És l'hora del pati

Sóc davant de l'escola del Serrallo, és l’hora del pati, avui arribo a temps, toca la música i la cridòria eufòrica de la canalla gairebé m’emociona, em poso còmode, observo i recordo… Els futbolers cada cop tenen més noies i per jugar a bàsquet no cal ser gaire alt. Hi ha nens i nenes que no paren de correr, sembla que han de cremar alguna cosa que els ajudarà a estar més estables a classe. També n’hi ha que xerren tranquil·lament i, fins i tot, algun “llanero solitario” immers amb les seves meditacions…

Sociograma

Confesso que m’agradava fer-lo a principi de curs, m’ajudava a conèixer la classe, detectar si hi havia algun líder i de quina mena, esportiu, per capacitat, per caràcter o força bruta i fins i tot per ser una molt bona persona. També podia veure si hi havia algun nen que d’alguna manera era rebutjat. Bé, en general, tots aquells que per alguna cosa es feien notar per les seves actuacions. Formes de moure's per excés o per defecte, i aquest sociograma que jo em vaig preparar a la meva manera, amb les preguntes adients, m’ajudava a trobar l’equilibri que sempre he cercat en totes les meves classes. Confesso que gaudia de fer aquestes coses…

Una mica de dieta

Haureu notat que fa dies que no parlo de cap mena de menjar, estic a dieta, és allò de la neteja sanitària que, de tant en tant, va tan bé de fer-li al cos. Conec tota mena d'enciams, de brots verds, escaroles i, sobretot, els tomacons petits que tan bé combinen amb tot això. Per la nit verdures, ja ho sabeu, mongeta tendra, bledes, espinacs, bròquil, flor de col, com deia la meva àvia, o simplement col, tot evidentment sense patata ni ceba…

Pluja d'estrelles

Pluja d’estrelles… una mena de llàgrimes de Sant Llorenç fan cap al terra, a la matinada, es reconeixen en forma de rosada, sobretot quan és daurada pel sol. A la nit m’agrada reconèixer-les en forma de cuques de llum que, sota una alzina centenària, semblen jugar amb la màgia de les llums. M’agrada la nit, quan no hi ha gaire llum i no hi ha molts núvols impertinents les estrelles són un espectacle sublim…

Bon dia profe!!

Desperta el dia amb els seus mil sorolls, són les vuit del matí, se sent la porta metàl·lica de l’obrador, la carnisseria obre més tard, quan els nens amb el seu xivarri habitual van cap a l’escola. Escolto la música d’entrada i recordo aquell “bon dia”, una mica ple de son però amb uns ulls plens de vida. Després, algunes mares que han portat els nens a l’escola van a fer un talladet i a fer-la petar una mica. La ciutat va calmant-se a poc a poc, cadascú és al seu lloc de treball. És l’hora dels jubilats, l’hora d’anar a revisar les obres, les flors, les moreres que ja broten com cal, el riu que encara és sec, la mar més blava que mai…

Un dia diferent

Avui ens hem llevat a quarts de deu i, en lloc d’anar a esmorzar al lloc de sempre, hem carregat el cotxe amb quaranta garrafes de vuit litres plenes de taps de plàstic. Els hem portat a Seur i ells ja s’encarreguen de fer-los arribar al lloc adequat per a ser utilitzats per alguna bona causa. Després hem anat a esmorzar a la Pineda, amb l’esperança de gaudir dels millors croissants de Tarragona, però el bar Sanchís devia fer festa setmanal i no ha estat possible. Hem anat a un altre lloc, però no és el mateix, els croissants d’aquesta qualitat només els fan a Can Sanchís…

Les flors de la mare

Els rosers a part, on destacaven les seves famoses roses blanques amb les que tenia les seves converses habituals, recordo especialment les flors de les jardineres de la finestra de davant de casa, tenia “allets” que feien molt bona olor, també la famosa “floreta del dia”, perquè es tancaven per la nit, o aquelles que en diuen “arracades de la reina” perquè tenien aquesta forma d'arracada, o les no menys conegudes com les “boquetes de conillet” que, evidentment, ho recordaven molt. Bé, les flors de la mare, la mare i les flors, un amor…

Bon dia!!

Un dia més escolto el despertar de la ciutat, portes que s’obren, cotxes que passen, un tren, un helicòpter que podrien vigilar els tractors dels pagesos, que sembla que fan vaga amb tota la raó del món i més… Anem a esmorzar en cotxe, després anirem a comprar a un comerç de proximitat, per cercar algunes coses que només trobem allí i al nostre gust. És dilluns, passen els dies molt ràpid, la vida també, cal servar molt dret...

No m'ha agradat gens

Un pare jove, amb barba negra, juga amb els seus dos fills, un d’uns dos anys és a la gronxadora, l’altre d’uns vuit anys i el pare, es passen una pilota de tal manera que la fan passar per damunt del nen de la gronxadora. Fins aquí correcte, però tot ha canviat quan el nen més gran li ha donat un cop de pilota al petit. La reacció del pare no m’ha agradat gens, s'ha posat com una pólvora i li ha dit que era un “gilipollas” quan, en realitat, ell també participava en aquest joc de passar la pilota per damunt del nen petit. El nen gran deia que no ho havia fet a propòsit…

Aquell pare jove

El passeig dels dissabtes sempre és especial, hi ha més gent i, sobretot darrerament, molts pares amb els seus fills i al dir pares vull dir tots dos. Això em fa pensar en aquell pare que, al dir-li que el seu fill necessitava passar més temps amb ell, em va dir que no podia, que tenia que treballar moltes hores per a que al seu fill no li manques res de tot allò que a ell li havia mancat. Aleshores va ser quan jo li vaig contestar que ja ho entenia tot: “Al seu fill no li manca de res, bé, potser sí, té de tot, però no te pare”. Bé, era un pare jove amb qui, de mica en mica, ens vam entendre bé…