en cèntims, evidentment, en valors. Vaig començar fent un sociograma, d'aquells al meu abast, però em va servir, fins i tot vaig agafar una cartolina i, amb gomets, vaig anar marcant les afinitats per jugar i treballar i es van anar definint els lideratges. Així va començar la meva dedicació als nens, amb més o menys encert, però de cor. Els nens i els companys, pilars de la meva realització...

Poderes temporales...


Algo debe tener el agua buena que bendicen y la transmiten.
Y qué me cuentan de la sal, que da mil gustos y sabores,
sonrisas a lo insulso, lo desaborido, insípido.
Y qué me cuentan del aceite de oliva que todo lo coordina en saludable,
le da sabor a lo meloso, vida a la verdura, consistencia y calidad a los guisos,
cordura al placer de los sentidos.
Y si hablamos de los vinos tintos, aunque sean blancos, compañeros..
que elevan las comidas generosas a los altares de la excelencia.
Comentemos, también, el café corto como broche de oro de la buena mesa,
como expectante de una plática placentera, como compañero de una cita furtiva,
de un encuentro apasionado del deseo… nos tomamos un café y hablamos…
Mención a los mariscos y a las carnes, caza y pesca, Delta total… del Ebro.
Les suena el vermut, aperitivo delicia, con tapa marinera, mediterránea,
por poner un ejemplo ejemplar.
Y no me resisto al final feliz… no piensen en eso, que también,
hablo de un postre de músico y un vino dulce.
Son placeres de la vida, con mesura…poderes temporales de la existencia bendita…

dissabte, 22 de març de 2014

Calçotada a Barcelona

Barcelona, "archivo de cortesía", diuen els que parlen l'altra llengua, ciutat comtal, en diem nosaltres, els del terreny... la màquina del tren de les espanyes, diuen alguns d'aquests ministres còmics que tenim, i després la bombardegen sense escrúpols, perquè tot és vàlid si va contra el poble català. Però això és una altra història...

Avui ens hem reunit els pares de la Mar, la germana i el company, el Pere i la Mar i nosaltres dos i hem fet una calçotada. Lloc: Restaurant Carmen, carrer Valladolid, 44 de Barcelona (darrere Palau Balanyà), telf. 923303688. La presentació ha estat força bé: teula de calçots amb salsa romesco i allioli i carn a la brasa de carbó d'alzina (xai, botifarra, pollastre, xistorra i cansalada fresca), tot acompanyat de torrades de pagès, patates al caliu, mongetes del ganxet i tomàquets provençal, un vi de pagès, per cert de Tarragona (Bràfim, negre de 13º) i postres casolans. Hem sortit satisfets per tot plegat, perquè tot estava al punt i a l'hora. La salsa, que és la mare del corder, era molt bona i la resta a joc i repartint satisfaccions. Però el més important és que hem estat junts, que els joves es veuen feliços i els pares els farem costat mentre puguem. Hem fet fotos divertides de la trobada que quedaran per exaltar el plaer de la bona convivència...

divendres, 21 de març de 2014

Primavera y Poesía

Y tu me lo preguntas… poesía eres tu, compañera de mis suspiros furia.
Tu, que mis alegrías logras, mis penas enajenas y alejas.
Tu eres quien me procura y adueña y yo soy el surtidor de tus magias que saltan en chorros cristal por los cielos.
Y tu me lo preguntas, profesora del sí, hada de los buenos sueños del bien.
Tu, poesía que limpias la prosa, sin perderle el contenido profundo.
Tu que abrisas la suavidad de los vientos, que enterneces las sonrisas de las gardenias.
Tu, musa de musas, que engalanas los espacios habitables de los destinos, donde los amores imposibles se acicalan, se desentuertan, facilitan, complementan.
Tu, que le das belleza al amor brujo, que ilustras los sentimientos y amas las almas.
Tu, haces luz en lo posible y lo enmarcas para la gloria del despertar de los sueños.
Hola poesía, estás guapa, me gustas, te codeas con el mar, un lujo, como los soles, las nubes y los cielos.
Te frecuentas con los atardeceres, resurges en las sonrisas enamoradas.
Hoy te veo bien acompañada y feliz… hacéis buena pareja, tu y la Primavera.
Poesía y Primavera… es como cuando la vida es bella…

Pondré letra a mis silencios

Dicen que altera la sangre, que ha venido a escondidas,
que nadie sabe cómo ha sido…
Dicen que todo se apunta al milagro y renace, brota.
Los tiempos se escapan osados en busca de soles entre nubes.
Los mares calientes respiran agudos y lo hacen con nieblas de caricia…
La niña se llama Primavera, nadie le hace más de quince…
Es hermosa como para llevártela al jardín y allí…
que engendre principios y amores.
I, por supuesto, me voy con la niña...
 ella es un hormigueo, un soplo, un alivio.
El punto de gas y el motor se pone, no en marcha, que nunca paró,
sencillamente se pone a miles porque le han traído los azules,
blanqueados de arco iris, colores, víctimas del éxito de luz y agua.
Pues sí amigos, ha llegado, puntual, como cada año,
con renovados aromas de azahar que te hacen soñar
con los bosques de la luna.
Para mi es como una Confirmación…
Escribiré un poema de savias, pondré letra a mis silencios…

dijous, 20 de març de 2014

De faro a faro

Tarragona, rompeolas, excursión…
primero de ESO, patines, risas,
cogidas de mano con cielo permiso.
Algún cigarrillo de pseudo-hombre,
voces altaneras, chirridos, euforias,
todo sea por llamar la atención…
del gallo… o de la gallina.
De faro a faro, el de la Banya
y el otro más pequeño y interior.
Dos se confiesan, platican,
hacen un aparte, se sinceran…
Una parejita, más avanzada,
quiero decir en la relación,
están entrelazados, en una roca.
Todo el mundo lo sabe, normal,
ellos son la voz que clama amor.
El grupito más numeroso, de sabios,
o de pelotas, o de maduros o calmados,
van con el profesor, a paso lento.
Él les habla de los mares y los barcos,
de los amarres y los puertos,
y las gaviotas que musiquean,
las barcas de la pesca con luz.
Debe haber dos o tres clases mixtas,
de faro a faro, llenando de bullicio y vida.
Brotes tiernos, el mañana… diría,
la esperanza… proclamo, confío.

Desat a casa

Bé, avui toca guàrdia a casa. M'he llevat a les vuit i, a partir de dos quarts de nou, han desfilat el lampista, el paleta i l'ajudant que, per cert, han fet un treball professional, a més de ràpid. Hem canviat la campana extractora Teka de la cuina per una altra igual, però nova. A la sala de maquinetes variades hem posat fluorescents amb estoig artístic que fan molta llum i queden molt bé. Al menjador, per fi, ens hem alliberat dels llums que teníem perquè usaven unes bombetes al•lògenes que es fonien amb molta facilitat i, cada dos per tres, ens quedàvem a fosques. Hem posat ulls de bou de forma estratègica i, aquí, el paleta ha fet un bon treball i l'electricista s'ha lluït. Al bany gran ens han canviat una aixeta, després de comprovar que la resta estava tot bé. Per acabar, ens ha revisat un fogó de la cuina que fallava una mica. Total que he estat de "Capo Cañonieri" fins a la una del migdia, com un amo de casa tal com cal. Després, he fet les bajoques amb els ous bullits, pròpies dels dijous, i hem dinat a la cuina on tenim un bon taulell. Total, un segrestat tot el dia, però la Teresa i jo estem molt satisfets perquè són coses que ja feia algun temps que volíem arreglar... i ho hem pogut fer molt bé i molt ràpid. Bé, demà bici, si fa bona hora, toca!

Cavalco

Un ja té una edat, però encara es mou... cavalco amb bici per aquests móns de Déu i hi ha dies que, fins i tot, sembla que planejo com una gavina de les grosses buscant algun peixet pels voltants de les barques. Crec que he aconseguit vèncer la passivitat, el conformisme i la mandra de sofà, tele i manteta, amb coixí a joc. Hem llevo cada dia pels voltants de les vuit i amb l'ànim de fer coses... que si el "Diccionari cavero" i el "Sóc de Deltebre si..." del Facebook, que si una tirallonga en català o un "escrito en castellano"... Total que, entre unes coses i unes altres, m'ocupen el temps, que passa que no me n'adono.

Algun viatge a Deltebre (un plaer sempre), algun altre a Barcelona on viuen el Pere i la Mar i, evidentment, la inestimable i inqüestionable companyia de la Teresa, comporten els eixos centrals del "otoñal de buen ver". Però és que, fins i tot, em sorprenc de fer coses que mai havia fet ni imaginat que faria: 33 km en bici, caminar 10 o 12 km, escriure sobre el Delta en català, fer algun poema o algua cosa semblant en castellà... Ah, també la meva immersió en el domini (un suposar) de les noves tecnologies: el meu mòbil HTC, la tablet, fer passejar el Facebook com cal... Cavalco, si més no, em moc al meu aire...

En medio de un abrazo

Qué pena… ¿no? ¡Una lástima!
Despertar del sueño soñado perfecto al final del preámbulo, antes del delirio…
Era por entre las turbulencias de la noche cuando, al fin, di contigo
y aparqué, cual abeja, los vuelos por las flores.
Era en medio de un abrazo tierno con cara de buena pinta, persistente,
con futuro ansiado, prometido, por prometedor de los mejores fines.
Decepción… en la película no hay letrero, en ninguna parte pone "Continuará…"
pero uno cierra los ojos para ver mejor y siente el roce caricia de los sentidos.
Momento mágico, poros abiertos, momento del que dependen los alientos,
y se desvela por los inicios antesala, y se instala en los misterios del placer
donde el sosiego es gloria y sonrisa…
Después de la malicia en despertar, una cara ufana en la historia del recuerdo.
Me relamo en sensaciones y proyectos, buscaré,
buscaré una noche con lunas de colores y, entre ellas,
por los oscuros lindos, buscaré tu luz y continuaré tu sueño.
Abrazo que lleva cargas positivas, abrazo con final feliz, mejor…
Hay cosas que vienen a ser lo mismo pero, con amor, son otras muy distintas…

dimarts, 18 de març de 2014

Las musas

Serán ufanas, perversas, traviesas?
Tendrán musitas las musas casadas?
O solteras, por qué no? Digo yo…
A lo mejor son políticas a sufrir,
o cupidos atroces atinando sádicos
por allí donde no toca, entre fuegos…
Ah, las musas… a veces parece
que tengan escoba como las brujas,
y te inspiran miedos,
y te soplan prontos inoportunos y vanos…
Algún día están cansadas, muertas,
no sueltan palabra, ni idea, ni sueño,
y uno aprovecha para mirar el teclado,
las fotos amigas, los silencios mensaje
que el entorno sugiera y regala.
También, algún día, hablan de amores…
será que el galán muso hace estragos,
será que se frecuentan, se merecen,
se atosigan y se cubren… de gloria.
Entonces, en el simple humano,
le llueven lágrimas de euforias,
letras pétalo que forman flores,
flores que forman palabras ramo.
Entonces, las plumas y los teclados
aceleran sus ansias de catar belleza,
y se monta el verso y el poema,
y miras por los vacíos… las musas,
ufanas, perversas, amigas, traviesas.
No serán humanas?
…quizá humanas inmaduras,
fuentes del amor y el desamor,
pozos de ilusiones…

Boira

Boira espessa a la costa, amb sol darrere... semblava que obria, però jugava, allò que en diuen "a la puta i la Ramoneta". No es veia tres dalt d'un burro, com diríem al Delta, una ullada de sol, una clariana i, en dos minuts, una ombra, mentre un vaixell cotxer atraca a l'escullera... no porta cotxes, sinó camions Maestro AES, en va ple, maco. Tot pinta entre ambient humit i solet, cerco arreu l'arc de Sant Martí però no es veu enlloc, ombra clara.

Els meus companys, llops de mar, experts en tot, diuen que el mar va calent... aleshores, jo diria que sua i la visió és nul•la i els vaixells van de radar i sonar i GPS. L'Antonio s'emprenya en veure una barqueta que surt a pescar amb un matrimoni, sembla, amb barret i canya. Els titlla d'imprudents, poc responsables... i té raó, en escoltar-lo, sap què diu. Fernando s'ha arriscat fins l'Arrabassada, nosaltres no, hem volat pel pla. Avui tocava Xarxa i fins aquí es veia bé. Hem passat el matí tranquils i bé. Demà més, millor sense boira... veurem!!

dilluns, 17 de març de 2014

Del por qué cantamos en la ducha

La conocí en un desliz de mis andares, una puesta de miras de otros lares,
aprendiendo otras visiones y paisajes…
La vi bajando escaleras de campo, con piedra inoportuna tropezó lenta,
nunca torpe, la vi en pedazos, trozos de arte por los suelos con hojas.
Se cae, la levanto, nos vemos, mejor de cerca, mucho mejor.
Se compone, se acicala, la fuente a un paso y un banco amigo,
de los de sentarse para ver pasar los tiempos y sus gentes a compás…
Un tobillo precioso que se hincha, una lágrima, cual perla zafirada,
se desliza suave por la belleza, riegos de vida de los ojos madre,
madre de las luces, sin sombras.
Unos descansos, un agua fresca, mis pañuelos de papel,
siempre compañeros de viaje cercano.
Unas nimiedades para unas risas, una muestra de dientes generosa
detrás de una mueca de aprecio.
Pedazos de sonrisa profunda, un abrazo de apoyo, casi no la noto,
parece que calza patines, huele a jazmín de mar cercano.
Fue el principio de un sueño libre con el que dormí bien y a gusto
hasta que, de un toque suave, la realidad te despierta,
te ofrece el espejo del día para que veas, de un tirón,
sin interrupciones ni perlas, tu felicidad de hoy, momentos, vida…
Y, en despertar, te relames entre sueños y realidades,
y en la ducha sonríes, bañado por las aguas y las espumas.
A veces, incluso canto… y ahora ya sé por qué cantamos en la ducha,
es nuestra forma de gratitud a la felicidad…

Pregúntame

Pregúntame por los ríos de flores flotantes sin margen,
campos de soledad y belleza libre, donde la imaginación hace sus nidos
y los vuelos con mis nubes en sueño se deslizan entre delicias placenteras.
Pregúntame por la ramificación de las orquídeas,
belleza de brotes y explosiones de color.
Allí, en silencio, apenas un agua, como las almas buenas, devuelven paces.
Si quieres te cuento del día a día… pregúntame, sin trauma ni recelo,
y te hablo de los soles de otoño, de la luz que se observa al corazón,
de la buena gente, que también existe.
Pregunta, no te cortes ni un flipe… hoy puedo hablarte de consenso,
de la pausa, del sosiego limpio, del tiempo… no del que te queda libre
sino de aquel con el que libras, abres, llenas los espacios de paz.
Interroga sin reservas imperativas, y te cuento mis músicas interiores,
la muerte de mi mano izquierda, los andares de frente, los silencios,
aquellos estridentes en pro de lo justo.
Pregunta y te diré dónde fallé, y sabrás que fui imperfecto, soy.
No busques respuestas en los vientos, mira mis ojos,
ellos hablan silencios, aquellos que musiquean los tuyos…

Els Tres Tombs

Els Tres Tombs és una festa folklòrica i popular que se celebrava amb pompa a Barcelona i a ciutats importants de les comarques pels traginers, mulers i propietaris de cavalleries. La festa, la diada de Sant Antoni Abat, consistia a beneir els animals i acaptar amb finalitats benèfiques. Bé, per les comarques tarragonines, la festa se celebra quan els hi va bé i mirant de no coincidir en la celebració... així, diumenge passat ho van celebrar a Reus i avui toca Tarragona. Els amics ho hem celebrat, hem participat en la part d'observació lúdico-comestible i de porró, prèvia sortida per fer la desfilada per la Rambla. Hem esmorzat botifarra, llonganissa i un tros de cansalada viada, pa torrat amb allioli i un porró d'un vi negre que, per ser de batalla, no estava gens malament.

Cavalls, carruatges antics, alguns fins i tot amb l'aguilot per matrícula. Tot un ambient de festa i tradició catalana, amb farigola i romaní, senyeres, carros amb barriques i amb diferents tipus de càrregues que recordaven la seva inestimable utilitat. Al final, hem anat a fer un cafè al Bar los maños, bé, un cigaló, que tot se sap, i... cap a casa. Ara, la Teresa i jo anirem a veure la sortida. Li agradarà, és original. Tres Tombs, Tarragona, Catalunya...

dissabte, 15 de març de 2014

Me gusta observar

De pequeño, los pasteles inalcanzables,
de mayor, sigo con la nariz en los cristales,
pero ahora, lástima, no puedo, no los cato,
por un quizás o por un si acaso…
los azúcares te endulzan diabéticamente crueles.
No me gusta sentarme en la puerta
para ver cómo circulan los cadáveres,
prefiero la ventana indiscreta,
aquella abierta a los vivos y a los vientos…
ya sabéis, aquellos que doblan paraguas,
hacen volar hojas, levantar faldas,
volar los sombreros, cabalgar melenas…
Me complace observar actitudes del que prevé,
del que protege, del que se hace igual y abre brazos,
del que no parece real por lo justo,
por lo práctico, neto, solidario.
Gozo con las sombras honestas de la gente
que le brotan rastros que no borran ni la lluvia.
Me renazco con tu descarga de silencios,
como descarga del torpedo de los míos.
Observo nuestra vida, como río…
corrientes de aguas puras, cristalinas,
árboles que os estáis mirando en ellas,
como diría el poeta bucólico.
Me gusta observar, con te, observarte…
y, como más te miro, más te veo… mía.

Dominio de La Salle

Som a casa i bé, sols, en pau... La Teresa fa conill amb bolets, una fulla de llorer, unes carxofes... Una llum il•lumina el camí a la bodegueta, on regnen els meus vins del Priorat, Montsant, Terra Alta, Penedès, Tarragona, Empordà... però també tinc algun Rivera del Duero o Rioja que, tot i la fama per la insistent propaganda de les espanyes, jo, sobretot a aquests nivells als quals jo hi tinc accés, no els acabo de veure la gràcia anunciada. Però bé, avui exaltaré un Rioja entranyable, DO qualificada Dominio de La Salle, vi negre de 14º embotellat per la Cooperativa vinícola Davalillo SCL de San Asensio, criança de 2006, aconsellat per a carns i formatges, uns 15º i escaig fora la temperatura en què entraria de forma adequada. Aquesta me la va regalar el germà Lluís quan es va assabentar que feia col•lecció i que em distreia amb tot allò relacionat amb els vins, sobretot d'aquí, però també d'arreu de les espanyes. He estat professor de La Salle durant 41 anys, ha estat la meva vida i la meva pau. Recordar els companys i els germans és un reviure la felicitat activa... avui, al germà Lluís, tot un exemple de pau i bé. Una abraçada, germà. El vi, boníssim... ja sap, "poderes temporales...."

Isla de Buda


En el Delta del Ebro divino, en la misma desembocadura,
a la derecha, la Isla de Buda tuvo escuelita, con mi prima de "profe",
y sus calles de barro y su paso de barca, sus grandes árboles,
pesqueras, pescados tipo, calidad extrema.
Mi padre me llevó un día, feliz, con once años.
Pasamos con la barcaza, después con bici hasta la barraca.
Una perola de más de un metro, llena de lisas, anguilas, lubinas…
un caldo, un arroz meloso… como dirían ahora, a banda.
Olía a hambre y yo a arroz… nos sentamos, nos sirven.
El encargado, amigo de mi padre, un plato, una sola cucharada…
sobraba plato por todos lados, mi mirada lo taladra, lo fundo.
Hambre de preadolescente y comedor, todas las dudas…
Hoy toca pasar hambre… lo pruebo, delicia, mil sabores,
como un buen vino persiste en boca y, además, llena, abastece, satisface.
A duras penas lo termino, mi mirada casi lo suplica en silencio pausado…
El día fue mágico, la experiencia feliz... pescado de río y mar de Buda.
Buda, un departamento de un paraíso llamado Delta…



divendres, 14 de març de 2014

Fins i tot...

A cops, els dubtes fan niu a l'ànima i aquesta no és tranquil•litza fins resoldre'ls. Sempre he admirat a la gent segura, o si més no que ho sembla i manifesta. Aquells de la mono-idea fins l'extrem, convençuts, motivats, decidits, actius... El meu respecte a aquells que hi van de cor i el meu menyspreu a aquells que hi van comprats. Sol passar allò de tirar la pedra i, evidentment, amagar la mà, i el que crida, l'avançat, l'amotinador, no és res més que força de xoc comprada al servei de les butxaques del poder.

A mi, allò que em sap molt de greu és que s'aprofiti i se'n faci un mal ús del cor i la bona fe de les persones, vull dir de les bones persones normals. D'aquestes sempre n'hi ha arreu. Fins i tot des del poc respecte que els nostres polítics s'han guanyat a pols, sempre hi ha l'afiliat que encara ho viu perquè creu possible la netedat de la seva idea... una altra cosa es veure què faria instal•lat al poder prop del pastís de tots. Fins i tot, des del meu respecte total al fet religiós i als seus dubtes i varietats, sempre podem parlar del pare Damià o de la mare Teresa, fonts de veritat...

dijous, 13 de març de 2014

Trampa

M'he donat festa. He dormit fins les deu i he anat a llegir els esportius... avui sí, ja que el Barça va guanyar al City i, a més, jugant força bé. He fet un entrepanet de tonyina i un quintet, i fins i tot he agafat el quadern per parlar del dia "trampa" del jubilat sibarita. Potser m'apropi fins la Rambla, que hi ha mercadet, o potser vaig a La Xarxa, que és possible que hi facin cap els companys... ells, amb la consciència tranquil•la i sense "trampa". Avui tocava caminar per terres d'esquirols, conills i totes les aromàtiques del món, però he decidit que un dia a la setmana serà d'esbarjo i de recuperació, així com també racionalitzar una mica els meus trajectes, no sigui que el remei sigui pitjor que la malaltia.

M'aproparé a la mar, caminaré una estona... la meva amiga de blaus deixats del cel sempre m'inspira i en dóna prou pau per decidir els propers passos, o si no, ella en sí ja té tots els atractius per somiar en la recerca de la successió dels infinits. M'encanta l'arribada de les barques, amb un vol de gavines custodiant-les. Sembla que La Xarxa queda més prop, però una llum em guia capa a les escales mecàniques que donen al Mercat, Rambla, tocar ferro, estació i... cap a casa manca gent! Avui cuino jo, ja sabeu... allò tan aconseguit de bajoques i ous durs.

Las sirenas enamoradas

Madre mía, cuánto sabe la sirena del río de agua clara,
la que se mira, cual toro enamorado de las lunas,
ella… de su cola de luces de pez.
Parece reina del consejo, del aprecio,
madre amantísima de las faunas, y los verdes y los entornos..
Ella acompasa el croar de las ranas y se extasía con los ruiseñores,
inspira caminos, provoca sueños, lanza suspiros con sonrisa,
insinúa, ofrece, muestra río, desea deseos, piensa en él…
que vive en el mar cercano y, entre las tormentas,
se acerca y se va, vencido por las olas.
Madre mía, cuánto sabe la sirena de agua dulce, cada vez más cerca del mar.
Ella sueña y desemboca en las saladas aguas azules de amor,
sueña enamorada con las olas que, a veces, generosas te llevan
hacia los adentros profundos donde vive su amor en sal…
Madre mía, cuánto saben, de amor, las sirenas de ríos y mares…

dimecres, 12 de març de 2014

Mejor contigo

Al final aprendí, mejor contigo, del silencio de los atardeceres negros, las mañanas limpias, los rocíos claros.
Uno se enseñó, mejor contigo, que los actos tienen consecuencias, y los buenos procederes y los rectos te acercan a los puertos sensatos.
Conseguí, mejor, mucho mejor contigo, hacer de los andares sin prisa, con entrelazadas manos hambrientas y la mirada perdida en el otro, un remanso de paz y delicia, amor con el jardín, por testigo, con flores.
Uno se entera, mejor contigo, que los recodos forman parte del camino, y los meandros del río caudaloso, y que tenemos el mar cerca… dos en tus ojos que azulean dulzura.
Comprendes, mejor contigo, los sueños de la carroza blanca, los vuelos de los pájaros que planean, el llanto de la felicidad, suspiros, la grandeza de la sencillez.
La experiencia, mejor contigo, nos hace doctos en vida sana, en reciclajes de los desperdicios, en exaltación de la coherencia, en coordinación de conjuntos, posibles, en sentido práctico del destino.
Uno siempre aprende a amar, mejor contigo…

Matiner

Vaig des de les vuit del matí, amb la idea de deixar la bici a punt: li he passat un drap i li he posat allò de WD-40, que sembla que fa miracles perquè "elimina chirridos, desplaza humedades, dieléctrico, penetra limpia y desbloquea, lubrica y protege contra la corrosión y, finalmente, libera mecanismos oxidados". És a dir que la meva "impala" està impecable, només li calen unes bones cames i... a fer quilòmetres. Veurem com anirà la cosa... ahir vaig preferir quedar-me pel pla i no pujar per anar a l'Arrabassada i hem va anar prou bé i, pràcticament, vaig fer els mateixos 30 km habituals. He posat vent a la roda del darrera i ja és tot a punt. Baixaré a fer el talladet. Són tres quarts de nou... a les nou, en marxa. Bon dia a tothom!

Tot molt bé, llàstima que, a la sortida dels fars, el vent venia de cara i et casca el doble, però... nosaltres com si res, hem anat a fer un tomb per la vora del riu fins que la carretera era massa pedregosa i hem donat la volta, hem parat al lloc habitual de quan caminem i, després, hem anat pel carril bici dels jardins i zones lúdiques que voregen el riu. Ha estat un matí prou complet, tot i el vent, un esbarjo, un plaer...

dimarts, 11 de març de 2014

Mis días

Hacía tiempo que no comíamos, quiero decir… garbanzos, acompañados con cualquier delicia de cerdo, que los eleva y saborea a gusto. Son las dos y media… música, la escuela del Serrallos, vecina, abre las puertas, cálidas, acogedoras. Su música me suena a colegio, fila, saludo, mi clase, mis niños. Un café y al cole, Teresa, yo me parsimonío y siesta… Antes paso por la mesa de mis cosas y les cuento mis días, parecidos, con sorpresas, con regalos, homenajes, como diría mi querida Mar, de Tarragona.

Toca ir de compras, toca, concedo, voy, vamos: fruta, verdura, carne, pescado, detergentes, leche, lo de siempre… rutina. Coche, bolsas, ascensor, nevera… rutina. Me entra un sueñecito de sofá, me cabeceo, me cejijunto y bostezo. Me descabalgo las piernas, avanzo, cojo la mantita de jubilado, la almohada a juego, los cierro, los ojos, casi antes de tumbarme. Todo iba bien… lástima de vecino, sordo y con nietos y parquet. Por lo menos descanso del tute de la bici. Mis días… Que los suyos sean buenos!!

Caldria aprendre

I jo que deia, tot just jubilar-me, que no en volia saber res més, que no volia ensenyar res més, que no volia aprendre res més... Res ,és absurd, nefast, fallat. Un veu cada dia coses noves, que les sortides les tempera el silenci, que no són el mateix, ni molt menys, les mirades enamorades vençudes que les mirades que enamoren per merèixer l'èxit veritat i pur. Un contempla les estacions en resposta i es complementen, fins i tot es regiren, i hi ha primaveres d'estiu i sol i, també, tardors d'hivern accelerat...

Quanta coherència que retrobar, quants viatges pels somriures nets, quant camí des del seny del sofà... Cada dia és una sorpresa millorada, la tècnica et sorprèn, et "descora", et "desraona", et mecanitza... I te n'adones que et consulten, que et valoren les experiències i que, gairebé sense voler-ho, dónes consell i camí i exemple. La vida bull, cou, s'empebra, innova, s'ajup, esclata, mor. Un aprèn sempre, ensenya alguna cosa. Aprenem sempre? Hauríem, caldria...

dilluns, 10 de març de 2014

Sólo Pere

Tengo el alma en paz, serena.
El corazón, cobijo de las mariposas,
como nunca, más que nunca.
Juego a hacer de todo, fácil,
como si fuera poco, nada…
Quizá habré ganado el sosiego,
aquel activo de las distracciones
que te da sentido y energía.
No, nunca fui un guerrero, pertinaz,
indomable, unicórnico…
Más bien una constante sensible y consciente
de la humildad y del esfuerzo del día a día.
Como todo el mundo natural,
quise desactivar miserias humanas,
asomé alguna genialidad útil.
Volé y dormí en pleno abrazo de Morfeo,
y desperté con deseo noble y fijo,
bajando de las variopintas nubes
para seguir la ruta de los ejemplos,
aquellos que marcaron mis mayores,
aquellos que en el otoño invernal
te hacen revivir con el alma en paz
y con el corazón, cobijo de mariposas,
como nunca, más que nunca…
La vida y yo nos mandamos sonrisas..
Quiero a mi entorno, me quiero…
Tranquilos, no soy Narciso, sólo Pere…

Més port

Ha estat un dia de bici i sol, Serrallo, far de la Banya, far petit i tornada de les barques... semblaven noves, brillants, si més no recent pintades. Les llums, amb la barqueta dels fars i la tripulació activada, triant, les gavines, expectants, menjant pels voltants de la barca que torna. Una llanxeta, guarda-molls, sembla que els va seguint fins al port. Els pescadors estan sotmesos, massa, a tota mena d'inspeccions d'arreu. Sembla que per això sí que hi ha cèntims i, fins i tot, per fer la inspecció de l'inspector. Aquí vigilen tots, però pertot arreu hi ha deliciosos peixets fregits.

Hem tornat a patir la segona entrada per l'escullera de cara vent, no gaire, però a la sortida ha estat un plaer. Amb el ventet a favor, les cames agafen força i et veus encoratjat en veure com augmenta el rendiment. Hem comentat, els companys jubilats, que al port hi ha cèntims... i algun lloc de treball per als fills dels personatges d'una certa influència personal o política. Bé, el de sempre... Un dia de bici i sol pel Port de Tarragona.

diumenge, 9 de març de 2014

Sueños

Un bostezo de pre-noche, precoz, preludio de un sueño con sueños…
Me despierta una tos y me corta el vuelo delicia de la imaginación.
Me desbebo y me reengancho entre la miel de los mejores delirios.
Era el momento del sí de la niña, muchacha de silencios velados 
y ojos limpios de dulzura inquieta, mirada penetrante, expansión de caricia.
La noche se acaba, sin remedio, cuando la cosa aun iba a mejor…
Lástima que los vuelos de lujo son caprichosos en sus andares por las nubes y las lunas.
Nunca pone, continuará, por suerte, cuando caes al pozo i no llegas abajo.
Si pudiese elegir, como siempre, me quedaba en el principio bello, 
en la insinuación, en la reacción suave y acompasada de los sentidos…
Aquello tantas veces comentado de que la esperanza es una vivencia, 
un anticipo de la realidad que anhelas.
Los sueños, sueños son, dijo el poeta, pero también dijo que toda la vida es sueño.
Yo sólo digo que son imprevisibles, que no distinguen, 
que posiblemente tienen un origen, una razón, quizá…

Diumenge amb sol

Diuen que no hi ha dissabte sense sol, llavors el d'avui deu ser un reflex per a il•lumina l'amor d'avui diumenge. Hem anat a La Pineda, aquella que encara té aires naturals. La gent dels voltants hi anem a passejar... avui estava ple, gairebé no podíem aparcar. Finalment, una terrassa amb moreres, un croissant especialment saborós, un cafè amb llet, curt de cafè, el Mundo Deportivo per recordar-me que el Barça va perdre a Valladolid... i sembla ser que ningú s'ho explica. Bé, jo sí, i ja ho he comentat algun cop... ara, malauradament, els esdeveniments s'encarreguen de donar-me la raó.

Però avui és diumenge, ànima del "finde". El meu fill,la companya i unes amigues són a Deltebre i, a la tornada, passaran per aquí, ens portaran taronges i ens explicaran l'experiència. Han encès la barbacoa amb bona llenya, han rostit carxofes i carn... han estat bé, segur, i han vist a la família. Hem dinat a casa, cafè inclòs, sense baixar. Ara som a taula... la Teresa, a l'ordinador, revisa deures i controls, parla sola, riu. Jo vaig escrivint sobre coses del dia. Un diumenge amb sol d'ahir i amor d'avui.


dissabte, 8 de març de 2014

Dia de la dona

Reina del cel, mare de la Terra, de nena a dona, referència, somni, companya, pau, llar.
Costella, tendència, recerca, objectiu, refugi, amor.
Braços oberts, on l'altre jo buscat es fa possible en nosaltres...
Dona, nena, jove, sempre núvia, sempre nena, tendra, jove, dona.
Mai un trofeu, potser un descans, una harmonia, un ordre, un sentit.
Companya de vols i aterratges, complement per retrobar el camí, l'altre seny sensible i pacífic, però intuïtiu i pràctic, coherent.
És temple, govern, cordura, raó, sentiment per anar plegats i amb criteri, solcant la vida.
És la mida de les coses, la mesura de l'èxit, la flama que il•lumina l'existència, però també la força que t'ajuda en la reacció de cada ensopegada.
A cops et preguntes fascinat... què deu tenir, quina gràcia, quin bé de Déu especial i únic, que amb un somriure... la pluja para, la guerra és pau, torna la raó, l'ambient es tempera i s'instal•la l'amor...

Una obra lograda

Una flor con pétalos amarillos, un día con luz de sol vivo, unos ojos linterna, semáforos, verdes, de los que dan paso, ojos con sonrisa cercana, túnel perfecto, cobijo de ilusiones, nido de esperanzas y sueños.
Del amarillo al verde y al rojo, hablamos de labios a punto.
Es el tiempo temprano sin luna, las expresiones se coordinan, los mensajes se hacen poesía, como una música con solos, notas que no discrepan, acordan y se armonizan sin callar…
Uno lo imagina en libre y separado… los pétalos amarillos de sus mejillas pidiendo caricia de yema suave, o el cabalgar del verde penetrante, fijación con variantes azuladas que traspasan por el más allá, donde los estéreos buscan labios y allí, con los ojos rojos, se enciende el disco de los blancos, pescando el azul del cielo prestado al mar…
Nunca te lo dije… tienes cara de poema, sinfonías de colores y otras músicas, a veces te ajusto y te compongo…
El resultado me complace, es obra lograda con destellos de arte de múltiples colores…

divendres, 7 de març de 2014

Puerto y gaviotas

Me encanta el puerto y las gaviotas. Casi pretendo ser un estudioso tenaz de sus comportamientos habituales, que varían según los cambios de tiempo. Concentración, multitud, tomando el sol en un margen de embarcaciones y, a la vuelta, vacío total, vuelo más bien alto, proclamando presencia, inclemencia del tiempo fallando porque la temperatura ha subido y el viento ha deshecho las nubes, incluso las negras con supuesta agua…

Parece ser que el jeque de turno ha comprado su parte del puerto. No hace ni deja hacer proyectos. El puerto de Tarragona, bello, en edad de merecer y crecer, aspira a los cruceros que dan vida, a los porta-aviones que dejan pingües beneficios, aspira a explotar como puerto potencia de la Tarragona, Patrimonio de la Humanidad. Nos hemos despedido cordialmente, hay familia a la que atender. El lunes será otro día hermoso después del "finde", quizá bici, los 30 km habituales… veremos, depende del viento… ya nos whatsappearemos!!

Primer divendres de març

Tocava esmorzar. Tothom puntual, concentració al de Walter... tallat. D'allí a La Xarxa, un pas, curt. L'Òscar actiu, popets pels núvols, llucet a punt, amanida com cal, l'Elios del Priorat regnant com sempre, l'harmonia i el respecte a l'abast, el plaer de ser i estar, a l'oli. Una amanida, un pa del dia cruixent, una conversa de llops de mar, veïns, un cigaló.. avui de Magno perquè s'ha acabat el Terry, i un xarrupet d'herbes, que seran dos quan, en pagar, l'Òscar fa el gest...

Caminem una mica pel port. El iot Katara roman immens, llampant, blanc de blancs i blaus, sempre algun mariner netejant, ric de rics, opulència, uauuu!! Tombem, donem el tomb, bar de costa, una darrera canyeta... no calia, però hem acabat de fer el "refinall" per si hi havia alguna part del món que encara no haguéssim arreglat com cal. Proper primer divendres d'abril tornarem, manaré jo... només espero estar a l'alçada, si més no de la pau i del bé, de conviure...

dijous, 6 de març de 2014

Libertad

Hoy he visto al divino tesoro, el bosque, y su fauna, ardilla, pájaro cantor, conejo, garza… La primavera se anuncia con vivo reflejo, los matorrales florecen y embellecen. Los senderos huelen menos a humedades que vuelven orgánicas las hojas muertas. Ahora huelen a romero y a tomillo en flor, a brotes de espárrago, a lavanda… He visto la libertad de muy cerca… conejos saliendo de sus agujeros camino del río y de hierba fresca, pasando por el camino a lentos saltos.

También he contemplado la vida natural, en libertad, ardillas voladoras, visibles, haciendo círculos trepando el pino. Dos parecían jugar a encontrarse, otra mayor, que podría ser la madre, bajaba de las ramas altas, precisa, amorosa, para acercar su hocico cariñoso y revolverse, otra vez, hacia lo alto… todo como una especie de juego que se nos dio a contemplar gratis en este regalado día de marzo en libertad… Una garza blanca se despereza en el río, las aguas bajan cristalinas, limpias. Una abubilla parece reclamar atención, los pájaros pequeños trinan placer… Desde la ciudad, bosque de los humanos, una cierta envidia me invade i me invita a volver…

Ulls de primavera

En diuen anticicló, instal•lat com per fer cafè, copa i puro. Ulls de primavera. Un dia esplèndid per caminar i fer espàrrecs, romaní i frígola, tot bonic, llampant i florit. Tota una analítica de sensacions. He trobat quatre espàrrecs... dos que l'Antonio me n'ha fet adonar i dos que els he vist jo, així que la meva primera collida d'espàrrecs oficial ha estat un fracàs, però còmic i d'aprenentatge. Els meus companys ens saben i, al final, han partit amb mi perquè tots plegats poguéssim fer la truiteta desitjada...

El bosc està atractiu i l'espectacle garantit. En Fernando em fa un senyal perquè m'apropi en silenci, i ho faig: tres cries d'esquirol, amb les cuetes totes estarrufades i plenes d'un pèl que semblava molt suau, jugaven i es feien carantoines. Ens hem apropat més per fer fotos i elles semblaven gaudir de veure les nostres cares d'admiració i sorpresa. Ara sí que puc dir que he vist esquirols en el seu hàbitat i gairebé sense immutar-se per la nostra presència.

A la tornada, hem vist un conill que travessava cap al riu. Aviat se'n veuran més... menjar i aigua, la que vulguin, tot i que aquests diuen que no beuen gaire. Bé, bonica sortida... el bosc no fa tanta olor d'humitats de fulles, ara les aromàtiques florides purifiquen l'ambient. Són ulls de primavera... que ja és a tocar!

dimecres, 5 de març de 2014

Espàrrecs

Espàrrecs... pel Delta no circulen gaire, almenys pels meus temps d'escola, després, per Reus i Tarragona, vaig començar a provar-los i ara, sobretot a la planxa, és un bon acompanyament per a qualsevol carn o peix. L'esparreguera és una planta herbàcia, de la família de les liliàcies, de rizoma subterrani del qual neixen brots tendres engruixits, comestibles, que són els espàrrecs. Tot això ve a compte perquè demà, els meus companys i jo, hem decidit anar a fer la caminada per territori on n'hi solen haver, tot i que els jubilats semi-professionals ho ressegueixen sovint.

La cita és a les nou, proveïts d'una goma elàstica per posar-hi el manat i una bossa, no fóra el cas que el problema fos el transport. No he anat gaires vegades, però m'agrada perquè és engrescador i entretingut i, a més, fa que les caminades no siguin tan llargues, siguin més lentes i els meus estimats bessons estiguin agraïts. Veurem què passa, però la intenció de com a mínim fer la truiteta, vull dir... tres, és ferma. I si no n'agafem, no passa res... a La Xarxa fan una truita d'espàrrecs sensacional i per les fruiteries, aquestes tan genials que hi ha pertot arreu, n'hi ha de molt bonics i a bon preu... Salut i pau!

Otra vez los tambores

Después de la tendinitis, la Teresa vuelve a la escuela… parecía nostálgica, recordaba a los niños. Uno le escribió un email: "te echamos en falta"… y se hizo calderilla de delicia y abrazo. Me he quedado en la cama, recordando… otra vez los tambores del colegio. Los procederes espontáneos de los alumnos, mi idea de calmarlos, pero no hundirlos ni anularlos para que ejerzan sus prontos, cada vez más educados y más libres… Aquel líder chuleta, pero constante en el esfuerzo del trabajo diario para mantener su estatus de gloria… yo controlaba sus salidas de pecho, pero también valoraba los costes.

Mi terraza da al patio de la escuela y cuando puedo bajo a respirar niños… los observo con conocimiento de causa, veo sus afinidades y diferencias, los diferentes grupos por juegos, por malicias para hacer trastadas, por primeros pseudo-amores vitales, por los solitarios con dificultades de integración, de convivencia difícil. Otra vez los tambores… me veo en el patio, peri pateando por entre los conocidos, controlando a los de nervio fácil, disfrutando de todos y, como no, aprendiendo de mi compañero de paseos, el Hermano Lluis Plumed, todo un ejemplo…