I plovia, plovia...

...i jo sense bici, ni paraigua, i amb bus a fer gestions a l'Agència Tributària. Són eixerits, aquests senyors. Ara, després de més de quinze anys que fa que la mare viu amb nosaltres, em demanen una certificació de l'ajuntament conforme això és així. Bé, ja se sap que aquest és un país on gairebé hi ha més administradors que administrats, i tots han de justificar que fan alguna cosa. En arribar a aquesta santa casa, impressiona d'entrada la gran quantitat de gent preparada per a tota mena de control... Et reb un senyor que et fa passar la bossa de jubilat per un detector de material bèl·lic, suposo, i aleshores fas cap al taulell d'informació perquè un altre senyor et doni un número i et faci passar a una sala d'espera, on per una pantalla i un altaveu, en català i en castellà, seràs cridat quan et toqui, per rigorós ordre d'arribada. Cinquanta mil taules van atenent tothom amb agilitat i precisió... curiosa, també, la conversa de la Teresa i la senyoreta que ens va atendre ahir, una en castellà i l'altra en català, sense problemes.

Mentre, plovia, plovia... i jo sense protecció, he fet cap a la cafeteria Astur, mirant a veure com ho faig per arribar a casa abans de la una per poder donar el dinar a ma mare. Avui la Teresa surt a les dues... Cal valorar el seu gest de venir a casa amb tan poc temps (a les tres a de ser a l'escola), però per a mi, en el meu primer any de jubilat, ha estat clau, fins i tot sense dir res, només allò de... què has fet, com ha anat, un cafè ràpid al Francolí... i ella cap a l'escola i jo a fer una mica de migdiada, fins la tarda que surt a quarts de cinc i ja tot és més fàcil i natural. Em començo a preocupar... no para de ploure a bots i barrals, continuo al bar. Si para una mica intentaré agafar el bus número 2 que em deixa davant de casa. Mai més... els dies així, dubtosos, s'ha d'agafar, si més no, un impermeable...