Fins i tot...

A cops, els dubtes fan niu a l'ànima i aquesta no és tranquil•litza fins resoldre'ls. Sempre he admirat a la gent segura, o si més no que ho sembla i manifesta. Aquells de la mono-idea fins l'extrem, convençuts, motivats, decidits, actius... El meu respecte a aquells que hi van de cor i el meu menyspreu a aquells que hi van comprats. Sol passar allò de tirar la pedra i, evidentment, amagar la mà, i el que crida, l'avançat, l'amotinador, no és res més que força de xoc comprada al servei de les butxaques del poder.

A mi, allò que em sap molt de greu és que s'aprofiti i se'n faci un mal ús del cor i la bona fe de les persones, vull dir de les bones persones normals. D'aquestes sempre n'hi ha arreu. Fins i tot des del poc respecte que els nostres polítics s'han guanyat a pols, sempre hi ha l'afiliat que encara ho viu perquè creu possible la netedat de la seva idea... una altra cosa es veure què faria instal•lat al poder prop del pastís de tots. Fins i tot, des del meu respecte total al fet religiós i als seus dubtes i varietats, sempre podem parlar del pare Damià o de la mare Teresa, fonts de veritat...