El senyal de la creu

A la platja de Vilanova i la Geltrú era costum, des de temps immemorials, que els pescadors, quan tenien la barca amb els ormeigs, l'anaven empenyent mar endins i, al moment de posar el peu a la coberta, més porucs que no pas creients o bé al revés, posaven el dit gros de la mà dreta a l'aigua salabrosa i feien el senyal de la creu al front, a la cara i al pit pensant en Crist, i així se sentien alliberats dels mals presagis. Molts cristians no tenen cap problema en fer palesa la seva condició al senyar-se al despertar al matí, al sortir de casa, en agafar el cotxe, al començar la feina, un examen, un control, una trobada... tampoc en celebrar un èxit, donant gràcies a Déu per l'encert propi i l'ajut rebut...

Recordo a la meva àvia caminant pel pis de dalt donant gràcies al Nostre Senyor i al Sol ditxós, i fent tot un seguit de senyals de la creu, amb una fe que ratllava la perfecció, almenys era el que jo pensava ple d'admiració. També la meva mare em senyava abans de marxar cap a l'escola, igual que fa ara amb el meu fill Pere cada cop que ens ve a veure. Tinc, també, un respecte especial al que fèiem a casa quan ens queia un tros de pa de la taula... semblava que passava alguna cosa greu, el més proper l'arreplegava i li feia una creu amb el dit, a cops amb el mateix ganivet, alguns ens senyàvem, i l'àvia i la mare deien alguna cosa així com "Doneu-nos-en, senyor". Acostumo a dir en broma que abans hi havia un respecte, però sense broma dic que hi havia més fe...