dimecres, 31 d’octubre de 2012

Un altre dia

La mare parla sola i pregunta per tota la família... és una desfilada de vius i morts a qui ella té presents i amb qui es comunica amb pacífiques converses, en somnis que l'acaben alterant i despertant. No sé què és millor, si aquell estat de somnolència més o menys silenciosa o aquest neguit on es veu integrada i amb una certa energia en les converses habituals de família. Tot és poc bo... per un costat l'apagament i per l'altre un estat irreal, en tots dos casos et trenca l'ànima i l'ànim. Avui la Teresa plega a la una, els dimecres lliura a les tardes i, després, té pont fins al dilluns.

Recordo la Castanyada que fèiem a la meva escola, amb tots els nens al pati fent rotllanes, les castanyeres repartint panellets i castanyes i els professors col·laborant amb les begudes... Tot acabava amb música de festa, la canalla s'ho passava bé i jo també de veure'ls tan feliços i contents. Demà és Tots Sants, festa de records i pregària pels éssers estimats que són al cel. Els cementiris són plens de flors i de sospirs, alguna llàgrima, algun somriure en pensar en agradables situacions en vida. Al meu pare li hem posat un centre floral preciós... ell que és al cel, des d'allí farà un somriure i ens donarà força i ànim...

M'ha trucat el Germà Lluís... es veu que el Germà Polo, que sol llegir els meus articles, l'ha assabentat de la crítica situació de la meva mare i ell, que és un sant home, m'ha volgut fer costat, acompanyament de família i amics que, en aquests moments, em fan sentir com aquella mà al muscle que et reconforta i et dóna aquell calor, plural i proper, que t'ajuda i que tant agraeixes. M'ha dit que, en les seves pregàries comunitàries, faran un pensament amb la mare, la qual cosa demostra el tipus de persona que és i el per què té tota la meva estima i consideració.

La mare descansa. Després miraré de fer-li empassar un Actimel. La Teresa ja és a casa. Els que som, ja hi som tots...

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Som aquí...

La Mar va marxar a la feina però el Pere s'ha quedat uns dies per veure com esdevendrà la situació. El temps passa per a tothom i el Pere ja en té 24... Ell només ha vist pau i amor a casa, responsabilitat i anar a treballar cada dia, en el nostre cas a l'escola. Ara té ja adquirida la mecànica de la decència i el sentit comú. El divendres, a la una de la matinada, ell i la seva companya eren a Urgències de Santa Tecla per fer-nos costat i amor... ara roman aquí, amb la Teresa, la Mercè i jo, que ens mirem en silenci, mirades de força i ànim, dins del que cap, en aquestes situacions.

La realitat és que anem avançant cap al desenllaç previst, cada cop més apagada, però encara utilitza els últims alès per fer bromes... A la Mercè li ha dit "Després anirem a l'hort a fer una paella". Jo li he dit "Hola guapeta" i ràpidament ha contestat "Tu també", per a després quedar-se suaument dormideta. Sembla no patir gens, com si ja anés assaborint tota la recompensa que es mereix... Ha dinat una terrineta de poma i plàtan i un petit-suís gran, i s'ho ha menjat prou bé. Ara, d'aquí una estona la despertaré una mica per veure si puc fer-li empassar un Actimel. Bé, la Teresa i jo anem a comprar i el Pere i la Mercè resten a casa, serà ràpid. Després, tots junts... dolça companyia.

Restem a casa

Ahir va venir la doctora de capçalera i li vaig donar l'informe del cardiòleg, i ja se n'ha fer càrrec... diu que anirà passant i farem el que calgui per a que tot sigui el més natural possible. Està molt apagadeta, dormint gairebé tota l'estona i només l'anem despertant per donar-li algun aliment líquid: llet, iogurts, compota de fruites... Ara són dos quarts de deu i s'ha pres un got de llet, xuclant amb una palleta, prou bé. Sempre ha estat una senyora de bon menjar, de vida, com diem al poble, i ho demostra fins al final. Ha trucat la Teresa, diu que anit la va sentir ronquejar de gola, com aquells sons típics d'aquests casos, però ara està tranquil·la. Veurem, però cada cop ho sento més proper, amb tots els símptomes adients...

Fa com a frescor, és com si tingués el fred instal·lat als ossos. Sóc dins casa i porto una jaqueta de xandall que no em molesta gens ni mica. Vaig a donar un cop d'ull... dorm, amb la boqueta oberta, sembla que plàcidament. Li agrada molt que li faci petons, fa aquell somriure únic que te la menjaries, però això serà després quan la desperti una mica per mirar de donar-li alguna cosa de menjar. Estic fotut, desanimat... suposo que és normal, miro en tants i tants amics que ja han passat per aquesta situació i tots entenen que mai s'està prou preparat, tot i que tens temps de sobres per veure-ho i entendre-ho.

Sento la cridòria dels nens de l'escola del Serrallo que són al pati. Tos fan el mateix soroll... xisclen i corren i juguen i fan sons aguts, diferents, divertits, de canalla en llibertat, d'esbarjo i joc i broma, entrepà i futbol, i xerrades variades de somnis fabulosos, xiquets i xiquetes que es faran grans, com molts que ja ho som, i que Déu vulgui que siguin feliços i puguin gaudir d'una vida digna i sana. Les hores es fan llargues, semblen minuts de bàsquet, que no acaben mai... Torno a mirar-la, després donaré un tomb a la plaça i pujo ràpid. Ja ho sabem, això també és la vida, sí senyor!

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Anar i tornar

Divendres, a les vuit del vespre, una ambulància ens portava, a la mare i a mi, a Urgències a Santa Tecla. Gairebé temps d'arribar, ja pensava que la mare em marxava... el seu cor va tenir un parell d'aturades, però miraculosament va aconseguir continuar bategant, tot i que a un ritme molt lent. Vam passar la nit a un box, on li van fer un electrocardiograma, una analítica, li van posar oxigen... és a dir, tot allò que poden fer quan cal fer-ho. Ja dissabte a primera hora, la doctora d'Urgències em va explicar que la situació era límit, i les úniques opcions eren ingressar-la a planta o prendre-la cap a casa. En un principi, em va deixar decidir i la vam pujar a planta i, a mig matí, va passar el cardiòleg. Aquest, ens va explicar que en aquests casos el que es fa, si es donen les condicions favorables, és col·locar un marcapassos però que, per raons d'edat, demència senil i situació general, ell a una àvia seva no li deixaria posar... Hem seguit el seu consell. Estant a planta, va passar mossèn Aragonès i li vaig demanar si li podia fer l'extremunció i en cinc minuts ja era allí... ens vam conformar tots. Mossèn Aragonès inspira pau i confiança, un gran home que ha entregat la seva vida fent el bé i estant sempre al costat dels malalts i les famílies.

Dissabte a la nit tornàvem a casa, som a casa. Ahir, diumenge, va venir tota la família del poble, va conèixer a la majoria i va tenir moments dolcíssims dient guapos a tots i regalant somriures. Per la nit, però, va estar molt nerviosa, parlant sola, preparant-se per marxar... Vam haver de donar-li un tranquil·litzant i, a la matinada, s'ha adormit. És dilluns. Mig adormida, la Mercè i la Carme, l'han posada guapa i li han donat un got de llet amb una mica de Nescafè... Ara dorm, li hem pujat el llit i li hem posat un coixí sota de cada braç. Jo he anat al CAP a demanar hora per la seva doctora de capçalera, que és qui li ha de fer el seguiment en aquest tram final. He acabat demanant visita domiciliària i m'han dit que vindrà avui al voltant del migdia.

Bé, sóc a casa, són quarts de dotze i estic a la taula del menjador. De tant en tant, quan em sembla, vaig a veure com dorm, i torno, i penso... que tingui una mort dolça, santa, com és ella. Penso, amb una certa satisfacció, que tant el meu pare com ma mare els he tingut amb mi i hem fet sempre allò que crèiem que calia... La Teresa ha estat la filla que no van tenir i jo, nervis ocasionals a part, he fet el que he pogut. Crec que s'han sentit estimats i acollits, i això els ha donat, sempre, bon ànim. Sempre cal confiar amb Déu i ara també... o més.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Una ullada per la vida

Ràpides ullades de sol passejant entre les ones de la meva mar i la de tots. Suaus vols de gavines esperant les barques. Cua de la gent darrera la porta de ferro... sembla que els donen sardines, o les compren... i les venen. I el vaixell d'Istanbul, aquell que deixava brutícia, roman a port, no poden pagar la multa, i alguns tripulants malviuen gràcies a l'ajut d'alguna ànima generosa. Un pescador m'explica que les barques de peix blau ja són menys generoses i que, a partir d'ara, no seran tan greixoses i bones ni les sardines ni els seitons.

El riu baixa ple, i en aquests casos sempre penso que no han tocat gens ni mica el pont per on passa el tren. Si plou molt, amb quatre branques d'arbre es taponaria i tornaríem a veure surar cotxes... Hem anat a comprar per al cap de setmana sense Pere, és a dir, amb menys brillantor, de règim de perdre pes. L'aigua és irregular i persistent, com les sensacions a l'entrar i sortir d'un lloc. Cal passejar el paraigua i observar algun nas vermell i sentir algun esternut amb moquilla incorporada...

La mare no para de fer camí, i jo ja tinc el nus a la gola, que desfermarà la comprensió, l'evidència, la realitat pura i crua. Sóc fort sovint, ara també, veurem... Tot fent una ullada per la vida, aquesta continua sent meravellosa, i la lluita per estar a l'alçada de totes les circumstàncies també ho és..., fins i tot en hores baixes...



Dir l'hora en català

L'expressió fidel de dir l'hora que és en català es basa sempre en un sentit progressiu, és a dir, que després de l'hora exacta s'hi afegiran els minuts i els segons, com per exemple: són les nou, són les nou i deu minuts, són les 9, deu minuts i tres segons. A partir del primer quart igualment, expressant primer els quarts i fracció i, seguidament, el nombre de l'hora respectiva, com: un quart de deu, dos quarts i mig de deu, tres quarts de deu, tres quarts, dotze minuts i 5 segons de deu, però... falten 3 minuts per a les deu.

Recordo que a la meva escola (La Salle de Reus) ensenyàvem a dir l'hora en català als nens de tercer de primària i no els resultava gens fàcil, tot i que disposàvem de rellotges de paper amb busques mòbils per practicat tot el que podíem. En realitat, a quart s'assabentaven correctament de tot el funcionament.

Al Delta, a part de no fer neutres (de la qual cosa me n'alegro molt), diuen l'hora com els castellans però en català, més o menys, però mai correctament. Nosaltres ja ens entenem. A Mallorca parlen de l'horabaixa, que és allò de "la luz crepuscular", que cantava Machín... aquella primera llum del dia, abans de sortir el sol, o potser l'última abans de pondre's. Un pensament per als pagesos i mariners que tant en saben d'hores i oratges, fins i tot, sense rellotges.

Mas, masia

Explotació agrària tradicional centrada en un habitatge bastit en funció d'aquesta explotació. S'origina durant l'alta edat mitjana a la Catalunya oriental, especialment al Prepirineu i a la Serralada Transversal (Solsonès, Berguedà, Osona, Ripollès, Garrotxa). Al seu origen era regentat per una família que hi treballava i hi vivia exclusivament. Els masos eren sempre localitzats a la muntanya mitjana, fins a uns 1.500 metres. Actualment, en procés de desaparició com a unitat productiva a causa de l'abandonament de terres, alguns masos són destinats al turisme rural (agroturisme).

Al Delta són típiques les petites casetes de camp on els pagesos guarden les seves eines, algunes tenen cisterna on desar l'aigua de la pluja i allò indispensable per si és necessari passar la nit. També hi ha grans masies per als masovers de les grans finques: El Maset, on de petit anàvem a menjar-nos la mona; El Capità, a Sant Jaume; Bombita, prop de les basses; Els Parrillos, propietat d'un bon amic que treballava a Madrid i tenia la il·lusió de gaudir de la seva jubilació en aquest mas; El Tramuntano, i el Mas dels Bonos, relativament prop del poble; el Mas de Buda, on els propietaris passaven llargues temporades i, fins i tot ara, l'amo d'una part de l'illa viu habitualment. Les barraques, que també eren habituals, ara són atracció turística... les lloguen per als caps de setmana, després d'arreglar-les.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Última plana

Darrera plana del quadern número vuit... i l'amenaça és que continuaré escrivint alguna cosa sobre allò que passa, sobre allò que veig, o sobre allò que em passa. Sóc conscient de què la gent no està per romanços, però em consta que algun amic o familiar, a cops, s'ho passa bé amb algun article, si més no, per recordar-me de quan manteníem una relació professional i d'amistat.

El cas és que m'ho passo bé, m'omple un temps i parlo amb mi mateix, amb la bona gent que he conegut, amb el mar, amb el Delta, i el Serrallo, i el Pont del Diable... Suposo que molts em regaleu el vostre silenci, i jo sempre dono gràcies a Déu per tot plegat...

I plovia, plovia...

...i jo sense bici, ni paraigua, i amb bus a fer gestions a l'Agència Tributària. Són eixerits, aquests senyors. Ara, després de més de quinze anys que fa que la mare viu amb nosaltres, em demanen una certificació de l'ajuntament conforme això és així. Bé, ja se sap que aquest és un país on gairebé hi ha més administradors que administrats, i tots han de justificar que fan alguna cosa. En arribar a aquesta santa casa, impressiona d'entrada la gran quantitat de gent preparada per a tota mena de control... Et reb un senyor que et fa passar la bossa de jubilat per un detector de material bèl·lic, suposo, i aleshores fas cap al taulell d'informació perquè un altre senyor et doni un número i et faci passar a una sala d'espera, on per una pantalla i un altaveu, en català i en castellà, seràs cridat quan et toqui, per rigorós ordre d'arribada. Cinquanta mil taules van atenent tothom amb agilitat i precisió... curiosa, també, la conversa de la Teresa i la senyoreta que ens va atendre ahir, una en castellà i l'altra en català, sense problemes.

Mentre, plovia, plovia... i jo sense protecció, he fet cap a la cafeteria Astur, mirant a veure com ho faig per arribar a casa abans de la una per poder donar el dinar a ma mare. Avui la Teresa surt a les dues... Cal valorar el seu gest de venir a casa amb tan poc temps (a les tres a de ser a l'escola), però per a mi, en el meu primer any de jubilat, ha estat clau, fins i tot sense dir res, només allò de... què has fet, com ha anat, un cafè ràpid al Francolí... i ella cap a l'escola i jo a fer una mica de migdiada, fins la tarda que surt a quarts de cinc i ja tot és més fàcil i natural. Em començo a preocupar... no para de ploure a bots i barrals, continuo al bar. Si para una mica intentaré agafar el bus número 2 que em deixa davant de casa. Mai més... els dies així, dubtosos, s'ha d'agafar, si més no, un impermeable...

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Expressions

Donar peixet
De pèl a pèl
Canviar la pesseta
No tocar pilota
Treure de polleguera
Agafar el portant
Prendre comiat
A preu fet
Preu per preu
Punta de dia
Tan bon punt
Punt d'honor
A la regalada
Mirar-se el melic
Anar a coll i bé
Canviar de jaqueta
Fer cara de pomes agres
Fer cara de taronges sense suc
No fer el quilo
Mancar-li un bull com a les guixes
Pixar fora del test
Estrènyer el cinturó
Posar-se'ls per corbata
Demà m'afaitaràs
Fill de pare tendre

Treure's la son de les orelles
Picar l'ullet
Ballar al so que toquen
Desferrar els cavalls corrent
Parlar pels descosits
Quedar palplantat i bocabadat
Aixafar-li la guitarra
Tocar-li el voraviu
Trencar-li la seguida
Ésser un moca iaies
Mossegar-se la llengua
Mossegar-se els llavis
Curt de gambals
Tenir ull clínic
El rosari de l'aurora
Treure les ungles
Cap de trons
Treure nyapa
A trenc d'alba
Fer l'aleta
Bufar i fer ampolles
Treure els drapets al sol
Dret de cuixa
Ser un geni de futims
Tenir tibantor de músculs

La mare de la criatura

La Teresa i jo... (darrerament em surt fàcil aquesta expressió... sembla allò del rei d'Espanya "La Reina i yo..."), doncs això... nosaltres solem anar a fer un talladet quan surt de l'escola a quarts de cinc. Fa uns dies que anem a un bar on hi ha wifi i, a més, els cafès i les aigües encara van a un euro. La mestressa té un nen de quart, amb veu de pitis-flauta, d'aquells nens que parlen com els avis, en plan muntatge de l'entorn proper i que tots plegats es creuen que tenen un geni... això sí, despistat, poc constant, que viu als núvols com tot set ciències que es valori.

L'altre dia feia problemes de trens i els anava radiant amb la seva veu de xisclet agut, intentant raonar-ho tot, davant la complaença de la mare i el germà gran que, bocabadats, li facilitaven totes les vies a més de riure-li totes les gràcies. A mi m'agraden més els nens que parlen i actuen com un nen que anirà cap a un desenvolupament natural, progressiu i sistemàtic. En marxar, li vaig dir que jo havia estat molts anys professor de quart de primària, i a la mare no se li va ocórrer altra cosa que posar-se a desacreditar als mestres joves d'avui en dia per la seva poca implicació.

Recordo que quan era a l'escola, mai podia suportar que em parlessin malament d'un company... sempre deia: "No és correcte parlar d'algú que no és present. Si voleu el vaig a buscar i en parlem de tot plegat". Aleshores, les possibles difamacions s'acabaven de seguida. A la mare de la criatura li vaig dir que, de mestres, com d'enginyers o paletes o el que sigui, n'hi ha de totes qualitats i capacitats. Tots tenim present que l'educador es fa a base d'experiències i amb els recursos adequats i, ara, amb la que està caient, no m'estranya que pugui haver-ne alguns que encara es trobin més desprotegits i abandonats del que ho estan habitualment.

Ja se sap... si el nen funciona i treu bones notes, és un savi i s'assembla a mi, però si no funciona i suspèn, la culpa és del mestre que no el sap motivar, que no el sap tractar i el mira malament. La senyora en qüestió, en silenci era més bonica...

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Botifler

A més de significar la persona que té les galtes grosses, o bé la que és presumida i arrogant en sentit figurat, també és designat amb aquest nom, històricament, tot català que, en la Guerra de Successió, era partidari de Felip V en contraposició a qui estava al costat de l'Arxiduc d'Àustria i, per deducció o semblança d'aquest qualificatiu, igualment és anomenat botifler aquell que s'ajunta amb els enemics de la seva terra. És a dir, i per a què ens entenguem tothom, un botifler és tot aquell que col·labora amb els enemics de Catalunya. Però, tothom tranquil, tot i que "haberlos, hailos", no els anomenaré... no mereixen que perdi ni un minut. Visca Catalunya!

El porró

Vas de vidre de forma cònica amb un broc a la part superior per on s'omple i un altre més llarg, cònic també, que arrenca de la base, foradat a la punta per on, en aixecar i decantar convenientment el vas, brolla un rajolí del líquid, normalment vi, que conté. Aquest atuell sembla haver aparegut en el segle XII i, des del XVII, persisteix damunt les taules de tota casa pagesa, de les llars dels pobles i també en la majoria de les ciutats i als restaurants típics de terra catalana. El bo que té el porró, segons els nostres rebesavis, és que així hom veu poc i proporciona un estalvi...

Recordo que a la petita terrisseria que teníem a casa en veníem i en teníem de diferents mides, uns tirant a verd i altres més clars. Sembla que estic veient a la mare intentant vendre un porró a uns turistes francesos tot pronunciant una "g" en el lloc de la doble erra... era divertit. El sogre, tot bonhomia ell, també en tenia un i els dissabtes, que sempre anàvem a sopar a casa seva, l'omplia d'un vinet de Batea que, tot i ser blanc, s'agarrava bé i tenia una excel·lent persistència en boca. Va morir molt jove, tot just quan començava a gaudir-lo en plenitud. La Teresa i jo, quan anem de restaurant, solem demanar un postre de fruits secs, allò que en diem un músic, i sempre ens porten un porronet amb moscatell o qualsevol vi dolç. Beure amb porró té la seva gràcia i la seva tècnica, i si no en saps, et taques...

dilluns, 22 d’octubre de 2012

No és el mateix dir...

  • El carrer Compte d'Assalt, que el Compte donant salts pel carrer.
  • Un banc a l'estranger, que un estranger en un banc.
  • Comprar-se un vestit negre, que veure's negre per a comprar-se un vestit.
  • Vi bo, que boví.
  • Una copa de Licor 43, que 43 copes de licor.
  • Cos de fada, que fa de cos.
  • Un pessic de pa, que pa de pessic.
  • Un gran home, que un home gran.
  • Mort de pena, que pena de mort.
  • La calle Balmes, que val més que calles.
  • Dues tasses de te, que dues tetasses.
  • Escriure al dictat, que dictar un escrit.
  • Un home pobre, que un pobre home.

Procuro fer el que cal

No he anat a fer bici, ni caminar, ni res... Sóc a casa, esperant que aixequin ma mare i veure com es troba, com esmorza... Després aniré a parlar amb la seva doctora de capçalera, la Dra. Moragas, i, si de cas, que vingui i li doni un cop d'ull. Aprofitaré per demanar hora per vacunar-me, si és possible amb la meva infermera preferida, Rocío, i si ho pot fer ja... doncs, em vacuno ràpidament. La mare, ahir, va estar una mica millor però el que és evident és que anem baixant esglaons amb rapidesa. Són les deu i acaba d'arribar la Carme, la treballadora social, ara prepararan ma mare i després marxaré cap al CAP.

Sembla que, de mica en mica, s'està aixecant el temps, aquí no ha plogut gaire però en altres indrets de Catalunya molt, massa... com sempre, mai plou a gust de tothom, tot i que ara feia molta falta. Els núvols van marxant, el sol agafa força, només queda un ventet que ha estat fresquet i ara s'està escalfant. Vaig a veure a la mare, li han de posar gotes als ulls, la tracten molt bé, la van despertant de mica en mica... són un encant, professionals amb cor i ànima. Són dos quarts d'onze... a aquestes hores solem estar fent la primera aturada al mirador de la platja del Miracle, bevent aigua i contemplant el mar i els vaixells i tot allò que es posa a la nostra vista. Potser demà?

Tinc hora a quarts de vuit de la tarda per vacunar-me. He parlat amb la Dra. Moragas i li he explicat la situació, m'ha fet recordar que ja és molt gran, li ha reduït el medicament i parlarà amb l'ATS que la visita habitualment per vacunar-la i revisar-la bé. Li he dit que quedaria més tranquil si pogués passar ella i ho ha apuntat a l'agenda. És una persona molt dolça i agradable, que m'ha rebut sense problemes, tot i que no tenia hora de visita... Ja he comentat, més d'una vegada, la qualitat, sobretot humana, del personal d'aquest CAP. Estic fent una aigua a ca la Lourdes, fent temps. A la una pujaré a donar el dinar a ma mare. Després vindrà la Teresa i li explicaré tot...

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Ma mare

Ma mare està molt justeta, em fa patir... parlaré amb la seva doctora, sembla que està baixant els esglaons definitius. Té 95 anys i ho esperes tot, però quan arriba el moment no te'n saps avenir. He baixat al de Walter a fer el talladet i li he explicat a l'Antonio, per si demà no puc anar a fer bici, perquè segons com vegi el panorama em quedaré a casa... Totes aquestes coses també són la vida, i et prepares i et mentalitzes, però mai estàs a punt per afrontar aquestes situacions. Cal confiar en Déu, que no hagi de patir de forma innecessària i, quan sigui l'hora, la prengui al seu costat per sempre més.

Són profundes situacions on la impotència palesa davant la contemplació d'allò irreparable i que veus que marxa cap al seu camí, et fan reflexionar, penses en la seva lluita per mantenir la dignitat, en el seu esforç constant perquè la casa suri i el fill tiri endavant i el marit es trobi acompanyat, amb el mateix criteri d'ordre i d'unió... Penses en tantes coses que fan que cada cop et sentis més d'aquella manera en què voldries fer moltes forces però no saps on aplicar-les. El que sí tinc clar és que ha estat una gran persona, treballadora i responsable, com mai he vist a ningú, i una mare total i boníssima en tots els sentits. Estarem junts fins que Déu vulgui... Un petó!!

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Dites, frases, expressions.


1.     Quan jo sigui mort, merda pels vius.
2.     Fer passar bou per bèstia grossa.
3.     No veure un ruc a quatre passes.
4.     Vaga de braços caiguts.
5.     Estar-ne fins el capdamunt.
6.     No ésser ni carn ni peix.
7.     Ésser carn i ungla.
8.     Anar vestit d'estar per casa.
9.     Treure les castanyes del foc.
10. A cau d'orella.
11. Fer catúfols.
12. Tenir-li el peu al coll.
13. Colgar les brases sota la cendra per conservar el caliu.
14. Tot això és una collonada.
15. Fer la viu-viu.
16. Ficar els peus a la galleda.
17. Caure de potes.
18. A tort i a dret.
19. Ésser curt de gambals.
20. A cuita-corrents.
21. Ésser faves comptades.
22. Anar darrere d'algú amb el flabiol sonant.
23. Flairar l'olor exquisida d'una rosa.
24. Fer mans i mànigues.
25. Tenir les mans foradades.
26. Ésser de la màniga ampla.
27. Estar a mata-degolla.
28. No haver vist mai el món per un forat.
29. Dormir la mona.

30. Perdre el món de vista.
31. Ésser del morro fort.
32. De mala mort.
33. De bell nou.
34. Objecció de consciència.
35. Fer ombra a algú.
36. Ésser de l'olla.
37. Entrar per una orella i sortir per l'altra.
38. Perdre l'oremus.
39.  Fer pam i pipa.
40. No cabre a la pell.
41. Conèixer una cosa amb tots els pèls i senyals.
42. L'home per la paraula i el bou per la banya.
43. Ja us ho fareu.
44. Llops amb llops no es mosseguen.
45. Amagar l'ou.
46. Ple com un ou.
47. Pedra que rodola, mai no posa molsa.
48. Plat de segona taula.
49. Passar-se de la ratlla.
50. Suar la cansalada com un carreter.
51. Tal faràs, tal trobaràs.
52. És tard i vol ploure.
53. Ésser un zero a l'esquerra.
54. Beure's l'enteniment.
55. L'avar on té el tresor, té el seu cor.
56. Ésser de bona o mala jeia.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Un dia gris

Plou i fa ventet humit, un dia gris, de recolliment, desat a casa. Me estat al llit fins les deu, em trobava bé i ho he assaborit amb estiraments i tombades de costat, de pura peresa i relaxació. La Mercè i la Carme (treballadora social) han aixecat ma mare, l'han posat guapa, gotetes als ulls i ara li donen l'esmorzar... està justeta, però anem aguantant... fins que Déu vulgui.

Ara baixaré a fer un talladet i donaré un cop d'ull als diaris, si més no, als esportius, ja que els d'informació general em posen nerviós, sobretot per la gent que ni comprèn, ni vol comprendre Catalunya. Ningú no comprèn ningú, però nosaltres som nosaltres... elemental, fàcil, a l'abast, bàsic... només cal fer pedagogia, sense parlar ex-càtedra, només clar i net i deixant clar a tothom, sords cavernícoles inclosos, la injustícia distributiva a què estem sotmesos els catalans. S'haurà de tenir molta paciència per aguantar la incultura i insensibilitat, insults, bajanades a la carta... penós, lamentable, però això, a cops, em tinc cura i em regalo el seu silenci, no té preu...

He anat a veure la sortida dels nens de l'escola del Serrallo. A dos quarts d'una sona la música i les files comencen a apropar-se a la porta. Els pares i els avis esperen a fora, molt d'ordre, ho fan força bé, sobretot els més petits, on sorprèn la quantitat de nens d'altres països... ningú surt fins que la mestra ha vist als seus pares o avis. Són gestos automàtics, ben fets, amb simpatia. Tothom fa bona cara i, en un tres i no res, desapareixen deixant un aura de funcionament adient. Després he anat a veure el riu Francolí... de moment no ha plogut gaire, no baixa aigua, tot i que sembla que s'està preparant per fer-ho amb ganes.

Parlant de coses serioses, demà el Barça juga a Riazor (Corunya), a les deu de la nit, i encara sense Piqué ni Pujol. A l'obrir el diari Sport, m'he espantat, posava "Messi, de Riazor a la clínica", tot està preparat perquè Leo sigui pare aquest diumenge... però jo, en principi, pensava en una possible lesió. He donat el dinar a ma mare. A la una surt la Teresa i dinarem junts, i el dia serà menys gris... Ja no plou!

dijous, 18 d’octubre de 2012

Expressions amb el nom de Déu

Déu me'n guard. Déu et guiï. Tot va com Déu vol. Déu dóna faves a qui no té dents. Per Déu! Déu meu senyor! Que sigui el que Déu vulgui. Déu escanya però no ofega. Déu me n'aparti. Déu n'hi do. Tot Déu. Gràcies a Déu. Déu n'hi doret. Déu li'n do. Valga'm Déu. Déu ho faci. Ni Déu. Que Déu  us agafi confessats. Déu  em proveirà. Confia en Déu. Déu  és Pare. El regne de Déu. Déu és al cel. Déu ho vulgui. Déu és amor. El Déu dels profetes. Déu vos salve Maria. Qui com Déu? Com Déu mana. Déu ho sap. Com Déu vol. Déu t'ho pagui. El Déu d'Abraham. Déu Creador. Déu omnipotent. Déu els cria i ells s'ajunten. Ho deixem tot a la mà de Déu. Pregar és parlar amb Déu. No utilitzar el nom de Déu en va. Déu és el camí, la veritat i la vida. Bon Déu. Que Déu t'ho recompensi amb una núvia guapa i rica. El regne de Déu no és d'aquest món. Déu és un pare bo. Els cristians només tenim un Déu. El Pare, el Fill i l'Esperit Sant també són Déu, però només hi ha un Déu (Misteri de la Santíssima Trinitat). A Déu pregant i amb el mall donant. Encomanar-se a Déu és sempre una bona pràctica. Déu ens ajuda per acabar l'esforç amb èxit. Tot i que de vegades no ho sembla, Déu sempre és Amor.

Sometent

Cos de gent armada a Catalunya, l'origen històric del qual es troba vinculat als Usatges del Comte Berenguer I i Jaume I, el Conqueridor. Era un cos purament popular, no pertanyent a l'exèrcit, però ben organitzat i amb un comandament en cap responsable. El lema d'aquest cos ha estat "Pau, pau i sempre pau" i la seva missió era reunir-se a un crit de campana de qualsevol cloquer, en un moment donat de perill tant pel poblat com a la rodalia i al camp, per tal de perseguir lladres i malfactors o bé defensar-se de l'enemic.

Avui, on la crisi fa que no hi hagi ni feina, ni cèntims, les necessitats d'alguns i el terreny adobat que per als delinqüents representen tantes incerteses, fa que en alguns ambients rurals, i fins i tot urbans, algunes comunitats es plantegin una nova implantació dels sometents. Els constants robatoris de bestiar, garrofes, olives, maquinària agrícola, eines de tota mena, etc., fa que alguns veïns es posin d'acord per dur a terme torns de vigilància amb l'objectiu d'avisar a la policia davant la més lleugera sospita de la presència d'algun lladre. No fa gaire, a la Galera, a un germà del marit d'una cosina, a més de robar-li les garrofes, el van apallissar de mala manera, la qual cosa demostra que no hi ha prou vigilància i els delinqüents estan disposats a tot. Alguna cosa s'hauria de fer... n'hi ha tantes i tantes de coses per fer... sobretot, ben fetes.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

I si parlem de pa...

Pa de barra, de partit, de pagès, tou, sec, torrat, de pessic, eixut, de Viena, integral, blanc... Pa, per a la proclamació de la veritat i de les coses clares: Al pa, pa i al vi, vi. Pa, per al dubte i la reflexió: De quin pa en farem sopes? Pa, per a explicar que, quan manca i tenim gana, ens tornem més llestos que cent lletrats: Qui no té pa, moltes se'n pensa. Pa, per mostrar cara de circumstàncies: Fa cara de pa sucat amb oli. Pa, per anomenar, potser d'una forma una mica despectiva, un poblet prop del meu: Pa i trossos. Pa, com a reconstituent i injecció alimentària del temps de l'àvia: Pa amb vi i sucre... o sopes amb cafè. Pa, de l'entrepà que la mare em portava a l'era al sortir de l'escola... Pa, tallat finet, per a les sopes amb frígola, amb un allet tendre i un tomàquet rostit. Pa, que s'engalana quan a les torrades els hi fiques all i oli, o el que vulguis... escalivada amb tonyina o arengada, per exemple. Pa, per a la famosa clotxa: pa de pagès sense la molla i que l'han substituïda per tot aquest material deliciosament bèl·lic de les torrades i més coses... Pa, per mostrar que una cosa és molt interessant i divertida: N'hi ha per sucar-hi oli... Pa, per demostrar que ja tens experiència en allò que tractem: Saber el pa que s'hi dóna. També, quan t'agrada molt, el pa et diuen que ets un panarra... Negar a algú el pa i la sal, és a dir, negar-li l'amistat. Malament quan tenim pa a l'ull, perquè no veiem una cosa encara que sigui molt evident.

No me'n puc estar de recordar la multiplicació dels pans i els peixos, un dels miracles significatius de Jesús. Tampoc del pa dels àngels, pa, cos de Crist, que els cristians tenim com a base de la nostra fe. Pa d'allò tan bo de farina i llevat i sal... que serveix per mullar als suquets d'angules, anguiles, mollets i peix del Delta i Serrallo. El pa nostre de cada dia que demanem a Déu, nostre Senyor, aquell que hom ha de guanyar amb la suor del front i el mal d'esquena i de cap... sobretot de cap, perquè ja no hi ha l'oportunitat de tenir una feina. M'encanta el pa... i en tots els seus significats...


Tortell

Massa de farina elaborada o de pasta fullada amb cabell d'àngel, massapà, nata, crema... per dins, cuit al forn i que té una forma rodona. Aquesta mena de pastís, dit tortell, es troba a totes les pastisseries cada diumenge i festes assenyalades, i hi ha el bon costum, a les ciutats i pobles més o menys grans de les terres catalanes, que, mentre la mestressa de casa para taula per dinar, l'avi amb els néts o l'espòs amb els petits surten a comprar-lo com a complement de les postres o darreries. També, a més a més, tradicionalment, a cada diada important com Sant Antoni, Sant Cristòfor, Dia de Reis, Dia Internacional de la Sardana, etc. hi ha, a tot tortell, una sorpresa en forma de figuretes de porcellana, d'acord a totes les diades.

A Deltebre, el tortell és propi del Dia de Reis i, en els darrers anys, és típic que portin dues figuretes, que representen una fava i un rei. Després, en el repartiment, a qui li toca la fava l'any vinent ha de comprar el tortell i a qui li toca el rei és coronat i es converteix en el protagonista de la festa. El dia de Reis, el meu amic Josep, el millor que tinc al poble, sempre me'n regala un d'espectacular, boníssim, tant si és de pasta fullada i crema com si és de nata i fruites... a més, la procedència i la intenció porten el segell de l'amistat i la bona gent. Són tradicions dolces i boniques, d'aquelles que ajunten persones i fan pau i harmonia... amb el tortell al mig i el cava a prop...

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Fer cagar el tió

És costum a moltes llars catalanes, sobretot als pobles rurals, fer cagar el tió la nit de Nadal, prop de la xemeneia. Els pares amaguen llaminadures al cap d'un tronc d'arbre, ajagut a terra i tapat amb un sac, mentre la mainada van a mullar un bastó a l'altre extrem de la casa. En tornar, donen cops de bastó al tió tot cantant: Tió, tió, caga torró d'avellana i de pinyó, i si no et clavaré un cop de bastó! Llavors, els pares aixequen el sac i apareixen les llaminadures i algunes joguines... Aquesta tradició, tendra, maca i profundament catalana, no és massa coneguda per les Terres de l'Ebre. De fet, jo no me'n vaig assabentar fins la meva època d'estudiant de magisteri en sentir-ho comentar a alguns companys que ho muntaven per als seus germans petits.

El més habitual al Delta era entregar al nens les joguines el dia de Reis. Recordo que, el dia abans, anàvem a fer herba i, si teníem sort, podíem aconseguir alguna garrofa i uns grans de moresc, la qual cosa feia augmentar les possibilitats de que Ses Majestats estiguessin més generoses... Era bonic, misteriós, intrigant... el meu tiet anava darrera la casa i feia soroll imitant el renill dels cavalls i els cops secs de les seves potes. Això volia dir que ja eren allí i, de mica en mica, ja podíem anar a veure què ens havien deixat per la finestra d'alguna habitació. Darrerament, la majoria ja donen les joguines per Nadal i, així, la canalla poden jugar durant les vacances... Són altres conceptes de les coses...

Més paraules i expressions

  • Mudats i clenxinats: amb la roba dels dies de festa, ben vestit, i amb la clenxa feta.
  • Capsigrany: persona de poc seny, no gens entenimentada.
  • Bordegàs: xicot, noi. Crec que a Vilanova hi ha una colla castellera anomenada els Bordegassos i sol guanyar gairebé tots els concursos en els quals participa.
  • Gamarús: persona toixa , aturada o de maneres rústiques, estúpid. També és un ocell de la família dels estrígids.
  • Murri: sagaç, hàbil per aconseguir el que vol.
  • Escarràs: persona que es carrega molta feina i, a més, pesada... Només el volen fer servir d'escarràs!
  • La crosta de les coses: sense interioritzar, superficialment, vist des de fora de forma poc penetrable.
  • Fer olor de resclosit: tuf especial que agafen les coses que han estat molt temps tancades en un lloc no ventilat i poc sec.
  • Adobacossis: tècnic en recompondre i reparar, fins i tot amb grapes, cossis, plats i ribells de terrissa.
  • Estar atropellat: ho solia emprar el meu pare per a dir que estava molt cansat.
  • Sans i estalvis: que estan bé, que s'han estalviat qualsevol incident... em sona així.
  • Xulo barato: que presumeix de coses insignificants.
  • Cagamandúrries i pixa-estaques: en una gradació de diferents qualitats de l'home, aquestes dues eren les darreres i més desfavorables. 
  • Hem anat de cap i pota: hem menjat sense fre ni miraments.
 

dilluns, 15 d’octubre de 2012

La sardana

Maragall deia que "és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan". La sardana és la dansa popular i tradicional de Catalunya, els orígens de la qual hi ha qui els atribueix en temps de la colonització grega, i el que sí és fidel és que procedeix de les comarques empordanesa i selvatana (Girona). A partir de l'any 1850, gràcies al gran músic figuerenc Pep Ventura, va obtenir una manifestació moderna, sense perdre el propi classicisme. Quan es balla una sardana, es forma una rotllana i infants, joves i grans la puntegen tot donant-se les mans. La cobla, formada d'onze músics i dotze instruments, és qui interpreta la música composta de preludi, compassos curts i llargs i contrapunt.

Per la seva forma germanívola i galana, i per la seva expressió artística i vital, cal remarcar que avui, des de l'any seixanta, se celebren arreu del món, cada tercer diumenge d'abril, ballades al país, a la península i a l'estranger, sota la denominació de "Dia Mundial de la Sardana". Tots els poetes i prosistes catalans l'han cantada i la canten amb amor. És difícil de saber el nombre de sardanes existents... entre els molts arxius, hom considera que hi són a mils i, tant és així, que des de l'any 1975 els organitzadors i propagadors de les ballades registren una mitjana de 250 a 300 títols nous de sardanes anualment, com a mínim, mostra evident del gran nombre de compositors que la conreen.

Podem manifestar que la sardana és una de les expressions fidels i fraternals del poble català... I, com sempre, els records del poble i la parròquia on, després de la visita i la pregària amb motiu del Mes de Maria, el mossèn ens posava una cinta amb sardanes i nosaltres n'apreníem... Ull!, la del quatre, canviem, ara la del vuit, puntegem, no facis les passes tan llargues, aixequeu els braços... Un cop, una noia que m'agradava va entrar a la rotllana, em va agafar la mà... vaig perdre el ritme i el pas, el cor em bategava a mil per hora... va poder ser maco, es va quedar així...

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Vetllada familiar

Era costum afectuosa, a tota llar catalana en l'antigor, de reunir la família els dies festius, i l'avi explicava i llegia rondalles, històries, romanços, reflex de la literatura popular d'aquella època a fi d'instruir i fer passar una bona vetllada.

Recordo, de petit, més d'alguna vetllada d'aquest tipus, també alguna història, conte o llegenda que ma tia Teresita o l'oncle Joanet ens explicaven, cruament, tot fent-se els interessants i misteriosos... Així, la tia Teresita n'explicava d'aquell home que havien enterrat a l'hort de casa seva i que va ser descobert per l'exagerada frondositat de les plantes que creixien pels voltants respecte de la normalitat de les més llunyanes... que va passa a Ulldecona, poble del seu marit. En una altra reunió familiar, l'oncle ens explicava que una serp s'endinsava fins a l'habitació on hi havia una mare i el seu nadó, i la serp es posava a mamar tot ficant la seva cua a la boca del petit... el veig fent la rialla tot recordant que el nen no creixia, per la qual cosa la mare se'n va adonar que algú li pispava la llet...

Molt agradables resultaven, també, les estades a la fresca, al carrer, davant de les cases, on la família i els veïns es reunien, feien un gelat o es menjaven una síndria i, com no, es xafardejava sense malícia o el graciós de torn explicava acudits. Tot de pensaments en persones que ja no hi són, que tenien la seva gràcia, que eren família i afecte, abraçada, amor...

El senyal de la creu

A la platja de Vilanova i la Geltrú era costum, des de temps immemorials, que els pescadors, quan tenien la barca amb els ormeigs, l'anaven empenyent mar endins i, al moment de posar el peu a la coberta, més porucs que no pas creients o bé al revés, posaven el dit gros de la mà dreta a l'aigua salabrosa i feien el senyal de la creu al front, a la cara i al pit pensant en Crist, i així se sentien alliberats dels mals presagis. Molts cristians no tenen cap problema en fer palesa la seva condició al senyar-se al despertar al matí, al sortir de casa, en agafar el cotxe, al començar la feina, un examen, un control, una trobada... tampoc en celebrar un èxit, donant gràcies a Déu per l'encert propi i l'ajut rebut...

Recordo a la meva àvia caminant pel pis de dalt donant gràcies al Nostre Senyor i al Sol ditxós, i fent tot un seguit de senyals de la creu, amb una fe que ratllava la perfecció, almenys era el que jo pensava ple d'admiració. També la meva mare em senyava abans de marxar cap a l'escola, igual que fa ara amb el meu fill Pere cada cop que ens ve a veure. Tinc, també, un respecte especial al que fèiem a casa quan ens queia un tros de pa de la taula... semblava que passava alguna cosa greu, el més proper l'arreplegava i li feia una creu amb el dit, a cops amb el mateix ganivet, alguns ens senyàvem, i l'àvia i la mare deien alguna cosa així com "Doneu-nos-en, senyor". Acostumo a dir en broma que abans hi havia un respecte, però sense broma dic que hi havia més fe...

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Sants costums

L'adagi diu: "No estàs ben casat si no portes la dona a Montserrat". La tradició ha estat, i és encara avui en moltes famílies catalanes, que en casar-se els nuvis feien o fan el viatge de noces a la muntanya montserratina o, simplement, de visita, tots per ofrenar el ram nupcial a la Patrona de Catalunya. A Saragossa, és respectuós i sa costum anar a passar els nens pel mantó de la Pilarica, que és la Patrona d'Aragó. També a Reus fan quelcom semblant amb la Verge de Misericòrdia, Patrona de la ciutat...

Com a professor de La Salle de Reus, fèiem, cada principi de curs, una visita al Santuari on demanàvem a la Mare de Déu l'ajut per actuar amb encert i paciència, i per al nens esforç i rendiment, salut i pau per a tots. Evidentment, també passàvem pel mantó de la Verge i li fèiem un petó. Recordo que anàvem en fila d'un i pujàvem per unes escaletes que ens portaven a la part del darrera de la capella, on era la Patrona. Sants costums, bonics records, plens de grans propòsits. Am certa emoció, feia de pare Bonet, com deia la Txell, i demanava per tothom, pels malalts de la família, per l'àvia velleta, pel germà que estudia fora, pel pare i la mare i els professors i tots els que estimàvem. Tothom em deia que ho feia molt bé: l'Empar, la Carme, la Marga...

A Deltebre hi ha una muntanyeta de sorra, d'uns quatre metres d'alçada, on hi ha representades les verges de Reinosa, Pilar, Cinta i Montserrat, totes molt venerades per les nostres terres. Tot el meu respecte i adhesió als sants costums...
 

Els tres tombs

És una festa folklòrica i popular que se celebrava amb pompa a Barcelona i ciutats importants de les comarques pels traginers, mulers i propietaris de cavalleries. La festa, diada de Sant Antoni Abat, consistia a beneir els animals i acaptar amb finalitat benèfica. Hi ha llocs on, fins i tot ara que la crisi de tot (valors inclosos) ho fa malbé tot, encara té una riquesa tradicional, d'una bellesa plàstica on els animals, vestits per a diumenge amb llaços de colors i plateries brillants, fan patxoca... juntament amb els acompanyants, també guarnits per a l'ocasió, fan un conjunt harmònic de festa guapa, tot fent un circuit cèntric, donant els famosos tres tombs i rebent la benedicció del mossèn, amb motiu de sant Antoni Abat, que és el seu patró.

Recordo, com no, ara i sempre, la desfilada d'animals per l'església Sant Miquel a La Cava (Deltebre), on la cosa encara tenia més gràcia perquè coneixíem els animals... Mira que llampant que ve l'egua de Faixa, tota famosa ella per la seva traça al concurs d'arrossegament. Ara passen els cavalls de remunta... al negre li han fet una trena a la cua, què elegants, quina potència. Algun pastor amb alguna ovella i el gos, el cavall del Bermo, les egües dels Xirimos... Sí, tenia el seu atractiu, veure al matxo de l'Agustí net, raspallat, amb cascavells i llaços, quan ahir anava brut de fang fins les orelles... El meu sí total a la tradició i al respecte als animals!

divendres, 12 d’octubre de 2012

Caramelles

No estava massa familiaritzat amb aquests grups de cantaires que, pel que veig, tenen algunes similituds amb les nostres rondalles del Delta. Les caramelles són colles de grups corals que, per Pasqua Florida, surten a cantar cançons d'humorisme i sol·licitació, en general, per les cases principals, o bé seleccionades, del poble, de la vila o ciutat proveïts de cistelles ornades amb llaços, flors i cascavells, amb la finalitat d'arreplegar les estrenes d'ous, pastissos, etc. en uns llocs per a ells i en diners en uns altres per a les pròpies societats. Aquesta manifestació coral de colles de cantaires o caramellaires data ja del segle XVI.

A Barcelona, les caramelles són cantades per masses corals, moltes de les quals prenen part al concurs anual de caramelles a base de peces clàssiques que convoca l'ajuntament. Aquestes colles o grups celebren, després, l'àpat tradicional... uns a la Pasqua següent, la Granada, i una excursió col·lectiva, els altres. Cal recordar que, a més de cançons d'humor, també canten sardanes.

Com deia al principi, els nostres enversadors també anaven per les cases, de vegades per lliure i d'altres sol·licitats, i allí cantaven, molts cops també de forma divertida, els trets familiars o afers del poble que volien destacar i aplaudir, i també molts cops els regalaven cava i els convidaven a paracotes, a més de donar-los una mica de cèntims. Molt bé pels caramellaires... i els enversadors!!

12 d'octubre de 1492

Recordo que quan em vaig examinar d'ingrés del batxiller, oral i a Tortosa evidentment, un mossèn que hi havia al tribunal em va preguntar sobre el descobriment d'Amèrica i jo, que m'ho sabia molt bé, li vaig explicar tot, des de les capitulacions de Santa Fe fins als tres vaixells i una tripulació d'uns cent homes que es feren a la mar el 3 d'agost de 1492 i que els vents els dugueren a les illes Lucayas (Bahames) - Huanahani (Sant Salvador o Watling) on van arribar el 12 d'octubre de 1492... El cas és que vaig confondre l'any i li digué que era el 1942 i ell, tot fent una rialla, em va dir "Hombre, así también hubiera podido ir yo". No cal dir que vaig rectificar ràpidament i, després, em va dir que ho havia fet bé i que es notava que havia estudiat.

Colom, completament equivocat, va descobrir un nou continent per atzar i va morir sense adonar-se'n del que havia fet. A partir d'aquí, lamentables actuacions amb els pobres indígenes, també de la gent de bona i santa fe, que sempre n'hi ha, per acabar amb les demostracions sindicals, la secció femenina, les desfilades per terra, mar i aire, amb cabra incorporada, vull dir... la dels legionaris. Dia de la raza i la Madre patria i de la Hispanidad... bé, a la carta, el que vulgueu, a bon preu, com no hi ha pressupost no farem tanta festa... Hi ha altres opcions, cada cop més...

dijous, 11 d’octubre de 2012

Relativisme

De vegades, havia sentit o vist escrita aquella frase on deia que "tot és relatiu" i, a mi, em sonava a alguna cosa així com a dubtós, poc real, o venut segons criteris, on els diferents interessos no en fan la mateixa apreciació, tot depenent de... Resulta que Relativisme és un pensament, una tendència, una doctrina... segons la qual tot és relatiu i, conseqüentment, hom no pot conèixer res d'una manera absoluta o amb un criteri estrictament objectiu.

Un ve d'una educació bipolar, com la malaltia, més greu del que semblava aleshores, on tot era blanc o negre, de dretes o esquerres, Barça o Madrid, americans o russos, nens i nenes, castellà o... castellà. Senyor Wert, ministre d'Educació, això sí que era un rentat total i absolut de l'immaculat cervell infantil, i si en vol aprendre més, per a seguir en la línia que porta ara, doncs aquí, amb tota la inconstitucionalitat del món, té una bona font on inspirar-se. Bé, tot i que hi ha realitats indiscutibles, cada cop més qüestions són relatives, cada vegada ens apartem més del sentit comú, i les coses només tenen interès quan ens interessen, i només ens interessen quan hi traiem un benefici personal i del clan... Sempre penso que, arreu, hi ha gent de bona fe que es manifesta, senyor Rajoy, però qui mou els fils de la maldat, de l'extorsió i del malbaratament, són al xalet de la costa estudiant on invertir. Ningú no comprèn ningú, però tots ens coneixem...

Haurà d'esperar...

Volíem anar a Rodolar del Moro però la tempesta d'ahir a la nit, amb força aparell  elèctric i aigua a bots i barrals, fa que els camins del Francolí cap al Pont del Diable estiguin impracticables durant uns dies, això si no plou més, que és el que sembla i està anunciat. De totes maneres, a les nou, el dia estava prou bo, la mar com una bassa d'oli, i només cap a la part de Reus es veien núvols baixos de boira poc blanca que podrien portar aigua. De mica en mica va sortint el sol, vull dir que s'està intensificant fins donar xafogor.

Hem sortit a caminar, amb l'impermeable per si de cas, cap a l'Arrabassada i després per Santa Tecla cap al cementiri, i d'allí a l'Oliva, després de pujar les noranta-nou escales, i per cert... en Fernando, que només té uns mesos menys que jo, les ha pujades al trot i ens ha deixat bocabadats a l'Antonio i a mi. Un cop a l'Oliva, ens refresquem una mica a la font, contemplem l'espectacular paisatge de la nostra estimada Tarragona i enfilem de baixada el Camí de l'Àngel fins a Tarragona 2 on tenen la mansió els nostres amics Margalef Català, i d'allí travessem la carretera de Valls, passem per davant de la presó, creuem la Rambla de la part baixa i anem ja, una mica carregats de peus, a fer l'ultim tram del Francolí, que per aquí encara es pot passar tot i que hagi plogut. Bevem coca-cola zero, lamentable, però és així... si vols semblar un adonis. Ara, tres dies de festa i mare i casa i Teresa. El Pere i la Mar són a Saragossa... Salut!!

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Una en castellano...


Mi idioma es el catalán, lengua de mis queridos mayores, pero también hablo y escribo medianamente bien la lengua castellana… de hecho estudié bachillerato y magisterio en esa lengua y después tuve que hacer el reciclaje para poder enseñar en catalán que es lo que quería y me llenaba, además de ser requisito indispensable para trabajar en una escuela catalana. Hace tiempo que no escribo en la lengua de Cervantes. Hoy voy a probarme y complacerme en el recuerdo… No seré yo quien busque en las lenguas un motivo de discordia, si no afinidad de fuentes de riqueza, de respeto, de cultura… sólo los muy necios buscan, en los conocimientos y en el saber, armas que arrojar a la ciencia, atentados a la inteligencia más racional. Allá ellos, son los de siempre y gritan y se exclaman… luego cabalgamos, existimos, faltaría más.

Hoy voy medio cejijunto y cabizbajo, no sé si llenando vacíos o vaciando llenos, que de todo hay en mi viña. Es una ciudad con mar y barcos que llevan muy lejos, aeropuerto y ave de paso, para perderte o encontrarte en un horizonte sin fronteras, ciudadano de un mundo no impuesto, libre de hablar y escuchar y decidir como un ser normal, en un espacio normal, donde los tanques son de juguete y los aviones de transporte. En el después inmediato, toca pecho fuera y cabeza alta, mi barba es blanca, como también algunos de los pelos que salen de mis brazos, tengo una edad, casi dos, conozco la historia, también las historias que nos contaron y sé que, a veces, la verdad es muda y la mentira trilingüe, y conozco al que habla por voz de su amo y quien vende democracia con paraguas, conozco la caverna oscura donde el fuego quema la decencia y proclama oscuridad…

Algún día me gustaría contarles que unos políticos, sin cena previa ni posterior, se reunieron y se escucharon, dialogaron y buscaron la verdad, no su verdad, y encontraron soluciones basadas en el respeto y en la justicia, sobretodo la distributiva, aquella en la que todo el mundo se entera, porque se lo han contado bien, que los macarrones no los pone la suegra, porque son míos y sólo una ínfima parte de lo que reclamaría la ecuanimidad, agravios comparativos aparte, de los cuales hay ejemplos mil, al alcance de la curiosidad circundante. Uno quisiera ser feliz apartado del mundanal ruido partidista, uno recuerda los recurridos tanques que el merluzo de turno sin ley los menta como fuerza persuasiva, uno ve al pueblo, uno piensa que la Constitución está al servicio de la Democracia y no al revés, uno piensa que se puede hablar de todo, uno sabe que no se puede ser tan exageradamente torpe, uno piensa… a veces, incluso en castellano…
 

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Moreres a La Pineda

A Can Sanchís encara són oberts i les moreres atapeïdes (tant, que els estaven podant alguna branca) encara fan ombra fresca, tot i que el turisme ja ha tocat el dos. Després d'una estona, el ventet reclamava una màniga que no portàvem i, de mica en mica, els habituals d'aquí anaven arribant. Un grup de rabassudes galta-vermelles, que en un principi semblaven alemanyes per allò de galta-vermelles més que per rabassudes, resulta que eren castellanes del sud i molt folklòriques pel que explicaven. No m'ha agradat gens això de castellanes del sud quan volia dir andaluses amb poc ús de la "ce"... Una explicava que aquest cap de setmana no podria anar a ballar perquè tenia els néts, i les altres s'oferien a fer-li companyia. Era un cafè de tarda a fi de bé, de senyores, segurament de poble, que parlen fort i clar i ho recorden, sí senyor, que tenen la sort de ser de poble amb tots els seus respectables i rics costums.

La passera és escassa, potser alguna que treballa a les sales de festa, potser algun matrimoni de vacances d'octubre amb nens petits, alguna que s'acomiada de la platja, algú que té una cita comercial, d'amistat, amorosa, uns joves passen corrent i la mare del carro, i dos àvies fent de bastó una de l'altra... Suposo que aviat tancaran la paradeta, ja som a la tardor. L'any vinent, més...

Olor de mar

Quan ja venim de l'Arrabassada i tornem, cap al faret petit per segona vegada, l'Antonio s'esbrava i accelera i agafa el seu ritme pletòric i ple de potència... després, torna caminant amb la bici per la mà fins al far gran, on ens trobem per beure aigua i descansar una estona. Mentre, jo, al meu aire, vaig sentint l'olor de mar, d'alga marina, de cloïssa fresca, iode, sal... vaig pensant en allò que escriuré avui que, evidentment, portarà colors de mar i de gent habitual que l'estima i el segueix i s'extasia i el venera i el gaudeix per sempre més...

He tornat a veure les senyores de quaranta i pocs, que m'han saludat, tot responent al "Bon dia senyores", potser massa seriós i formal per a qui encara conserva joventut d'aquella on tots ens tractem de tu... van fortetes, caminen a uns cinc quilòmetres l'hora, gens malament. Un grup d'adolescents van ballant al so d'una música metàl·lica i monòtona, envaeixen els carrils bici i la carretera, ho fan bé, es mouen bé, amb gràcia. Els saludo "Ho feu molt bé..." Una nena de panxeta descoberta i amb el melic amb perla blanca es posa a xisclar com una boja "Tio bueno, cañero, bombón...", pobra nena, tan jove i cega. Bé, són coses del temps, aviat aprendran a callar, algunes, i a mirar, la majoria, totes sabran fer caure els ulls quan cal fent de cada mirada un poema. Ho vull pensar així, de vegades passa, a cops... creixen.

La mar continua tenint aquell color de cel i sal i sol, fins i tot el Serrallo que, no fa gaire, feia olors de brutícies variades: olis, peixos morts, escombraries... Ara fa olor de peix fresc, de caixa de sardines amb gel, de verat, de seitó recent pescat. Olor de mar viu, de mar net, avui és pla i més blanc, són gavines que esperen les barques, revolen entre clams planyívols, aviat es veuen menjant sense problemes, després descansen al llarg del moll de costa. És un conjunt harmònic, un món dinàmic, diferent, com el blat i l'arròs, terra i aigua, un món de mar endins i costa, temporal i calma, patró i mariner, pràctic, pesador... tot homes de mar i amor al mar, vides de mar a la mar, que fa olor de mar, color de cel i sol i sal, amor de mar...