L'entrepà

Els professors tenim clar que no podem educar si no coneixem bé els alumnes que han deixat a les nostres mans. Aleshores, cal apropar-se una mica als nens i al seu entorn, però sense caure en allò de què l'alumne és el meu amic, el meu col•lega. Això mai, cadascú ha de ser al seu lloc per a poder desenvolupar correctament la seva tasca sempre des del respecte convivencial.

Recordo que a mi, per allà als voltants del tercer trimestre, quan els nens marxaven cap a casa i jo em quedava una estona a classe, m'agradava tancar els ulls i mirar, com aquell que contempla una desfilada, les diferents situacions que els alumnes viuen a casa seva: a aquest l'estoven, l'altre va en mans de l'àvia, a la nena li plouen els germans i és la gran de sis, aquell té gelosia de la germana petita, un altre no veu el pare en tota la setmana, l'atapeeixen d'activitats, no li controlen els deures...

Una de les coses que m'agradava controlar eren els esmorzars. N'hi havia per a tots els gustos i disgustos, des del famós Tigretón, una cosa horrorosa i ensucrada, passant pels de tipus Bollicau o per la moneda per treure alguna cosa de la màquina de l'escola. Però també val a dir que hi havia algun entrepà de mare, amb pa i tomàquet i alguna sana vianda a l'interior, i fins i tot algun bol amb fruita pelada. Era una bona pista per veure el tracte que rebia el nen a casa...