Fer cagar el tió

És costum a moltes llars catalanes, sobretot als pobles rurals, fer cagar el tió la nit de Nadal, prop de la xemeneia. Els pares amaguen llaminadures al cap d'un tronc d'arbre, ajagut a terra i tapat amb un sac, mentre la mainada van a mullar un bastó a l'altre extrem de la casa. En tornar, donen cops de bastó al tió tot cantant: Tió, tió, caga torró d'avellana i de pinyó, i si no et clavaré un cop de bastó! Llavors, els pares aixequen el sac i apareixen les llaminadures i algunes joguines... Aquesta tradició, tendra, maca i profundament catalana, no és massa coneguda per les Terres de l'Ebre. De fet, jo no me'n vaig assabentar fins la meva època d'estudiant de magisteri en sentir-ho comentar a alguns companys que ho muntaven per als seus germans petits.

El més habitual al Delta era entregar al nens les joguines el dia de Reis. Recordo que, el dia abans, anàvem a fer herba i, si teníem sort, podíem aconseguir alguna garrofa i uns grans de moresc, la qual cosa feia augmentar les possibilitats de que Ses Majestats estiguessin més generoses... Era bonic, misteriós, intrigant... el meu tiet anava darrera la casa i feia soroll imitant el renill dels cavalls i els cops secs de les seves potes. Això volia dir que ja eren allí i, de mica en mica, ja podíem anar a veure què ens havien deixat per la finestra d'alguna habitació. Darrerament, la majoria ja donen les joguines per Nadal i, així, la canalla poden jugar durant les vacances... Són altres conceptes de les coses...